El 22 de març passat vaig pujar al santuari de Mogrony. De baixada vaig aturar-me, enmig d'una forta nevada, a les ruïnes castell de Mataplana i la capella romànica de Sant Joan. (Foto: Ferran Alexandri)
El castell de Mataplana, ubicat en un petit turó de la vall de l'Espluga, al municipi de Gombrèn (Ripollès) és tan antic com famós, perquè fou pàtria de l'insigne llinatge dels Mataplana, que posseïen gran part de la serra de Mogrony i Castellar de n'Hug; també fogar llegendari del comte Arnau, de gran ressonància folklòrica i literària. El nom de Mataplana és al·lusiu al gran bosc o obaga, damunt la qual es troba el castell, que és "llisa", "planera" (J. Coromines. Onomasticón, 233).
El 1986, a iniciativa del propietari dels terrenys de Mataplana, el Dr. Eudald Maideu, es van dur a terme excavacions arqueològiques, dirigides per Manuel Riu, que van descobrir una fortificació senyorial bastida al segle XIII damunt les restes d'un castell del primer terç del segle XI. Es tracta d'un complex rectangular d'uns 552 m2 de superfície format per una gran torre rectangular, a la qual s'adossaren dues construccions més amb un pati allargat al mig. Exemple de castell propi del segon romànic (segles XII-XIII).
Porta principal de les ruïnes del castell de Mataplana. (Foto: Consorci Ripollès Desenvolupament)
Els Mataplana
Llinatge feudal establert al castell de Mataplana, del qual prengué el nom. El primer personatge documentat (1076-89) és Hug I de Mataplana; però potser el més conegut és Ponç de Mataplana (germà d'Hug III), perquè fou denigrat pel trobador Guillem de Berguedà, encara que després de la seva mort en una batalla amb els sarraïns fou objecte d'un sentit plant. També va tenir una notable importància el nebot de Ponç, el trobador Huguet de Mataplana, que reuní en l'ambient luxós d'aquest castell una lluïda cort literària.
L'any 1320 els Mataplana abandonaren el castell i es construïren un palau a la Pobla de Lillet; més endavant, quan el llinatge s'havia extingit, restà només la denominació feudal de baronia de Mataplana.
Ponç de Mataplana i Guillem de Berguedà
Ponç, l'oncle del trobador Huguet de Mataplana, fou un cavaller molt vinculat a la cort del rei Alfons, que el seguí durant molts anys tant a Catalunya i Aragó com a Provença. En el tercer dels cicles denigratoris del trobador Guillem de Berguedà, format per quatre sirventesos (Cansoneta leu e plana; Talans m'es pres d'En Marques; Amics Marquès, enqera non gaire i Ben ai auzit per cals rasos), és blasmat Ponç de Mataplana, però la seva mort és plorada sincerament al plant Consirós cant e planc e plor.
Guillem de Berguedà i dues dames
En aquestes cançons denigratòries, Guillem de Berguedà fa un retrat de Ponç de Mataplana vil i repugnant des del punt de vista moral i físic. És tractat d'enganyador, traïdor, covard i assassí. Però per damunt de tot és homosexual, el pitjor dels insults en la mentalitat de l'home medieval. Així mateix, la descripció física encaixa amb la seva fesomia moral: de rostre desfigurat per la manca de tres dents; el nas en forma de banya; les galtes inflades com una bóta; els ulls sortits, de boc, i els cabells li dissimulen la tinya. A part d'això cal afegir-hi que es trencà la cama esquerra i que té un braç anquilosat.
El menyspreu extrem amb què Guillem de Berguedà ridiculitza Ponç de Mataplana contrasta amb l'impressionant plany que dedicà a la seva memòria, quan aquest morí lluitant heroïcament contra els sarraïns (entre 1182 i 1185). La mort de Ponç de Mataplana impressionà tant a Guillem de Berguedà que aquest va tenir el coratge de confessar d'haver-se equivocat i haver mentit. La gallardia del cavaller de Mataplana va fer oblidar els vicis que amb tant de deler i mala bava Guillem de Berguedà li havia imputat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada