dilluns, 28 de maig del 2012

Jordi Bonet mostra la Sagrada Família als socis del CEC


El 25 de maig passat un grup de 80 socis del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) van fer una visita a la Sagrada Família de la mà de Jordi Bonet i Armengol, l'arquitecte en cap de les obres del temple expiatori més famós del món i un dels símbols de Barcelona. Jordi Bonet, consoci del CEC com el mateix Antoni Gaudí, va iniciar les explicacions a la façana del Naixement; després va dirigir-nos, a través del temple, cap a l'indret on s'ha de bastir la façana de la Glòria, fins al portal major, obra feta en bronze per l'escultor Josep M. Subirachs, on hi ha en relleu tot el parenostre, en català, i al fons, com un teixit, es va repetint la frase eucarística en 50 llengües.


La llum pren protagonisme en el temple a través de les formes hiperboloïdals (una estructura que no s'havia usat mai en arquitectura) de les obertures o lluernes del sostre i dels finestrals, i s'infiltra suaument cap a l'interior. La lluerna de l'absis és el punt més alt de l'interior (75 m), suportada per 12 columnes, que representa el déu de forma abstracta, simbolitzat, a part de la llum, per la figura del triangle.


Puresa i llum de vidre: en els sostres, enmig de les columnes-arbres, amb formes estrellades, hi ha una gran quantitat lluernes que provoquen l'efecte dels raigs solars que penetren en l'arbrat petri.


Els vitralls, obra de l'artista Joan Vila-Grau, són de colors intensos en els laterals inferiors de les façanes, mentre que els superiors de la nau central són translúcids perquè deixin passar més llum. Els primers simbolitzen les paràboles del mite de Jesús: "Jo sóc la llum", "Jo sóc l'aigua de vida".


El bosc del Paradís: les columnes, inspirades en els arbres i les seves capçades, deixen passar la llum adequada en aquest bosc espiritual a través de les naus central i laterals del temple. Gaudí va dissenyar les voltes i els finestrals per simular la llum que es filtra entre les fulles dels arbres del bosc. Les gaudinianes columnes dinàmiques (que giren helicoidalment en el dos sentits per fer néixer noves arestes al llarg del fust, arriben a dalt gairebé al cercle) són els troncs dels arbres que, en assolir el 15 m, es subdivideixen a partir d'un nus i s'inclinen per suportar les voltes, com ho faria el brancam d'un arbre. 


Segons Gaudí, la nau de la basílica tenia la funció d'unir el cel i la terra. Potser la primera impressió de la Sagrada Família produeix un significat incomprensible; però de mica en mica, podem anar desxifrant els misteris de la natura i el folklore, barrejats amb la mitologia cristiana, que expliquen les claus per interpretar el misticisme de Gaudí.

Fotografia: Ferran Alexandri

diumenge, 20 de maig del 2012

La revista Muntanya arriba al nº 900


Amb el mes de juny la revista Muntanya publicarà la seva edició número 900. El primer número de Muntanya, escrit totalment en català, va publicar-se l'abril de 1970 (amb el núm. 648), perquè la revista ja existia abans en castellà (Montaña), concretament des de 1946, i suposava la continuació del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, que havia començat a publicar-se el 1891, però que s'havia suspès durant la guerra civil. La suma de totes aquestes capçaleres han fet possible 900 números de publicacions dedicades a la muntanya i a l'excursionisme, fet que caracteritza el Centre Excursionista de Catalunya no només com l'entitat més antiga, sinó també la que més ha divulgat sobre l'excursionisme en tots els seus vessants.

La revista Muntanya 900 sortirà la carrer el proper 25 de maig.

Nou reportatge de l'Adlerweg al nº 900 de "Muntanya"


En l'edició de juny de la revista Muntanya (nº 900), conjuntament amb el fotògraf Roger Rovira, acabo de publicar un nou article sobre l'Adlerweg o camí de l'Àguila, la ruta alpina del Tirol austríac. En aquest treball descric una proposta per recórrer el tram inicial d'aquest sender d'alta muntanya, que envolta el majestuós Wilder Kaiser (2.344 m), des de Walchsee, per acabar a Kufstein, la segona vila del Tirol.


Una panoràmica de Walchsee des del pic Heuberg. La vila s'escampa al voltant del llac, als peus de la serralada Kaiser, a la vall inferior de l'Inn. Un paratge gairebé de postal, poc conegut i molt tranquil.


