dijous, 6 de desembre del 2012

Del poblat ibèric de Puig Castellar a Badalona


El poblat ibèric de Puig Castellar es troba ubicat al municipi de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), al cim del puig Castellar (303 m), dit també puig del Pollo, un turó del parc de la serralada de Marina que domina el curs baix del riu Besòs. Hom creu que fou fundat per una tribu de laietans cap al s. V-VI aC i que perdurà fins a l'inici del s. II aC.

dimarts, 27 de novembre del 2012

Esquiar als Alps austríacs

La meva passió especial per la muntanya d'Àustria, sobretot pels Alps del Tirol, on he anat d'excursió els darrers estius per fer-hi reportatges, que després he publicat a la revista Muntanya, també exciten el meu desig de conèixer aquestes muntanyes a l'hivern, cosa que encara no he fet, però espero fer ben aviat.

Us presento un bonic vídeo que ens mostra les possibilitats d'esquí i de muntanya hivernal d'aquest país, que disposa de 22.000 km de pistes i descensos de travessa.


dilluns, 26 de novembre del 2012

Un article sobre el Sàhara tunisià


Tot just acabem de publicar al nº 902 (desembre) de la revista Muntanya un reportatge sobre el Sàhara tunisià com havia anunciat en aquest mateix bloc el mes de setembre passat. L'article va signat per Borja Bouza, Pep Rafanell i Ferran Alexandri, amb fotografies excel·lents de Borja Bouza i Pep Rafanell, i és el resultat de dos viatges que hem organitzat amb Trekking&Aventura i el Centre Excursionista de Catalunya en les darreres Setmanes Santes. Amb aquestes excursions ha estat possible de conèixer amb profunditat un paisatge, sovint hostil, però d'una bellesa extraordinària. També una gent excel·lent, afable, austera, amb una cultura diferent i autèntica.

diumenge, 25 de novembre del 2012

Un article sobre el gorg Negre de la riera de Gualba


En el número de desembre de la revista Muntanya acabo de publicar, junt amb Alfred Montserrat, un article que presenta els itineraris per anar al famós gorg Negre i al salt de Gualba, indrets feréstecs i meravellosos, acompanyats de les llegendes de bruixes i encantades que viuen a les aigües del Montseny.

Els gorgs sempre han estat motiu de llegendes en l'imaginari popular. El Montseny en té cinc o sis d'importants, però el gorg Negre de la riera de Gualba és el més impressionant, força més que el famós salt de Gualba, i també és un bon lloc per anar d'excursió.


Aquesta foto que mostra el salt del gorg Negre, amb la creu per foragitar el mal a dalt de promontori, ha estat seleccionada per ser la portada de la revista Muntanya 902.


El gorg Negre és forma al buit d'una estreta gorja, on el riu es llança per un salt de 30 m, sobre el to negrenc de l'aigua, produït pel color fosc de les roques. El gorg Negre és un dels racons més encisadors del Montseny. La seva fama és deguda a les bruixes adoradores del diable i a les tempestes que n'eixien del fons.

Ferran Alexandri i Alfred Montserrat. " El gorg Negre de la riera de Gualba". Muntanya 902 (2012): 9-17. (c) Roger Rovira, per la fotografia mostrada en aquest apunt.

dissabte, 17 de novembre del 2012

Avançament del número de desembre de la revista Muntanya


Muntanya 902 (desembre 2012)

Amb aquest nou número de la revista Muntanya presento una dedicació especial del Montseny, amb dos articles i la secció d'Arxius del CEC sobre  aquest massís muntanyós de la serralada Prelitoral, entre el Vallès Oriental, la Selva i Osona. La tardor i l'hivern ofereixen una bona ocasió per conèixer una de les muntanyes més emblemàtiques de Catalunya.

diumenge, 4 de novembre del 2012

Excursió a Sant Cebrià d'Horta


Sant Cebrià d'Horta és una ermita ubicada al barri d'Horta de Barcelona, al peu de la serra de Collserola, dedicada a sant Cebrià i santa Justina. Un lloc on el temps s'ha aturat, on els meus pares hi anaven de petits a passar el dia al "merendero", com solien dir-ne, adjacent a l'ermita, que avui encara podem trobar pràcticament igual, amb aquell aire de barraquisme entranyable, que no sembla extingir-se malgrat que estem parlant de Barcelona, una metròpolis del segle XXI.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

El conill de l'Albertina


El conill de l'Albertina no és un conill, sinó una llebre

Moltes són les persones que quan veuen aquesta aquarel·la d'Albrecht Dürer exclamen: "¡Guaita, quin conill! ¡Que ben fet!", però es tracta, evidentment, si ens fixem amb atenció, d'una extraordinària llebre.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Les aigües del Montseny (2): el salt de Gualba


El salt de Gualba és una cascada de gairebé 100 metres d'alçada. És el salt d'aigua més gran del Montseny. Som en una zona de vegetació de bosc mediterrani, allunyada de les altes fagedes de Santa Fe, rica en alzines sureres, pins, roures, castanyers i arbres de riera.

Les aigües del Montseny (1): el gorg Negre de Gualba

El gorg Negre de la riera de Gualba és un dels llocs encisadors del Montseny. En primer lloc, la seva fama és deguda a les bruixes adoradores del diable, i a les tempestes i malvestats que causaven als vilatans de Gualba, segons expliquen les llegendes; però també és un indret muntanyenc bonic i ben interessant per fer-hi una excursió, poc freqüentat, potser perquè no és fàcil trobar aquest gorg emboscat.

