Tediosa és ja la pregunta si cal o no cal posar els signes d'interrogació i admiració a l'inici de la frase, però el cas és que aquesta qüestió continua sent controvertida i encara és causa de polèmica i de llargues discussions i explicacions per part dels que ens dediquem a l'ofici de la llengua. És per això que m'agradaria deixar clar d'una vegada quin és l'estat de la qüestió.
La majoria de gramàtiques que circulen en l'àmbit escolar no fan cap referència a l'ús d'aquests signes, si no és que diuen que en català només s'usen en posició final, com aconsella la normativa. Em fa l'efecte que és l'obra de Joan Abril Español, Diccionari pràctic de qüestions gramaticals (Edicions 62, "El Cangur Diccionaris", 249) publicat l'any 1997, la que exposa una explicació contundent d'aquest assumpte (pàg 211-213). Vegem a continuació les propostes diverses.
Proposta de l'Institut d'Estudis Catalans
"La Secció Filològica (Acord d'11 de juny de 1993 sobre l'ús dels signes d'interrogació i d'admiració) aconsella amb finalitat simplificadora, d'usar aquest signes exclusivament al final de l'oració, la qual cosa es pot entendre en el sentit que no té un caràcter estrictament prescriptiu i, per tant, permet triar altres opcions possibles, com ara la solució de Pompeu Frabra o la de Joan Solà."
"L'Acord de la Secció Filològica, que faria renunciar als signes inicials, té relació amb el fet que només el castellà els fa servir, a més de justificar, a part, el criteri de simplificació. Aquesta recomanació no té en compte que moltes oracions interrogatives i exclamatives no presenten cap tret que les identifiqui com a tals fins al signe d'interrogació i exclamació de tancament. Si marquem només al final les clàusules interrogatives i exclamatives pot obligar el lector a rellegir la clàusula sencera (en el cas de les clàusules llargues)."
La solució de Pompeu Fabra
"En l'època de Fabra i en l'anterior a la normativa fixada pel mateix filòleg, l'aplicació dels signes d'interrogació i exclamació ha estat un desgavell, provocat sobretot pels criteris que guiaven la pràctica. És a dir, s'havia d'usar el signe inicial només quan la frase fos molt llarga i/o si no cabia tota sencera en una línia impresa."
La proposta de Joan Solà
"Davant d'aquest embolic, Joan Solà va proposar el 1975 d'adherir-se al sistema castellà. Aquesta és la proposta més coherent i funcional, ja que no presenta la dificultat d'haver de decidir cada vegada si la clàusula és prou llarga per posar-hi el signe inicial o no i elimina qualsevol problema de comprensió, fins i tot encara que s'hagi de posar els signes inicials en clàusules curtes o encapçalades per pronoms interrogatius (què, qui, per què...). Aquesta proposta avui dia és seguida per algunes editorials, alguns mitjans de premsa o per algun escriptor de prestigi com ara Quim Monzó."
EXEMPLES
[1] Renegar de la pròpia classe per defensar els interessos dels qui, al capdavall volien destruir-la, ¿anava més enllà d'una entremaliadura de nens capriciosos o –com afirmaven alguns obertament– era una manera d'assegurar-se un peu a cada banda per trobar-se a recer bufés d'on bufés el vent? (Jesús Moncada. Camí de sirga).
Si només emprem el signe de tancament, hem de llegir la frase dues vegades.
[2] Quan em veuen arribar em miren amb cara estranyada, com si em preguntessin "Aquest ¿qui és?", o "¿Què hi ve a fer, ara, aquí?". Jo em pregunto: "¿Què fan aquests, aquí, d'on surten, què fan al meu pis? (Quim Monzó. Mil cretins).
Tot i l'evidència dels pronoms interrogatius en aquestes frases, tampoc no passa res si emprem el signe d'interrogació inicial.
[3] Llavors Príam, bé que ja és veia envoltat de prop per la mort, no es pogué, però, refrenar ni retenir la veu o la ira: ¡'Ah, per aquest forfet!', crida, '¡per aquesta gosadia, vulguin els déus, si n'hi ha al cel un de pietós que té cura de venjar-nos, pagar-te amb guardó escaient i concedir-te el premi que mereixes, tu que m'has fet veure amb els meus ulls l'assassinat del fill i has sollat amb el seu cadàver l'esguard del pare! (Virgili. Eneida II, trad. Miquel Dolç).
Fixem-nos també en aquests cas: si només posem el signe d'admiració al final (que és el que feia el text original; fins i tot estalviava el de tancament de la primera exclamació), segurament no només haurem de llegir la frase dues vegades, sinó que tal vegada no sabrem on comença veritablement l'exclamació.
[4] *No!!! No ho facis!!!
És totalment incorrecte, cursi i infantil repetir el signe d'admiració al final per augmentar l'èmfasi.
[5] ¿La Roser, vindrà?
[6] La Roser, ¿vindrà?
Els exemples [5] i [6] són especialment interessants en la utilitat d'usar el signe d'obertura: en el cas 5 es fa una pregunta que expressa sorpresa pel fet que ens han confirmat que vindrà la Roser; en canvi, en l'exemple 6 només es demana si la Roser vindrà o no vindrà.
