Els excursionistes també poden escalar la Salamandra

Les vies blaves de Montserrat

A finals de la dècada de 1980 i començaments de 1990, amb l'empenta del veterà escalador Joan Cerdà, va néixer la idea de reequipar i recuperar algunes vies d'escalada en perill d'extinció, que havien quedat oblidades a causa del grau baix de dificultat o bé per la dificultat de l'accés.

Així doncs, els escaladors veterans van reequipar algunes d'aquestes agulles de poca dificultat per poder seguir gaudint de l'escalada: són les anomenades vies blaves, un concepte heretat dels colors que usen les estacions d'esquí per definir la dificultat de les pistes.

La Salamandra

Arran de la publicació del reportatge del documental de les vies blaves, a cura del realitzador Gerard Montero (vegeu revista Muntanya, 885 o post anterior), els excursionistes hem comprovat que veritablement aquestes vies són també accessibles al nostre col·lectiu, si hom té, però, un mínim de coneixement de l'escalada. Certament, escalar la Salamandra per l'aresta Brucs no representa una gran dificultat, tret d'algun pas concret que pot superar-se amb una mica de traça. La Salamandra és una agulla maca, elegant, esvelta. Vista des del Montgròs encara és més espectacular.

L'aresta Brucs és una via blava que recorre l'aresta sud de la Salamandra. Com totes les vies blaves, no és molt difícil i està ben assegurada. Fins a la primera reunió és molt fàcil; la sortida presenta, però, un pas de IV una mica llarg, sense massa problemes; després continua un III sostingut fins a la segona reunió, que queda en un petit replà. A partir d'aquí cal vorejar per l'esquerra un díedre, passant per una canaleta (IV); es fa una reunió en un replà i se supera un desplom per culminar el cim per una rampa fàcil. El descens en ràpel es fa per una canal que queda a la dreta mirant des de dalt de l'aresta.

Primera ascensió: Puig i Gallofré (13-9-1936).

Aproximació: Cal anar fins a Collbató i agafar la pista que va cap a la Vinya Nova; continuem en direcció a can Jorba; deixem el cotxe just al revolt on comença el camí dels Francesos o del Bassal dels Gats, que abandonarem en el punt on enllaça amb la canal del Migdia. Hem de seguir aquesta canal fins a la font de la Cadireta, moment en què deixarem aquesta canal per desviar-nos pel caminoi que duu a la Salamandra fins que arribem a la base de l'agulla. L'aproximació és d'unes 2 h.

Dificultat: III sup / IV.

Presentació d'un llibre sobre titís

El jardí dels titís, les mones més petites del món

Amb motiu del bicentenari del naixement de Charles Darwin, el Centre Excursionista de Catalunya es va unir el 21 de desembre passat als actes que durant tot l'any 2009 s'han estat celebrant en honor de l'il·lustre científic, conegut sobretot per la seva obra fonamental, L'origen de les espècies.

Per això, la sala d'actes del CEC va començar aquesta sessió amb la presentació del llibre El jardín de los titís y tamarinos, de Montserrat Ubach, on l'autora explica d'una manera molt amena i curiosa les històries i aventures de les mones més petites del món que viuen al santuari de Darwin. És un llibre ple d'anècdotes de titís, de viatges i d'aventures.

Els protagonistes d'aquestes històries viuen al centre d'adopció, recuperació i conservació de Darwin, una entitat sense ànim de lucre dedicada a la protecció d'aquests petits primats fins al final de la seva vida, ja que, dissortadament, no és possible que retornin a la selva.

Cal tenir present, però, que els titís no són animals de companyia. És per això que s'ha de ser molt conscient que la tendresa que puguin despertar aquests titís de Darwin, sobretot en la lectura del llibre, ha servir només per conscienciar-nos que realment no són mascotes, sinó animals salvatges, inclosos en les llistes de CITES d'espècies vulnerables o en perill d'extinció, i que el  que  tots hauríem de desitjar  és que visquin sempre en el seu hàbitat natural.

Així mateix, l'acte també va servir perquè Montserrat Ubach presentés al nombrós públic assistent el centre d'adopció de titís de Darwin, una organització internacional per a la preservació de titís, de la qual n'és la directora. Darwin és una entitat primatològica, amb seu a Barcelona, que tutela un centre de rescat de primats originaris d'Amèrica Central i d'Amèrica del Sud. Tots aquests animals han estat abandonats, cedits, decomissats per les autoritats o bé procedents de rescats.