El gorg Negre, des de Santa Fe

La vall de Santa Fe, de més de 3 km de llargada, ha estat tradicionalment el paisatge més visitat del massís del Montseny, sobretot el pla de Santa Fe. Sortim del Centre d'informació Can Casades, una antiga casa d'estiueig de principis del segle XX, rehabilitada per la Diputació de Barcelona l'any 1987 com a centre d'atenció als visitants del parc natural. Cal que seguim a partir d'aquí la ruta blava fins al pantà de Santa Fe, segon i més gran embassament artificial de Santa Fe per a la producció elèctrica.


diumenge, 7 d’octubre del 2012

El CEC i la revista Muntanya a l'11 Fira del Llibre de Muntanya


Ahir es va inaugurar l'11 Fira del Llibre de Muntanya a l'Esquirol (Santa Maria de Corcó) i que acaba avui a les vuit del vespre. Llibres, mapes i guies, conferències i presentacions han estat la tònica d'aquesta emblemàtica fira que des de fa onze anys se celebra a la comarca d'Osona.

Els noms de la 'pera' a la muntanya: estanys de la Pera i Perafita


La segona nevada d'aquesta tardor la vaig viure el cap de setmana del 29 i 30 de setembre al refugi Estanys de la Pera, situat a 2.335 m d'altitud, al Pirineu central català, prop de les poblacions d'Arànser i Lles (Baixa Cerdanya). Just en aquesta imatge veiem el Monturull enfarinat des de l'estany Gran de la Pera, el matí del diumenge 30.

diumenge, 16 de setembre del 2012

Excursió al Sàhara, el desert més gran del món


El Centre Excursionista de Catalunya i Trekking&Aventura han organitzat en les darreres Setmanes Santes un parell de viatges per recórrer a peu un petit tros del desert del Sàhara, concretament al país de Tunísia. Amb aquestes excursions ens ha estat possible de conèixer amb profunditat el paisatge desèrtic, sovint hostil, però d'una bellesa extraordinària. També una gent excel·lent, afable, austera, amb una cultura diferent i autèntica.


Per a la propera edició de la revista Muntanya (desembre de 2012) estic editant un reportatge que relatarà detalladament aquests fets, amb l'objectiu de recomanar vivament aquesta experiència als nostres lectors excursionistes, per fer-los assaborir tots els matisos del sol abrusador damunt la sorra del proper Sàhara. En definitiva, un trekking de cinc nits i sis dies per desfer la idea equivocada que podíem tenir del desert. A peu, a pas de camell, com s'ha de fer, com ha estat sempre, bivaquejant damunt les dunes...


Naturalment, la millor època de l'any per travessar el desert del Sàhara és d'octubre a març. D'abril a setembre són els mesos de màxima calor, en els quals és impossible de fer aquest trekking (almenys de juny a agost). Per això, la Setmana Santa, que coincideix amb l'inici de la primavera, és potser la millor època: matí primaveral, dia suportablement calorós i fresca a la nit. Si l'hivern ha estat generós de pluges, durant la primavera podrem observar una gran quantitat de plantes, arbusts i flors, perquè també al desert, immens mar de sorra, entre dunes i esplanades, hi creix ufanosa una planta.


Podem anar d'excursió, doncs, a través de les muntanyes de sorra. Sabem que no es poden fer camins a les dunes perquè el vent de la nit els esborrarà; però també és cert que difícilment trobarem obstacles que ens desviïn de la direcció correcta. Un turonet que es retalla a l'horitzó o un tros de terreny amb un color diferent ens poden ajudar molt a situar-nos en la immensitat del desert. Toi i així, la presència d'un guia, natural del país i coneixedor del medi, és del tot imprescindible.


El (c) de les imatges pertany a Borja Bouza i Pep Rafanell.

divendres, 14 de setembre del 2012

El número de setembre de la revista Muntanya


Editorial director

El juliol de 2011 es varen complir cinquanta anys de la primera expedició espanyola als Andes del Perú, promoguda inicialment per Josep Anglada, Francesc Guillamón i Jordi Pons, i duta a terme per la Federación Española de Montañismo, amb la participació dels millors alpinistes del Grupo de Alta Montaña Español (GAME).

En el seu temps aquesta expedició va tenir molt de ressò mediàtic, perquè era la primera vegada que l'alpinisme espanyol feia una expedició d'aquesta envergadura al continent americà. L'expedició, dirigida per Fèlix Méndez, va aconseguir un resultat de 38 cinc mils verges a Ayacachi i 2 a la serralada Blanca; però el cim més important fou la nova via per l'aresta nord-est del Nevado Huascarán Sur (6.768 m), que aconseguiren Josep Manuel Anglada i Jordi Pons el 20 de juliol de 1961.

En aquesta edició de Muntanya, cinquanta-un anys després, Jordi Pons, uns dels protagonistes ens ha ofert l'inèdit capítol de les seves memòries que està duent a terme, perquè en puguem tenir un bon tast.

Sumari


La veritable tomba de Mozart, a Viena


Viena, 16 d'agost de 2012. Havent sortit de l'aeroport de Barcelona a les 11:25 del matí del 15 d'agost, vaig arribar a Viena a les 14:35. Feia exactament 22 anys que no hi havia tornat. Viena és una ciutat fascinant per la seva organització, pulcritud i ubicació, entre la muntanya i les ribes del Danubi. Una de les primeres coses que volia fer era visitar el cementiri de Sant Marx, desconegut per a mi fins ara, on fou enterrat Mozart l'any 1791, i on a la fi s'ha pogut desembullar el misteri entorn al seu enterrament i situar amb prou exactitud el lloc del cementiri on va ser sepultat.

Mort i funeral de Wolfgang Amadeus Mozart


Mozart va morir a Viena el 5 de desembre de 1791. Tot seguit el difunt fou amortallat segons el ritu maçònic (mantell negre amb caputxa) i dut a la catedral de Sant Esteve, al costat mateix de casa seva, situada al carrer Rauhensteigasse. L'endemà se celebrà la cerimònia, després la processó sortí de la catedral i dugueren el fèretre fins al cementiri de Sant Marx, als afores de la ciutat. A causa dels problemes econòmics greus que patia la família, la seva dona, Constanza Weber, acceptà un enterrament senzill en una tomba comunitària, com era habitual a l'època en l'àmbit de la burgesia mitjana.

