El conill de l'Albertina

El conill de l'Albertina no és un conill, sinó una llebre

Moltes són les persones que quan veuen aquesta aquarel·la d'Albrecht Dürer exclamen: "¡Guaita, quin conill! ¡Que ben fet!", però es tracta, evidentment, si ens fixem amb atenció, d'una extraordinària llebre.

Les aigües del Montseny (2): el salt de Gualba

El salt de Gualba és una cascada de gairebé 100 metres d'alçada. És el salt d'aigua més gran del Montseny. Som en una zona de vegetació de bosc mediterrani, allunyada de les altes fagedes de Santa Fe, rica en alzines sureres, pins, roures, castanyers i arbres de riera.

Les aigües del Montseny (1): el gorg Negre de Gualba

El gorg Negre de la riera de Gualba és un dels llocs encisadors del Montseny. En primer lloc, la seva fama és deguda a les bruixes adoradores del diable, i a les tempestes i malvestats que causaven als vilatans de Gualba, segons expliquen les llegendes; però també és un indret muntanyenc bonic i ben interessant per fer-hi una excursió, poc freqüentat, potser perquè no és fàcil trobar aquest gorg emboscat.

El gorg Negre, des de Santa Fe

La vall de Santa Fe, de més de 3 km de llargada, ha estat tradicionalment el paisatge més visitat del massís del Montseny, sobretot el pla de Santa Fe. Sortim del Centre d'informació Can Casades, una antiga casa d'estiueig de principis del segle XX, rehabilitada per la Diputació de Barcelona l'any 1987 com a centre d'atenció als visitants del parc natural. Cal que seguim a partir d'aquí la ruta blava fins al pantà de Santa Fe, segon i més gran embassament artificial de Santa Fe per a la producció elèctrica.

El CEC i la revista Muntanya a l'11 Fira del Llibre de Muntanya

Ahir es va inaugurar l'11 Fira del Llibre de Muntanya a l'Esquirol (Santa Maria de Corcó) i que acaba avui a les vuit del vespre. Llibres, mapes i guies, conferències i presentacions han estat la tònica d'aquesta emblemàtica fira que des de fa onze anys se celebra a la comarca d'Osona.

Els noms de la 'pera' a la muntanya: estanys de la Pera i Perafita

La segona nevada d'aquesta tardor la vaig viure el cap de setmana del 29 i 30 de setembre al refugi Estanys de la Pera, situat a 2.335 m d'altitud, al Pirineu central català, prop de les poblacions d'Arànser i Lles (Baixa Cerdanya). Just en aquesta imatge veiem el Monturull enfarinat des de l'estany Gran de la Pera, el matí del diumenge 30.

Excursió al Sàhara, el desert més gran del món

El Centre Excursionista de Catalunya i Trekking&Aventura han organitzat en les darreres Setmanes Santes un parell de viatges per recórrer a peu un petit tros del desert del Sàhara, concretament al país de Tunísia. Amb aquestes excursions ens ha estat possible de conèixer amb profunditat el paisatge desèrtic, sovint hostil, però d'una bellesa extraordinària. També una gent excel·lent, afable, austera, amb una cultura diferent i autèntica.

Per a la propera edició de la revista Muntanya (desembre de 2012) estic editant un reportatge que relatarà detalladament aquests fets, amb l'objectiu de recomanar vivament aquesta experiència als nostres lectors excursionistes, per fer-los assaborir tots els matisos del sol abrusador damunt la sorra del proper Sàhara. En definitiva, un trekking de cinc nits i sis dies per desfer la idea equivocada que podíem tenir del desert. A peu, a pas de camell, com s'ha de fer, com ha estat sempre, bivaquejant damunt les dunes...

Naturalment, la millor època de l'any per travessar el desert del Sàhara és d'octubre a març. D'abril a setembre són els mesos de màxima calor, en els quals és impossible de fer aquest trekking (almenys de juny a agost). Per això, la Setmana Santa, que coincideix amb l'inici de la primavera, és potser la millor època: matí primaveral, dia suportablement calorós i fresca a la nit. Si l'hivern ha estat generós de pluges, durant la primavera podrem observar una gran quantitat de plantes, arbusts i flors, perquè també al desert, immens mar de sorra, entre dunes i esplanades, hi creix ufanosa una planta.

Podem anar d'excursió, doncs, a través de les muntanyes de sorra. Sabem que no es poden fer camins a les dunes perquè el vent de la nit els esborrarà; però també és cert que difícilment trobarem obstacles que ens desviïn de la direcció correcta. Un turonet que es retalla a l'horitzó o un tros de terreny amb un color diferent ens poden ajudar molt a situar-nos en la immensitat del desert. Toi i així, la presència d'un guia, natural del país i coneixedor del medi, és del tot imprescindible.

El (c) de les imatges pertany a Borja Bouza i Pep Rafanell.

El número de setembre de la revista Muntanya

Editorial director

El juliol de 2011 es varen complir cinquanta anys de la primera expedició espanyola als Andes del Perú, promoguda inicialment per Josep Anglada, Francesc Guillamón i Jordi Pons, i duta a terme per la Federación Española de Montañismo, amb la participació dels millors alpinistes del Grupo de Alta Montaña Español (GAME).

En el seu temps aquesta expedició va tenir molt de ressò mediàtic, perquè era la primera vegada que l'alpinisme espanyol feia una expedició d'aquesta envergadura al continent americà. L'expedició, dirigida per Fèlix Méndez, va aconseguir un resultat de 38 cinc mils verges a Ayacachi i 2 a la serralada Blanca; però el cim més important fou la nova via per l'aresta nord-est del Nevado Huascarán Sur (6.768 m), que aconseguiren Josep Manuel Anglada i Jordi Pons el 20 de juliol de 1961.

En aquesta edició de Muntanya, cinquanta-un anys després, Jordi Pons, uns dels protagonistes ens ha ofert l'inèdit capítol de les seves memòries que està duent a terme, perquè en puguem tenir un bon tast.

Sumari

La veritable tomba de Mozart, a Viena

Viena, 16 d'agost de 2012. Havent sortit de l'aeroport de Barcelona a les 11:25 del matí del 15 d'agost, vaig arribar a Viena a les 14:35. Feia exactament 22 anys que no hi havia tornat. Viena és una ciutat fascinant per la seva organització, pulcritud i ubicació, entre la muntanya i les ribes del Danubi. Una de les primeres coses que volia fer era visitar el cementiri de Sant Marx, desconegut per a mi fins ara, on fou enterrat Mozart l'any 1791, i on a la fi s'ha pogut desembullar el misteri entorn al seu enterrament i situar amb prou exactitud el lloc del cementiri on va ser sepultat.

Mort i funeral de Wolfgang Amadeus Mozart

Mozart va morir a Viena el 5 de desembre de 1791. Tot seguit el difunt fou amortallat segons el ritu maçònic (mantell negre amb caputxa) i dut a la catedral de Sant Esteve, al costat mateix de casa seva, situada al carrer Rauhensteigasse. L'endemà se celebrà la cerimònia, després la processó sortí de la catedral i dugueren el fèretre fins al cementiri de Sant Marx, als afores de la ciutat. A causa dels problemes econòmics greus que patia la família, la seva dona, Constanza Weber, acceptà un enterrament senzill en una tomba comunitària, com era habitual a l'època en l'àmbit de la burgesia mitjana.

Al funeral de la catedral de Sant Esteve hi van assisitir els compositors Antonio Salieri i Johann Georg Albrechtsberger; el seu deixeble Franz Xaver Süssmayr (que acabà el Rèquiem del seu mestre); el baró Gottfried van Swieten (amic i patró de Mozart, que va organitzar el funeral); altres músics de la cort admiradors de Mozart, i alguns francmaçons. És difícil de saber si Constanza hi va anar o es va quedar a descansar, malalta i commocionada pel trasbals; però hi deurien assistir els seus fills petits i també alguns membres de la família Weber. Amb tot, els assistents no van acompanyar les despulles de Mozart fins al cementiri de Sant Marx, sinó que l'acomiadaren als límits de la ciutat, com es feia en aquell temps, tret, però, del seu amic Albrechtsberger, com veurem tot seguit.

El 10 de desembre de 1791, segons prova un llibre de comptes dels barnabites (orde religiós dels Clergues de Santa Pau), es va fer una missa de rèquiem a l'església de Sant Miquel, al Hofburg. Les despeses d'aquesta missa haurien estat pagades pels directors de teatre Schikaneder (amic de Mozart i autor del text de La flauta màgica) i Bauernfeld, tret dels honoraris dels músics, que haurien tocat de franc en honor a Mozart.

Enterrament de Mozart al cementiri de Sant Marx

Segons les lleis d'aleshores, les tombes comunitàries o fosses comunes no tenien cap dret de propietat; passats 10 anys, eren netejades i ocupades novament. No es posà cap làpida, creu o símbol religiós al lloc on fou enterrat Mozart, perquè estava prohibit per decret imperial (que més endavant s'aboliria), de manera que es devia perdre la pista de la seva ubicació. S'afirma en la biografia sobre Mozart feta per Hutchings que el 1801 es va fer una exhumació, però no es van poder identificar les restes del compositor, i també es diu que Constanza es va culpar d'això, perquè tenia la certesa que els acompanyants –o els enterramorts– podrien donar fe de la sepultura. Aquest punt encara és fosc.

La manera d'enterrar a Àustria (encara avui) és sota terra, en tombes. No hi ha nínxols en cap dels nombrosos cementiris de la ciutat. Això fa que si els enterraments no s'assenyalen amb una làpida o creu, amb el temps, es pot perdre el rastre del soterrament, fet directament a camp ras.

Contràriament al que s'ha dit en la majoria de biografies de Mozart (sobretot la d'Otto Jahn, apareguda el 1856), actualment podem afirmar que almenys una persona dels assistents al funeral de la catedral de Sant Esteve hauria acompanyat el seguici fúnebre fins al cementiri i va veure on l'enterraven, tot i que, per la raó que fos, aquesta informació no va transcendir en vida de Constanza. Es tracta del compositor Johann Georg Albrechtsberger, amic de Mozart.

La tomba de Johann Georg Albrechtsberger permet descobrir la tomba de Mozart

Aquest compositor i professor austríac va néixer el 1736 a Klosterneuburg i va morir a Viena l'any 1809. Va ser nen de cor i després organista de l'abadia de Melk. L'any 1767 es va traslladar a Viena, on fa ver amistat amb Mozart i el va succeir en el lloc d'assistent de Hofmann a la catedral de Sant Esteve, on va accedir al càrrec de Kapellmeister l'any 1793, promès anteriorment a Mozart. Va deixar una obra voluminosa, però se'l recorda sobretot per haver estat mestre de Beethoven.

Divuit anys després de la mort Mozart, va morir Albrechtsberger i fou enterrat al cementiri de Sant Marx en una tomba senyalitzada per un monòlit de pedra coronat per un àngel custodi.

Amb el pas dels anys, la figura i l'obra Mozart caigueren indefectiblement en decadència, i no fou fins a  mitjan segle XIX (però sobretot a principis del segle XX) que la seva obra es revalorà. L'any 1856, en el centenari del seu naixement, començaren a arribar nombrosos missatges de tot Europa demanant a l'Ajuntament de Viena on era exactament la tomba de Mozart. Aquest interès incipient va agafar de sorpresa al govern de la ciutat, de manera que es veié obligat a iniciar una enquesta per trobar una pista. Aleshores va aparèixer un nét d'Albrechtsberger.

