diumenge, 20 de gener del 2013

Les cocones de Garraf


En la revista Espeleòleg 42 (2001) vaig firmar, en col·laboració amb el geòleg Josep M. Cervelló, un apunt sobre l'etimologia del mot cocona, ben viu a les muntanyes de Garraf. Voldria ara recordar aquella explicació i fer conèixer amb més precisió el significat d'aquest mot geològic.

Les cocones: els clots de les roques a Garraf

És ben cert que els massissos càrstics tenen una gran riquesa de mots relacionats amb les seves formes peculiars, sobretot per la presència de coves i avencs i també per la hidrologia particular. Al massís de Garraf, per exemple, trobem topònims com el Rascler, el Sotarró, el pla de Sots, els plans de les Basses, la Clota, els Covarrons, el puig Avencó, etc., que fan referència clara a la morfologia del carst. També destaca especialment el mot cocona, derivat de cocó, en els indrets de la cocona de Vallgrassa, la cocona Sostrella o la cocona Sivina, etc. Podem dir que és tan corrent com cocó (l'alt del Cocó o el clot del Cocó), mot que, naturalment, també podem trobar en la resta del domini lingüístic català, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ¿oi que m'enteneu? Fins i tot amb més significats, que ara no fan al cas.

Cocona ve de cocó 'clot dins una penya', segons el Diccionari català-valencià-balear; 'clot en la roca, on es congria aigua, generalment la de pluja', segons Coromines en el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. És obvi que el mot fa referència a les bassetes de dissolució que hi ha damunt de les roques, i que a les muntanyes de Garraf caracteritzen els rasclers. Si precisem més: "un clot natural obert en la roca, dins el qual es posa aigua quan plou o quan hi arriba la mar", equivalent al castellà cucharro, cadolla (DCVB). Joan Coromines posa l'exemple de Norbert Font i Sagué mentre parlava de Begues: "assedegat per aquella calda i aquella caminada se n'anà a beure a una cucona".

L'etimologia és incerta, però podria provenir d'una forma del llatí tardà *COCONE, resultant del llatí COCULU 'casserola' (DCVB) o com proposa Coromines, derivat del llatí CAUCUS 'copa'. Amb tot, hi ha encara hipòtesis sobre un cocó de procedència ibèrica, sense proves, però, com sempre. El document més antic és de 1017, escrit en llatí en el Cartulari de Sant Cugat: "de ipsa Guardia de ipsis coconibus". Coromines justifica l'etimologia en CAUCUS 'copa' perquè la posa en relació amb un probable etònim *CAUCELLUS del francès antic  choisel "auget recevant l'eau du moulin".

En definitiva, "un clot en un carst format per dissolució, caracteritzat per tenir el fons pla i les parets fent balma" (Diccionari de geologia). En aquesta obra excel·lent vull anar a parar. Tant cocó com cocona formen part d'una sèrie de sinònims vulgars (basseta, gnamma, cadolla, cassoleta, codina, codolla, cogulla) i de sinòmins complementaris (kamenitza, cubeta de dissolució, pia, vasque).

És molt interessant que els mots serbocroats gnamma i kamenitza hagin estat sinònims admesos en català en el Diccionari de geologia per referir-se també a cocó i cocona. La gnamma es defineix com una depressió tancada petita de forma arrodonida excavada en una roca dura, ocupada sovint per l'aigua que s'escola per un forat. La kamenitza és una basseta o petita depressió allargada formada en la superfície plana d'un carst i associada amb els rasclers, formada per dissolució o corrosió bioquímica de la roca calcària, que es produeix sota la influència de les solucions húmiques i àcides procedents de les matèries vegetals; sobre el fons, pot acumular-s'hi l'aigua.

Per tant, les cocones de Garraf, per definició, les hem de relacionar més aviat amb el significat de les kamenitzes, elements propis del carst, tot i que l'origen del mot català vingui del llatí i sigui tan senzill com això mateix: un clot a la roca.