FERRAN ALEXANDRI, Barcelona. Aquest mes d'octubre ha sortit publicada, novament amb L'Arca, la meva darrera obra, ara en l'àmbit de la meva professió: la filologia catalana. Sota el títol general d'El llenguatge secret dels catalans, he escrit un llibre que podríem classificar de caràcter lexicogràfic sobre el català popular i d'argot.

FERRAN ALEXANDRI, Barcelona. El mes de maig passat va aparèixer la quarta edició, novament actualitzada i ampliada, de la meva obra Catalán para Dummies, que vaig escriure i publicar per primera vegada el 2007 amb Ediciones Granica, relleu que després va prendre el Centro Libros PAPF del Grupo Planeta, i ara, finalment, l'editorial milanesa Hoepli ediciones.

I ara digueu: bioespeleologia

             Meta Menardi, una aranya cavernícola fotografiada a la Bora Fosca (Tavertet, Osona). Foto: F. Alexandri.

FERRAN ALEXANDRI, Barcelona. El 5 d'agost del 2014 vaig escriure un apunt en aquest blog sobre si calia escriure biospeleologia o bioespeleologia, amb presència o no d'aquesta e epentètica, una qüestió que es resolia en l'acord de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1996, però que ara, amb els canvis de la nova ortografia, ha estat modificada.

Edició actualitzada de: Ortografía y gramática catalanas para dummies

FERRAN ALEXANDRI, Barcelona. Aquest mes de setembre ha sortit al mercat una nova edició ampliada i revisada de la meva obra Ortografía y gramática catalanas para dummies (2014, 2018). L'edició ha estat actualitzada segons les novetats ortogràfiques i gramaticals de l'Ortografia catalana i la Gramàtica de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2016).

Nova edició actualitzada i ampliada de "Catalán para Dummies"

Avui surt a la venda a les llibreries una nova edició actualitzada i ampliada de la meva obra Catalán para Dummies (2007). A banda d'una revisió a fons i d'una actualització en determinats aspectes, també conté capítols i recursos nous.

'Tresc' és millor que no pas 'trekking'

Tresc del Langtang (Nepal). Foto: F. Alexandri (març 2015)

Tresc és la paraula catalana que supleix trekking, que és una veu anglesa, i també un préstec per al castellà; en francès, en canvi, s'anomena randonnée pédestre.

L'aigua de vida: la quinta essència, naturalment

Manuscrit de Joan de Rocatallada 1350 (Viquipèdia)

La quinta essència, l'extracte més pur d'una substància... Això mateix és el que em porta a escriure sobre Joan de Peratallada (o Rocatallada), alquimista i predicador franciscà que va morir al segle XIV, a propòsit de l'alcohol, del whisky i encara de Peratallada.

Els itineraris excursionistes de Joan Coromines

L'editorial Ara Llibres va publicar el mes d'octubre passat els Itineraris del lingüista Joan Coromines, on es presenten per primera vegada els seus escrits de viatge, pàgines d'una innegable qualitat literària, i on es poden seguir les excursions per Catalunya d'un home de lletres a la recerca de la paraula viva.

El desdoblament masculí-femení com més va, pitjor

Ja havia comentat en l'apunt del diumenge 18 de setembre del 2011 que el masculí és la forma no marcada i el femení és la forma marcada, i que hem d'evitar un ús discriminatori del llenguatge amb relació al sexe, amb mesura, és a dir, sense fer contínuament el desdoblament masculí-femení.

Parlem de biospeleologia (i d'altres coses)

La biospeleologia és l'especialitat científica que té per objecte l'estudi dels éssers vius que habiten el domini subterrani. La paraula mateixa ja ho explica: formada per bio- (forma prefixada del grec bíos, -ou, que significa 'vida'), i espeleologia (de espeleo-, forma prefixada del grec spelaion 'gruta, caverna' i -logia, sufix del mot grec lógos 'paraula, raó, teoria, tractat').

La nova gramàtica catalana de la col·lecció Dummies

Acabo de publicar, després de 6 mesos intensos d'escriure i escriure, el llibre Ortografía y gramática catalanas para Dummies, a cura del Grupo Planeta, i que sortirà a la venda per Sant Jordi (o potser d'aquí a quinze dies). Ha estat una feina difícil, llarga, però gratificant i apassionant alhora, que gairebé m'ha fet enclaustrar al meu estudi des de l'1 de setembre passat fins fa ben poc, i que m'ha fet treballar contra rellotge perquè l'obra sortís en la data prevista: l'abril del 2014. Aquest esforç queda recompensat per la joia de poder oferir als meus lectors una obra que potser esperaven (sobretot els que van llegir Catalán para Dummies), i que desitjo de tot cor que els agradi i que en puguin treure profit.

Per Sant Jordi, enllaçats per la llengua

El català és una llengua mil·lenària, nosaltres en som els seus testimonis i aquest llaç n'és el seu símbol.

Les cocones de Garraf

En la revista Espeleòleg 42 (2001) vaig firmar, en col·laboració amb el geòleg Josep M. Cervelló, un apunt sobre l'etimologia del mot cocona, ben viu a les muntanyes de Garraf. Voldria ara recordar aquella explicació i fer conèixer amb més precisió el significat d'aquest mot geològic.

Ser o estar: aquest és el problema

¿Saber si, en català, hem d'usar ser o estar amb subjectes animats o inanimats, amb expressions de qualitats o estats, en les localitzacions o situació en l'espai? A més a més, ¿o bé cal tenir en compte el sentiment lingüístic de les persones d'una certa edat a favor del ser en molts casos, o enfrontar-se amb propostes més realistes, pròpies de les persones més joves, que tendeixen decididament per l'estar? Ser o estar: aquest és el problema, a l'hora d'expressar-nos. I encara en darrer terme, en alguns casos: ¡ni ser ni estar!

Certament, després de la normativa esquematitzada pels treballs d'Aramon i Badia, només a la Gramàtica del català contemporani (2002), del ser i estar, se'n parla detalladament en el capítol 14.2; però també les propostes de Joan Solà, exposades en el seu llibre Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987), ens poden servir de guia.

Miraré, però, de fer un resum de la qüestió farcit d'exemples, ja que aquests treballs són extensos i complexos. Com que és un problema saber si hem de fer servir ser o estar en una frase determinada, i no és fàcil saber quan ens les havem en un cas o en l'altre, em proposo de mostrar un model per a la majoria de les nostres frases de cada dia.

1. SUBJECTES ANIMATS

a) Amb adjectius que indiquen característiques permanents, definitòries o classificatòries: SER: savi, llest, constant, bo 'de bon caràcter', alt, baix, coix, cec, sord, mut, calb, treballador, enginyós, viu 'espavilat', espavilat...

EXEMPLES:

El seu pare és savi

La Joana és molt espavilada (però: Aquell nadó està molt espavilat (no sabem si ho és, però fa grans progressos))

És un xicot molt viu: de seguida ha entès què havia de fer

La Caputxeta Vermella és bona

Ésser constant en les seves afeccions

En Pere és més alt que la Maria

És sord de les dues orelles (però si és transitori: Està sord de les dues orelles)

b) Amb participis passats, amb adverbis i amb adjectius que indiquen qualitats o afeccions passatgeres: ESTAR: animat, refredat, capacitat; bé, malament; exempt, satisfet, prest, gras, bo 'sa', malalt, groc 'molt pàl·lid'...

EXEMPLES:

Estava groc com un mort

L'àvia de la Caputxeta Vermella ja està bona

En aquesta hora els bars estan encara poc animats

¿Esteu bé, en aquesta cadira?

No està bé de fer això

Però s'han acostat a aquesta classe adjectius que es construeixen tradicionalment amb ser, com ara mort, viu 'no mort', casat.

EXEMPLES:

No sabia si eres viu o mort / No sabia si estaves viu o mort

Sense pacte fiscal, el país està mort

¿Ets casat o solter? / ¿Estàs casat o solter?

c) Amb certs adjectius hi ha ben clara una oposició semàntica entre SER i ESTAR: alegre, trist, tranquil, nerviós, quiet...

EXEMPLES:

En Felip és nerviós de mena: de petit ja no parava

La Maite està nerviosa perquè té un examen de filosofia

Però es produeix un eixamplament explosiu probablement per influència del castellà: hi vénen a parar molts adjectius que tradicionalment no coneixien estar, que admeten la doble perspectiva "característica definitòria" vs "qualitat o afecció transitòria": jovial, vell, jove, amable, dòcil, bonic, maco, lleig, genial, boig, preciós, atractiu, bo 'atractiu, ben fet, desitjable', encantador, irresistible, elegant, meravellós, espaterrant, explosiu, horrible, alt (d'estatura), coix, sord, calb, espavilat, animat...