El nét d'Albrechtsberger recordava haver acompanyat la seva àvia al cementiri de Sant Marx i aquesta li havia indicat, necessàriament informada pel seu marit, present a l'enterrament de Mozart al cementiri, on era enterrat el compositor de Salzburg. "Aquí descansa el teu avi i allà Mozart", li havia dit. Aleshores el minyó va comptar els passos de la tomba del seu avi fins al carrer central del cementiri, i també d'aquest mateix carrer central a la tomba de Mozart, en línia recta i perpendicular a aquest mateix carrer. S'adonà que hi havia el mateix nombre de passos. 

Avui dia podem fer nosaltres mateixos aquest càlcul; però a l'inrevés. Partint de la senyalitzada tomba de Mozart, caminant en línia recta i travessant el carrer central del cementiri, en una clariana entre arbres, descobrirem l'oblidada i solitària tomba d'Albrechtsberger. Val la pena fer aquest exercici, gens turístic i que ningú coneix. Davant de la tomba de Mozart hi ha un banc, on sempre hi trobareu assegut un japonès, pensatiu i fotògraf. A la tomba d'Albrechtsberger no hi trobareu mai ningú, tot i que la importància d'haver-se pogut situar la primera es deu a la d'aquest segon.

La tomba de Mozart quedava, doncs, a l'altra banda del carrer central i davant per davant de la tomba d'Albrechtsberger. En el lloc indicat pel nét d'Albrechtsberger s'alçà un monument en honor a Mozart, que posteriorment es va traslladar al cementiri Central de Viena (Zentral Friedhof), al racó dels músics, de manera que la parcel·la va quedar novament sense cap senyal que identifiqués el lloc. Però un dels empleats del cementiri, recollint peces d'altres tombes que no tenien utilitat, va muntar el simple monument funerari que avui podem veure: una columna truncada i un espantós angelet pensívol que s'hi recolza amb una torxa invertida, símbols de la vida escapçada i de l'extinció. El túmul, a l'estiu, sempre està envoltat per un llit de flors.

El cementiri de Sant Marx, avui

La porta principal del cementiri de Sant Marx posseeix una façana que segueix l'estil de l'arquitectura Biedermeier, marcada per la simplicitat i l'elegància. No és un cementiri actiu actualment (estigué en funcionament no gaire més de 100 anys), molt poc freqüentat de moment; per tant, conserva el seu encant. Esperem, doncs, que no es converteixi en un lloc de peregrinació turística. Fa relativament pocs anys que han començat a restaurar-se algunes làpides i, tret de l'entorn de la tomba de Mozart, la resta del cementiri es troba en un estat de salvatge natura.

Es tracta d'un indret curiós: aïllat de tot, gairebé abandonat. Un indret que conserva l'ambient de les novel·les de terror gòtic, que ja solen tenir aquesta mena de llocs; però envoltat d'autopistes, una zona industrial i un barri de vivendes protegides (en l'estil del realisme socialista).

El nus de carreteres envolta completament el cementiri, el soroll dels cotxes –encara que suportable: el disseny de les vies de trànsit està molt ben fet– denota irònicament una música moderna constant en el descans etern de dos grans músics.

Bibliografia:

• Arthur Hutchings. Mozart. Barcelona: Salvat Editores, 1986.
• H. C. Robbins Landon. Mozart y su realidad. Barcelona: Editorial Labor, 1991.
•  – El último año de de Mozart. Madrid: Siruela, 2005.
• www.musicameruelo.wordpress.com/2008/05/10/la-tumba-de/

Com hi podem anar:

Friedhof St. Marx (cementiri de Sant Marx) a Viena: Leberstrasse, 6-8 (districte de Landstrasse). Tramvia 74A St. Marx. Obert tots els dies de 6:30 a 18:30 d'octubre a març i de 6:30 a 20:00 d'abril a setembre.

