dissabte, 12 de maig del 2012

"Nosaltres, els valencians", 50 anys després


Avui es compleix l'aniversari de l'emblemàtica obra de Joan Fuster, "el primer intent seriós de presentar –en una sòlida visió de conjunt, densa d'incitacions civils i intel·lectuals– el passat i el present dels valencians".

Un 12 de maig de 1962 va aparèixer el primer llibre d'Edicions 62, Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster, valencià i assagista il·lustre. Aquesta obra, en aquell temps, va cobrar força èxit de llibreria i la primera edició s'esgotà ben aviat; però com precisa Fuster en el pròleg de la segona edició: "el mèrit és del tema; del tema, sobretot. Aquest llibre s'ha venut bé, fonamentalment, perquè el nostre públic –valencià i no valencià– el necessitava". 



Evidentment, calien –i calen encara 50 anys després– llibres com aquest, que plantegin d'una manera clara i contundent els problemes d'una col·lectivitat diferenciada. Joan Fuster descriu en aquesta obra el País Valencià, amb originalitat i agudesa, amb una panoràmica temporal que va des l'origen, amb la Conquesta de Jaume I, fins a la Renaixença i el començ del segle XX. Tracta de l'economia, la política, la història, la llengua, la demografia... és a dir: de tots els aspectes de la història i la cultura dels valencians.

Un parell de paràgrafs essencials:

Aquell mateix fervor "patriòtic" local, de què parlàvem abans, va fer que, al segle XV, els valencians comencessin a designar el català, el català que ells parlaven i escrivien –i era l'època d'Ausiàs March, del Tirant, de Jaume Roig, de Corella–, amb el nom de "llengua valenciana". Tampoc en aquest punt el particularisme no era encara secessionista, per dir-ho així. No hi havia la intenció –hauria estat tan còmica!– de proclamar l'existència d'una "llengua valenciana" enfront d'una "llengua catalana".

(...)

La idea dels Països Catalans és alguna cosa més que una flatulència romàntica, com algú podria creure. És una "obligació moral", en principi. És, al mateix temps, una precaució salvadora: in unitate virtus. La corda que lliga la mata de jonc –la unitat– és l'únic camí que ens queda, si volem subsistir com a poble: valencians, "catalans" i balears. "E si llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que un sol jonc no hi romandrà". I qui pugui i vulgui entendre, que entengui.