EXEMPLES:

Està horrible

L'Ernest està coix /sord / cec / calb

Aquesta noia està molt bona (fins i tot: Aquesta noia està com un tren)

d) Amb locatius: SER (mera localització) no és igual a ESTAR (permanència, estabilitat...).

EXEMPLES:

Vam trobar-los sota el pont: eren allí, armats

Els mossos estan vuit hores al camp

No t'amoïnis: estic al teu costat ('et faig companyia')

No t'amoïnis: sóc al teu costat ('ocupo simplement aquest lloc')

2. SUBJECTES NO ANIMATS

a) Amb adjectius que indiquen característiques permanents, qualitat definitòria o classificatòria: SER: alt, llarg, blanc, car, bonic, bo, difícil, clar, transparent, dur, tou...

EXEMPLES:

El sol era ja molt alt

És difícil de remoure aquesta pedra

Encara és clar a les set

b) Amb participis passats, amb adverbis i amb adjectius que indiquen qualitats transitòries: ESTAR, però amb convivència amb ser en la majoria de casos (no amb adverbis): encès, glaçat, cuit, obert, tancat, mullat, trencat...; bé, malament, mal; calent, fred, tebi, dolç, salat, cru, madur, verd 'no madur', tendre, intacte...

EXEMPLES:

¡Ja poden passar, que la porta és oberta!

La finestra està tancada

Mal m'està el dir-ho

El raïm encara està verd

La guineu quan no les pot haver diu que són verdes

Hi entro i veig que la casa està intacta

El segell és encara intacte

c) Amb algun adjectiu hi ha oposició semàntica entre els dos verbs; ser no és igual a estar: tort, fluix.

EXEMPLES:

Aquest arbre és tort (no dret, que fa corba, que puja tort)

Aquest quadre està tort (s'inclina més a un costat que a l'altre perquè està mal col·locat, però es pot redreçar perquè el quadre no és tort de per si)

La bombeta és fluixa (fa poca llum)

La bombeta està fluixa (no fa prou contacte perquè està mal enroscada)

Però hi ha un eixamplament explosiu d'estar, potser per imitació dels subjectes animats, tot i que alguns parlars i algunes persones, mantenen viu l'ús exclusiu o predominant de ser: espès, bo, bulliciós, malenconiós, net, brut, tèrbol, relliscós, pla, flonjo, humit, clar, transparent, dur, tou...

EXEMPLES:

Al restaurant del poble, el conill està molt bo

El conill és molt bo

Aquest vi està tèrbol: l'heu de deixar reposar

Dóna'm aigua clara, que aquesta és tèrbola

d) Localització: SER; però la possibilitat de suposar elidit un participi afavoreix l'avanç d'estar.

EXEMPLES:

Menorca és més al nord que Mallorca

¿On són les claus?

Les tombes de la gent important estan (fetes) sota terra

3. SINTAGMES PREPOSICIONALS ASSIMILABLES

Convivència de ser i estar: a l'abast, al ple de l'estiu, a la recta final del programa...

EXEMPLES:

Estar al ple de l'estiu, de l'hivern (o: Estem en ple estiu)

El doctorat està al teu abast

Ser a l'abast / al ple de l'estiu / a la recta final del programa

4. NI SER NI ESTAR

El català s'expressa de vegades amb altres verbs o amb altres girs com ara anar, trobar(se), sentir-se, haver-hi:

EXEMPLES:

¿Que vas coix?

Vas molt elegant

Em sento / em trobo molt feliç

Ens trobem davant d'un cas excepcional

La Iolanda encara fa de bon veure

¿Que hi ha la Maria?

Diguem Mogrony, però no Montgrony

Panoràmica de la serra de Mogrony, amb l'església romànica de Sant Pere. (Foto: Consorci Ripollès Desenvolupament)

Amb l'excusa de preparar un seguit de reportatges per a la revista Muntanya sobre el Ripollès, voldria esclarir l'etimologia d'un topònim que actualment s'empra erròniament. Es tracta de Mogrony, però anomenat per gairebé tothom Montgrony, fins i tot per les autoritats locals, que així ho escriuen en llurs publicacions.

De fet, si consultem el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya (i també el mapa de l'Institut Cartogràfic de Catalunya) trobem els següents topònims:

1. Mare de Déu de Montgrony (edif. hist.)
2. Montgrony (nucli)
3. Sant Pere de Montgrony (edif. hist.)
4. Serra de Montgrony (serra)

Si visitem el Centre d'Interpretació Montgrony Any Zero, ubicat al mateix santuari, observarem que a l'entrada es fa una escenificació sobre els hipotètics orígens d'aquest topònim: 'mugró', 'muntanya del temps (MONS CRONO) o 'muntanya que gruny', com el güell del porc, suposo... El cas és que només podem admetre com a certa la primera opció.

