El salt de Gualba és una cascada de gairebé 100 metres d'alçada. És el salt d'aigua més gran del Montseny. Som en una zona de vegetació de bosc mediterrani, allunyada de les altes fagedes de Santa Fe, rica en alzines sureres, pins, roures, castanyers i arbres de riera.
Podem anar fins al salt de Gualba fent una agradable passejada (uns 30 min) per la riera de Gualba, per un còmode camí, ple de fonts i arbres, que comença al parc mediambiental de Gualba (propietat del RACC), situat als afores de la vila, a la part oriental del massís del Montseny. Cal seguir el camí de la riera (senyalitzat com a Itinerari Blau).
La llegenda del gorg de la Goja
A sota mateix del salt de Gualba es forma el gorg de la Goja, un clot pregon on l'aigua s'entolla, i que ha estat objecte de la llegenda de la goja o dona d'aigua que vivia al seu fons:
Era una pagès de Gualba, que un dia li va sortir de l'aigua del gorg la fada, tota pàl·lida, amb els ulls verds i els cabells rossos. L'home se'n va enamorar bojament i li va dir si es volia casar amb ell, i ella va dir que sí, amb tracte, però, que mai l'anomenaria dona d'aigua, perquè el dia que ho fes, gran dany se n'esdevindria.
I es casaren i el pagès va viure al costat de la innominada, i tingueren fills, i va viure així molt de temps, enfonsat per obra de l'amor en el misteri. Un dia, la tristor del pagès el portà a fer un moviment d'enuig i digué cridant a la seva esposa: – "¡Fes-te enllà, dona d'aigua!". Just ho havia acabat de dir, ella mirà llargament el marit sense dir un mot, li girà l'esquena i emprengué camí, muntanya amunt. "¡Perdó, perdó!", deia el malaventurat; però la forma amada se n'anà cap al gorg, s'hi llançà i desaparegué per sempre més.
D'ençà d'aquell dia la dissort entrà a la casa del pagès i de la prosperitat caigué a la ruïna. No deia res, tan sols alguna paraula als pobres fills, orfes de la mare sense nom. Però tanmateix la mare venia... venia sense fer remor cada dia, a trenc d'alba, per llevar els seus fills del llit, vestir-los, pentinar-los, tot plorant, tot plorant... per endreçar la casa i marxar abans que el marit no fos llevat, que mai la pogué reveure.
Quan la filla es féu gran, que li caldria dot, vet aquí que tots els matins, les llàgrimes de la mare visitadora es trobaven a la cabellera de la noia. Es trobaven tornades perles. I per la riquesa d'aquestes perles, que eren llàgrimes, tornà la casa a ser allò que havia estat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada