Duet: els dos dibuixos que Carles Pujol ha fet per al CEC

El 16 de gener passat es va inaugurar a la sala d’exposicions Albert H. Gordon del Centre Excursionista de Catalunya l’exposició «Duet» de Carles Pujol. 

En el trajecte artístic del videoartista Carles Pujol, el dibuix ha estat i és un principi primordial, en constitueix el fonament i una pràctica constant. La naturalesa de les seves obres sobre paper es basa en conceptes de composició i de geometria, de línies i colors que comparteixen l’espai. Molt sovint, constitueixen solucions que aplica a les seves videoinstal·lacions. 

Amb aquest criteri va dibuixar el cartell per a la trobada dels Països Catalans del 2004 i el cartell de celebració del 40è aniversari de la revista Muntanya. Es tracta de dues obres adients als motius que les van impulsar. Simbòlicament, els colors actuen en el cartell de la trobada i estableixen una clara referència als Països Catalans, mentre que la forma que tanca i inclou el text suggereix la unitat i el sentit de germanor de la trobada. Al cartell fet per a la revista Muntanya, el triangle negre sobre fons blau evoca el simbolisme de la muntanya i del cel. 

La mostra ofereix les obres que van conduir a la solució final impresa, és a dir els diversos passos o estadis del procés de creació, des de la idea original fins a la resolució final.

L'exposició també compta amb la projecció d'un documental produït per la Universitat Autònoma de Barcelona, per a la TV Educativa Iberoamericana, on diversos crítics comenten l'obra artística de Carles Pujol.

Exposició

Del 16 al 30 de gener 2012

Sala d'exposicions Albert H. Gordon

De dilluns a divendres de 16:30 a 21

Centre Excursionista de Catalunya

Carrer del Paradís, 12

(c) Roger Rovira, per les fotos

Un itinerari d'altura pels Carcaixells d'en Dalmau

Espai d'interès natural de les Cadiretes (Baix Empordà)

Els Carcaixells d'en Dalmau és un cim del municipi de Santa Cristina d'Aro format per una carena granítica on podem trobar un seguit de bonys de noms suggeridors (Teto, Escanill, Suro, roca Llisa, Bec, Punxa o Enforcadura). Es tracta d'uns relleus que s'han d'anar superant amb l'ajuda d'instal·lacions artificials fixes, com ara cadenes, cables i cordes, sense deixar al marge un pont penjat  que permet creuar damunt d'un tall profund que separa dos blocs rocallosos.

Entre Llagostera i Santa Cristina d'Aro, poc abans d'arribar a aquesta darrera població, a la dreta s'inicia una carretera que duu a Solius. No es triga a veure el mas Pla. Davant mateix, una pista porta a can Llauradó, on es pot deixar el cotxe. Comencem a caminar per una pista de sauló (sorra resultant de la descomposició dels granits). Per fer aquest recorregut cal seguir el camí senyalitzat pel PR en direcció al Montclar.

Aquest itinerari està publicat de manera més completa a Muntanya 889 (2010): 50.

(c) Alfred Montserrat, per les fotografies.

(c) Albert Martínez, pel mapa.

Tertúlia de muntaya a "El Club del buen Turismo"

El passat 2 de gener es va emetre una tertúlia sobre viatges, relaxació i muntanya el "El Club del buen Turismo", un programa de Ràdio Kanal Barcelona dirigit per Manuel Matellán que s'emet de dilluns a divendres de 6 a 7 de la tarda i que tracta fonamentalment de planificar propostes engrescadores de viatges. Van intervenir el següents convidats:

• Thiago Massi, educador del mètode DeRose,
• Enrique Fernández de Alarcón, Sales Manager de Somriu Hotels, i
• Ferran Alexandri, director de la revista Muntanya.

La revista Muntanya va aprofitar aquesta ocasió per parlar del Centre Excursionista de Catalunya i les seves activitats, i també per presentar la darrera edició d'aquesta revista, que corresponia al número 898 (desembre 2011).

Podeu descarregar-vos el programa sencer i escoltar-lo clicant AQUÍ.

Més informació al bloc de la revista Muntanya i a Ràdio Knal Barcelona 106.FM 

Estat selvàtic a l'avenc de la Miloquera

L'avenc de la Miloquera, ubicat al vessant sud del turó de la Miloquera, damunt de la població de Marçà (Priorat), està format per una gran esquerda amb quatre boques d'accés a l'interior: la Miloquera Petita, el pou del Cireret, el pou dels Ossos i el pou del Pastoret. Actualment, aquesta gran esquerda inferior (hi ha una altre esquerdament principal superior) està cegada per la vegetació i també per petits murs d'obra de pedra seca. Això fa gairebé impracticable el descens i el reconeixement dels pous d'accés a l'avenc (llevat d'un pouet on localitzem un espit, que podria ser el pou del Cireret). Sembla que tota l'esquerda s'hagi reblert de vegetació, però també, en alguns punts, de terra i murs de contenció.

