I ara digueu: bioespeleologia

             Meta Menardi, una aranya cavernícola fotografiada a la Bora Fosca (Tavertet, Osona). Foto: F. Alexandri.

FERRAN ALEXANDRI, Barcelona. El 5 d'agost del 2014 vaig escriure un apunt en aquest blog sobre si calia escriure biospeleologia o bioespeleologia, amb presència o no d'aquesta e epentètica, una qüestió que es resolia en l'acord de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1996, però que ara, amb els canvis de la nova ortografia, ha estat modificada.

El forat dels Lladres, primícia de la revista Muntanya 920 (març 2017)

La cinglera de l'acimada població d'Abella de la Conca amaga una meravella geològica: arcs impossibles i una cova misteriosa

FERRAN ALEXANDRI Barcelona

Per damunt de l'encimbellat i solitari poblet d'Abella de la Conca, al Pallars Jussà, hi ha una meravella de la natura que ha restat oculta en el temps i en la memòria... fins que els escaladors s'han decidit a mostrar-la. Es tracta d'un sorprenent encadenament de ponts de roca que culmina en una cova d'una boca enorme, el forat dels Lladres.

Muntanya 914: esquí nòrdic, andinisme i espeleologia

Ja és possible descarregar-se de l'iQUIOSC.cat la revista Muntanya nº 914 corresponent a l'edició de desembre. L'edició en paper encara trigarà una setmana. A l'iQUIOSC.cat podeu trobar totes les revistes i la premsa en català; us podeu descarregar la vostra publicació en un dispositiu mòbil, o bé llegir-la al web en streaming.

La Transpirinenca i el Tour del Canigó a la revista Muntanya 911 (març 2015)

A punt de distribució, fa una setmana que vaig enllestir la primera revista Muntanya del 2015, que edito per al Centre Excursionista de Catalunya, corresponent al mes de març, amb el número 911. L'article destacat tanca el cicle de la Transpirinenca, que just aquesta darrera part s'agermana molt bé amb el Tour del Canigó, travesssa que descrivim detalladament. La meva aportació personal ha estat un article sobre la cova dels Cristalls de Naica (Mèxic) i l'entrevista a la Núria Garcia Quera.

Parlem de biospeleologia (i d'altres coses)

La biospeleologia és l'especialitat científica que té per objecte l'estudi dels éssers vius que habiten el domini subterrani. La paraula mateixa ja ho explica: formada per bio- (forma prefixada del grec bíos, -ou, que significa 'vida'), i espeleologia (de espeleo-, forma prefixada del grec spelaion 'gruta, caverna' i -logia, sufix del mot grec lógos 'paraula, raó, teoria, tractat').

Parc Arqueològic Mines de Gavà: el jaciment més antic d'Europa

Parc Arqueològic Mines de Gavà: Foto: F. Alexandri

El Parc Arqueològic Mines de Gavà és una instal·lació que permet visitar el jaciment de mines prehistòriques més antigues d'Europa, dedicades a l'extracció de variscita, que els antics pobladors usaven per fer joies i atuells.

La cova Negra de Tragó i la cova dels Muricecs: noves disposicions

En el meu llibre Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics, publicat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat l'any 2011, fruit però d'un treball bastant anterior, donava la descripció de la cova Negra de Tragó (Os de Balaguer, la Noguera) i de la cova dels Muricecs (Llimiana, Pallars Jussà) per visitar-les lliurament. Avui dia això ja no és possible, perquè totes dues coves han condicionat el seu accés.

La cova Negra de Tragó

Una gran cova situada als cingles de l'embassament de Canelles, de 721 m de recorregut, que abans es podia visitar de manera més o menys lliure, demanant permís a la central hidroelèctrica, que l'havia il·luminada artificialment.

