dilluns, 26 de desembre del 2011

Estat selvàtic a l'avenc de la Miloquera


L'avenc de la Miloquera, ubicat al vessant sud del turó de la Miloquera, damunt de la població de Marçà (Priorat), està format per una gran esquerda amb quatre boques d'accés a l'interior: la Miloquera Petita, el pou del Cireret, el pou dels Ossos i el pou del Pastoret. Actualment, aquesta gran esquerda inferior (hi ha una altre esquerdament principal superior) està cegada per la vegetació i també per petits murs d'obra de pedra seca. Això fa gairebé impracticable el descens i el reconeixement dels pous d'accés a l'avenc (llevat d'un pouet on localitzem un espit, que podria ser el pou del Cireret). Sembla que tota l'esquerda s'hagi reblert de vegetació, però també, en alguns punts, de terra i murs de contenció.

El camí de l'avenc de la Miloquera


Tot i que la senyalització és bona fins al cim del turó de la Miloquera (pals indicadors, fites i pintura), no està indicat el lloc on s'ubiquen el pous d'accés a l'avenc, que queden coberts per l'abundant vegetació selvàtica i l'abandó (segons la visita que vaig fer el passat 29 de maig).

De Marçà cal anar a l'església i seguir el carrer amunt en direcció a la muntanya. En acabar-se el carrer surt la pista amb indicació al turó de la Miloquera. La pista continua fins a un pàrquing; cal seguir cap a la dreta, on hi ha una indicació dels avencs, senyalitzat amb el PR C91, que forma part de l'espai d'interès natural de la serra de Llaberia. Aquest PR, rodeja el turó, i cal abandonar-lo a mà esquerra en una fita que va en direcció al cim. Hi ha uns 8 minuts a peu des de Marçà fins a aquest punt. A partir d'aquí el camí està senyalitzat amb fletxes de pintura blava i fites fins que arribem a l'esquerda del vessant sud. Paral·lel a l'esquerda hi ha un caminet que duu fins al punt més elevat del turó, on encara es veuen les restes del castell de Marçà, esmentat ja el 1153, així com les restes d'una església de forma absidal que data del segle XIII. Al cim també hi ha un important aflorament de calcàries i presència d'esquerdes i avencs, com l'avenc de les Perles i l'avenc del Pastor. Des d'aquest punt s'observa una excel·lent vista de Marçà:


El cau de la miloca

És probable que el curiós nom de miloquera provingui de miloca, un ocell rapaç de la família de les estrígides, espècies Strix funerea i Otus vulgaris, semblants als mussols, que haurien fet el cau a les esquerdes i els avencs, llocs on solen habitar aquests ocells. Joan Coromines diu que les miloques són ben conegudes per tot el domini oriental, però especialment al Priorat, encara que, de fet, avui no n'hi hagi pas al turó de la Miloquera, d'aquestes bestioletes. L'any 1998 vaig visitar per primera vegada aquest avenc, i em vaig adonar de seguida de la presència de guano per les parets de l'esquerda i el fons de l'avenc, que no era originària de ratpenats, sinó segurament de mussols.

divendres, 9 de desembre del 2011

La cova de l'Ormini i el bol d'Armènia


La cova de l'Ormini, ubicada al municipi de Coll de Nargó, a la vall de Joan, és coneguda d'antic: les primeres citacions escrites corresponen entre 1845-1850 al Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar, de Pascual Madoz. Avui aquesta cova està equipada amb escales de ferro, baranes i passamans (en no gaire bon estat) perquè pugui ser visitada pels excursionistes en general.


El bol d'Armènia

La cova de l'Ormini o Bulurmini té un nom molt especial (fins i tot n'hi ha altres variants a l'Alt Urgell, com les coves de l'Olimini, a Coll de Nargó; la cova de Boli Ermini o de l'Oli Ermí, a Valls d'Aguilar). Coromines (DECLC, bol) observa l'expressió composta bol d'Armènia o bol armènic, usada en el segle XV en les variants bol armeni o bolarmini, boliermini, bolermini, boli ermini, bolo armini (DCVB). 