Al funeral de la catedral de Sant Esteve hi van assisitir els compositors Antonio Salieri i Johann Georg Albrechtsberger; el seu deixeble Franz Xaver Süssmayr (que acabà el Rèquiem del seu mestre); el baró Gottfried van Swieten (amic i patró de Mozart, que va organitzar el funeral); altres músics de la cort admiradors de Mozart, i alguns francmaçons. És difícil de saber si Constanza hi va anar o es va quedar a descansar, malalta i commocionada pel trasbals; però hi deurien assistir els seus fills petits i també alguns membres de la família Weber. Amb tot, els assistents no van acompanyar les despulles de Mozart fins al cementiri de Sant Marx, sinó que l'acomiadaren als límits de la ciutat, com es feia en aquell temps, tret, però, del seu amic Albrechtsberger, com veurem tot seguit.

El 10 de desembre de 1791, segons prova un llibre de comptes dels barnabites (orde religiós dels Clergues de Santa Pau), es va fer una missa de rèquiem a l'església de Sant Miquel, al Hofburg. Les despeses d'aquesta missa haurien estat pagades pels directors de teatre Schikaneder (amic de Mozart i autor del text de La flauta màgica) i Bauernfeld, tret dels honoraris dels músics, que haurien tocat de franc en honor a Mozart.

Enterrament de Mozart al cementiri de Sant Marx

Segons les lleis d'aleshores, les tombes comunitàries o fosses comunes no tenien cap dret de propietat; passats 10 anys, eren netejades i ocupades novament. No es posà cap làpida, creu o símbol religiós al lloc on fou enterrat Mozart, perquè estava prohibit per decret imperial (que més endavant s'aboliria), de manera que es devia perdre la pista de la seva ubicació. S'afirma en la biografia sobre Mozart feta per Hutchings que el 1801 es va fer una exhumació, però no es van poder identificar les restes del compositor, i també es diu que Constanza es va culpar d'això, perquè tenia la certesa que els acompanyants –o els enterramorts– podrien donar fe de la sepultura. Aquest punt encara és fosc.

La manera d'enterrar a Àustria (encara avui) és sota terra, en tombes. No hi ha nínxols en cap dels nombrosos cementiris de la ciutat. Això fa que si els enterraments no s'assenyalen amb una làpida o creu, amb el temps, es pot perdre el rastre del soterrament, fet directament a camp ras.

Contràriament al que s'ha dit en la majoria de biografies de Mozart (sobretot la d'Otto Jahn, apareguda el 1856), actualment podem afirmar que almenys una persona dels assistents al funeral de la catedral de Sant Esteve hauria acompanyat el seguici fúnebre fins al cementiri i va veure on l'enterraven, tot i que, per la raó que fos, aquesta informació no va transcendir en vida de Constanza. Es tracta del compositor Johann Georg Albrechtsberger, amic de Mozart.

La tomba de Johann Georg Albrechtsberger permet descobrir la tomba de Mozart

Aquest compositor i professor austríac va néixer el 1736 a Klosterneuburg i va morir a Viena l'any 1809. Va ser nen de cor i després organista de l'abadia de Melk. L'any 1767 es va traslladar a Viena, on fa ver amistat amb Mozart i el va succeir en el lloc d'assistent de Hofmann a la catedral de Sant Esteve, on va accedir al càrrec de Kapellmeister l'any 1793, promès anteriorment a Mozart. Va deixar una obra voluminosa, però se'l recorda sobretot per haver estat mestre de Beethoven.


Divuit anys després de la mort Mozart, va morir Albrechtsberger i fou enterrat al cementiri de Sant Marx en una tomba senyalitzada per un monòlit de pedra coronat per un àngel custodi.

Amb el pas dels anys, la figura i l'obra Mozart caigueren indefectiblement en decadència, i no fou fins a  mitjan segle XIX (però sobretot a principis del segle XX) que la seva obra es revalorà. L'any 1856, en el centenari del seu naixement, començaren a arribar nombrosos missatges de tot Europa demanant a l'Ajuntament de Viena on era exactament la tomba de Mozart. Aquest interès incipient va agafar de sorpresa al govern de la ciutat, de manera que es veié obligat a iniciar una enquesta per trobar una pista. Aleshores va aparèixer un nét d'Albrechtsberger.

El nét d'Albrechtsberger recordava haver acompanyat la seva àvia al cementiri de Sant Marx i aquesta li havia indicat, necessàriament informada pel seu marit, present a l'enterrament de Mozart al cementiri, on era enterrat el compositor de Salzburg. "Aquí descansa el teu avi i allà Mozart", li havia dit. Aleshores el minyó va comptar els passos de la tomba del seu avi fins al carrer central del cementiri, i també d'aquest mateix carrer central a la tomba de Mozart, en línia recta i perpendicular a aquest mateix carrer. S'adonà que hi havia el mateix nombre de passos. 


Avui dia podem fer nosaltres mateixos aquest càlcul; però a l'inrevés. Partint de la senyalitzada tomba de Mozart, caminant en línia recta i travessant el carrer central del cementiri, en una clariana entre arbres, descobrirem l'oblidada i solitària tomba d'Albrechtsberger. Val la pena fer aquest exercici, gens turístic i que ningú coneix. Davant de la tomba de Mozart hi ha un banc, on sempre hi trobareu assegut un japonès, pensatiu i fotògraf. A la tomba d'Albrechtsberger no hi trobareu mai ningú, tot i que la importància d'haver-se pogut situar la primera es deu a la d'aquest segon.