El drac de Saverneda

Aquest dibuix de Manuel Calderón es va publicar en la meva obra El gran llibre dels éssers fantàstics (Parramón Ediciones, 2006) adreçat al públic infantil i juvenil. Arran d'aquest treball, que em va encarregar Parramón, vaig poder escriure sobre un tema que sempre m'ha apassionat: el món de les tradicions, creences, llegendes i dites populars.

Les tunes de les goges de Banyoles

Les Estunes

Les Estunes (o les Tunes) són una interessant formació de travertins a prop de l'estany de Banyoles, al terme de Porqueres. Les roques estan separades en grans esquerdes, coves i passadissos (com el conegut palau de les Fades), produïts pels moviments del sòl. Aquest lloc té un gran interès arqueològic, a més a més, perquè hi fou trobada la famosa mandíbula de Banyoles.

Del Cavall Bernat a la cova del Manel

El Cavall Bernat és una roca de Sant Llorenç del Munt de 801 m (fa 29 m des de la seva base), situada al terme municipal de Matadepera, inventariat com a element geològic d'especial interès del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. La formació d'aquesta roca és el resultat de l'erosió diferencial damunt dels conglomerats.

Els cavalls bernats són roques individualitzades, fusiformes o penyals verticals de forma agullonada. Tenen una relació probable amb un antic culte fàl·lic precristià, ja que fou reemplaçat carall per cavall. 

Del Cavall Bernat a can Pobla

Partint de la darrera parada del bus Terrassa-Matadepera a la urbanització Cavall Bernat (carrer de la Font del Querol), prenem el carrer del Cavall Bernat que, en acabar-se, enllaça amb el camí ben senyalitzat fins al monòlit del Cavall Bernat. Entre aquest penyal i la roca del Cap de Mort seguim un senderó marcat que remunta cap al pla dels Escorpins. Aquí enllacem amb el camí que va a can Pobla i que passa pel forn de Can Pobla.

Al terme de Matadepera té una importància especial l'antiga indústria de la calç, emprada en la construcció. Per això, actualment, encara queden restes de forns de calç per aquestes contrades, com aquest de la rodalia de can Pobla. Es tracta de construccions fetes amb pedra i maó, sovint amb un petit habitacle al costat, que van anar desapareixent i quedaren en estat d'abandó a partir de la segona meitat del segle XX.

La cova del Manel

Arribem a can Pobla, al peu de la Mola. Les primeres cases d'aquesta masia es construïren entre els segles X i XI. Cal enfilar-se per la canal de Can Pobla; l'inici demana una mica d'escalada lliure, sense gaire dificultat, però cal anar amb compte. De fet, hem d'anar seguint la part alta del torrent del Salt Rajant en direcció nord, que culmina a la Mola (1.104 m). Anem remuntant fins que aviat, enmig del torrent trobarem la cova del Manel. Caldrà tornar a grimpar una mica fins a la boca d'accés.

La cova del Manel presenta una entrada estreta i vertical, de 5 m d'alt, que dóna pas a la galeria d'entrada de 40 m de recorregut. La cova, però, és més llarga (788 m) i laberíntica, excavada en conglomerats. La galeria d'entrada és coneguda des de 1899 pels propietaris de can Pobla, però no és fins al 1911 que un equip del Centre Excursionista de Terrassa engrandeix el recorregut i s'endinsa en les galeries del pis superior. A partir de 1952 sovintegen les exploracions professionals a cura de diversos grups espeleològics, que clouen el 1978 amb la topografia completa de la SIS de Centre Excursionista de Terrassa.

La Mola i el monestir de Sant Llorenç del Munt

Si seguim la canal amunt, enllaçarem ben aviat amb un camí senyalitzat fins que sortim del bosc i del torrent i que ens deixa a l'abast del cim de la Mola (1.104 m), el punt culminant del massís. Al capdamunt hi ha l'abadia benedictina de Sant Llorenç del Munt, fundada, segons una tradició molt antiga, per monjos procedents del monestir de Sant Cugat del Vallès, al qual s'uní en dues ocasions: del 985 al 1013 i del 1099 al 1592, i del qual n'és una còpia arquitectònica exacta. El monestir fou habitat de manera continuada fins al 1608; després s'arruïnà. L'edifici actual es va reconstruir entre el final del segle XIX i mitjan segle XX, i respecta l'estructura romànica original.