El bolarmeni ha estat cercat en mines i coves del País Valencià, i així ha quedat com a denominació de moltes coves (sovint alterat per la influència d'alumini, mina i bol: cova del Bolimini, a Vilafamés; cova del Bolumini, a Benimeli, Beniarbeig, Sanet i Alfafara. El significat amb referència a Vilafamés l'aportava Espinalt l'any 1786: "una cueva en la cual hay un mineral que llaman bolarminio, que és roca semejante al nácar: con el agua que tiene la cueva se forma una pasta de que usan bastante los boticarios". Amb aquest significat prossegueix el DCVB: "Espècie d'argila ferruginosa vermellosa (del llatí BOLUS ARMENICUS)".

La cova de l'Ormini ha perdut el bol, però l'altre nom pel qual és coneguda no ens deixa confusió, i no podem identificar ormini com l'ormí o sàlvia romana, sinó com bol d'Armènia: barreja d'òxid de ferro natural, d'argila, de silicat càlcic i de silicat magnèsic, amb una coloració que va del gris a l'ocre clar, i fins al vermell fort, passant per uns tons taronja (DE). Segurament aquesta cova era coneguda per la presència d'aquest mineral.


Trobareu més informació al meu llibre Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. (Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011. Col·lecció Guies del CEC, 28).

Fotos de l'apunt: Toni Nubiola i Alfred Montserrat.

dilluns, 5 de desembre del 2011

La revista Muntanya 898 tanca el 2011


El dia 15 de desembre és prevista l'aparició del darrer número de l'any de la revista Muntanya per als nostres subscriptors. Així mateix, a partir d'aquesta data podrà adquirir-se també en quioscs, llibreries especialitzades (+ info a Llibreria Altaïr, tel. 933 208 648) i botigues d'esports.

ARTICLES:
  • La volta a la Tinença de Benifassà, per Ignasi Planas de Martí
  • A peu per la baronia d'Escornalbou, per Alfred Montserrat
  • Parlem amb Joan Picazos, per Josep Pons
  • A la recerca del riu amagat: l'Abisso de Trebiciano, per Jordi Lloret
  • Escalada d'extrema dificultat a la cara nord de Montserrat, per Roger Cararach
SECCIONS DESTACADES:
  • Vies d'escalada: El Pedraforca
  • L'excursió del mes: La capçalera del riu Brugent
  • L'entrevista: Perejaume
  • Els arxius del CEC: L'homenatge de l'Art Català al CEC
Seguiu-nos al bloc de la revista Muntanya, i trobeu-nos també al Twitter i Facebook.

diumenge, 4 de desembre del 2011

II Fòrum Empúries: El turisme del futur


Creafutur i l'Hostal Empúries van organitzar la segona jornada "Fòrum Empúries 2011: el turisme del futur" el passat dimecres 30 de novembre a l'Hostal Empúries, situat a la platja del Portitxol, a l'Escala.

Al llarg d'aquest fòrum es van presentar estratègies per fer front als reptes actuals i de futur als quals s'enfronta el sector turístic en uns moments especialments difícils. Precisament, la crisi econòmica que estem vivint també pot ser una oportunitat per a la gestió sostenible del negoci o de l'aplicació de noves formes de comercialització.

El Fòrum Empúries 2011 ha triat dos temes que es dibuixen com a determinants per al futur del turisme: l'ecodisseny en la indústria turística com un element econòmicament avantatjós i les noves eines de comercialització hotelera que trenquen definitivament l'ordre tradicional basat en la intermediació de grans corporacions.


La revista Muntanya va ser un dels mitjans de comunicació convidats d'aquest fòrum per cobrir la informació d'aquesta jornada, atès l'interès de la nostra publicació per l'ecologia i el turisme respectuós amb el medi ambient. En el decurs de l'acte, vam tenir ocasió d'entrevistar el Sr. Josep Francesc Valls, catedràtic d'ESADE, que va moderar la taula rodona "Noves eines de comercialització al mercat hoteler".