La tomba de Mozart quedava, doncs, a l'altra banda del carrer central i davant per davant de la tomba d'Albrechtsberger. En el lloc indicat pel nét d'Albrechtsberger s'alçà un monument en honor a Mozart, que posteriorment es va traslladar al cementiri Central de Viena (Zentral Friedhof), al racó dels músics, de manera que la parcel·la va quedar novament sense cap senyal que identifiqués el lloc. Però un dels empleats del cementiri, recollint peces d'altres tombes que no tenien utilitat, va muntar el simple monument funerari que avui podem veure: una columna truncada i un espantós angelet pensívol que s'hi recolza amb una torxa invertida, símbols de la vida escapçada i de l'extinció. El túmul, a l'estiu, sempre està envoltat per un llit de flors.


El cementiri de Sant Marx, avui

La porta principal del cementiri de Sant Marx posseeix una façana que segueix l'estil de l'arquitectura Biedermeier, marcada per la simplicitat i l'elegància. No és un cementiri actiu actualment (estigué en funcionament no gaire més de 100 anys), molt poc freqüentat de moment; per tant, conserva el seu encant. Esperem, doncs, que no es converteixi en un lloc de peregrinació turística. Fa relativament pocs anys que han començat a restaurar-se algunes làpides i, tret de l'entorn de la tomba de Mozart, la resta del cementiri es troba en un estat de salvatge natura.


Es tracta d'un indret curiós: aïllat de tot, gairebé abandonat. Un indret que conserva l'ambient de les novel·les de terror gòtic, que ja solen tenir aquesta mena de llocs; però envoltat d'autopistes, una zona industrial i un barri de vivendes protegides (en l'estil del realisme socialista).


El nus de carreteres envolta completament el cementiri, el soroll dels cotxes –encara que suportable: el disseny de les vies de trànsit està molt ben fet– denota irònicament una música moderna constant en el descans etern de dos grans músics.


Bibliografia:

Com hi podem anar:

Friedhof St. Marx (cementiri de Sant Marx) a Viena: Leberstrasse, 6-8 (districte de Landstrasse). Tramvia 74A St. Marx. Obert tots els dies de 6:30 a 18:30 d'octubre a març i de 6:30 a 20:00 d'abril a setembre.

dilluns, 13 d’agost del 2012

Ser o estar: aquest és el problema


¿Saber si, en català, hem d'usar ser o estar amb subjectes animats o inanimats, amb expressions de qualitats o estats, en les localitzacions o situació en l'espai? A més a més, ¿o bé cal tenir en compte el sentiment lingüístic de les persones d'una certa edat a favor del ser en molts casos, o enfrontar-se amb propostes més realistes, pròpies de les persones més joves, que tendeixen decididament per l'estar? Ser o estar: aquest és el problema, a l'hora d'expressar-nos. I encara en darrer terme, en alguns casos: ¡ni ser ni estar!

Certament, després de la normativa esquematitzada pels treballs d'Aramon i Badia, només a la Gramàtica del català contemporani (2002), del ser i estar, se'n parla detalladament en el capítol 14.2; però també les propostes de Joan Solà, exposades en el seu llibre Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987), ens poden servir de guia.

Miraré, però, de fer un resum de la qüestió farcit d'exemples, ja que aquests treballs són extensos i complexos. Com que és un problema saber si hem de fer servir ser o estar en una frase determinada, i no és fàcil saber quan ens les havem en un cas o en l'altre, em proposo de mostrar un model per a la majoria de les nostres frases de cada dia.

1. SUBJECTES ANIMATS

a) Amb adjectius que indiquen característiques permanents, definitòries o classificatòries: SER: savi, llest, constant, bo 'de bon caràcter', alt, baix, coix, cec, sord, mut, calb, treballador, enginyós, viu 'espavilat', espavilat...

EXEMPLES:
El seu pare és savi
La Joana és molt espavilada (però: Aquell nadó està molt espavilat (no sabem si ho és, però fa grans progressos))
És un xicot molt viu: de seguida ha entès què havia de fer
La Caputxeta Vermella és bona
Ésser constant en les seves afeccions
En Pere és més alt que la Maria
És sord de les dues orelles (però si és transitori: Està sord de les dues orelles)

b) Amb participis passats, amb adverbis i amb adjectius que indiquen qualitats o afeccions passatgeres: ESTAR: animat, refredat, capacitat; bé, malament; exempt, satisfet, prest, gras, bo 'sa', malalt, groc 'molt pàl·lid'...

EXEMPLES:
Estava groc com un mort
L'àvia de la Caputxeta Vermella ja està bona
En aquesta hora els bars estan encara poc animats
¿Esteu bé, en aquesta cadira?
No està bé de fer això

Però s'han acostat a aquesta classe adjectius que es construeixen tradicionalment amb ser, com ara mort, viu 'no mort', casat.

EXEMPLES:
No sabia si eres viu o mort / No sabia si estaves viu o mort
Sense pacte fiscal, el país està mort
¿Ets casat o solter? / ¿Estàs casat o solter?

c) Amb certs adjectius hi ha ben clara una oposició semàntica entre SER i ESTAR: alegre, trist, tranquil, nerviós, quiet...

EXEMPLES:
En Felip és nerviós de mena: de petit ja no parava
La Maite està nerviosa perquè té un examen de filosofia

Però es produeix un eixamplament explosiu probablement per influència del castellà: hi vénen a parar molts adjectius que tradicionalment no coneixien estar, que admeten la doble perspectiva "característica definitòria" vs "qualitat o afecció transitòria": jovial, vell, jove, amable, dòcil, bonic, maco, lleig, genial, boig, preciós, atractiu, bo 'atractiu, ben fet, desitjable', encantador, irresistible, elegant, meravellós, espaterrant, explosiu, horrible, alt (d'estatura), coix, sord, calb, espavilat, animat...

EXEMPLES:
Està horrible
L'Ernest està coix /sord / cec / calb
Aquesta noia està molt bona (fins i tot: Aquesta noia està com un tren)

d) Amb locatius: SER (mera localització) no és igual a ESTAR (permanència, estabilitat...).