És interessant fer una visita a l'exposició permanent (a la masoveria adjunta al monestir) que fa un repàs cronològic de l'ocupació humana i cultural de la muntanya. No hi trobareu mai ningú: tothom és al bar o prenent el sol a l'exterior.

Retorn a Matadepera per la roca de les Onze Hores

La baixada a can Pobla es fa per la mateixa i solitària canal de Can Pobla o bé pel freqüentadíssim camí dels Monjos (PR-C 31). Es tracta d'un camí carener que porta a la Mola des de Sant Cugat, Terrassa i Matadepera, amb un total de 27 km.

La tornada a Matadepera la fem pel pla dels Escorpins, on podem prendre el PR que envolta la roca de les Onze Hores. Al llarg d'aquest recorregut, si el dia és clar, sempre estarem acompanyats per l'espectacular vista de la muntanya de Montserrat.

Mapa de l'itinerari

Temps de camí: 3 h 30 min

Desnivell: 425 m

Dificultat: mitjana

Fotografia: Ferran Alexandri

Les cocones de Garraf

En la revista Espeleòleg 42 (2001) vaig firmar, en col·laboració amb el geòleg Josep M. Cervelló, un apunt sobre l'etimologia del mot cocona, ben viu a les muntanyes de Garraf. Voldria ara recordar aquella explicació i fer conèixer amb més precisió el significat d'aquest mot geològic.

L'Equip de Recerques Espeleològiques del CEC fa 60 anys

Amb aquesta imatge, corresponent al bloc del 60 aniversari de l'ERE del Centre Excursionista de Catalunya, s'ha comunicat recentment aquest esdeveniment.

¿Espele o espeleo?

(c) Roger Rovira

L'espeleologia és l'exploració de les cavitats subterrànies naturals amb finalitats esportives o científiques. La formació d'aquesta paraula prové de espeleo-, és a dir, la forma prefixada del mot grec spélaion 'cova', 'gruta', 'caverna'. 

Tenim, també, altres mots derivats amb el mateix prefix espeleo-, com ara:

• espeleobusseig Modalitat d'espeleologia consistent a explorar trams inundats d'avencs i coves per mitjà de tècniques pròpies del submarinisme.
• espeleobussejador Persona que practica l'espeleobusseig.
• espeleològic Relatiu o pertanyent a l'espeleologia.
• espeleològicament D'acord amb els principis de l'espeleologia.
• espeleosocorrista Espeleòleg especialista en espeleosocors.
• espeleosocors Pràctica espeleològica que té com a objectiu el salvament de persones que han patit un accident o que es troben en una situació perillosa dins una cova o un avenc.

Fins aquí cap problema. El cas és que els espeleòlegs, quan parlem d'espeleologia, col·loquialment tendim a usar la forma apocopada que, lògicament, és espele. Tot i això, mantes vegades es tendeix a usar espeleo (mal pronunciat espéleo), forma que hem de refusar si no es tracta, almenys, d'un mot prefixat; fins i tot podríem admetre (hem d'admetre) espeleoclub 'club que es dedica a l'espeleologia'; però no pas *espeleoòleg, evidentment.

Em fa l'efecte que no podem pronunciar frases com aquestes que he pescat a la xarxa:

1. *¿Anem a fer espeleo aquest diumenge?
2. * La secció d'espeleo de la UEC Tortosa es va traslladar fins al Pallars Jussà
3. * Per pocs calés podem gaudir d'una llum per espeleo prou rendible

I encara menys *Espeleo&Canyons, com apareix publicat en alguna cartografia recent. Les formes correctes (en el registre col·loquial, òbviament) haurien de ser Espele&Canyons; fer espele; la secció d'espele de la UEC; podem gaudir d'una llum per espele, etc.