El professor Valls afirma que "el turisme només aconseguirà ser competitiu si és sostenible, i sostenible per a mi té tres factors fonamentals. El primer, que tots els empresaris obtinguin una riquesa, un benifici que eviti que se'n vagin a un altre lloc. Segon, que el desenvolupament dels negocis turístics serveixin per crear aspectes socials, llocs de treball de qualitat, habitatges dignes, centres d'ensenyament, etc. Tercer. Cal un tercer nivell perquè sigui sostenible: que aquest territori disposi de la capacitat financera perquè la taxa de regeneració sigui suficientment superior. Per exemple, si un turista va a la muntanya i resulta que l'embruta, i el negoci que hi ha a l'entorn d'aquesta muntanya no permet finançar aquesta regeneració, el que passarà és que a mesura que vagin arribant turistes s'anirà degradant més el territori o el patrimoni o el paisatge. Però si aquests tres factors es compleixen tindrem turistes que estiguin disposats a pagar pel valor d'aquest paisatge, sigui, posant per cas, fent un trekking."

Fotos: Hostal Empúries / Alfred Montserrat.

diumenge, 20 de novembre del 2011

La revista Muntanya guanya el premi de periodisme 2011 al Festival Unnim de Cinema de Muntanya


Ahir es varen atorgar els premis del 29è Festival Unnim de Cinema de Muntanya, celebrat a la població de Torelló de l'11 al 20 de novembre.

Per segon any consecutiu la revista Muntanya s'endú el premi de periodisme al millor reportatge. En aquest cas es tracta de l'article de Joan M. Vives intitulat "Corrent per la muntanya", publicat al nº 895 (juny 2011), en què l'autor fa una investigació sobre els inicis de les curses de muntanya.



A les pàgines de l'antic Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya hi podem llegir que les curses de muntanya són una activitat gairebé centenària, on el CEC també ha estat un club pioner en aquesta matèria.


Cal recordar que el 2010,  la revista Muntanya també es va endur aquest premi del prestigiós festival de Torelló per l'article de David Vilaseca "Els Angusto, dos aragonesos enmig de la plèiade", publicat a Muntanya 887 (febrer).

Veritats i llegendes, el darrer llibre de Lluís Grifell


El 15 de novembre passat vaig presentar a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya la darrera obra de Lluís Grifell Llegendes i veritats, un recull de llegendes i celebracions que formen part de la cultura i la tradicó catalanes.

Foto: Alfred Montserrat

Lluís Grifell va destacar com a novel·lista amb l'obra Memòries i aventures d'un temps i d'un país. Catalunya 1930-1950 i com a narrador de viatges amb el llibre Viatge al país del pèndol: l'URSS de 1977. Ara ens dóna a conèixer també les seves aficions com a investigador.

Llegendes i veritats és el resum de tres volums editats entre 1993 i el 2000 amb el títol de Sants i mites de Catalunya. Grifell va començar aquesta obra dels sants, aquesta Legenda aurea, amb els sants o patrons locals de l'entorn de Manresa, d'on ell és natural, però també de Catalunya en general, per mostrar-ne les llegendes i trets populars. Sobretot es va centrar en aquells sants que es converteixen en éssers mítics o herois, com Sant Jordi.

Escultura de Sant Jordi a la façana gòtica del carrer del Bisbe del Palau de la Generalitat, obra de Pere Joan (ca. 1420)

Llegendes i veritats és una nova versió, més àmplia i documentada, de la seva obra primera, de la qual només recull els personatges principals, recreats ara amb nova informació i temes nous. Aquest no és un llibre d'història, però tampoc és un simple recull de llegendes. És una obra, podríem dir-ho clar, d'història i ficció. Hi ha celebracions que es mostren en aquesta obra que encara són ben vives actualment, com la festa de Sant Medir.