Ser o estar: aquest és el problema

¿Saber si, en català, hem d'usar ser o estar amb subjectes animats o inanimats, amb expressions de qualitats o estats, en les localitzacions o situació en l'espai? A més a més, ¿o bé cal tenir en compte el sentiment lingüístic de les persones d'una certa edat a favor del ser en molts casos, o enfrontar-se amb propostes més realistes, pròpies de les persones més joves, que tendeixen decididament per l'estar? Ser o estar: aquest és el problema, a l'hora d'expressar-nos. I encara en darrer terme, en alguns casos: ¡ni ser ni estar!

Certament, després de la normativa esquematitzada pels treballs d'Aramon i Badia, només a la Gramàtica del català contemporani (2002), del ser i estar, se'n parla detalladament en el capítol 14.2; però també les propostes de Joan Solà, exposades en el seu llibre Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987), ens poden servir de guia.

Miraré, però, de fer un resum de la qüestió farcit d'exemples, ja que aquests treballs són extensos i complexos. Com que és un problema saber si hem de fer servir ser o estar en una frase determinada, i no és fàcil saber quan ens les havem en un cas o en l'altre, em proposo de mostrar un model per a la majoria de les nostres frases de cada dia.

1. SUBJECTES ANIMATS

a) Amb adjectius que indiquen característiques permanents, definitòries o classificatòries: SER: savi, llest, constant, bo 'de bon caràcter', alt, baix, coix, cec, sord, mut, calb, treballador, enginyós, viu 'espavilat', espavilat...

EXEMPLES:

El seu pare és savi

La Joana és molt espavilada (però: Aquell nadó està molt espavilat (no sabem si ho és, però fa grans progressos))

És un xicot molt viu: de seguida ha entès què havia de fer

La Caputxeta Vermella és bona

Ésser constant en les seves afeccions

En Pere és més alt que la Maria

És sord de les dues orelles (però si és transitori: Està sord de les dues orelles)

b) Amb participis passats, amb adverbis i amb adjectius que indiquen qualitats o afeccions passatgeres: ESTAR: animat, refredat, capacitat; bé, malament; exempt, satisfet, prest, gras, bo 'sa', malalt, groc 'molt pàl·lid'...

EXEMPLES:

Estava groc com un mort

L'àvia de la Caputxeta Vermella ja està bona

En aquesta hora els bars estan encara poc animats

¿Esteu bé, en aquesta cadira?

No està bé de fer això

Però s'han acostat a aquesta classe adjectius que es construeixen tradicionalment amb ser, com ara mort, viu 'no mort', casat.

EXEMPLES:

No sabia si eres viu o mort / No sabia si estaves viu o mort

Sense pacte fiscal, el país està mort

¿Ets casat o solter? / ¿Estàs casat o solter?

c) Amb certs adjectius hi ha ben clara una oposició semàntica entre SER i ESTAR: alegre, trist, tranquil, nerviós, quiet...

EXEMPLES:

En Felip és nerviós de mena: de petit ja no parava

La Maite està nerviosa perquè té un examen de filosofia

Però es produeix un eixamplament explosiu probablement per influència del castellà: hi vénen a parar molts adjectius que tradicionalment no coneixien estar, que admeten la doble perspectiva "característica definitòria" vs "qualitat o afecció transitòria": jovial, vell, jove, amable, dòcil, bonic, maco, lleig, genial, boig, preciós, atractiu, bo 'atractiu, ben fet, desitjable', encantador, irresistible, elegant, meravellós, espaterrant, explosiu, horrible, alt (d'estatura), coix, sord, calb, espavilat, animat...

EXEMPLES:

Està horrible

L'Ernest està coix /sord / cec / calb

Aquesta noia està molt bona (fins i tot: Aquesta noia està com un tren)

d) Amb locatius: SER (mera localització) no és igual a ESTAR (permanència, estabilitat...).