El fet és que fins ara ningú no n'havia parlat, tret del petit Diccionari d'esports de muntanya de Carles Albesa i Jordi Mir (Edicions 62, 1998; El Cangur Diccionaris, 257), on es diu de manera ben clara que col·loquialment s'usa la forma apocopada espele per referir-nos a l'espeleologia. De fet, aquesta mateixa reducció de síl·labes és el que majoritàriament sempre hem sentit a dir els que ens hem dedicat de fa bastants anys a fer espele.

Conversa d'espeleologia amb Espartac Peran

Ahir dia 20 de febrer, en el programa "Divendres", el magazín de les tardes de TV3, que copresenta Espartac Peran, aquesta setmana desde Vallirana, vaig tenir l'ocasió d'intervenir com a convidat per parlar d'espeleologia.

A partir de la cova Bonica, ubicada al terme de Vallirana, coneguda per les troballes arqueològiques que es remunten a més de 4.000 anys aC, i que actualment és objecte de noves excavacions, vam fer un repàs sobre l'espeleologia a Catalunya alhora que presentàvem altres coves singulars.

Vallirana se situa a les serres d'Ordal del massís de Garraf, indret conegut sobretot per l'abundància d'avencs, i el lloc on s'iniciaren, a començaments del segle XX, les primeres exploracions espeleològiques científiques, a cura de Norbert Font i Sagué, considerat l'introductor de l'espeleologia a Catalunya. 

Entre comentaris de fets i anècdotes diverses sobre el món subterrani, vam fer un viatge virtual, amb imatges de vídeo, per la cova de Rialb o de l'Encantada (Queralbs, Ripollès); les coves del Salnitre, a la muntanya de Montserrat (Collbató, Baix Llobregat); la cova Meravelles (Benifallet, Baix Ebre), i la cova de la Font Major (Espluga de Francolí, Conca de Barberà).

(Trobareu més informació de la cova Bonica a Espeleobloc).

Noves clarícies sobre el nom de la cova del Tabac

La forta influència musulmana a Camarasa, municipi on se situa la cova del Tabac, i en general de les terres del Segrià i la vall d'Àger abans de la Reconquesta, i a causa de la presència del mot àrab tabbaq o tubbaq, que es va usar a Espanya i a Itàlia amb les formes tabacco, atabaca, altabaca com a nom d'algunes plantes medicinals, i encara l'arabisme tabaq en el sentit de 'paneret', 'covenet', m'havien fet pensar que aquest mot podria ser l'origen del nom de la cova del Tabac. Heus aquí el problema:

1. Algunes d'aquestes plantes medicinals (entre elles l'olivarda o l'eupatori) anomenades tabacco, que no podem afirmar que se'n trobessin a la rodalia de la cova del Tabac, tenien efectes ensopidors o causaven mareig; per la qual cosa, Coromines (DECat, VIII, 168) diu que és versemblant que els espanyols transmetessin a la planta americana 'Nicotiana Tabacum' (d'origen incert) el nom europeu, perquè els indígenes la usaven per embriagar-s'hi.
2. El sentit de l'àrab tabaq com a 'panereta' o 'covenet' s'entendria només si hagués passat a 'cova'; però tabac només té el sentit de 'paner' i és un mot exclusiu del català de València, i encara més conegut en castellà com a tabaque amb el mateix significat.

La cultura popular tampoc explica l'origen de tabac

Avui dia podem veure un panell informatiu a la cova del Tabac, de la Generalitat de Catalunya, on es dóna aquesta explicació imprecisa: "El nom de la cova del Tabac prové de la pols que segles enrere se n'extreia per barrejar-la amb el rapè".

No s'especifica la mena de pols, però la creença popular deia que era del guano dels ratpenats, habitualment emprat com a adob. El rapè és un preparat de tabac mòlt i generalment aromatitzat per ensumar; però el supòsit que s'aromatitzés amb merda de ratpenat cal retirar-lo de seguida perquè és inconcebible. 

