dissabte, 26 de desembre del 2020

Els inicis de l'esquí a la Vall d'Aran

 


FERRAN ALEXANDRI, Barcelona. L'any 1919 un grup de socis del Centre Excursionista de Catalunya, per encàrrec del president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch, van anar a la Vall d'Aran amb esquís, raquetes i luges, amb l'objectiu d'introduir els aranesos en l'ús i fabricació d'aquests estris com a mitjà de transport durant la temporada hivernal.

En el nº 935 (desembre 2020) de la revista Muntanya s'ha publicat un excel·lent article sobre els incicis de l'esquí a la Vall d'Aran a cura de David Mengual, on es relata l'aventura de tres expedicionaris del CEC, que van anar des de Barcelona fins als pobles de l'Aran per dur a terme una missió instructora.

Pau Badia i Josep M. Soler i Coll durant la travessa a la Vall d'Aran.

Els esquiadors escollits per dur a terme aquest projecte van ser Josep Maria Soler i Coll, Pau Badia i Lluís Estasén. L'expedició s'inicià a Barcelona el 25 de febrer del 1919, i, gràcies al relat que en va fer Estasén en el número 298-299 del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, corresponent al novembre-desembre del 1919 (vol 29), s'ha pogut reconstruir aquesta curiosa història dels incis de l'esquí a l'Aran. Pau Badia fou l'encarregat de portar el material per fer la instrucció; per això va anar en autobús des de Barcelona fins a Artesa de Segre, on es va carregar tot el material en una tartana, amb la intenció de trobar-se, amb els seus altres dos companys, a Llavorsí. Al mateix temps, Soler i Estasén es van desplaçar fins a Bagà i des d'allà, a peu, i amb esquís, sempre que podien, van creuar el Moixeró fins a la Cerdanya, i per Sant Joan de l'Erm, van anar fins a Llavorsí.

Heus aquí alguns fragments d'aquella crònica:

Es troba situat aquest santuari [Sant Joan de l'Erm Vell] enmig d'una regió de boscos en el vessant septentrional del puig de l'Orri a 2.435 m, que és el cim culminant d'aquestes serres; la seva situació en el camí que comunica la comarca del Pallars amb la Seu d'Urgell fa que sigui de molta utilitat pels vianants que passen d'un lloc a l'altre, estant obert des del mes de maig al primer de novembre; passat aquest temps, sols resta oberta la porta de les quadres per a què serveixi de refugi en cas de mal temps.


El santuari de Sant Joan de l'Erm tal com era l'any 1919.

Encara fem prop d'una hora de carretera que se'ns fa inacabable i finalment a les nou i quart, entràvem a Llavorsí, que prou ens convenia. A l'entrar en el cafè del Cal Xato, que és on ens hostatgem, causen l'admiració de la concurrència aquelles fustes llargues que portàvem, l'ús de les quals no podien endevinar.

[...]

Arribem a Espot davant molta gent que havien vingut a veure'ns com baixàvem, ja que aprofitàrem la neu fins a prop del poble. Després de dinar, com sigui que hi havia alguns que manifestaren interès per saber com es feien servir els skis, ens dirigirem amb ells i el noi Saurat a uns camps a mitja hora lluny i deixant-los nostres skis els ensenyàrem la manera de servir-se'n i s'estigueren fins entrada de fosc assajant-se per aquells camps, quedant tots ben entusiasmats.

[...]

A les vuit del dematí sortírem amb dos veïns de Salardú portant sis parells de skis a més dels nostres i anàrem al pla de Beret on trobàrem quatre veïns de poble de Bajergue. Al Güell de Garona, situat prop del començament de l'esmentat pla, férem els primers exercicis en els que aquells demostraren tots un ver interès i especial aptitud.

[...]

De la nostra part estem plenament satisfets dels resultats obtinguts. Hem deixat instruïts en l'ús dels skis uns 125 individus, entre els quals es compten alguns de cada vila que ja estan en condicions de continuar les ensenyances al seus conveïns. També els hi hem mostrat la manera de fabricar-se ells mateixos els skis així com el fer les reparacions necessàries i les diverses fixacions per a subjectar-los. Les excursions que efectuàrem pels llocs que ells creien infranquejables durant l'hivern foren també una bona propaganda en bé del nostre objecte, i finalment la nostra travessia del port de la Picada, que fou motiu de llargues discussions a Viella, ha sigut la prova definitiva per convèncer els pocs que hi estaven en contra.

Finalment per acabar, ens hem de felicitar tots per l'apoi trobat en la Mancomunitat de Catalunya per portar a cap tan important tasca, de la qual els aranesos no sols se n'aprofitaran com a medi per travessar els ports i estalviar llurs vides, sinó que en el pervindre pot convertir la Vall d'Aran en un magnífic centre d'esports d'hivern.

Un grup d'aranesos durant les pràctiques d'esquí al pla de Beret.

Una missió instructura profitosa, que va començar realment el 26 de febrer a Bagà, i que va finalitzar el 21 de març del 1919 a Viella. Abans d'aquesta expedició, però, alguns pocs socis del CEC ja havien trescat les valls i muntanyes de l'Aran. Fruit d'aquelles excursions es va publicar la Guia de la Vall d'Aran (1906) de Juli Soler i Santaló, qui després seria declarat fill predilecte de la Vall d'Aran.

N. b.: Totes les fotografies d'aquest apunt pertanyen a la Col·lecció Estasén i són propietat de l'Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.