El lingüista Joan Coromines ja va establir en el DECat (V, 779a6-8) que "Mogrony és la forma correcta, antiga, etimològica i encara usada en el país", i que "Montgrony no és gaire més que una alteració deguda als forasters". En la seva obra més recent, l'Onomasticon Cataloniae (299) reitera aquesta exposició, entra els topònims de Sant Pere de Mogrony, la serra de Mogrony i l'antic castell de Mogrony i en dóna una explicació etimològica.

Coromines afirma que el mot prové d'un adjectiu *MUCRONEUS derivat del llatí MUCRO-ONIS amb el sentit de 'punta punxeguda', en particular, de les armes (espasa, llança) i de tota altra cosa (DECat V, 827b36-88). 

Del primitiu MUCRO (d'on deriva aquest adjectiu) vénen els següents topònims: Mugron, els Mugronets de la Creu, el Mocoró. De l'any 1924, Coromines aporta els mots de mugró o mugronet amb el sentit de turonet que sobresurt en la línia de muntanyes. Aquest darrer significat s'adapta molt bé a l'orografia de la serra de Mogrony, evidentment.

L'Enciclopèdia catalana tampoc admet la forma Montgrony, sinó que les seves entrades són:

1. serra de Mogrony,
2. Sant Pere de Mogrony i
3. Mare de Déu de Mogrony

¿Espele o espeleo?

(c) Roger Rovira

L'espeleologia és l'exploració de les cavitats subterrànies naturals amb finalitats esportives o científiques. La formació d'aquesta paraula prové de espeleo-, és a dir, la forma prefixada del mot grec spélaion 'cova', 'gruta', 'caverna'. 

Tenim, també, altres mots derivats amb el mateix prefix espeleo-, com ara:

• espeleobusseig Modalitat d'espeleologia consistent a explorar trams inundats d'avencs i coves per mitjà de tècniques pròpies del submarinisme.
• espeleobussejador Persona que practica l'espeleobusseig.
• espeleològic Relatiu o pertanyent a l'espeleologia.
• espeleològicament D'acord amb els principis de l'espeleologia.
• espeleosocorrista Espeleòleg especialista en espeleosocors.
• espeleosocors Pràctica espeleològica que té com a objectiu el salvament de persones que han patit un accident o que es troben en una situació perillosa dins una cova o un avenc.

Fins aquí cap problema. El cas és que els espeleòlegs, quan parlem d'espeleologia, col·loquialment tendim a usar la forma apocopada que, lògicament, és espele. Tot i això, mantes vegades es tendeix a usar espeleo (mal pronunciat espéleo), forma que hem de refusar si no es tracta, almenys, d'un mot prefixat; fins i tot podríem admetre (hem d'admetre) espeleoclub 'club que es dedica a l'espeleologia'; però no pas *espeleoòleg, evidentment.

Em fa l'efecte que no podem pronunciar frases com aquestes que he pescat a la xarxa:

1. *¿Anem a fer espeleo aquest diumenge?
2. * La secció d'espeleo de la UEC Tortosa es va traslladar fins al Pallars Jussà
3. * Per pocs calés podem gaudir d'una llum per espeleo prou rendible

I encara menys *Espeleo&Canyons, com apareix publicat en alguna cartografia recent. Les formes correctes (en el registre col·loquial, òbviament) haurien de ser Espele&Canyons; fer espele; la secció d'espele de la UEC; podem gaudir d'una llum per espele, etc.

El fet és que fins ara ningú no n'havia parlat, tret del petit Diccionari d'esports de muntanya de Carles Albesa i Jordi Mir (Edicions 62, 1998; El Cangur Diccionaris, 257), on es diu de manera ben clara que col·loquialment s'usa la forma apocopada espele per referir-nos a l'espeleologia. De fet, aquesta mateixa reducció de síl·labes és el que majoritàriament sempre hem sentit a dir els que ens hem dedicat de fa bastants anys a fer espele.