La majoria de gramàtiques que circulen en l'àmbit escolar no fan cap referència a l'ús d'aquests signes, si no és que diuen que en català només s'usen en posició final, com aconsella la normativa. Em fa l'efecte que és l'obra de Joan Abril Español, Diccionari pràctic de qüestions gramaticals (Edicions 62, "El Cangur Diccionaris", 249) publicat l'any 1997, la que exposa una explicació contundent d'aquest assumpte (pàg 211-213). Vegem a continuació les propostes diverses.
Proposta de l'Institut d'Estudis Catalans
"La Secció Filològica (Acord d'11 de juny de 1993 sobre l'ús dels signes d'interrogació i d'admiració) aconsella amb finalitat simplificadora, d'usar aquest signes exclusivament al final de l'oració, la qual cosa es pot entendre en el sentit que no té un caràcter estrictament prescriptiu i, per tant, permet triar altres opcions possibles, com ara la solució de Pompeu Frabra o la de Joan Solà."
"L'Acord de la Secció Filològica, que faria renunciar als signes inicials, té relació amb el fet que només el castellà els fa servir, a més de justificar, a part, el criteri de simplificació. Aquesta recomanació no té en compte que moltes oracions interrogatives i exclamatives no presenten cap tret que les identifiqui com a tals fins al signe d'interrogació i exclamació de tancament. Si marquem només al final les clàusules interrogatives i exclamatives pot obligar el lector a rellegir la clàusula sencera (en el cas de les clàusules llargues)."
La solució de Pompeu Fabra
"En l'època de Fabra i en l'anterior a la normativa fixada pel mateix filòleg, l'aplicació dels signes d'interrogació i exclamació ha estat un desgavell, provocat sobretot pels criteris que guiaven la pràctica. És a dir, s'havia d'usar el signe inicial només quan la frase fos molt llarga i/o si no cabia tota sencera en una línia impresa."
La proposta de Joan Solà
"Davant d'aquest embolic, Joan Solà va proposar el 1975 d'adherir-se al sistema castellà. Aquesta és la proposta més coherent i funcional, ja que no presenta la dificultat d'haver de decidir cada vegada si la clàusula és prou llarga per posar-hi el signe inicial o no i elimina qualsevol problema de comprensió, fins i tot encara que s'hagi de posar els signes inicials en clàusules curtes o encapçalades per pronoms interrogatius (què, qui, per què...). Aquesta proposta avui dia és seguida per algunes editorials, alguns mitjans de premsa o per algun escriptor de prestigi com ara Quim Monzó."
EXEMPLES
[1] Renegar de la pròpia classe per defensar els interessos dels qui, al capdavall volien destruir-la, ¿anava més enllà d'una entremaliadura de nens capriciosos o –com afirmaven alguns obertament– era una manera d'assegurar-se un peu a cada banda per trobar-se a recer bufés d'on bufés el vent? (Jesús Moncada. Camí de sirga).
Si només emprem el signe de tancament, hem de llegir la frase dues vegades.
[2] Quan em veuen arribar em miren amb cara estranyada, com si em preguntessin "Aquest ¿qui és?", o "¿Què hi ve a fer, ara, aquí?". Jo em pregunto: "¿Què fan aquests, aquí, d'on surten, què fan al meu pis? (Quim Monzó. Mil cretins).
Tot i l'evidència dels pronoms interrogatius en aquestes frases, tampoc no passa res si emprem el signe d'interrogació inicial.
[3] Llavors Príam, bé que ja és veia envoltat de prop per la mort, no es pogué, però, refrenar ni retenir la veu o la ira: ¡'Ah, per aquest forfet!', crida, '¡per aquesta gosadia, vulguin els déus, si n'hi ha al cel un de pietós que té cura de venjar-nos, pagar-te amb guardó escaient i concedir-te el premi que mereixes, tu que m'has fet veure amb els meus ulls l'assassinat del fill i has sollat amb el seu cadàver l'esguard del pare! (Virgili. Eneida II, trad. Miquel Dolç).
Fixem-nos també en aquests cas: si només posem el signe d'admiració al final (que és el que feia el text original; fins i tot estalviava el de tancament de la primera exclamació), segurament no només haurem de llegir la frase dues vegades, sinó que tal vegada no sabrem on comença veritablement l'exclamació.
[4] *No!!! No ho facis!!!
És totalment incorrecte, cursi i infantil repetir el signe d'admiració al final per augmentar l'èmfasi.
[5] ¿La Roser, vindrà?
[6] La Roser, ¿vindrà?
Els exemples [5] i [6] són especialment interessants en la utilitat d'usar el signe d'obertura: en el cas 5 es fa una pregunta que expressa sorpresa pel fet que ens han confirmat que vindrà la Roser; en canvi, en l'exemple 6 només es demana si la Roser vindrà o no vindrà.
2 comentaris:
Moltes gràcies. La teva entrada m'ha estat de molta ajuda. Havia llegit traduccions d'Albert Nolla i, ara, una d'Arnau Barios, i no entenia per què els posaven sempre quan al col·legi vaig aprendre el contrari. Salutacions
Molt interessant. ¡Moltes gràcies!
Publica un comentari a l'entrada