Potser tindria més relació amb l'hàbit d'ensumar tabac, l'anomenat tabac de muntanya o àrnica, per les propietats esternutatòries de les seves flors; però l'àrnica habita als prats subalpins de sòl àcid dels Pirineus i d'una gran part de l'Europa humida, difícil de trobar en la sequedat del Mont-roig, a les serres marginals del Prepirineu.

També hem de desestimar que el nom de la cova del Tabac vingués del contraban del tabac dels fumadors, segons la descripció de Francisco Zamora de l'any 1788 en parlar de Camarasa, on afirma que els contrabandistes guardaven a la cova del Tabac les tres espècies de tabac en pols malgrat les mesures del rei per tancar-la. Tot pot ser, però res a veure amb l'origen del nom. Ni tampoc cal perdre el temps en identificar tabac amb el tàvec o l'enganyapastors, anomenats també amb aquest nom. Ni encara amb l'apunt, prou interessant, que pels voltants de Lleida, de cert tipus de barrancs en diuen tabacs.

L'etimologia veritable de Tabac (però no tabac)

Novament Coromines, a l'Onomasticon Cataloniae (VII, 200), el recull més exhaustiu dels noms de lloc i de persona de tot el domini lingüístic català, aclareix la qüestió. Resulta que Tabac és el nom de diverses localitats, ja antigues, de la Catalunya occidental. Tabac és el nom aplicat a tres llocs diferents des dels segles XI-XII dins la zona de Noguera-Segrià:

1. Localitat antiga, Segre amunt de Balaguer, documentada el 1156 com Atabach; el 1450-52 apareix documentat Tabac (després Tabach), un lloc o terme prop de Camarasa, que permet identificar-lo sens dubte amb la nostra cova del Tabac.
2. Tabac és un despoblat del terme d'Alguaire, documentat ja el 1083.
3. La Torre de Tabach figura com un lloc de terme de la Lleida sarraïna en el segle XII.

Per tant, Coromines no dubta que l'etimologia d'aquest nom de lloc és preromana. No només no té res a veure amb la Nicotiana, sinó tampoc amb l'arabisme tabac 'paneret'. Cal relacionar-lo amb el mot ibèric Tauacca-, documentat en inscripcions ibèriques, i documentat com a TAVACCA en una inscripció hispano-llatina.

Davant del problema d'entendre l'ibèric, Coromines proposa que el sentit de TAVACCA, segons la naturalesa dels llocs designats, podria estar relacionat amb la noció de 'torre' o puig o lloc fortificat, i també la cova del Tabac es podria entendre com una fortificació campal. De fet, aquesta cova, d'enorme boca, dóna pas a una galeria de grans dimensions poc freqüent a Catalunya.

Estat selvàtic a l'avenc de la Miloquera

L'avenc de la Miloquera, ubicat al vessant sud del turó de la Miloquera, damunt de la població de Marçà (Priorat), està format per una gran esquerda amb quatre boques d'accés a l'interior: la Miloquera Petita, el pou del Cireret, el pou dels Ossos i el pou del Pastoret. Actualment, aquesta gran esquerda inferior (hi ha una altre esquerdament principal superior) està cegada per la vegetació i també per petits murs d'obra de pedra seca. Això fa gairebé impracticable el descens i el reconeixement dels pous d'accés a l'avenc (llevat d'un pouet on localitzem un espit, que podria ser el pou del Cireret). Sembla que tota l'esquerda s'hagi reblert de vegetació, però també, en alguns punts, de terra i murs de contenció.

El camí de l'avenc de la Miloquera

Tot i que la senyalització és bona fins al cim del turó de la Miloquera (pals indicadors, fites i pintura), no està indicat el lloc on s'ubiquen el pous d'accés a l'avenc, que queden coberts per l'abundant vegetació selvàtica i l'abandó (segons la visita que vaig fer el passat 29 de maig).