"Per" o "per a"... i que no se'n parli més

(*)

La distinció en l'ús de les dues variants de preposició per i per a encara és el gran problema amb què es troba el corrector lingüístic quan s'enfronta amb l'encàrrec d'una editorial per revisar una obra. I això que ja han passat més de quaranta anys des que els principals lingüistes del país en parlessin, amb la intenció positiva de mirar de resoldre el problema amb propostes que obrarien com a remei. Ho aconseguiren en part, pel que veig, perquè el cas és que encara avui dia la majoria d'editorials manifesten un desconeixement absolut d'aquesta qüestió gramatical. En trobarem poques que tinguin un coneixement "a fons" de la qüestió, i sovint equivocat. Sovint, també les editorials, no fan cas de les observacions dels correctors lingüístics, encara que aquests siguin professors de la matèria al dia de la gramàtica catalana.

Una vegada, en una editorial el nom de la qual no vull dir, em va passar que, en lliurar un original meu, vaig indicar molt clarament a l'editor que el seu corrector no em toqués els per i per a (sobretot els per + infinitiu, ja que l'infinitiu no necessita mai per a). L'editor em va contestar amatent: "Un momentet, que ara ho pregunto al nostre corrector", i aquest il·luminat, per telèfon, va exposar-li, a l'editor, tots els casos possibles en què s'usava per a + infinitiu. Excel·lent. ¡Ni Fabra ho tenia tan clar! N'hi ha per llogar-hi cadires... o potser hauria de dir per a llogar-hi cadires, perquè és obvi que avui hi ha gent que encara vol parlar així. No puc admetre de cap manera que actualment hi hagi editors que posin en dubte una qüestió gramatical que després de les propostes de lingüistes de prestigi podem afirmar que s'ha normativitzat una tendència coherent i simple en l'ús d'aquestes preposicions.

Els lingüistes que han tractat aquest assumpte han estat Marvà, Badia i sobretot Coromines i Solà. L'extens treball de Joan Coromines, "Nou converses sobre per i per a" (Lleures i converses d'un filòleg, 1971) és una eina fonamental d'un dels màxims lingüistes de la nostra època, però difícil de copsar per al lector no avesat en matèria de llengua, i també l'estudi sobre això mateix de Joan Solà, "Lletra de batalla per per i per a" (A l'entorn de la nostra llengua, 1985); després a "Anàlisi de la normativa clàssica de per i per a i defensa de la proposta de Coromines (Qüestions controvertides de sintaxi catalana, 1987).

Certament la qüestió de per i per a ha estat un os de mal raure de la nostra gramàtica, un qüestió envitricollada, deia Solà; el punt que resta més balder, més desajustat, en el funcionament de la nostra llengua escrita, i és també aquell en què s'han produït més desacords, més dissensions, més polèmiques, deia Coromines. Però vull creure, d'una vegada per totes, que ara el que hem d'escriure és ben clar. Pot servir molt bé d'exemple l'entrada que publica Joan Abril al seu Diccionari de qüestions gramaticals (1997), que exposaré a continuació.

USOS DE PER I PER A

1. Davant de noms i pronoms, per es fa servir per expressar causa, motiu, agent, lloc, temps; per a expressa el destinatari, el beneficiari o la finalitat:

1) Ara tenim restriccions pels excessos d'uns quants [causa]

2) Ha fet aquest disbarat per gelosia [motiu]

3) En Màrius és constantment saludat per tothom [agent]

4) Ens casarem per Nadal [temps]

5) Hi ha prospectes per a tots els assistents [destinatari]

6) El Pere treballa per a mi [beneficiari]

7) Necessitarem un canó de projecció per a la conferència de demà [finalitat]

2. Davant d'infinitiu, adverbi o conjunció, es tendeix a utilitzar la forma per:

8) Establiren els criteris necessaris per corregir aquestes normes

9) M'han demanat l'article per demà al matí

10) M'agradaria saber per quan ho vol

3. Cal evitar per + infinitiu amb valor causal:

11a) *L'han empresonat per robar molts milions
11b) L'han empresonat perquè ha robat (o per haver robat) molts milions
12a) *Aquest arbre es caracteritza per tenir una alçària impressionant
12b) Aquest arbre és caracteritza pel fet de tenir una alçària impressionant

Fins aquí, tot és clar. Però encara podríem fer un resum més simple de la fórmula:

En nocions de finalitat, destinació o objecte

PER A + SN

PER en altres casos

Conclusions

Coromines arriba a la conclusió que només cal distingir per de per a si hi ha ambigüitat. N'hi ha quan segueix un sintagma nominal. No n'hi ha quan segueix un infinitiu, un adverbi o una conjunció; ergo en aquest cas no cal mai per a.