Aquest llibre consta de sis capítols, dividits en dues parts: la llegendària i la històrica (o suplement que intenta de trobar el motiu, l'origen de la llegenda i el seu folklore). Hi trobem històries relacionades amb el castell de Cardona o del monestir de Sant Benet de Bages, el mite del comte Arnau, Sant Narcís, Sant Jordi, etc. Aquest nou llibre de Lluís Grifell aconsegueix fer endinsar el lector en temes quotidians, que formen part del passat i del present en l'àmbit de la cultura popular i literària catalana, presentats d'una manera ordenada, clara i amena, ingredients necessaris per als bons lectors, que l'autor exposa amb el seu estil brillant, planer i eficaç.

Lluís Grifell. Llegendes i veritats. Manresa: Zenobita Edicions, 2011.

Debat de senderisme a TV de l'Hospitalet

El 8 de novembre passat, en el programa "Tots els matins" de TV LH, el canal de televisó de l'Hospitalet, es va emetre un debat sobre senderisme i muntanya a propòsit de la segona edició del Saló de Senderisme Trek&Walk, que se celebrà de l'11 al 13 de novembre al recinte firal de la Farga de l'Hospitalet.

Els convidats al debat van ser Marta Rotllan, directora del saló; Luis López, delegat comercial de Hotansa-Andorra, i Ferran Alexandri, director de la revista Muntanya i membre del Centre Excursionista de Catalunya.


diumenge, 6 de novembre del 2011

Les coves del Salnitre de Montserrat


Una de les cavitats destacades del meu llibre Excursions a l'interior de la terra són les famoses coves del Salnitre, situades a la part meridional de la muntanya de Montserrat, al límit de la depressió del Bruc, damunt del torrent de la Salut i al peu del serrat de les Garrigoses. De fet, la cova del Salnitre és la més gran d'un conjunt de cavitats ubicades al voltant del replà de les Feixades i als dos vessants del torrent de la Font Seca: la cova de la Codolosa, la cova del Xacó, la cova Gran, la cova Freda, la cova de la Pols i l'avenc Ventós.


Aquestes coves són antics conductes del sistema de drenatge de les aigües subterrànies de Montserrat de finals del terciari. Van ser habitades durant la prehistòria, fet testimoniat per les troballes arqueològiques que en la majoria s'hi han fet; fins i tot algunes restes de terrissa s'han classificat com a ceràmica montserratina.

El camí de la cova
El recorregut que es pot fer en la visita turística (cova del Salnitre) està habilitat i il·luminat; és un xic superior a 500 m, de manera que podem arribar fins a les zones més internes de la cova. Podem distingir tres sectors: el pis Superior, el pou del Diable i el pis Inferior.

PIS SUPERIOR. Està format per un conjunt de galeries i sales situades gairebé al mateix nivell de l'entrada. Un cop els conductes van deixar d'estar inundats es va produir una etapa d'enfonsaments i de creació d'estalagmites. Una etapa posterior, amb una nova activitat de l'aigua, va erosionar aquestes estalagmites (que sembla que estiguin desgastades) i va modelar les formes del sostre i les partes. Hi distingim el Vestíbul i la Catedral (la sala més gran de la cova).


EL POU DEL DIABLE. Es tracta d'un pou de 16 m de fondària, equipat amb escales que en permeten el descens. El fons és ple de blocs caiguts. A la part més baixa hi ha una petita cavitat que, probablement, és d'on s'extreia el salnitre (actualment, però, no se n'hi troba).

PIS INFERIOR. Està format per un conjunt de galeries ubicades entre 18 i 25 m en correspondència amb l'entrada de la cova. Aquests en són els noms: el Claustre dels Monjos, el Cambril, la gruta de l'Elefant, la boca de l'Infern, la Campana, les Barricades, la cova dels Ratpenats, les Columnes i el Pavelló de la Verge.