De Marçà cal anar a l'església i seguir el carrer amunt en direcció a la muntanya. En acabar-se el carrer surt la pista amb indicació al turó de la Miloquera. La pista continua fins a un pàrquing; cal seguir cap a la dreta, on hi ha una indicació dels avencs, senyalitzat amb el PR C91, que forma part de l'espai d'interès natural de la serra de Llaberia. Aquest PR, rodeja el turó, i cal abandonar-lo a mà esquerra en una fita que va en direcció al cim. Hi ha uns 8 minuts a peu des de Marçà fins a aquest punt. A partir d'aquí el camí està senyalitzat amb fletxes de pintura blava i fites fins que arribem a l'esquerda del vessant sud. Paral·lel a l'esquerda hi ha un caminet que duu fins al punt més elevat del turó, on encara es veuen les restes del castell de Marçà, esmentat ja el 1153, així com les restes d'una església de forma absidal que data del segle XIII. Al cim també hi ha un important aflorament de calcàries i presència d'esquerdes i avencs, com l'avenc de les Perles i l'avenc del Pastor. Des d'aquest punt s'observa una excel·lent vista de Marçà:

El cau de la miloca

És probable que el curiós nom de miloquera provingui de miloca, un ocell rapaç de la família de les estrígides, espècies Strix funerea i Otus vulgaris, semblants als mussols, que haurien fet el cau a les esquerdes i els avencs, llocs on solen habitar aquests ocells. Joan Coromines diu que les miloques són ben conegudes per tot el domini oriental, però especialment al Priorat, encara que, de fet, avui no n'hi hagi pas al turó de la Miloquera, d'aquestes bestioletes. L'any 1998 vaig visitar per primera vegada aquest avenc, i em vaig adonar de seguida de la presència de guano per les parets de l'esquerda i el fons de l'avenc, que no era originària de ratpenats, sinó segurament de mussols.

La cova de l'Ormini i el bol d'Armènia

La cova de l'Ormini, ubicada al municipi de Coll de Nargó, a la vall de Joan, és coneguda d'antic: les primeres citacions escrites corresponen entre 1845-1850 al Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar, de Pascual Madoz. Avui aquesta cova està equipada amb escales de ferro, baranes i passamans (en no gaire bon estat) perquè pugui ser visitada pels excursionistes en general.

El bol d'Armènia

La cova de l'Ormini o Bulurmini té un nom molt especial (fins i tot n'hi ha altres variants a l'Alt Urgell, com les coves de l'Olimini, a Coll de Nargó; la cova de Boli Ermini o de l'Oli Ermí, a Valls d'Aguilar). Coromines (DECLC, bol) observa l'expressió composta bol d'Armènia o bol armènic, usada en el segle XV en les variants bol armeni o bolarmini, boliermini, bolermini, boli ermini, bolo armini (DCVB). 

El bolarmeni ha estat cercat en mines i coves del País Valencià, i així ha quedat com a denominació de moltes coves (sovint alterat per la influència d'alumini, mina i bol: cova del Bolimini, a Vilafamés; cova del Bolumini, a Benimeli, Beniarbeig, Sanet i Alfafara. El significat amb referència a Vilafamés l'aportava Espinalt l'any 1786: "una cueva en la cual hay un mineral que llaman bolarminio, que és roca semejante al nácar: con el agua que tiene la cueva se forma una pasta de que usan bastante los boticarios". Amb aquest significat prossegueix el DCVB: "Espècie d'argila ferruginosa vermellosa (del llatí BOLUS ARMENICUS)".

La cova de l'Ormini ha perdut el bol, però l'altre nom pel qual és coneguda no ens deixa confusió, i no podem identificar ormini com l'ormí o sàlvia romana, sinó com bol d'Armènia: barreja d'òxid de ferro natural, d'argila, de silicat càlcic i de silicat magnèsic, amb una coloració que va del gris a l'ocre clar, i fins al vermell fort, passant per uns tons taronja (DE). Segurament aquesta cova era coneguda per la presència d'aquest mineral.

