diumenge, 20 de novembre del 2011

La revista Muntanya guanya el premi de periodisme 2011 al Festival Unnim de Cinema de Muntanya


Ahir es varen atorgar els premis del 29è Festival Unnim de Cinema de Muntanya, celebrat a la població de Torelló de l'11 al 20 de novembre.

Per segon any consecutiu la revista Muntanya s'endú el premi de periodisme al millor reportatge. En aquest cas es tracta de l'article de Joan M. Vives intitulat "Corrent per la muntanya", publicat al nº 895 (juny 2011), en què l'autor fa una investigació sobre els inicis de les curses de muntanya.



A les pàgines de l'antic Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya hi podem llegir que les curses de muntanya són una activitat gairebé centenària, on el CEC també ha estat un club pioner en aquesta matèria.


Cal recordar que el 2010,  la revista Muntanya també es va endur aquest premi del prestigiós festival de Torelló per l'article de David Vilaseca "Els Angusto, dos aragonesos enmig de la plèiade", publicat a Muntanya 887 (febrer).

Veritats i llegendes, el darrer llibre de Lluís Grifell


El 15 de novembre passat vaig presentar a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya la darrera obra de Lluís Grifell Llegendes i veritats, un recull de llegendes i celebracions que formen part de la cultura i la tradicó catalanes.

Foto: Alfred Montserrat

Lluís Grifell va destacar com a novel·lista amb l'obra Memòries i aventures d'un temps i d'un país. Catalunya 1930-1950 i com a narrador de viatges amb el llibre Viatge al país del pèndol: l'URSS de 1977. Ara ens dóna a conèixer també les seves aficions com a investigador.

Llegendes i veritats és el resum de tres volums editats entre 1993 i el 2000 amb el títol de Sants i mites de Catalunya. Grifell va començar aquesta obra dels sants, aquesta Legenda aurea, amb els sants o patrons locals de l'entorn de Manresa, d'on ell és natural, però també de Catalunya en general, per mostrar-ne les llegendes i trets populars. Sobretot es va centrar en aquells sants que es converteixen en éssers mítics o herois, com Sant Jordi.

Escultura de Sant Jordi a la façana gòtica del carrer del Bisbe del Palau de la Generalitat, obra de Pere Joan (ca. 1420)

Llegendes i veritats és una nova versió, més àmplia i documentada, de la seva obra primera, de la qual només recull els personatges principals, recreats ara amb nova informació i temes nous. Aquest no és un llibre d'història, però tampoc és un simple recull de llegendes. És una obra, podríem dir-ho clar, d'història i ficció. Hi ha celebracions que es mostren en aquesta obra que encara són ben vives actualment, com la festa de Sant Medir.

Aquest llibre consta de sis capítols, dividits en dues parts: la llegendària i la històrica (o suplement que intenta de trobar el motiu, l'origen de la llegenda i el seu folklore). Hi trobem històries relacionades amb el castell de Cardona o del monestir de Sant Benet de Bages, el mite del comte Arnau, Sant Narcís, Sant Jordi, etc. Aquest nou llibre de Lluís Grifell aconsegueix fer endinsar el lector en temes quotidians, que formen part del passat i del present en l'àmbit de la cultura popular i literària catalana, presentats d'una manera ordenada, clara i amena, ingredients necessaris per als bons lectors, que l'autor exposa amb el seu estil brillant, planer i eficaç.

Lluís Grifell. Llegendes i veritats. Manresa: Zenobita Edicions, 2011.

Debat de senderisme a TV de l'Hospitalet

El 8 de novembre passat, en el programa "Tots els matins" de TV LH, el canal de televisó de l'Hospitalet, es va emetre un debat sobre senderisme i muntanya a propòsit de la segona edició del Saló de Senderisme Trek&Walk, que se celebrà de l'11 al 13 de novembre al recinte firal de la Farga de l'Hospitalet.