L'etòleg i primatòleg Jordi Sabater Pi va prologar aquest llibre

Jordi Sabater Pi (Barcelona, 1922-2009), una de les primeres autoritats mundials en l'estudi dels primats en estat natural, va escriure el pròleg del llibre de Montserrat Ubach l'any 2008, un any abans del seu decés. Reproduïm les seves paraules:

El llibre El jardín de los titís y tamarinos escrit per la primatòloga Montserrat Ubach i Tarrés és un treball que comprèn bàsicament els aspectes de la vida d'aquests simpàtics primats. La senyora Ubach ha estudiat aquesta disciplina durant uns vint anys i ens explica en el seu llibre diversos aspectes emotius de la seva relació amb aquestes mones, animals que demanen la nostra atenció i protecció més grans. Esperem que la lectura d'aquesta interessant obra els motivi vers el camí de la protecció de la natura amenaçada.

Més informació a: www.darwin.cat
Podeu adquirir aquest llibre a: www.altair.es

Les dues cares de Le Mans

Le Mans, la Ciutat Plantagenet
 

Els mesos de juny a agost són una bona època per descobrir Le Mans, anomenada també Ciutat Plantagenet, una ciutat d'art i d'història, famosa pel circuit automobilísitc de les 24 Hores. Els vespres d'estiu ofereixen al visitant la Nit de les Quimeres: la catedral de Sant Julià i la muralla romana esdevenen el marc de teatres d'imatges i espais sonors.

Una mica d'història

Le Mans es va edificar al damunt d'un promontori rocós proper a la confluència dels rius Huisne i Sarthe. Considerat un lloc sagrat des de la prehistòria, entre els anys 4000 i 5000 aC s'hi va construir un menhir, la pedra de Sant Julià (recolzada avui a la façana de la catedral homònima), el vestigi més antic de la història d'aquesta ciutat, i un dels símbols més emblemàtics dels seus habitants, que consideren aquesta pedra màgica com el melic de la ciutat, el veritable centre de l'univers.

La ciutat romana es va fundar l'any 20 aC amb el nom de Vindinum. La muralla que envolta el recinte romà, una plaça forta que ha protegit durant més de quinze segles el centre històric de la ciutat, és el més ben conservat de tot l'antic imperi romà, juntament amb els de Roma i Constantinoble, i un monument únic a França.

A l'edat mitjana Le Mans esdevé ciutat reial amb la famosa dinastia dels Plantagenet, que donarà el sobrenom a la ciutat. Tot va començar amb el fastuós matrimoni, celebrat a la catedral de Sant Julià l'any 1128, del comte Jofre V d'Anjou i de Matilde, filla del rei d'Anglaterra Enric I. Diuen que Jofre tenia el costum de dur una branca de ginesta sobre la toca; per això li deien Plantagenet (planter un genêt). Avui dia, l'antic palau reial és la seu de l'ajuntament de la vila; només en resten els murs i les finestres romàniques. Aquí va néixer Enric II, fill de Jofre i Matilde i el futur rei d'Anglaterra. El nom dels Plantagenet recorda també la reina Berenguera, viuda de Ricard Cor de Lleó, que visqué molt de temps en aquest palau.

La catedral romanicogòtica de Sant Julià

Batejada amb el nom de Julià, el primer bisbe de Le Mans, la catedral fou construïda entre els segles  XI i XV, amb la presència del famós gres vermellós (roussard).  És una de les catedrals més grans de França, amb 134 m de llarg. L'edifici posseeix també uns vitralls cèlebres dels segles XII, XIII i XIV, i està considerat com un dels conjunts més importants del món medieval. Actualment, la catedral és una barreja del romànic i el gòtic.

Les cases medievals i les mansions del Renaixement

La Ciutat Plantagenet agrupa en una superfície de 9 ha cases velles amb panells de fusta, mansions que daten de l'època del Renaixement, i també carrers empedrats molt ben conservats. Les cases amb panells de fusta són més de cent; les més antigues daten de finals del segle XIV i la majoria són dels segles XV i XVI. Amb colors vius de l'època medieval (blaus, verds o vermells) ofereixen una imatge molt animada de la ciutat vella.

Le Mans ha estat el centre més actiu del Renaixement de tot l'oest de França gràcies als grans mecenes, els bisbes i cardenals, els prínceps de Luxemburg, Lluís de Borbó, etc. Del primer període del Renaixement destaquen una dotzena de mansions particulars: la casa d'Adam i Eva, la casa de la Tourelle, el Grabatoire, etc.

Detall de la casa dels Dos Amics (segles XIV-XV).

                                               Detall de la casa d'Adam i Eva (segle XVI).

Els jardins particulars de les cases del nucli antic són interiors únics, amb una visió privilegiada de la ciutat des de l'hortet o jardí estant. Aquests jardins, que els propietaris tenen cura de tenir en un ordre perfecte, són un dels atractius més singulars i amagats de la ciutat.

 

Les 24 Hores de Le Mans

L'automòbil és l'altra cara de Le Mans. Tot va començar amb una família de fonedors de campanes, els Bollée, que van convertir la ciutat en el bressol de les tecnologies del segle XX: l'automòbil i l'aviació. El pare, Amadeu, i els seus fills Lleó i Amadeu Jr., van inventar els cotxes de vapor i més endavant la gasolina.