13a) *Establiren els criteris necessaris per a corregir aquestes normes
13b) Establiren els criteris necessaris per corregir aquestes normes

No hi ha diferència de significat entre 13a i 13b.

14a) *Ho necessito per a avui, i no per a demà
14b) Ho necessito per avui, i no per demà

No hi ha diferència de significat entre 14a i 14b.

15a) *Guardo aquest pa per a si tingués gana més tard
15b) Guardo aquest pa per si tingués gana més tard

No hi ha diferència de significat entre entre 15a i 15b.

16a) El Sr. Pijoan ha rebut 10.000 € per la seva tesi doctoral
16b) El Sr. Pijoan ha rebut 10.000 € per a la seva tesi doctoral

És obvi que hi ha diferència entre 16a (on s'expressa el guany obtingut per haver fet una tesi doctoral) i 16b (on es justifiquen els diners que el Sr. Pijoan ha rebut perquè faci la seva tesi doctoral). Aquesta diferència és possible perquè ens trobem davant d'un sintagma nominal.

(*) No voldria atribuir-me la paternitat d'aquest dibuix de les peres, que no ha estat mai meu, sinó de G. Valenzuela, que podeu trobar al web http://www.mexfinearts.com.mx/g-valenzuela-pera-mordida-80x100/ , i que m'ha semblat tan adient (o potser còmic) per il·lustrar el cas de per i per a; a més, amb les marques d'aigua, metàfora tal vegada de l'escriptura, reforça la idea de tot el que s'ha arribat a escriure sobre aquest assumpte de "pera".

En defensa del mot "xampany"

¿Què hem de dir xampany o cava? Avui dia hi ha moltíssima gent que es pensa que en català el mot xampany és incorrecte i que el que hem de dir és cava, un mot d'adopció recent per designar aquest vi escumós.

De tota la vida que aquesta beguda s'ha anomenat a casa nostra xampany, però cap a la meitat de la dècada de 1980, gràcies a hàbils operacions de màrqueting, s'introduí el terme cava com a resultat de les pressions del sector vitivinícola francès, el qual argumentava que el vi escumós produït a Catalunya, Aragó i la Rioja s'apropiava indegudament del nom francès (o la seva traducció al català o al castellà) per tal com constituïen begudes diferents. De manera que això significà que comercialment s'acceptés el canvi de denominació i que es tendís a imposar-se en l'ús popular fins al punt de desplaçar el tradicional xampany. Malgrat que això no sigui la solució correcta, per qüestions legals es veu que cal restringir l'ús del terme cava al vi escumós d'aquí, ¡tot i que es tracta del mateix producte! ¡Que quedi clar!

Moltes vegades, quan anem a un restaurant i demanen xampany et solen contestar: "No, de xampany no en tenim; ara bé, si el senyor vol un cava", perquè, és clar, el xampany és francès i el cava català. ¿I el xampany italià? ¿I el californià? ¿Com anomenen la resta de països del món a aquesta beguda sinó xampany (o les seves traduccions)?

Els diccionaris normatius diuen:

xampany m. 1. Vi escumós criat en cava i produït a la regió francesa de la Xampanya. 2. Cava (vi escumós elaborat en una cava). [DIEC2]

xampany m. Designació ordinària del vi escumós criat en cava, obtingut de varietats de raïm adients i que, en destapar l'ampolla, produeix escuma o efervescència natural i persistent, a causa del seu contingut en diòxid de carboni dissolt en estat de sobresaturació. [Enciclopèdia Catalana]

Certament el nom deriva de la regió de la Xampanya (França), d'on aquest producte és originari; però resulta que a l'Estat espanyol es comercialitza des del 1986 sota la denominació d'origen cava amb el mateix sistema tradicional d'elaboració. El cas és que aquí ja hi intervé la indústria per damunt de la llengua, quan l'assumpte és ben clar: en català diem xampany; en castellà, champán, champaña, i en francès i anglès, champagne (Termcat, Eciclopèdia Catalana).