El camí de l'avenc de la Miloquera

Tot i que la senyalització és bona fins al cim del turó de la Miloquera (pals indicadors, fites i pintura), no està indicat el lloc on s'ubiquen el pous d'accés a l'avenc, que queden coberts per l'abundant vegetació selvàtica i l'abandó (segons la visita que vaig fer el passat 29 de maig).

De Marçà cal anar a l'església i seguir el carrer amunt en direcció a la muntanya. En acabar-se el carrer surt la pista amb indicació al turó de la Miloquera. La pista continua fins a un pàrquing; cal seguir cap a la dreta, on hi ha una indicació dels avencs, senyalitzat amb el PR C91, que forma part de l'espai d'interès natural de la serra de Llaberia. Aquest PR, rodeja el turó, i cal abandonar-lo a mà esquerra en una fita que va en direcció al cim. Hi ha uns 8 minuts a peu des de Marçà fins a aquest punt. A partir d'aquí el camí està senyalitzat amb fletxes de pintura blava i fites fins que arribem a l'esquerda del vessant sud. Paral·lel a l'esquerda hi ha un caminet que duu fins al punt més elevat del turó, on encara es veuen les restes del castell de Marçà, esmentat ja el 1153, així com les restes d'una església de forma absidal que data del segle XIII. Al cim també hi ha un important aflorament de calcàries i presència d'esquerdes i avencs, com l'avenc de les Perles i l'avenc del Pastor. Des d'aquest punt s'observa una excel·lent vista de Marçà:

El cau de la miloca

És probable que el curiós nom de miloquera provingui de miloca, un ocell rapaç de la família de les estrígides, espècies Strix funerea i Otus vulgaris, semblants als mussols, que haurien fet el cau a les esquerdes i els avencs, llocs on solen habitar aquests ocells. Joan Coromines diu que les miloques són ben conegudes per tot el domini oriental, però especialment al Priorat, encara que, de fet, avui no n'hi hagi pas al turó de la Miloquera, d'aquestes bestioletes. L'any 1998 vaig visitar per primera vegada aquest avenc, i em vaig adonar de seguida de la presència de guano per les parets de l'esquerda i el fons de l'avenc, que no era originària de ratpenats, sinó segurament de mussols.

El castell de Montmagastre

L'indret de Montmagastre, poble del municipi d'Artesa de Segre (actualment abandonat als vessants del turó de Montmagastre), és un dels referents més importants de l'edat mitjana a Catalunya, no només pel l'abadia canonical de Sant Miquel (1085), sinó també perquè el castell que hi havia hagut al cim del turó és un dels més esmentats, conquerit el 1010 pel comte Ramon d'Urgell. Avui dia, del castell no en queda res, tan sols unes ruïnes esparses a la part superior d'aquest turó.

L'església de Sant Miquel és un temple romànic del segle XI (dotat el 1011) que encara es manté en peu i que podria recuperar-se i conservar-se. Lamentablement l'estat actual és d'abandó, i els grafits medievals conviuen amb la proliferació de grafits actuals a mercè del vandalisme. La vegetació esquerda l'absis romànic, amb arcuacions lombardes, i les parets interiors estan mig derruïdes. Queden també dues criptes i restes de pintures murals del segle XIV.

L'itinerari a peu

El passat 11 de desembre vaig pujar al turó de Montmagastre, en un dels dies més boirosos i mancats de visibilitat que presentava la comarca. A pocs metres d'arribar a Sant Miquel, la boira escampà una mica, i en un tímid raig de sol entre boires, se'm va aparèixer de sobte l'església de Sant Miquel amb un impressionat aspecte fantasmagòric.

Des d'Artesa de Segre es pren la carretera L-512 pel Pont d'Alentorn en direcció al coll de Comiols. Després d'haver passat els llocs de Vall-llebrera i Vall-llebrerola, a mà dreta hi ha la carretera que es desvia cap a Montmagastre. Un cop passada la costa de Montmagastre, i abans d'arribar al llogarret homònim, a mà esquerra apareix un camí ample i ascendent, on veurem un cartell informatiu de color verd que indica el camí del castell i del poble medieval. Aquí es pot deixar el cotxe. Seguim a peu per aquest camí fins que veiem noves indicacions. Cal seguir-les a través d'un camí costerut (de vegades difícil d'identificar) on de tant en tant trobarem una fita. En 20 min arribarem a l'església de Sant Miquel, per damunt de la qual culmina el turó de Montmagastre (763 m). Si ens desviem d'aquest camí en sentit nord-est, per sota de l'església, podrem visitar les ruïnes de l'antic poble abandonat de Montmagastre.