EXEMPLES:
Vam trobar-los sota el pont: eren allí, armats
Els mossos estan vuit hores al camp
No t'amoïnis: estic al teu costat ('et faig companyia')
No t'amoïnis: sóc al teu costat ('ocupo simplement aquest lloc')

2. SUBJECTES NO ANIMATS

a) Amb adjectius que indiquen característiques permanents, qualitat definitòria o classificatòria: SER: alt, llarg, blanc, car, bonic, bo, difícil, clar, transparent, dur, tou...

EXEMPLES:

El sol era ja molt alt
És difícil de remoure aquesta pedra
Encara és clar a les set

b) Amb participis passats, amb adverbis i amb adjectius que indiquen qualitats transitòries: ESTAR, però amb convivència amb ser en la majoria de casos (no amb adverbis): encès, glaçat, cuit, obert, tancat, mullat, trencat...; bé, malament, mal; calent, fred, tebi, dolç, salat, cru, madur, verd 'no madur', tendre, intacte...

EXEMPLES:
¡Ja poden passar, que la porta és oberta!
La finestra està tancada
Mal m'està el dir-ho
El raïm encara està verd
La guineu quan no les pot haver diu que són verdes
Hi entro i veig que la casa està intacta
El segell és encara intacte

c) Amb algun adjectiu hi ha oposició semàntica entre els dos verbs; ser no és igual a estar: tort, fluix.

EXEMPLES:
Aquest arbre és tort (no dret, que fa corba, que puja tort)
Aquest quadre està tort (s'inclina més a un costat que a l'altre perquè està mal col·locat, però es pot redreçar perquè el quadre no és tort de per si)
La bombeta és fluixa (fa poca llum)
La bombeta està fluixa (no fa prou contacte perquè està mal enroscada)

Però hi ha un eixamplament explosiu d'estar, potser per imitació dels subjectes animats, tot i que alguns parlars i algunes persones, mantenen viu l'ús exclusiu o predominant de ser: espès, bo, bulliciós, malenconiós, net, brut, tèrbol, relliscós, pla, flonjo, humit, clar, transparent, dur, tou...

EXEMPLES:
Al restaurant del poble, el conill està molt bo
El conill és molt bo
Aquest vi està tèrbol: l'heu de deixar reposar
Dóna'm aigua clara, que aquesta és tèrbola

d) Localització: SER; però la possibilitat de suposar elidit un participi afavoreix l'avanç d'estar.

EXEMPLES:
Menorca és més al nord que Mallorca
¿On són les claus?
Les tombes de la gent important estan (fetes) sota terra

3. SINTAGMES PREPOSICIONALS ASSIMILABLES

Convivència de ser i estar: a l'abast, al ple de l'estiu, a la recta final del programa...

EXEMPLES:
Estar al ple de l'estiu, de l'hivern (o: Estem en ple estiu)
El doctorat està al teu abast
Ser a l'abast / al ple de l'estiu / a la recta final del programa

4. NI SER NI ESTAR

El català s'expressa de vegades amb altres verbs o amb altres girs com ara anar, trobar(se), sentir-se, haver-hi:

EXEMPLES:
¿Que vas coix?
Vas molt elegant
Em sento / em trobo molt feliç
Ens trobem davant d'un cas excepcional
La Iolanda encara fa de bon veure
¿Que hi ha la Maria?

divendres, 13 de juliol del 2012

Presentació de la nova guia del parc nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici


Ahir al vespre es va presentar oficialment, a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya, la guia geològica del parc d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, realitzada pel geòleg Albert Martínez. Transcric les paraules de la meva intervenció, on s'exposen els continguts i la importància d'aquesta obra.

(C) Alfred Montserrat


Us donem la benvinguda a la presentació de la nova Guia geològica del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, feta pel geòleg Albert Martínez, soci d'aquesta casa i membre, també, de l'Equip de Recerques Espeleològiques del CEC.

Sovint els llibres d'una zona de muntanya, un parc natural o una regió es limiten a ser guies itineràries que no aporten res més que la mera descripció d'un camí o d'un recorregut concret. No és aquest el cas de la guia que presentem avui del parc d'Aigüestortes. Aquesta guia és una obra més complexa, més interessant, més elaborada. L'estructura que presenta ja ens ho indica. Dividida en tres grans apartats, en el primer s'expliquen els conceptes bàsics de la geologia –que ens faran entendre després les observacions dels itineraris proposats–. En segon lloc es descriu, d'una manera prou didàctica, la formació de les muntanyes i estanys que donen nom al parc. A continuació, evidentment, vénen els itineraris, el corpus de l'obra, classificats amb icones d'observació geològica. Finalment, el llibre es clou amb un glosssari dels principals termes geològics emprats i una bibliografia bàsica.

La redacció d'aquesta guia, acompanyada sempre amb il·lustracions, està pensada per facilitar-ne la comprensió, sobretot per a aquells que no som geòlegs. De vegades, els capítols vénen acompanyats per informació complementària relacionada, i de camps diferents, com la literatura o el llegendari. Per exemple, podrem conèixer la llegenda de Pirene i la formació dels Pirineus, narració provinent del món clàssic, vinculada a Hèrcules; o bé els versos i la història del poema èpic Canigó, de Jacint Verdaguer, el poeta excursionista, on veurem dibuixada la imatge de fada Flordeneu mostrant al cavaller Gentil els Encantats des de la seva carrosa voladora, il·lustracions que, cal dir-ho, s'han fet dibuixar expressament per a aquesta obra. I encara les referències a Aigüestortes que va fer Camilo José Cela en el seu famós viatge al Pirineu.


És d'agrair que una guia fonamentalment geològica, descriptiva i informativa contingui referències al món tan desprestigiat avui dia de les lletres, justament perquè és obvi que literatura i natura han estat sempre presents en la creació cultural humana. Però potser, el que crida més l'atenció d'aquesta guia són les il·lustracions. Es tracta d'una obra molt visual, molt ben il·lustrada, a cura del mateix autor, amb gràfics, icones, motius, taules, amb dibuixos de talls geològics, mapes en tres dimensions i també d'altres formats, que fan comprensible de seguida els conceptes científics que s'hi expliquen.