Una xampanyera és un recipient per refredar el xampany (i no pas una cavera*). Així mateix una xampanyeria és un establiment on se serveix especialment xampany i còctels de xampany (i no pas una caveria* o una cava). Una cava, entre altres significats, és un celler.

cava f. 1. Galeria excavada per tal de fer un dipòsit on la temperatura es mantingui igual tot l'any. 2. Lloc del celler, generalment subterrani, destinat a l'emmagatzematge del vi una vegada elaborat. 3. m. Vi escumós elaborat en una cava. [DIEC2]

cava f. Local del celler, generalment subterrani, destinat a l'emmagatzematge del vi una vegada elaborat. 2. p ext Denominació oficial del xampany elaborat a l'Estat espanyol. [Enciclopèdia Catalana]

La llengua és clara i no deixa lloc al dubte, i la tradició tampoc. Aquells qui de petits hem conegut només el xampany, l'únic mot que hem après, ens resistim a perdre'l. Psicolingüísticament parlant, quan diem xampany sabem molt bé a què ens referim. ¿Què passaria, doncs, si, per raons de comerç, no poguéssim dir conyac o whisky? El conyac és un aiguardent de vi blanc originari de la regió francesa de Cognac. ¿Cal restringir-ne l'ús només per al licor d'aquesta regió i usar el sinònim brandi per al conyac d'aquí? Afortunadament, ni els escocesos ni els irlandesos s'han queixat mai per la manera com la resta del món anomena la seva 'aigua de vida'; l'anglicisme whisky s'ha incorporat còmodament en totes les llengües.

En català la tradició del mot xampany ve de lluny. Coromines estableix la primera documentació l'any 1905 (DECLC, IX, 434), i també aporta variants com xampanya o xampaina. Destaca especialment una cita de l'obra Memòries (1954), de Josep Maria de Sagarra: "Don Clemente féu portar tres ampolles del bufet, que eren del millor xampany francès"; en un altre moment especifica: "Un de matrimoni per al senyor Martí i Barjau, i tres d'individuals per al meu germà, per a mi i per a un altre nen, que em penso que es deia Cases i tenia alguna relació amb el xampany Codorniu."

Jo crec que aquesta és una bona solució: precisem-ne l'origen i diguem: xampany francès, xampany català, xampany de Califòrnia, xampany italià... Però sempre xampany. L'aportació de mots d'altres llengües és un fenomen normal i enriquidor. Devem als visigots mots com espia, guerra, boig; als àrabs mots com albercoc, carbassa, cotó. És obvi que ningú no pot rebutjar germanismes o arabismes que es van incorporar al català fa tant de temps (potser molts no sabien que aquestes paraules no són catalanes). Per tant, aquesta és la meva recomanació: ¡Trinquem a la salut del mot xampany!

Més informació sobre això mateix: Ferran Alexandri. "El nom just de cada cosa. En defensa del mot xampany". El Traç 59 (2003): 10-11.

¿Quina hora és, dos quarts de vuit o les set i mitja?

Les diverses expressions de les hores

Actualment, en gran part del domini lingüístic català, sentim a dir les hores que indiquen les fraccions en quarts amb el sistema castellà. Tot i que això no és del tot incorrecte, cal fer algunes precisions.

El cas és que en català hi ha diverses possibilitats d'expressar l'hora. En general, per dir les hores justes i l'aproximació en un nombre que no arriba a un dels quarts diem:

• 12:10 = les dotze i deu
• 8:55 = les nou menys cinc

En canvi, per indicar fraccions horàries en quarts i minuts podem establir dos grans grups:

a) a Catalunya els parlants expressen l'hora mirant a l'hora següent,

• 12: 20 = un quart i cinc d'una
• 12:30 = dos quarts d'una
• 12:45 = tres quarts d'una
• 12:50 = tres quarts i cinc d'una
  

a més de tenir en compte que l'expressió mig quart es diu per indicar aproximadament el temps comprès entre els minuts 5 i 10 de cada quart,

• un quart i mig de 12 = entre les 11:21 i les 11:24

i que quarts indica més o menys el temps comprès entre els minuts 15 i 45 de cada hora,

• a quarts de 8 = entre les 7:15 i les 7:45

b) al País Valencià i a les Illes Balears es refereixen a l'hora passada i sumen els quarts i els minuts, com en castellà,

• 12:15 = les dotze i quart
• 12: 20 = les dotze i vint
• 12:30 = les dotze i mitja
• 12:45 = la una menys quart

A Mallorca es fa servir manco juntament amb menys, i les expressions manca... i passen...,

• 6:45 = les set manco un quart
• 10:45 = manca un quart per les onze
• 9:20 = passen 20 minuts de les 9

Conclusió

Cada parlant ha d'expressar l'hora com sigui corrent en el seu lloc d'origen. Tot i que els catalans de Catalunya s'adhereixen cada vegada més al sistema del País Valencià o de les Illes, aquest ús és impropi, encara que segurament aquest sistema, per influència del castellà, acabarà per imposar-se. 