L'any 1906 Georges Durand, apassionat pels cotxes, organitza a Le Mans el primer Gran Premi de l'Automòbil Club de França. Uns anys després decideix crear un nou concepte de cursa de resistència per permetre els automobilistes comparar la resistència dels cotxes. D'aquesta manera va néixer la prova de les 24 Hores, un dels circuits més prestigiosos del món. Actualment té un traçat de 13 km, format per rectes llargues, revolts tancats i el famós alentidor Dunlop.

Amb el temps han passat més de 3000 cotxes de les millors marques pel circuit: Porsche, Ferrari, Bentley, Renault, Peugeot, Audi, Nissan, etc., però alhora Le Mans és també la història de les llegendàries gestes de més de 6.000 pilots.

Grande Parade des Pilotes.

Les 24 Hores de Le Mans se celebren cada any en el mes de juny. Durant la cursa el circuit es converteix en una veritable ciutat, amb estands, botigues, festes, restaurants, i més de 200.000 espectadors i 2.500 periodistes de tot el món.

La passió pel motor contagia la població durant una setmana sencera. S'organitzen esdeveniments al cor mateix de la ciutat de Le Mans, com ara la "Grand Parade des Pilotes" la vigília de la cursa, on es poden veure desfilar els pilots les 24 Hores amb cotxes prestigiosos del Museu de l'Automòbil; les empremtes de les mans i els peus dels guanyadors de les 24 Hores es recullen en motlles i després són reproduïts en plaques de bronze que es conserven als carrers del barri de Sant Nicolàs.

 

La Nit de les Quimeres

L'espectacle més sorprenent de Le Mans és sens dubte la sensacional Nuit des Chimères. Cada nit d'estiu la Ciutat Plantagenet mostra el seu rostre a les parets de la façana de la catedral i de la muralla romana. La Nit de les Quimeres és un espectacle de llum i so creat pel grup Skertzo.

Els àngels músics s'escapen de la catedral per oferir un concert celeste a la façana principal abans de tornar a la capella de la Verge on s'on afixats a la pedra des del segle XIV.

A la muralla del recinte romà desfilen els animals imaginaris, com les gàrgoles o les quimeres, tant de l'època romana com medieval, les figures mitològiques, els retrats dels Antonins o els vaixells pirates normands.

...

Més informació:

www.lemans.fr

Reportatge de Ferran Alexandri, transmès en el programa "De la Terra a la Lluna" a Onda Rambla Punto Radio (FM 89.8; www.ondarambla.es) el juny del 2009.

Surt el nº 886 de la revista Muntanya

Els camins històrics de Catalunya

Per conèixer bé el nostre país cal caminar, trepitjar el paisatge i observar la personalitat que ofereix un territori. Per això és molt important la conservació o la recuperació d'antics camins de muntanya, sobretot si aquests senders aporten un patrimoni històric i cultural, a més a més del patrimoni natural, evidentment. Això mateix és el que pretén el GR 151, senyalitzat recentment, ja que descobreix un dels períodes que forjaren la història d'aquest país, el romànic, a través de les comarques d'Osona, el Bages, el Ripollès i el Conflent. I encara més: la descoberta d'un romànic gràcies a la figura del bisbe i abat Oliba, que durant el segle XI va fer possible amb els seus viatges l'arribada de noves idees a Catalunya.

Aquest gran camí, que comença a Montserrat i acaba a Sant Miquel de Cuixà, forma part del nostre territori i compleix amb la funció de fer conèixer el país on vivim d'una manera més profunda, tan necessària avui dia, en un moment en què les revistes de difusió excursionista publiquem molt reportatges de muntanyes d'arreu del món, fruit de l'afany viatger dels muntanyencs; però publiquem poc sobre les muntanyes dels Països Catalans. Estem convençuts, des de la Redacció, que és bo no oblidar mai els camins que recorren la nostra terra, el nostre paisatge.

                                                                           

Articles destacats:

Els Camins del Bisbe i Abat Oliba. Presenta les etapes més significatives del camí al seu pas per la comarca d'Osona, inici de la senyalització del nou GR 151, seguint els paisatges del Ter, des de Vic fins al Bisaura.

El Baltistan llunyà. Aquest article descriu en primera persona les vivències de l'excursionista a través d'un trekking inoblidable per les muntanyes del Karakoram, des d'on es pot veure majestuós el K2, la segona muntanya més alta de la Terra, i recorre l'espectacular glacera de Baltoro.

El Taillon Cara Nord. Descobrir el Taillon al Pirineu central en una escalada d'hivern per una canal directa de la seva cara nord és l'objectiu d'aquest reportatge. Aquestes muntanyes formen part de la història del pirineisme, escenari de grans gestes alpinístiques, on fan més de cent anys els més atrevits van fer itineraris que donaren lloc a les primeres guies d'escalada dels Pirineus.

Més informació a www.cec.cat