Els cavalls bernats dels Països Catalans

El Cavall Bernat de Montserrat. (c) Ferran Alexandri

En les muntanyes catalanes trobem moltes roques de figura fàl·lica que s'anomenen Carall Bernat, que gairebé sempre es dissimula com a Cavall Bernat, atès que cavall és un eufemisme per carall. El més famós és, potser, el de Montserrat; però també hi ha moltes roques agullonades o penyals verticals anomenats caralls o cavalls bernats arreu dels Països Catalans. Així doncs, en trobem als següents llocs:

• CATALUNYA: 
• Al terme de Matadepera, al parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac (Vallès Occidental).
• A llevant del cim del Montcau (al mateix parc de Sant Llorenç) apareixen diverses agulles, i entre aquestes el Cavall Bernat de la Vall.
• A la muntanya de Montserrat hi ha el Cavall Bernat (1.099 m) a la zona de les Tebaides, entre els termes de Marganell i Monistrol de Montserrat (Bages).
• Als municipis de Colldejou i Pratdip (Baix Camp), a la serra de Llaberia, és una muntanya de 840 m.
• A les illes Medes conserva el nom original de Carall Bernat. És l'illot més a l'est de l'arxipèlag (Torroella de Montgrí, Baix Empordà), de forma monolítica, de 70 m.
• Al cap de Norfeu, al municipi de Roses (Alt Empordà), també conserva el nom original de Carall Bernat.
• A Platja d'Aro (Baix Empordà) és un monòlit de roca granítica situat a l'extrem nord de la platja Gran, modelat per les onades; símbol conegudíssim de la població.
• El puig Carallot és un cim serres amunt de Cadaqués (Alt Empordà).

• PAÍS VALENCIÀ:
• Al terme d'Alzira (Ribera Alta) hi ha el Cavall Bernat d'Alzira, un mur imponent i rocallós que tanca la vall de la Murta per la banda de llevant, que ha donat nom a la serra del Cavall Bernat, la qual forma part del massís de la serra de Corbera (Ribera Baixa).
• El Carallot és un dels illots dels Columbrets, minúscul arxipèlag al sud-est del cap d'Oropesa (Castelló de la Plana).

• MALLORCA: 
• A la costa de Banyalbufar. 
• Al camí vell de Lluc a Caimari.
• A la badia de Sóller hi ha una roca que s'aixeca al mig de les aigües que aquí li diuen Penyal Bernat, amb substitució diferent, i també una altra en el camí de s'Illeta, i encara una altra damunt la carretera de sa Calobra.
• A Pollença hi ha la serra del Cavall Bernat (875 m), un promontori molt escarpat.

Etimologia i definició

L'origen, doncs, és carall, un mot comú en català, castellà i gallec, d'origen incert, probablement d'una base *CARACLU 'membre viril' del llatí vulgar ibèric, que també podria ser una supervivència d'un element preromà, com proposa Joan Coromines (DECat).

També diu Coromines que Bernat no és una personificació, és a dir no és cap nom de persona (avui mateix he llegit per internet la curiosa opinió que feia referència a un príncep àrab), sinó la pronúncia alterada de Carall Baranat, derivat de barana VARANDA, que vol dir 'voltat d'una rotllana de penya-segat'. Altres interpretacions que corren per arreu, com ara carall armat (o trempat) o carall venerat, formen part només de la cultura popular i no poden ser admeses com a veritables.

El Diccionari de geologia entra l'article cavall bernat com a "Monòlit fusiforme, o penyal vertical, de forma agullonada i de grans proporcions".

Formació dels cavalls bernats

La formació d'aquestes roques és d'origen divers. Els de Montserrat i el parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac són el resultat de l'erosió diferencial damunt conglomerats. Els d'Alzira, Pollença, la serra de Llaberia, les Medes i el cap de Norfeu són d'origen càrstic. El de Platja d'Aro és modelat per les onades damunt el granit costaner. El Carallot dels Columbrets és un escull volcànic, les restes de la xemeneia central d'un antic volcà.

El Carall Bernat, illot de l'arxipèlag de les Medes, a Torroella de Montgrí. (c) Gordito 1869 Creative Commons

Llegendes, tradicions populars i cultes fàl·lics

Els cavalls bernats són roques individualitzades relacionades probablement amb un antic culte fàl·lic precristià. També hi ha tradicions populars de tota mena, com ara la llegenda referida al Cavall Bernat de Montserrat, que diu que tot aquell que arribi fins al cim haurà de sofrir un canvi de sexe. Però la tradició més antiga la trobem en els ritus, les creences i les expressions simbòliques que representen el penis. Aquestes representacions expressen d'una manera religiosa o màgica el poder de creació de la vida i fins i tot la possible superació de la mort (en el cas del budisme tàntric). Formen part dels anomenats cultes de la vida, de la fecunditat i de la fertilitat.

A la Grècia antiga destaquen les fal·lofòries, festes del culte al déu Dionís (conegut com a Bacus a Roma), en les quals es portava processionalment representacions del fal·lus. Els seus ritus religiosos deriven sempre de l'orgia i l'embriaguesa. A Dionís se'l representa amb barba, coronat de pàmpols, cobert amb una pell de pantera, amb un cràter de vi a la mà i voltat de sàtirs, silens (éssers mitològics mig humans i mig cavalls) o mènades (dones seguidores del déu).

En aquesta imatge el veiem a la muntanya, dalt d'un ase envoltat de dos sàtirs, amb altres personatges i éssers mitològics, en èxtasi, dansant. L'obra m'ha semblat molt maca i oportuna per cloure aquest apunt. Es tracta de La joventut de Bacus (1884), del pintor academicista francès William-Adolphe Bouguereau (1825-1905), que centrà la seva obra en temes mitològics, religiosos o històrics de gran bellesa, realisme i sensualitat.