Un altre dels encerts d'aquesta obra és, evidentment, la proposta d'itineraris per conèixer el parc d'Aigüestortes, però d'una manera més profunda, més didàctica. Sovint els excursionistes, quan pugem un cim, quan travessem una vall, no ens adonem del que ens envolta i encara menys no pensem quin ha estat l'origen de tot això que trepitgem. Aquesta guia ens ho explica, és una lliçó de geologia per aprendre mentre fem el recorregut proposat.

Fins i tot podem dir que ens trobem davant d'una guia útil per conèixer el romànic de la vall de Boí, on, curiosament, l'absis de l'església de Sant Joan és descrit perquè podem observar-hi un mostrari ben interessant de petrologia, format per les mateixes roques del parc: pissarres, cornianes, quars, pòrfirs, etc.

Com deia al començament, després hi ha les altres guies d'itineraris: de senderisme, de BTT, de vies ferrades..., avorridíssimes, que només tenen una utilitat pràctica: ser llegides alhora que fem l'excursió. Per això, les guies que són molt benvingudes són aquestes que també es poden llegir com una novel·la, com la que presentem avui, perquè són amenes, perquè aporten una informació complementària de gran interès, des de la història, la cultura i la ciència fins a curiositats d'índole ben diversa. I això fa que siguin diferents d'altres guies de semblant estil. Us deixo, doncs, amb l'Albert, perquè us expliqui millor i amb més detalls què és aquesta nova guia d'Aigüestortes. Gràcies.

Ferran Alexandri

dissabte, 30 de juny del 2012

Diguem Mogrony, però no Montgrony

Panoràmica de la serra de Mogrony, amb l'església romànica de Sant Pere. (Foto: Consorci Ripollès Desenvolupament)

Amb l'excusa de preparar un seguit de reportatges per a la revista Muntanya sobre el Ripollès, voldria esclarir l'etimologia d'un topònim que actualment s'empra erròniament. Es tracta de Mogrony, però anomenat per gairebé tothom Montgrony, fins i tot per les autoritats locals, que així ho escriuen en llurs publicacions.

De fet, si consultem el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya (i també el mapa de l'Institut Cartogràfic de Catalunya) trobem els següents topònims:
  1. Mare de Déu de Montgrony (edif. hist.)
  2. Montgrony (nucli)
  3. Sant Pere de Montgrony (edif. hist.)
  4. Serra de Montgrony (serra)
Si visitem el Centre d'Interpretació Montgrony Any Zero, ubicat al mateix santuari, observarem que a l'entrada es fa una escenificació sobre els hipotètics orígens d'aquest topònim: 'mugró', 'muntanya del temps (MONS CRONO) o 'muntanya que gruny', com el güell del porc, suposo... El cas és que només podem admetre com a certa la primera opció.

El lingüista Joan Coromines ja va establir en el DECat (V, 779a6-8) que "Mogrony és la forma correcta, antiga, etimològica i encara usada en el país", i que "Montgrony no és gaire més que una alteració deguda als forasters". En la seva obra més recent, l'Onomasticon Cataloniae (299) reitera aquesta exposició, entra els topònims de Sant Pere de Mogrony, la serra de Mogrony i l'antic castell de Mogrony i en dóna una explicació etimològica.

Coromines afirma que el mot prové d'un adjectiu *MUCRONEUS derivat del llatí MUCRO-ONIS amb el sentit de 'punta punxeguda', en particular, de les armes (espasa, llança) i de tota altra cosa (DECat V, 827b36-88). 

Del primitiu MUCRO (d'on deriva aquest adjectiu) vénen els següents topònims: Mugron, els Mugronets de la Creu, el Mocoró. De l'any 1924, Coromines aporta els mots de mugró o mugronet amb el sentit de turonet que sobresurt en la línia de muntanyes. Aquest darrer significat s'adapta molt bé a l'orografia de la serra de Mogrony, evidentment.

L'Enciclopèdia catalana tampoc admet la forma Montgrony, sinó que les seves entrades són:
  1. serra de Mogrony,
  2. Sant Pere de Mogrony i
  3. Mare de Déu de Mogrony

dijous, 28 de juny del 2012

El famós castell de Mataplana

El 22 de març passat vaig pujar al santuari de Mogrony. De baixada vaig aturar-me, enmig d'una forta nevada, a les ruïnes castell de Mataplana i la capella romànica de Sant Joan. (Foto: Ferran Alexandri) 

El castell de Mataplana, ubicat en un petit turó de la vall de l'Espluga, al municipi de Gombrèn (Ripollès) és tan antic com famós, perquè fou pàtria de l'insigne llinatge dels Mataplana, que posseïen gran part de la serra de Mogrony i Castellar de n'Hug; també fogar llegendari del comte Arnau, de gran ressonància folklòrica i literària. El nom de Mataplana és al·lusiu al gran bosc o obaga, damunt la qual es troba el castell, que és "llisa", "planera" (J. Coromines. Onomasticón, 233).

El 1986, a iniciativa del propietari dels terrenys de Mataplana, el Dr. Eudald Maideu, es van dur a terme excavacions arqueològiques, dirigides per Manuel Riu, que van descobrir una fortificació senyorial bastida al segle XIII damunt les restes d'un castell del primer terç del segle XI. Es tracta d'un complex rectangular d'uns 552 m2 de superfície format per una gran torre rectangular, a la qual s'adossaren dues construccions més amb un pati allargat al mig. Exemple de castell propi del segon romànic (segles XII-XIII).