Trobareu més informació al meu llibre Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. (Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011. Col·lecció Guies del CEC, 28).

Fotos de l'apunt: Toni Nubiola i Alfred Montserrat.

Les coves del Salnitre de Montserrat

Una de les cavitats destacades del meu llibre Excursions a l'interior de la terra són les famoses coves del Salnitre, situades a la part meridional de la muntanya de Montserrat, al límit de la depressió del Bruc, damunt del torrent de la Salut i al peu del serrat de les Garrigoses. De fet, la cova del Salnitre és la més gran d'un conjunt de cavitats ubicades al voltant del replà de les Feixades i als dos vessants del torrent de la Font Seca: la cova de la Codolosa, la cova del Xacó, la cova Gran, la cova Freda, la cova de la Pols i l'avenc Ventós.

Aquestes coves són antics conductes del sistema de drenatge de les aigües subterrànies de Montserrat de finals del terciari. Van ser habitades durant la prehistòria, fet testimoniat per les troballes arqueològiques que en la majoria s'hi han fet; fins i tot algunes restes de terrissa s'han classificat com a ceràmica montserratina.

El camí de la cova

El recorregut que es pot fer en la visita turística (cova del Salnitre) està habilitat i il·luminat; és un xic superior a 500 m, de manera que podem arribar fins a les zones més internes de la cova. Podem distingir tres sectors: el pis Superior, el pou del Diable i el pis Inferior.

PIS SUPERIOR. Està format per un conjunt de galeries i sales situades gairebé al mateix nivell de l'entrada. Un cop els conductes van deixar d'estar inundats es va produir una etapa d'enfonsaments i de creació d'estalagmites. Una etapa posterior, amb una nova activitat de l'aigua, va erosionar aquestes estalagmites (que sembla que estiguin desgastades) i va modelar les formes del sostre i les partes. Hi distingim el Vestíbul i la Catedral (la sala més gran de la cova).

EL POU DEL DIABLE. Es tracta d'un pou de 16 m de fondària, equipat amb escales que en permeten el descens. El fons és ple de blocs caiguts. A la part més baixa hi ha una petita cavitat que, probablement, és d'on s'extreia el salnitre (actualment, però, no se n'hi troba).

PIS INFERIOR. Està format per un conjunt de galeries ubicades entre 18 i 25 m en correspondència amb l'entrada de la cova. Aquests en són els noms: el Claustre dels Monjos, el Cambril, la gruta de l'Elefant, la boca de l'Infern, la Campana, les Barricades, la cova dels Ratpenats, les Columnes i el Pavelló de la Verge.

Fitxa

Topònims: coves de Collbató, coves de Montserrat.

Municipi: Collbató (Baix Llobregat).

Terreny: conglomerats.

Durada: 1 h 30 min.

Dificultat: fàcil.

Recorregut: 958 m.

Desnivell: 42, 7 m (-19,5, +23,2).

Fotografies: Roger Rovira.

Més informació: Ferran Alexandri. Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011. [Col·lecció de Guies del CEC, 28].

Excursions a l'interior de la terra: la cova de les Encantades

Començo amb aquest apunt una tria d'itineraris subterranis del meu darrer llibre Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. Per encetar aquesta sèrie dono notícia de la cova de les Encantades, situada al vessant sud del Puigmal, a 2.250 m d'altitud, la cova més llarga de l'Alt Freser.

Tot i que la cova era coneguda pels habitants de l'entorn, no es va descobrir espeleològicament fins al 1960. La cova és situada al vessant sud del Puigmal, a 250 m per damunt del torrent d'Estremera, més amunt de la font de l'Home Mort.