Fitxa
Topònims: coves de Collbató, coves de Montserrat.
Municipi: Collbató (Baix Llobregat).
Terreny: conglomerats.
Durada: 1 h 30 min.
Dificultat: fàcil.
Recorregut: 958 m.
Desnivell: 42, 7 m (-19,5, +23,2).
Fotografies: Roger Rovira.

Més informació: Ferran Alexandri. Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011. [Col·lecció de Guies del CEC, 28].

En defensa del mot "xampany"


¿Què hem de dir xampany o cava? Avui dia hi ha moltíssima gent que es pensa que en català el mot xampany és incorrecte i que el que hem de dir és cava, un mot d'adopció recent per designar aquest vi escumós.

De tota la vida que aquesta beguda s'ha anomenat a casa nostra xampany, però cap a la meitat de la dècada de 1980, gràcies a hàbils operacions de màrqueting, s'introduí el terme cava com a resultat de les pressions del sector vitivinícola francès, el qual argumentava que el vi escumós produït a Catalunya, Aragó i la Rioja s'apropiava indegudament del nom francès (o la seva traducció al català o al castellà) per tal com constituïen begudes diferents. De manera que això significà que comercialment s'acceptés el canvi de denominació i que es tendís a imposar-se en l'ús popular fins al punt de desplaçar el tradicional xampany. Malgrat que això no sigui la solució correcta, per qüestions legals es veu que cal restringir l'ús del terme cava al vi escumós d'aquí, ¡tot i que es tracta del mateix producte! ¡Que quedi clar!

Moltes vegades, quan anem a un restaurant i demanen xampany et solen contestar: "No, de xampany no en tenim; ara bé, si el senyor vol un cava", perquè, és clar, el xampany és francès i el cava català. ¿I el xampany italià? ¿I el californià? ¿Com anomenen la resta de països del món a aquesta beguda sinó xampany (o les seves traduccions)?

Els diccionaris normatius diuen:

xampany m. 1. Vi escumós criat en cava i produït a la regió francesa de la Xampanya. 2. Cava (vi escumós elaborat en una cava). [DIEC2]

xampany m. Designació ordinària del vi escumós criat en cava, obtingut de varietats de raïm adients i que, en destapar l'ampolla, produeix escuma o efervescència natural i persistent, a causa del seu contingut en diòxid de carboni dissolt en estat de sobresaturació. [Enciclopèdia Catalana]

Certament el nom deriva de la regió de la Xampanya (França), d'on aquest producte és originari; però resulta que a l'Estat espanyol es comercialitza des del 1986 sota la denominació d'origen cava amb el mateix sistema tradicional d'elaboració. El cas és que aquí ja hi intervé la indústria per damunt de la llengua, quan l'assumpte és ben clar: en català diem xampany; en castellà, champán, champaña, i en francès i anglès, champagne (Termcat, Eciclopèdia Catalana).


Una xampanyera és un recipient per refredar el xampany (i no pas una cavera*). Així mateix una xampanyeria és un establiment on se serveix especialment xampany i còctels de xampany (i no pas una caveria* o una cava). Una cava, entre altres significats, és un celler.

cava f. 1. Galeria excavada per tal de fer un dipòsit on la temperatura es mantingui igual tot l'any. 2. Lloc del celler, generalment subterrani, destinat a l'emmagatzematge del vi una vegada elaborat. 3. m. Vi escumós elaborat en una cava. [DIEC2]

cava f. Local del celler, generalment subterrani, destinat a l'emmagatzematge del vi una vegada elaborat. 2. p ext Denominació oficial del xampany elaborat a l'Estat espanyol. [Enciclopèdia Catalana]

La llengua és clara i no deixa lloc al dubte, i la tradició tampoc. Aquells qui de petits hem conegut només el xampany, l'únic mot que hem après, ens resistim a perdre'l. Psicolingüísticament parlant, quan diem xampany sabem molt bé a què ens referim. ¿Què passaria, doncs, si, per raons de comerç, no poguéssim dir conyac o whisky? El conyac és un aiguardent de vi blanc originari de la regió francesa de Cognac. ¿Cal restringir-ne l'ús només per al licor d'aquesta regió i usar el sinònim brandi per al conyac d'aquí? Afortunadament, ni els escocesos ni els irlandesos s'han queixat mai per la manera com la resta del món anomena la seva 'aigua de vida'; l'anglicisme whisky s'ha incorporat còmodament en totes les llengües.