Els convidats al debat van ser Marta Rotllan, directora del saló; Luis López, delegat comercial de Hotansa-Andorra, i Ferran Alexandri, director de la revista Muntanya i membre del Centre Excursionista de Catalunya.


diumenge, 6 de novembre del 2011

Les coves del Salnitre de Montserrat


Una de les cavitats destacades del meu llibre Excursions a l'interior de la terra són les famoses coves del Salnitre, situades a la part meridional de la muntanya de Montserrat, al límit de la depressió del Bruc, damunt del torrent de la Salut i al peu del serrat de les Garrigoses. De fet, la cova del Salnitre és la més gran d'un conjunt de cavitats ubicades al voltant del replà de les Feixades i als dos vessants del torrent de la Font Seca: la cova de la Codolosa, la cova del Xacó, la cova Gran, la cova Freda, la cova de la Pols i l'avenc Ventós.


Aquestes coves són antics conductes del sistema de drenatge de les aigües subterrànies de Montserrat de finals del terciari. Van ser habitades durant la prehistòria, fet testimoniat per les troballes arqueològiques que en la majoria s'hi han fet; fins i tot algunes restes de terrissa s'han classificat com a ceràmica montserratina.

El camí de la cova
El recorregut que es pot fer en la visita turística (cova del Salnitre) està habilitat i il·luminat; és un xic superior a 500 m, de manera que podem arribar fins a les zones més internes de la cova. Podem distingir tres sectors: el pis Superior, el pou del Diable i el pis Inferior.

PIS SUPERIOR. Està format per un conjunt de galeries i sales situades gairebé al mateix nivell de l'entrada. Un cop els conductes van deixar d'estar inundats es va produir una etapa d'enfonsaments i de creació d'estalagmites. Una etapa posterior, amb una nova activitat de l'aigua, va erosionar aquestes estalagmites (que sembla que estiguin desgastades) i va modelar les formes del sostre i les partes. Hi distingim el Vestíbul i la Catedral (la sala més gran de la cova).


EL POU DEL DIABLE. Es tracta d'un pou de 16 m de fondària, equipat amb escales que en permeten el descens. El fons és ple de blocs caiguts. A la part més baixa hi ha una petita cavitat que, probablement, és d'on s'extreia el salnitre (actualment, però, no se n'hi troba).

PIS INFERIOR. Està format per un conjunt de galeries ubicades entre 18 i 25 m en correspondència amb l'entrada de la cova. Aquests en són els noms: el Claustre dels Monjos, el Cambril, la gruta de l'Elefant, la boca de l'Infern, la Campana, les Barricades, la cova dels Ratpenats, les Columnes i el Pavelló de la Verge.


Fitxa
Topònims: coves de Collbató, coves de Montserrat.
Municipi: Collbató (Baix Llobregat).
Terreny: conglomerats.
Durada: 1 h 30 min.
Dificultat: fàcil.
Recorregut: 958 m.
Desnivell: 42, 7 m (-19,5, +23,2).
Fotografies: Roger Rovira.

Més informació: Ferran Alexandri. Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011. [Col·lecció de Guies del CEC, 28].

En defensa del mot "xampany"


¿Què hem de dir xampany o cava? Avui dia hi ha moltíssima gent que es pensa que en català el mot xampany és incorrecte i que el que hem de dir és cava, un mot d'adopció recent per designar aquest vi escumós.

De tota la vida que aquesta beguda s'ha anomenat a casa nostra xampany, però cap a la meitat de la dècada de 1980, gràcies a hàbils operacions de màrqueting, s'introduí el terme cava com a resultat de les pressions del sector vitivinícola francès, el qual argumentava que el vi escumós produït a Catalunya, Aragó i la Rioja s'apropiava indegudament del nom francès (o la seva traducció al català o al castellà) per tal com constituïen begudes diferents. De manera que això significà que comercialment s'acceptés el canvi de denominació i que es tendís a imposar-se en l'ús popular fins al punt de desplaçar el tradicional xampany. Malgrat que això no sigui la solució correcta, per qüestions legals es veu que cal restringir l'ús del terme cava al vi escumós d'aquí, ¡tot i que es tracta del mateix producte! ¡Que quedi clar!

