Egipte ja no és el que va ser ni el que voldríem que fos

Fa cinc anys que vaig anar a Egipte. Hi vaig anar sobretot per fer una ruta a través dels deserts Blanc i Rosa, per conèixer els oasis que els separen, la part menys turística d'Egipte, el país més turístic del món. Per això, en contemplar aquesta fotografia de Donald McLeish feta l'any 1921 a la Gran Esfinx de Gizeh per a National Geographic, m'ha sobrevingut la calma que tant volia trobar en aquest país, avui totalment impossible. ¿Com seria Gizeh, aquesta ciutat del SW del Caire, fa cent anys enrere només? Té tanta força aquesta imatge, amb la Gran Piràmide de Kheops al fons, tan eloqüent, i l'ombra allargassada de l'Esfinx, vista per un únic observador: un àrab. Aquest Egipte és el m'hauria agradat de veure.

Recordo un cinefòrum al qual em van convidar, que es va fer al Centre Excursionista de Catalunya, un any després d'haver anat a Egipte. El tema de la pel·lícula era, naturalment, Egipte, l'Egipte antic. Jo vaig recomanar al públic assistent que la millor manera de gaudir d'Egipte era a través d'un vídeo de la BBC o de National Geographic. Tot seguit vaig ser vivament desacreditat. Jo ho feia sincerament, en pro de l'antiga civilització egípcia, que és colossal, importantíssima i que cal conèixer-la tant com es pugui, però no pas amb l'esperit d'un turista que no sap on va. Això és el que volia fer entendre inútilment.

La Gran Esfinx de Gizeh i les tres grans piràmides de Kheops, Kefren i Micerí són un dels conjunts monumentals més retratats del món, escandalosament retratats i escandalosament prostituïts, per estranys i propis.  Podríem dir que aquestes obres arquitectòniques van ser símbol d'admiració i culte durant mil anys, després van prosseguir mil anys més com una relíquia del passat, mil anys més colgades i oblidades, descobertes i admirades novament fa poc més de cent anys i explotades turísticament fa menys de cinquanta anys, però amb tanta intensitat i depravació que han produït més erosió que els mil·lennis del temps.

Quan el turista visita aquests monuments topa amb una ideologia antiga, vinculada a allò que és sagrat, en el sentit que és digne del màxim respecte, d'un culte extint. No és possible que un públic eixelabrat, poc o molt culte, en una barreja anguniosa, recorri descontroladament com un riu de formigues el passadís estret i descendent de la Gran Piràmide, enmig d'una calor insuportable, un riu humà sense aturador, constant, arrossegant-se esbojarradament, campi qui pugui, sense cap mena de control per part dels vigilants del conjunt monumental. Els saquejadors de tombes de l'època faraònica eren uns àngels protectors comparats amb aquesta corrua fotografiant i gravant tot el que tenen al davant dels nassos. Aquests momunents, les piràmides de Gizeh, l'única de les set meravelles de l'antiguitat que es conserven, s'haurien de tancar al públic per sempre més perquè estan en perill de destrucció.

Bonaparte davant l'Esfinx

L'any 1798 Napoleó Bonaparte combatia a Egipte. Aleshores la Gran Esfinx ja era una estàtua abandonada pels segles. El quadre, obra del pintor francès Jean-Léon Gérôme (1824-1904): Bonaparte davant l'Esfinx, iguala la fotografia de McLeish. L'estampa és la mateixa. La serenitat, el dubte, la solitud, la calma desitjada és el que desprèn, el que voldríem trobar a Egipte davant de les ruïnes d'una civilització que fou tan gran.

El 2 de juliol Napoleó trepitjava la terra d'Egipte. Després d'una marxa feixuga a través del desert, amb un exèrcit de 38.000 homes, el 21 de juliol tingueren una visió impactant: en l'aridesa del desert s'aixecaven les gegantines piràmides de Gizeh, obres d'un temps que ja no existia. Però aquells homes només pensaven en la guerra. Napoleó, però, impressionat amb la història del món, assenyalà aleshores les piràmides i els digué: "¡Soldats, des del cim de les piràmides us contemplen quaranta segles!"

La Gran Esfinx, avui

Avui dia, enmig d'una multitud interminable que desfila lentament davant de la Gran Esfinx, cal fer veritables equilibris amb la càmera per captar l'escultura sense cap turista. Hi ajuda una mica el fet que és impossible acostar-s'hi, ja que un fossat separa la distància permesa.

Esculpida a l'època de Kefren, a partir d'una roca propera a la rampa de la seva piràmide, fa 57 m de llargada, 20 d'alçada i 4 d'amplada. Ha estat desenterrada en l'antiguitat i en els temps moderns, olbidada i redescoberta. Representa un lleó, protector dels llocs sagrats, amb un cap humà amb la fesomia del faraó regnant.

El que se sap i el que no se sap de la civilització egípcia

Els egipcis antics es van extingir. Evidència indiscutible. Poc se'n sap d'aquella gent, llevat del que ens diuen les restes arqueològiques. Sovint objectes abandonats per l'home sense intenció que serveixin per conèixer la història. Tampoc hi ha textos fiables que reflecteixin la història de l'Egipte antic. Isaac Asimov, en la seva obra The Egyptians ja deixa clar com és de difícil saber res d'aquesta antiga civilització: "¡imaginem-nos per un moment que volguéssim conèixer la història dels Estats Units a través de les inscripcions que hi ha en els nostres edificis públics i en les nostres làpides!", perquè aquests són els únics elements que ens han deixat aquella gent. Heus ací una història bèl·lica representada en una paret de Karnak, a l'antiga Tebes (actual Luxor):

Així mateix, conèixer amb profunditat la biografia dels faraons i dels seus descendents és també una feina gairebé impossible. Un exemple que trobo molt significatiu fa referència a Tutankamon. És evident que la persona que millor coneix Tutankamon és Howard Carter, que va descobrir la seva tomba l'any 1922 i n'estudià el contingut. Carter deia a la fi de les seves conclusions sobre la vida del jove faraó: "Tutankamon era un rei de l'antic Egipte que es va morir i el van enterrar". I res més. Aquesta és la veritable història. Qui ens faci una biografia d'aquest rei, menteix. És clar que avui dia els estudis de l'ADN han revelat la veritat sobre qui eren els seus pares i ofereixen noves pistes referents a la seva mort prematura. Se sap que era fill d'Akhenaton i se sap qui era la seva mare, encara que no se'n sàpiga el nom. Però això no ens diu res dels seus fets.