Si volem parlar el català amb una certa genuïnitat hem de procurar respectar (¡i recuperar!) el que correspon a cada parlar, segons l'àrea geogràfica. L'expressió dels quarts és, doncs, un estil propi i genuí que, a Catalunya, s'hauria de conservar.

Més informació: Joan Abril. Diccionari pràctic de qüestions gramaticals. Barcelona: Edicions 62, 2011. 3a ed. [El Cangurs Diccionaris, 249]

¿Com podem evitar l'ús discriminatori de la llengua amb relació al sexe?

Els catalans i les catalanes... ¡Amb mesura!

¿Quantes vegades sentim els polítics pronunciar repetidament, sobretot en època d'eleccions, expressions sexistes com ara "els catalans i les catalanes, els treballadors i les treballadores", etc. –i encara si volen donar deferència a un sexe per damunt de l'altre, capgiren els termes, perquè les senyores sempre van primer, i diuen "les catalanes i els catalans, les treballadores i els treballadors"– pensant-se que llueixen una elocució i una educació exemplars, quan no fan altra cosa que fer el ridícul més espantós?

¿Què ens recomana la prudència?

1. En català s'ha assignat als termes femenins un valor diferent del masculí. Per exemple, les alcaldesses abans només eren les dones dels alcaldes; però actualment són les dones que dirigeixen els ajuntaments.
2. Només en el registre administratiu (sobretot impresos per emplenar) es recomana d'escriure les dues formes (Autoritzo el meu fill / la meva filla...) per evitar l'ús discriminatori.
3. El masculí plural o l'ús del masculí a text seguit presenten sempre un valor genèric: No sé pas qui deu ser el poeta del mes. Els funcionaris de l'Ajuntament de Barcelona fan vaga.
4. Si escrivim un text com aquest: "El Club dels Poetes Morts de Catalunya és regit, administrat i representat per una Junta Directiva, formada per un/una president/a, dos/dues vicepresidents/tes, un/una tresorer/era, un/una comptable/a, un/una secretari/ària primer/era, un/una secretari/ària segon/ona, un/una bibliotecari/ària, sis vocals, els/les presidents/tes de les seccions i els/les presidents/tes de les comissions", es podria titllar de "masculinitzador", encara que qui l'hagi redactat no en tingués la intenció. Això és així perquè converteix el masculí en un gènere activament marcat pel fet mateix de contraposar-hi el femení d'una manera sistemàtica.
5. La lingüista Aina Moll deia l'any 1985 en l'article de Llengua i Administració (nº 19): "Com en les altres llengües que presenten variacions de gènere, el masculí és el gènere 'no marcat', és a dir, el que s'empra per designar individus de sexe masculí, o bé sense precisar-ne el sexe".  Aquest ús no comporta cap ambigüitat i no hi ha discriminació amb relació al sexe.
6. Si ens esforcem sense mesura en la recerca d'expressions neutres o bé en l'ús dels dos gèneres sacrificarem la naturalitat de la frase i la claredat del missatge, ja que la lectura d'un text amb profusió de dobles formes redueix la comprensió lectora.
7. L'ús del masculí com a gènere no marcat ofereix més cohesió perquè afavoreix la claredat i rapidesa en la comunicació.

Exemples correctes (extrets de la premsa):

• Haití dóna via lliure als quatre nens adoptats per les famílies catalanes.
• El tripartit treu ferro a l'augment de la desafecció envers els polítics.
• Els veïns de Cabanyal reclamen un barri sencer i viu.
• Ja s'han comptat més de 120.000 morts a Haití.
• Tura diu que els jutges han de treballar una tarda a la setmana.

Aquests exemples s'adapten al punt (3) sobre el masculí plural amb valor genèric, però segurament un polític o una política seguiria la teoria de la desmesura i diria:

• *Haití dóna via lliure als quatre nens i nenes (¿o al nen i les tres nenes?) adoptats per les famílies catalanes.
• *El tripartit treu ferro a l'augment de la desafecció envers els polítics i les polítiques.
• *Els veïns i les veïnes de Cabanyal reclamen un barri sencer i viu.
• *Ja s'han comptat més de 120.000 morts i mortes a Haití.
• *Tura diu que els jutges i les jutgesses han de treballar una tarda a la setmana.

Més informació: Joan Abril Español. Diccionari pràctic de qüestions gramaticals. Barcelona: Edicions 62, 2001 (3a ed). [El Cangur, 249]