Porta principal de les ruïnes del castell de Mataplana. (Foto: Consorci Ripollès Desenvolupament)

Els Mataplana

Llinatge feudal establert al castell de Mataplana, del qual prengué el nom. El primer personatge documentat (1076-89) és Hug I de Mataplana; però potser el més conegut és Ponç de Mataplana (germà d'Hug III), perquè fou denigrat pel trobador Guillem de Berguedà, encara que després de la seva mort en una batalla amb els sarraïns fou objecte d'un sentit plant. També va tenir una notable importància el nebot de Ponç, el trobador Huguet de Mataplana, que reuní en l'ambient luxós d'aquest castell una lluïda cort literària.

L'any 1320 els Mataplana abandonaren el castell i es construïren un palau a la Pobla de Lillet; més endavant, quan el llinatge s'havia extingit, restà només la denominació feudal de baronia de Mataplana.

Ponç de Mataplana i Guillem de Berguedà

Ponç, l'oncle del trobador Huguet de Mataplana, fou un cavaller molt vinculat a la cort del rei Alfons, que el seguí durant molts anys tant a Catalunya i Aragó com a Provença. En el tercer dels cicles denigratoris del trobador Guillem de Berguedà, format per quatre sirventesos (Cansoneta leu e planaTalans m'es pres d'En Marques; Amics Marquès, enqera non gaire i Ben ai auzit per cals rasos), és blasmat Ponç de Mataplana, però la seva mort és plorada sincerament al plant Consirós cant e planc e plor
Guillem de Berguedà i dues dames

En aquestes cançons denigratòries, Guillem de Berguedà fa un retrat de Ponç de Mataplana vil i repugnant des del punt de vista moral i físic. És tractat d'enganyador, traïdor, covard i assassí. Però per damunt de tot és homosexual, el pitjor dels insults en la mentalitat de l'home medieval. Així mateix, la descripció física encaixa amb la seva fesomia moral: de rostre desfigurat per la manca de tres dents; el nas en forma de banya; les galtes inflades com una bóta; els ulls sortits, de boc, i els cabells li dissimulen la tinya. A part d'això cal afegir-hi que es trencà la cama esquerra i que té un braç anquilosat.

El menyspreu extrem amb què Guillem de Berguedà ridiculitza Ponç de Mataplana contrasta amb l'impressionant plany que dedicà a la seva memòria, quan aquest morí lluitant heroïcament contra els sarraïns (entre 1182 i 1185). La mort de Ponç de Mataplana impressionà tant a Guillem de Berguedà que aquest va tenir el coratge de confessar d'haver-se equivocat i haver mentit. La gallardia del cavaller de Mataplana va fer oblidar els vicis que amb tant de deler i mala bava Guillem de Berguedà li havia imputat.

Webs interessants sobre trobadors (amb textos íntegres):

dissabte, 23 de juny del 2012

¿Espele o espeleo?


L'espeleologia és l'exploració de les cavitats subterrànies naturals amb finalitats esportives o científiques. La formació d'aquesta paraula prové de espeleo-, és a dir, la forma prefixada del mot grec spélaion 'cova', 'gruta', 'caverna'. 

Tenim, també, altres mots derivats amb el mateix prefix espeleo-, com ara:
  • espeleobusseig Modalitat d'espeleologia consistent a explorar trams inundats d'avencs i coves per mitjà de tècniques pròpies del submarinisme.
  • espeleobussejador Persona que practica l'espeleobusseig.
  • espeleològic Relatiu o pertanyent a l'espeleologia.
  • espeleològicament D'acord amb els principis de l'espeleologia.
  • espeleosocorrista Espeleòleg especialista en espeleosocors.
  • espeleosocors Pràctica espeleològica que té com a objectiu el salvament de persones que han patit un accident o que es troben en una situació perillosa dins una cova o un avenc.
Fins aquí cap problema. El cas és que els espeleòlegs, quan parlem d'espeleologia, col·loquialment tendim a usar la forma apocopada que, lògicament, és espele. Tot i això, mantes vegades es tendeix a usar espeleo (mal pronunciat espéleo), forma que hem de refusar si no es tracta, almenys, d'un mot prefixat; fins i tot podríem admetre (hem d'admetre) espeleoclub 'club que es dedica a l'espeleologia'; però no pas *espeleoòleg, evidentment.

Em fa l'efecte que no podem pronunciar frases com aquestes que he pescat a la xarxa:

  1. *¿Anem a fer espeleo aquest diumenge?
  2. * La secció d'espeleo de la UEC Tortosa es va traslladar fins al Pallars Jussà
  3. * Per pocs calés podem gaudir d'una llum per espeleo prou rendible
I encara menys *Espeleo&Canyons, com apareix publicat en alguna cartografia recent. Les formes correctes (en el registre col·loquial, òbviament) haurien de ser Espele&Canyons; fer espele; la secció d'espele de la UEC; podem gaudir d'una llum per espele, etc.

El fet és que fins ara ningú no n'havia parlat, tret del petit Diccionari d'esports de muntanya de Carles Albesa i Jordi Mir (Edicions 62, 1998; El Cangur Diccionaris, 257), on es diu de manera ben clara que col·loquialment s'usa la forma apocopada espele per referir-nos a l'espeleologia. De fet, aquesta mateixa reducció de síl·labes és el que majoritàriament sempre hem sentit a dir els que ens hem dedicat de fa bastants anys a fer espele.

dissabte, 2 de juny del 2012

L'Oficina de Turisme de Viena inaugura a Barcelona una rèplica de sorra de l'Orquestra Filharmònica


El divendres 1 de juny de 2012 es va inaugurar a les 11 del matí a la plaça del Mar (platja de Sant Sebastià) de Barcelona una escultura rèplica de l'Orquestra Filharmònica de Viena. La reproducció, de 5 m d'alt x 10 m d'ample, es va convertir en un dels castells de sorra més grans que mai s'hagin construït a les platges de Barcelona. Amb la intenció de barrejar tradició i modernitat, es van col·locar unes gandules davant l'orquestra de sorra, on el públic, per mitjà d'uns auriculars, pot escoltar música clàssica vienesa en un marc incomparable entre els dies 1 i 7 de juny.