Moltes vegades, quan anem a un restaurant i demanen xampany et solen contestar: "No, de xampany no en tenim; ara bé, si el senyor vol un cava", perquè, és clar, el xampany és francès i el cava català. ¿I el xampany italià? ¿I el californià? ¿Com anomenen la resta de països del món a aquesta beguda sinó xampany (o les seves traduccions)?

Els diccionaris normatius diuen:

xampany m. 1. Vi escumós criat en cava i produït a la regió francesa de la Xampanya. 2. Cava (vi escumós elaborat en una cava). [DIEC2]

xampany m. Designació ordinària del vi escumós criat en cava, obtingut de varietats de raïm adients i que, en destapar l'ampolla, produeix escuma o efervescència natural i persistent, a causa del seu contingut en diòxid de carboni dissolt en estat de sobresaturació. [Enciclopèdia Catalana]

Certament el nom deriva de la regió de la Xampanya (França), d'on aquest producte és originari; però resulta que a l'Estat espanyol es comercialitza des del 1986 sota la denominació d'origen cava amb el mateix sistema tradicional d'elaboració. El cas és que aquí ja hi intervé la indústria per damunt de la llengua, quan l'assumpte és ben clar: en català diem xampany; en castellà, champán, champaña, i en francès i anglès, champagne (Termcat, Eciclopèdia Catalana).


Una xampanyera és un recipient per refredar el xampany (i no pas una cavera*). Així mateix una xampanyeria és un establiment on se serveix especialment xampany i còctels de xampany (i no pas una caveria* o una cava). Una cava, entre altres significats, és un celler.

cava f. 1. Galeria excavada per tal de fer un dipòsit on la temperatura es mantingui igual tot l'any. 2. Lloc del celler, generalment subterrani, destinat a l'emmagatzematge del vi una vegada elaborat. 3. m. Vi escumós elaborat en una cava. [DIEC2]

cava f. Local del celler, generalment subterrani, destinat a l'emmagatzematge del vi una vegada elaborat. 2. p ext Denominació oficial del xampany elaborat a l'Estat espanyol. [Enciclopèdia Catalana]

La llengua és clara i no deixa lloc al dubte, i la tradició tampoc. Aquells qui de petits hem conegut només el xampany, l'únic mot que hem après, ens resistim a perdre'l. Psicolingüísticament parlant, quan diem xampany sabem molt bé a què ens referim. ¿Què passaria, doncs, si, per raons de comerç, no poguéssim dir conyac o whisky? El conyac és un aiguardent de vi blanc originari de la regió francesa de Cognac. ¿Cal restringir-ne l'ús només per al licor d'aquesta regió i usar el sinònim brandi per al conyac d'aquí? Afortunadament, ni els escocesos ni els irlandesos s'han queixat mai per la manera com la resta del món anomena la seva 'aigua de vida'; l'anglicisme whisky s'ha incorporat còmodament en totes les llengües.

En català la tradició del mot xampany ve de lluny. Coromines estableix la primera documentació l'any 1905 (DECLC, IX, 434), i també aporta variants com xampanya o xampaina. Destaca especialment una cita de l'obra Memòries (1954), de Josep Maria de Sagarra: "Don Clemente féu portar tres ampolles del bufet, que eren del millor xampany francès"; en un altre moment especifica: "Un de matrimoni per al senyor Martí i Barjau, i tres d'individuals per al meu germà, per a mi i per a un altre nen, que em penso que es deia Cases i tenia alguna relació amb el xampany Codorniu."

Jo crec que aquesta és una bona solució: precisem-ne l'origen i diguem: xampany francès, xampany català, xampany de Califòrnia, xampany italià... Però sempre xampany. L'aportació de mots d'altres llengües és un fenomen normal i enriquidor. Devem als visigots mots com espia, guerra, boig; als àrabs mots com albercoc, carbassa, cotó. És obvi que ningú no pot rebutjar germanismes o arabismes que es van incorporar al català fa tant de temps (potser molts no sabien que aquestes paraules no són catalanes). Per tant, aquesta és la meva recomanació: ¡Trinquem a la salut del mot xampany!


Més informació sobre això mateix: Ferran Alexandri. "El nom just de cada cosa. En defensa del mot xampany". El Traç 59 (2003): 10-11.