Excursió a Sant Cebrià d'Horta

Sant Cebrià d'Horta és una ermita ubicada al barri d'Horta de Barcelona, al peu de la serra de Collserola, dedicada a sant Cebrià i santa Justina. Un lloc on el temps s'ha aturat, on els meus pares hi anaven de petits a passar el dia al "merendero", com solien dir-ne, adjacent a l'ermita, que avui encara podem trobar pràcticament igual, amb aquell aire de barraquisme entranyable, que no sembla extingir-se malgrat que estem parlant de Barcelona, una metròpolis del segle XXI.

Tot i així, l'indret és, naturalment, curiós. Quan veig fotografies de fa cinquanta anys m'adono que només canvien els personatges, la gent, però el lloc s'ha mantingut igual: un pati de barraques i taules, l'emparrat de vinya i les llars per fer la carn a la brasa. Nombrosíssims gats campen l'entorn. I encara avui, també la gent ve a Sant Cebrià a fer la barbacoa i a passar el dia.

Hi trobarem un cuidador, persona documentadíssima de la història de l'indret, veritable deu de coneixements que, de bon grat us mostrarà l'ermita i us il·lustrarà amb tota la història d'Horta des dels orígens fins a l'actualitat, fins i tot els camins que podeu seguir per fer una excursió cap a les fonts properes d'aquesta serra de Collserola.

Residents il·lustres de l'ermita de Sant Cebrià

L'ermita existia ja al segle XII. La tradició diu que fou residència de Francesc d'Assís, en el seu suposat viatge a Sant Jaume de Galícia, i també d'Ignasi de Loiola, de pas cap a Terra Santa; per això flanquegen les seves imatges a dreta i esquerra de la figura central, dedicada a sant Cebrià i santa Justina. L'any 1493, sota la protecció de Ferran II de Catalunya-Aragó, s'hi establí una comunitat de mínims, entre els quals hi havia l'important diplomàtic i eclesiàstic Bernat de Boïl.

La figura de Bernat de Boïl, nascut a Tarassona (Aragó) vers el 1445, és un dels personatges il·lustres del segle XV. Va fer vida eremítica a Montserrat entre 1480-81 i esdevingué superior dels ermitans, per als quals traduí del llatí a l'aragonès el tractat De religione. Interessat pel lul·lisme, amplià aquests coneixements per a la biblioteca del monestir. També va ser secretari de Ferran II, el qual l'envià a la cort francesa per gestionar la devolució dels comtats del Rosselló i la Cerdanya (1486-87); allà va conèixer Francesc de Paula i ingressà a l'ordre de mínims el 1491. El 1493, a petició dels Reis Catòlics, el papa Alexandre VI el va nomenar primer vicari apostòlic de les Índies Occidentals, i amb aquest càrrec va acompanyar Cristòfor Colom en el seu segon viatge a Amèrica. Va morir el 1505/7 essent abat de Sant Miquel de Cuixà.

L'ermita de Sant Cebrià d'Horta es trobava ruïnosa el 1786 i fou refeta al segle XIX, moment a partir del qual va esdevenir lloc tradicional de romiatges. L'aplec se celebra el 26 de setembre, diada de sant Cebrià i santa Justina. Actualment l'ermita està molt ben cuidada i conservada.

La llegenda de sant Cebrià i santa Justina

Joan Amades reporta al Costumari català la tradició que aquests dos sants eren barcelonins. Diu que sant Cebrià era bon coneixedor de les males arts i de tots els secrets de la màgia; va compondre una oració per tal que els creients poguessin desfer-se de la influència de bruixots, sortillers i nigromants. De santa Justina només se sap que la casa de pagès on vivia al peu de la serra de Collserola va ser convertida en ermita, dedicada a sant Cebrià. Sembla que tots dos van morir fregits en una caldera d'oli bullent i que per això els tenien per patrons els escuracalderes. Tot i això, a l'ermita podem veure representada una altra escena del martiri d'aquests dos sants, que haurien perdut el cap per decapitació.

Com podem anar a Sant Cebrià d'Horta

L'excursió és curta si només anem a Sant Cebrià. Hem de baixar amb el metro a Montbau i prendre el carrer de l'Harmonia, i prenent la direcció vers el torrent de Duran per un camí ascendent, trobarem una pista senyalitzada, on veurem indicacions a Sant Cebrià d'Horta i a la font de la Llet.

Per damunt d'aquesta font, en direcció a la font de la Cabreta (o de la Cabra) i Sant Genís dels Agudells, podrem observar bones vistes de Sant Adrià de Besòs i Barcelona. Us prosposo de seguir aquest itinerari fins a la font del Bacallà i el barri dels Penitents. Si el dia és net i clar, com ho va ser el passat 28 d'octubre, quan vaig fer aquesta excursió, la imatge de Barcelona cara al mar és meravellosa.

A propòsit de l'etimologia i la grafia d'Horta

A Sant Cebrià d'Horta vaig tornar a sentir, en el decurs d'una conversa informal, la brama que Horta venia de l'iber i que originàriament s'escrivia sense hac, perquè no tenia res a veure amb els suposats 'horts', sinó que significava 'cim, punt enlairat'. Aquesta hipòtesi, publicada i escampada amb força èxit el 1991 per S. Tarragó, és absolutament incorrecta i no té cap fonament científic.

1. Joan Coromines ja deixa clar en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, i també en l'Onomasticon Cataloniae, obres de referència inqüestionable, que Horta ve del llatí vulgar HORTUS, que vol dir 'hort', i també fou mossàrab.
2. Precisant encara més: la forma horta es remunta directament a un plural neutre en -a (provinent del mot neutre hortum del llatí). Per tant, tots els topònims del tipus Horta tenen també el sentit de plural neutre, és a dir, d'horts.
3. És cert que en documents antics a partir del s. XII podem trobar escrit aquest topònim en les dues formes: Horta/Orta, amb hac o sense hac; però això no vol dir res, perquè tothom sap que la  h, heretada del llatí, no té valor fònic ni en llatí vulgar ni en les llengües romàniques. Per tant, és normal veure vacil·lacions en la forma d'escriure el topònim amb una grafia que és muda. És a partir del s. XVIII quan es comencen a restituir les hacs etimològiques en català.
4. La normativa actual respecta aquesta h quan és etimològica, és a dir, d'origen llatí, tant en els noms propis com en els comuns; per la qual cosa cal escriure horta com a nom comú i Horta com a topònim.

Si avui dia anem a Sant Cebrià d'Horta, veurem als vessants dels torrents de Llet i de Duran, precisament, uns magnífics horts, fins i tot de mandariners, fet que confirma l'etimologia del topònim. Justament a la masia de Can Carlets treballen amb un projecte d'agricultura ecològica.

L'horta, per definició, és una terra de regadiu, amb aigües derivades del riu, dedicada al conreu d'hortalisses o fruiters. A Can Carlets es conrea la mandarina ecològica, on tenim la possibilitat de comprar un arbre, d'apadrinar-lo perquè dugui el nostre nom, i ens proveeixi de mandarines. L'horta l'han fet a les antigues feixes de vinya (fet que demostra que hi havien hagut horts); la masia disposa d'un pou d'aigua que utilitzen per al sistema de regatge gota a gota. Més evident, impossible.