(c) Alfred Montserrat
La Wiener Philharmoniker, fundada l'any 1841, és un element indispensable en la vida musical de Viena i és considerada una de les millors orquestres del món. L'escultura de sorra ha estat construïda per Lindel, Galleria PR que, amb un equip de 10 escultors i 198,65 tones de sorra, han estat quinze dies per acabar-la. L'escultura no utilitza cap producte químic; per tant, no és agressiva amb el medi ambient, i no s'ha fet servir res més que sorra i aigua.

(c) Alfred Miontserrat
Norbert Kettner, director de l'Oficina de Turisme de Viena, va inaugurar aquesta escultura fent una intervenció per animar els ciutadans de Barcelona a visitar la capital d'Àustria. L'acte també va estar presidit per Joaquim Font, el primer tinent d'alcalde de Barcelona, que va agrair públicament la realització d'aquest esdeveniment.

Webs interessants

dilluns, 28 de maig del 2012

Jordi Bonet mostra la Sagrada Família als socis del CEC


El 25 de maig passat un grup de 80 socis del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) van fer una visita a la Sagrada Família de la mà de Jordi Bonet i Armengol, l'arquitecte en cap de les obres del temple expiatori més famós del món i un dels símbols de Barcelona. Jordi Bonet, consoci del CEC com el mateix Antoni Gaudí, va iniciar les explicacions a la façana del Naixement; després va dirigir-nos, a través del temple, cap a l'indret on s'ha de bastir la façana de la Glòria, fins al portal major, obra feta en bronze per l'escultor Josep M. Subirachs, on hi ha en relleu tot el parenostre, en català, i al fons, com un teixit, es va repetint la frase eucarística en 50 llengües.


La llum pren protagonisme en el temple a través de les formes hiperboloïdals (una estructura que no s'havia usat mai en arquitectura) de les obertures o lluernes del sostre i dels finestrals, i s'infiltra suaument cap a l'interior. La lluerna de l'absis és el punt més alt de l'interior (75 m), suportada per 12 columnes, que representa el déu de forma abstracta, simbolitzat, a part de la llum, per la figura del triangle.


Puresa i llum de vidre: en els sostres, enmig de les columnes-arbres, amb formes estrellades, hi ha una gran quantitat lluernes que provoquen l'efecte dels raigs solars que penetren en l'arbrat petri.


Els vitralls, obra de l'artista Joan Vila-Grau, són de colors intensos en els laterals inferiors de les façanes, mentre que els superiors de la nau central són translúcids perquè deixin passar més llum. Els primers simbolitzen les paràboles del mite de Jesús: "Jo sóc la llum", "Jo sóc l'aigua de vida".


El bosc del Paradís: les columnes, inspirades en els arbres i les seves capçades, deixen passar la llum adequada en aquest bosc espiritual a través de les naus central i laterals del temple. Gaudí va dissenyar les voltes i els finestrals per simular la llum que es filtra entre les fulles dels arbres del bosc. Les gaudinianes columnes dinàmiques (que giren helicoidalment en el dos sentits per fer néixer noves arestes al llarg del fust, arriben a dalt gairebé al cercle) són els troncs dels arbres que, en assolir el 15 m, es subdivideixen a partir d'un nus i s'inclinen per suportar les voltes, com ho faria el brancam d'un arbre. 


Segons Gaudí, la nau de la basílica tenia la funció d'unir el cel i la terra. Potser la primera impressió de la Sagrada Família produeix un significat incomprensible; però de mica en mica, podem anar desxifrant els misteris de la natura i el folklore, barrejats amb la mitologia cristiana, que expliquen les claus per interpretar el misticisme de Gaudí.

Fotografia: Ferran Alexandri

diumenge, 20 de maig del 2012

La revista Muntanya arriba al nº 900


Amb el mes de juny la revista Muntanya publicarà la seva edició número 900. El primer número de Muntanya, escrit totalment en català, va publicar-se l'abril de 1970 (amb el núm. 648), perquè la revista ja existia abans en castellà (Montaña), concretament des de 1946, i suposava la continuació del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, que havia començat a publicar-se el 1891, però que s'havia suspès durant la guerra civil. La suma de totes aquestes capçaleres han fet possible 900 números de publicacions dedicades a la muntanya i a l'excursionisme, fet que caracteritza el Centre Excursionista de Catalunya no només com l'entitat més antiga, sinó també la que més ha divulgat sobre l'excursionisme en tots els seus vessants.

La revista Muntanya 900 sortirà la carrer el proper 25 de maig.

Nou reportatge de l'Adlerweg al nº 900 de "Muntanya"


En l'edició de juny de la revista Muntanya (nº 900), conjuntament amb el fotògraf Roger Rovira, acabo de publicar un nou article sobre l'Adlerweg o camí de l'Àguila, la ruta alpina del Tirol austríac. En aquest treball descric una proposta per recórrer el tram inicial d'aquest sender d'alta muntanya, que envolta el majestuós Wilder Kaiser (2.344 m), des de Walchsee, per acabar a Kufstein, la segona vila del Tirol.


Una panoràmica de Walchsee des del pic Heuberg. La vila s'escampa al voltant del llac, als peus de la serralada Kaiser, a la vall inferior de l'Inn. Un paratge gairebé de postal, poc conegut i molt tranquil.


En un dels refugis de muntanya del Tirol, acompanyats dels típics Schnapps de pera i alguna cervesa, l'amo d'aquest l'equimanent ens fa un concert d'acordió.


Davallada del refugi Stripsenjochhaus, un dels més antics dels Alps, cap a Kirchdorf in Tirol, amb una agulla del Wilder Kaiser al fons.

Podeu veure totes les fotos d'aquest reportatge, i també d'altres, d'articles meus del Tirol d'Àustria, a: http://www.flickr.com/photos/rogerovira/sets/72157625971587917/