És sabut que les fades o encantades de la muntanya també s'anomenen dones d'aigua. Diuen que són dones molt belles i llestes que busquen els mortals en la nit de Sant Joan. Viuen en indrets d'aigua dolça, com els rius, llacs, gorgs, estanys, fonts i balmes; tenen preferència per les zones més altes dels Pirineus, on tenen el costum de viure en coves properes als rius i llacs. La seva joventut és eterna, per això poden viure més de mil anys.

La boca de la cova de les Encantades s'obre arran de terra (4 x 1,5 m). Fa baixada; de seguida dóna pas a una galeria ampla i alta, molt concrecionada. Després d'haver recorregut uns 30 m, a la dreta hi ha una galeria que duu a la sala Bernades. Cal continuar per la galeria principal, i després de superar un ressalt en forma de tobogan, s'arriba a una sala molt baixa de sostre, on hi ha un forat que dona pas a una rampa curta però amb pendent fort que mena a la galeria dels Enllaços. Hi ha una esquerda a terra que ens permet anar a altres sectors de la cova.

Fitxa:
Municipi: Queralbs (Ripollès)
Terreny: calcàries i marbres
Durada: 2-3 h
Dificultat: mitjana
Recorregut: 865 m
Desnivell: 37 m (-15, + 22)
Temperatura interior: 7ºC

Més informació a:

Ferran Alexandri. Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011. [Col·lecció de Guies del CEC, 28].

Excursions a l'interior de la terra. Introducció

Les excèntriques són boniques concrecions estalactítiques de calcita o aragonita que podem trobar en algunes coves. Foto: Roger Rovira (c)

Les coves i avencs sempre han despertat una forta atracció a tothom, tant excursionistes com espeleòlegs o amants del paisatge; fins i tot, els respectables diumengers. La causa podria tenir un origen metafísic. És cert que des d'antic hi ha hagut sempre una tendència a pensar que les coves són una porta al més-enllà, un accés a l'altre món, segurament per la seva ubicació sota terra.

Els antics grecs creien que els avencs i les coves eren l'entrada a l'avern, al regne subterrani d'Hades, el déu dels morts, on, al principi, els difunts deambulaven llanguint com fantasmes; però, més endavant, les tradicions convertirien aquest lloc en un pou de turments per als condemnats. Creien que després de la mort hi havia d'haver una recompensa per als bons i un càstig per a aquells que havien dut una mala vida. Vet ací els rius infernals del Cocit i l'Aqueront, braços de l'Estígia, que comunicava amb l'estage romàtic de l'hades per un engolidor pregon i tenebrós.

Gairebé en totes les cultures, el món subterrani ha afavorit l'explicació d'històries de tota mena relacionades amb l'altre món, la mitologia i l'aparició fins i tot d'un animisme fantasiós. Des de llocs sagrats destinats a l'enterrament fins a caus de bèsties fabuloses com els dracs. I encara més: coves que amaguen tresors valuosíssims o coves que són refugi de bandolers i contrabandistes.

Aquesta aranya és una mostra real de la veritable fauna cavernícola. Foto: Ferran Alexandri

Però, també, cal no oblidar el passat prehistòric, en què la cova ha estat un espai de vida i aixopluc. La prehistòria és un període molt llarg en l'aventura de la humanitat, de les societats que existiren abans de l'ús de l'escriptura, que va començar fa entre dos i tres milions d'anys i que acaba fa només uns quants segles. I tot plegat, el període de l'home és tan sols un esdeveniment molt petit amb relació a la història de l'Univers. I el pas dels primers homes en la vida cavernícola, i també després, en la història de l'espeleologia, encara és més curt.

N. Font i Sagué i M. Faura i Sans abans de baixar a l'avenc d'en Roca l'any 1907 en presència del guia Serafí Alemany. Foto de Josep M. Co de Triola (AFCEC)

Títol: Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleplògics.

Autor: Ferran Alexandri.

Edició: Barcelona, març del 2011.

Editorial: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Col·lecció: Guies del Centre Excursionista de Catalunya, 28

Pàgines: 127.

ISBN: 978-84-9883-355-3.