EXEMPLES:

Vam trobar-los sota el pont: eren allí, armats

Els mossos estan vuit hores al camp

No t'amoïnis: estic al teu costat ('et faig companyia')

No t'amoïnis: sóc al teu costat ('ocupo simplement aquest lloc')

2. SUBJECTES NO ANIMATS

a) Amb adjectius que indiquen característiques permanents, qualitat definitòria o classificatòria: SER: alt, llarg, blanc, car, bonic, bo, difícil, clar, transparent, dur, tou...

EXEMPLES:

El sol era ja molt alt

És difícil de remoure aquesta pedra

Encara és clar a les set

b) Amb participis passats, amb adverbis i amb adjectius que indiquen qualitats transitòries: ESTAR, però amb convivència amb ser en la majoria de casos (no amb adverbis): encès, glaçat, cuit, obert, tancat, mullat, trencat...; bé, malament, mal; calent, fred, tebi, dolç, salat, cru, madur, verd 'no madur', tendre, intacte...

EXEMPLES:

¡Ja poden passar, que la porta és oberta!

La finestra està tancada

Mal m'està el dir-ho

El raïm encara està verd

La guineu quan no les pot haver diu que són verdes

Hi entro i veig que la casa està intacta

El segell és encara intacte

c) Amb algun adjectiu hi ha oposició semàntica entre els dos verbs; ser no és igual a estar: tort, fluix.

EXEMPLES:

Aquest arbre és tort (no dret, que fa corba, que puja tort)

Aquest quadre està tort (s'inclina més a un costat que a l'altre perquè està mal col·locat, però es pot redreçar perquè el quadre no és tort de per si)

La bombeta és fluixa (fa poca llum)

La bombeta està fluixa (no fa prou contacte perquè està mal enroscada)

Però hi ha un eixamplament explosiu d'estar, potser per imitació dels subjectes animats, tot i que alguns parlars i algunes persones, mantenen viu l'ús exclusiu o predominant de ser: espès, bo, bulliciós, malenconiós, net, brut, tèrbol, relliscós, pla, flonjo, humit, clar, transparent, dur, tou...

EXEMPLES:

Al restaurant del poble, el conill està molt bo

El conill és molt bo

Aquest vi està tèrbol: l'heu de deixar reposar

Dóna'm aigua clara, que aquesta és tèrbola

d) Localització: SER; però la possibilitat de suposar elidit un participi afavoreix l'avanç d'estar.

EXEMPLES:

Menorca és més al nord que Mallorca

¿On són les claus?

Les tombes de la gent important estan (fetes) sota terra

3. SINTAGMES PREPOSICIONALS ASSIMILABLES

Convivència de ser i estar: a l'abast, al ple de l'estiu, a la recta final del programa...

EXEMPLES:

Estar al ple de l'estiu, de l'hivern (o: Estem en ple estiu)

El doctorat està al teu abast

Ser a l'abast / al ple de l'estiu / a la recta final del programa

4. NI SER NI ESTAR

El català s'expressa de vegades amb altres verbs o amb altres girs com ara anar, trobar(se), sentir-se, haver-hi:

EXEMPLES:

¿Que vas coix?

Vas molt elegant

Em sento / em trobo molt feliç

Ens trobem davant d'un cas excepcional

La Iolanda encara fa de bon veure

¿Que hi ha la Maria?

Presentació de la nova guia del parc nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

Ahir al vespre es va presentar oficialment, a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya, la guia geològica del parc d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, realitzada pel geòleg Albert Martínez. Transcric les paraules de la meva intervenció, on s'exposen els continguts i la importància d'aquesta obra.

(C) Alfred Montserrat

Us donem la benvinguda a la presentació de la nova Guia geològica del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, feta pel geòleg Albert Martínez, soci d'aquesta casa i membre, també, de l'Equip de Recerques Espeleològiques del CEC.