Més informació al web d'Artesa de Segre.

La fotografia de Sant Miquel de Montmagastre és de Xavier Varela, cedida al domini públic a Viquipèdia.

La cova de l'Ormini i el bol d'Armènia

La cova de l'Ormini, ubicada al municipi de Coll de Nargó, a la vall de Joan, és coneguda d'antic: les primeres citacions escrites corresponen entre 1845-1850 al Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar, de Pascual Madoz. Avui aquesta cova està equipada amb escales de ferro, baranes i passamans (en no gaire bon estat) perquè pugui ser visitada pels excursionistes en general.

El bol d'Armènia

La cova de l'Ormini o Bulurmini té un nom molt especial (fins i tot n'hi ha altres variants a l'Alt Urgell, com les coves de l'Olimini, a Coll de Nargó; la cova de Boli Ermini o de l'Oli Ermí, a Valls d'Aguilar). Coromines (DECLC, bol) observa l'expressió composta bol d'Armènia o bol armènic, usada en el segle XV en les variants bol armeni o bolarmini, boliermini, bolermini, boli ermini, bolo armini (DCVB). 

El bolarmeni ha estat cercat en mines i coves del País Valencià, i així ha quedat com a denominació de moltes coves (sovint alterat per la influència d'alumini, mina i bol: cova del Bolimini, a Vilafamés; cova del Bolumini, a Benimeli, Beniarbeig, Sanet i Alfafara. El significat amb referència a Vilafamés l'aportava Espinalt l'any 1786: "una cueva en la cual hay un mineral que llaman bolarminio, que és roca semejante al nácar: con el agua que tiene la cueva se forma una pasta de que usan bastante los boticarios". Amb aquest significat prossegueix el DCVB: "Espècie d'argila ferruginosa vermellosa (del llatí BOLUS ARMENICUS)".

La cova de l'Ormini ha perdut el bol, però l'altre nom pel qual és coneguda no ens deixa confusió, i no podem identificar ormini com l'ormí o sàlvia romana, sinó com bol d'Armènia: barreja d'òxid de ferro natural, d'argila, de silicat càlcic i de silicat magnèsic, amb una coloració que va del gris a l'ocre clar, i fins al vermell fort, passant per uns tons taronja (DE). Segurament aquesta cova era coneguda per la presència d'aquest mineral.

Trobareu més informació al meu llibre Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. (Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011. Col·lecció Guies del CEC, 28).

Fotos de l'apunt: Toni Nubiola i Alfred Montserrat.

La revista Muntanya 898 tanca el 2011

El dia 15 de desembre és prevista l'aparició del darrer número de l'any de la revista Muntanya per als nostres subscriptors. Així mateix, a partir d'aquesta data podrà adquirir-se també en quioscs, llibreries especialitzades (+ info a Llibreria Altaïr, tel. 933 208 648) i botigues d'esports.

ARTICLES:

• La volta a la Tinença de Benifassà, per Ignasi Planas de Martí
• A peu per la baronia d'Escornalbou, per Alfred Montserrat
• Parlem amb Joan Picazos, per Josep Pons
• A la recerca del riu amagat: l'Abisso de Trebiciano, per Jordi Lloret
• Escalada d'extrema dificultat a la cara nord de Montserrat, per Roger Cararach

SECCIONS DESTACADES:

• Vies d'escalada: El Pedraforca
• L'excursió del mes: La capçalera del riu Brugent
• L'entrevista: Perejaume
• Els arxius del CEC: L'homenatge de l'Art Català al CEC

Seguiu-nos al bloc de la revista Muntanya, i trobeu-nos també al Twitter i Facebook.

II Fòrum Empúries: El turisme del futur

Creafutur i l'Hostal Empúries van organitzar la segona jornada "Fòrum Empúries 2011: el turisme del futur" el passat dimecres 30 de novembre a l'Hostal Empúries, situat a la platja del Portitxol, a l'Escala.

Al llarg d'aquest fòrum es van presentar estratègies per fer front als reptes actuals i de futur als quals s'enfronta el sector turístic en uns moments especialments difícils. Precisament, la crisi econòmica que estem vivint també pot ser una oportunitat per a la gestió sostenible del negoci o de l'aplicació de noves formes de comercialització.

El Fòrum Empúries 2011 ha triat dos temes que es dibuixen com a determinants per al futur del turisme: l'ecodisseny en la indústria turística com un element econòmicament avantatjós i les noves eines de comercialització hotelera que trenquen definitivament l'ordre tradicional basat en la intermediació de grans corporacions.

La revista Muntanya va ser un dels mitjans de comunicació convidats d'aquest fòrum per cobrir la informació d'aquesta jornada, atès l'interès de la nostra publicació per l'ecologia i el turisme respectuós amb el medi ambient. En el decurs de l'acte, vam tenir ocasió d'entrevistar el Sr. Josep Francesc Valls, catedràtic d'ESADE, que va moderar la taula rodona "Noves eines de comercialització al mercat hoteler".