En català la tradició del mot xampany ve de lluny. Coromines estableix la primera documentació l'any 1905 (DECLC, IX, 434), i també aporta variants com xampanya o xampaina. Destaca especialment una cita de l'obra Memòries (1954), de Josep Maria de Sagarra: "Don Clemente féu portar tres ampolles del bufet, que eren del millor xampany francès"; en un altre moment especifica: "Un de matrimoni per al senyor Martí i Barjau, i tres d'individuals per al meu germà, per a mi i per a un altre nen, que em penso que es deia Cases i tenia alguna relació amb el xampany Codorniu."

Jo crec que aquesta és una bona solució: precisem-ne l'origen i diguem: xampany francès, xampany català, xampany de Califòrnia, xampany italià... Però sempre xampany. L'aportació de mots d'altres llengües és un fenomen normal i enriquidor. Devem als visigots mots com espia, guerra, boig; als àrabs mots com albercoc, carbassa, cotó. És obvi que ningú no pot rebutjar germanismes o arabismes que es van incorporar al català fa tant de temps (potser molts no sabien que aquestes paraules no són catalanes). Per tant, aquesta és la meva recomanació: ¡Trinquem a la salut del mot xampany!


Més informació sobre això mateix: Ferran Alexandri. "El nom just de cada cosa. En defensa del mot xampany". El Traç 59 (2003): 10-11.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Excursions a l'interior de la terra: la cova de les Encantades


Començo amb aquest apunt una tria d'itineraris subterranis del meu darrer llibre Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. Per encetar aquesta sèrie dono notícia de la cova de les Encantades, situada al vessant sud del Puigmal, a 2.250 m d'altitud, la cova més llarga de l'Alt Freser.

Tot i que la cova era coneguda pels habitants de l'entorn, no es va descobrir espeleològicament fins al 1960. La cova és situada al vessant sud del Puigmal, a 250 m per damunt del torrent d'Estremera, més amunt de la font de l'Home Mort.


És sabut que les fades o encantades de la muntanya també s'anomenen dones d'aigua. Diuen que són dones molt belles i llestes que busquen els mortals en la nit de Sant Joan. Viuen en indrets d'aigua dolça, com els rius, llacs, gorgs, estanys, fonts i balmes; tenen preferència per les zones més altes dels Pirineus, on tenen el costum de viure en coves properes als rius i llacs. La seva joventut és eterna, per això poden viure més de mil anys.


La boca de la cova de les Encantades s'obre arran de terra (4 x 1,5 m). Fa baixada; de seguida dóna pas a una galeria ampla i alta, molt concrecionada. Després d'haver recorregut uns 30 m, a la dreta hi ha una galeria que duu a la sala Bernades. Cal continuar per la galeria principal, i després de superar un ressalt en forma de tobogan, s'arriba a una sala molt baixa de sostre, on hi ha un forat que dona pas a una rampa curta però amb pendent fort que mena a la galeria dels Enllaços. Hi ha una esquerda a terra que ens permet anar a altres sectors de la cova.

Fitxa:
Municipi: Queralbs (Ripollès)
Terreny: calcàries i marbres
Durada: 2-3 h
Dificultat: mitjana
Recorregut: 865 m
Desnivell: 37 m (-15, + 22)
Temperatura interior: 7ºC

Més informació a:

Ferran Alexandri. Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011. [Col·lecció de Guies del CEC, 28].