Sovint els llibres d'una zona de muntanya, un parc natural o una regió es limiten a ser guies itineràries que no aporten res més que la mera descripció d'un camí o d'un recorregut concret. No és aquest el cas de la guia que presentem avui del parc d'Aigüestortes. Aquesta guia és una obra més complexa, més interessant, més elaborada. L'estructura que presenta ja ens ho indica. Dividida en tres grans apartats, en el primer s'expliquen els conceptes bàsics de la geologia –que ens faran entendre després les observacions dels itineraris proposats–. En segon lloc es descriu, d'una manera prou didàctica, la formació de les muntanyes i estanys que donen nom al parc. A continuació, evidentment, vénen els itineraris, el corpus de l'obra, classificats amb icones d'observació geològica. Finalment, el llibre es clou amb un glosssari dels principals termes geològics emprats i una bibliografia bàsica.

La redacció d'aquesta guia, acompanyada sempre amb il·lustracions, està pensada per facilitar-ne la comprensió, sobretot per a aquells que no som geòlegs. De vegades, els capítols vénen acompanyats per informació complementària relacionada, i de camps diferents, com la literatura o el llegendari. Per exemple, podrem conèixer la llegenda de Pirene i la formació dels Pirineus, narració provinent del món clàssic, vinculada a Hèrcules; o bé els versos i la història del poema èpic Canigó, de Jacint Verdaguer, el poeta excursionista, on veurem dibuixada la imatge de fada Flordeneu mostrant al cavaller Gentil els Encantats des de la seva carrosa voladora, il·lustracions que, cal dir-ho, s'han fet dibuixar expressament per a aquesta obra. I encara les referències a Aigüestortes que va fer Camilo José Cela en el seu famós viatge al Pirineu.

És d'agrair que una guia fonamentalment geològica, descriptiva i informativa contingui referències al món tan desprestigiat avui dia de les lletres, justament perquè és obvi que literatura i natura han estat sempre presents en la creació cultural humana. Però potser, el que crida més l'atenció d'aquesta guia són les il·lustracions. Es tracta d'una obra molt visual, molt ben il·lustrada, a cura del mateix autor, amb gràfics, icones, motius, taules, amb dibuixos de talls geològics, mapes en tres dimensions i també d'altres formats, que fan comprensible de seguida els conceptes científics que s'hi expliquen.

Un altre dels encerts d'aquesta obra és, evidentment, la proposta d'itineraris per conèixer el parc d'Aigüestortes, però d'una manera més profunda, més didàctica. Sovint els excursionistes, quan pugem un cim, quan travessem una vall, no ens adonem del que ens envolta i encara menys no pensem quin ha estat l'origen de tot això que trepitgem. Aquesta guia ens ho explica, és una lliçó de geologia per aprendre mentre fem el recorregut proposat.

Fins i tot podem dir que ens trobem davant d'una guia útil per conèixer el romànic de la vall de Boí, on, curiosament, l'absis de l'església de Sant Joan és descrit perquè podem observar-hi un mostrari ben interessant de petrologia, format per les mateixes roques del parc: pissarres, cornianes, quars, pòrfirs, etc.

Com deia al començament, després hi ha les altres guies d'itineraris: de senderisme, de BTT, de vies ferrades..., avorridíssimes, que només tenen una utilitat pràctica: ser llegides alhora que fem l'excursió. Per això, les guies que són molt benvingudes són aquestes que també es poden llegir com una novel·la, com la que presentem avui, perquè són amenes, perquè aporten una informació complementària de gran interès, des de la història, la cultura i la ciència fins a curiositats d'índole ben diversa. I això fa que siguin diferents d'altres guies de semblant estil. Us deixo, doncs, amb l'Albert, perquè us expliqui millor i amb més detalls què és aquesta nova guia d'Aigüestortes. Gràcies.

Ferran Alexandri