El professor Valls afirma que "el turisme només aconseguirà ser competitiu si és sostenible, i sostenible per a mi té tres factors fonamentals. El primer, que tots els empresaris obtinguin una riquesa, un benifici que eviti que se'n vagin a un altre lloc. Segon, que el desenvolupament dels negocis turístics serveixin per crear aspectes socials, llocs de treball de qualitat, habitatges dignes, centres d'ensenyament, etc. Tercer. Cal un tercer nivell perquè sigui sostenible: que aquest territori disposi de la capacitat financera perquè la taxa de regeneració sigui suficientment superior. Per exemple, si un turista va a la muntanya i resulta que l'embruta, i el negoci que hi ha a l'entorn d'aquesta muntanya no permet finançar aquesta regeneració, el que passarà és que a mesura que vagin arribant turistes s'anirà degradant més el territori o el patrimoni o el paisatge. Però si aquests tres factors es compleixen tindrem turistes que estiguin disposats a pagar pel valor d'aquest paisatge, sigui, posant per cas, fent un trekking."

Fotos: Hostal Empúries / Alfred Montserrat.

La revista Muntanya guanya el premi de periodisme 2011 al Festival Unnim de Cinema de Muntanya

Ahir es varen atorgar els premis del 29è Festival Unnim de Cinema de Muntanya, celebrat a la població de Torelló de l'11 al 20 de novembre.

Per segon any consecutiu la revista Muntanya s'endú el premi de periodisme al millor reportatge. En aquest cas es tracta de l'article de Joan M. Vives intitulat "Corrent per la muntanya", publicat al nº 895 (juny 2011), en què l'autor fa una investigació sobre els inicis de les curses de muntanya.

A les pàgines de l'antic Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya hi podem llegir que les curses de muntanya són una activitat gairebé centenària, on el CEC també ha estat un club pioner en aquesta matèria.

Cal recordar que el 2010,  la revista Muntanya també es va endur aquest premi del prestigiós festival de Torelló per l'article de David Vilaseca "Els Angusto, dos aragonesos enmig de la plèiade", publicat a Muntanya 887 (febrer).

Veritats i llegendes, el darrer llibre de Lluís Grifell

El 15 de novembre passat vaig presentar a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya la darrera obra de Lluís Grifell Llegendes i veritats, un recull de llegendes i celebracions que formen part de la cultura i la tradicó catalanes.

Foto: Alfred Montserrat

Lluís Grifell va destacar com a novel·lista amb l'obra Memòries i aventures d'un temps i d'un país. Catalunya 1930-1950 i com a narrador de viatges amb el llibre Viatge al país del pèndol: l'URSS de 1977. Ara ens dóna a conèixer també les seves aficions com a investigador.

Llegendes i veritats és el resum de tres volums editats entre 1993 i el 2000 amb el títol de Sants i mites de Catalunya. Grifell va començar aquesta obra dels sants, aquesta Legenda aurea, amb els sants o patrons locals de l'entorn de Manresa, d'on ell és natural, però també de Catalunya en general, per mostrar-ne les llegendes i trets populars. Sobretot es va centrar en aquells sants que es converteixen en éssers mítics o herois, com Sant Jordi.

Escultura de Sant Jordi a la façana gòtica del carrer del Bisbe del Palau de la Generalitat, obra de Pere Joan (ca. 1420)

Llegendes i veritats és una nova versió, més àmplia i documentada, de la seva obra primera, de la qual només recull els personatges principals, recreats ara amb nova informació i temes nous. Aquest no és un llibre d'història, però tampoc és un simple recull de llegendes. És una obra, podríem dir-ho clar, d'història i ficció. Hi ha celebracions que es mostren en aquesta obra que encara són ben vives actualment, com la festa de Sant Medir.

Aquest llibre consta de sis capítols, dividits en dues parts: la llegendària i la històrica (o suplement que intenta de trobar el motiu, l'origen de la llegenda i el seu folklore). Hi trobem històries relacionades amb el castell de Cardona o del monestir de Sant Benet de Bages, el mite del comte Arnau, Sant Narcís, Sant Jordi, etc. Aquest nou llibre de Lluís Grifell aconsegueix fer endinsar el lector en temes quotidians, que formen part del passat i del present en l'àmbit de la cultura popular i literària catalana, presentats d'una manera ordenada, clara i amena, ingredients necessaris per als bons lectors, que l'autor exposa amb el seu estil brillant, planer i eficaç.

Lluís Grifell. Llegendes i veritats. Manresa: Zenobita Edicions, 2011.

Més info: www.zenobitaedicions.com / http://zenobitaedicions.wordpress.com/