En un dels refugis de muntanya del Tirol, acompanyats dels típics Schnapps de pera i alguna cervesa, l'amo d'aquest l'equimanent ens fa un concert d'acordió.


Davallada del refugi Stripsenjochhaus, un dels més antics dels Alps, cap a Kirchdorf in Tirol, amb una agulla del Wilder Kaiser al fons.

Podeu veure totes les fotos d'aquest reportatge, i també d'altres, d'articles meus del Tirol d'Àustria, a: http://www.flickr.com/photos/rogerovira/sets/72157625971587917/ 

divendres, 18 de maig del 2012

"Per" o "per a"... i que no se'n parli més

(*)

La distinció en l'ús de les dues variants de preposició per i per a encara és el gran problema amb què es troba el corrector lingüístic quan s'enfronta amb l'encàrrec d'una editorial per revisar una obra. I això que ja han passat més de quaranta anys des que els principals lingüistes del país en parlessin, amb la intenció positiva de mirar de resoldre el problema amb propostes que obrarien com a remei. Ho aconseguiren en part, pel que veig, perquè el cas és que encara avui dia la majoria d'editorials manifesten un desconeixement absolut d'aquesta qüestió gramatical. En trobarem poques que tinguin un coneixement "a fons" de la qüestió, i sovint equivocat. Sovint, també les editorials, no fan cas de les observacions dels correctors lingüístics, encara que aquests siguin professors de la matèria al dia de la gramàtica catalana.

Una vegada, en una editorial el nom de la qual no vull dir, em va passar que, en lliurar un original meu, vaig indicar molt clarament a l'editor que el seu corrector no em toqués els per i per a (sobretot els per + infinitiu, ja que l'infinitiu no necessita mai per a). L'editor em va contestar amatent: "Un momentet, que ara ho pregunto al nostre corrector", i aquest il·luminat, per telèfon, va exposar-li, a l'editor, tots els casos possibles en què s'usava per a + infinitiu. Excel·lent. ¡Ni Fabra ho tenia tan clar! N'hi ha per llogar-hi cadires... o potser hauria de dir per a llogar-hi cadires, perquè és obvi que avui hi ha gent que encara vol parlar així. No puc admetre de cap manera que actualment hi hagi editors que posin en dubte una qüestió gramatical que després de les propostes de lingüistes de prestigi podem afirmar que s'ha normativitzat una tendència coherent i simple en l'ús d'aquestes preposicions.

Els lingüistes que han tractat aquest assumpte han estat Marvà, Badia i sobretot Coromines i Solà. L'extens treball de Joan Coromines, "Nou converses sobre per i per a" (Lleures i converses d'un filòleg, 1971) és una eina fonamental d'un dels màxims lingüistes de la nostra època, però difícil de copsar per al lector no avesat en matèria de llengua, i també l'estudi sobre això mateix de Joan Solà, "Lletra de batalla per per i per a" (A l'entorn de la nostra llengua, 1985); després a "Anàlisi de la normativa clàssica de per i per a i defensa de la proposta de Coromines (Qüestions controvertides de sintaxi catalana, 1987).

Certament la qüestió de per i per a ha estat un os de mal raure de la nostra gramàtica, un qüestió envitricollada, deia Solà; el punt que resta més balder, més desajustat, en el funcionament de la nostra llengua escrita, i és també aquell en què s'han produït més desacords, més dissensions, més polèmiques, deia Coromines. Però vull creure, d'una vegada per totes, que ara el que hem d'escriure és ben clar. Pot servir molt bé d'exemple l'entrada que publica Joan Abril al seu Diccionari de qüestions gramaticals (1997), que exposaré a continuació.

USOS DE PER I PER A

1. Davant de noms i pronoms, per es fa servir per expressar causa, motiu, agent, lloc, temps; per a expressa el destinatari, el beneficiari o la finalitat:

1) Ara tenim restriccions pels excessos d'uns quants [causa]
2) Ha fet aquest disbarat per gelosia [motiu]
3) En Màrius és constantment saludat per tothom [agent]
4) Ens casarem per Nadal [temps]
5) Hi ha prospectes per a tots els assistents [destinatari]
6) El Pere treballa per a mi [beneficiari]
7) Necessitarem un canó de projecció per a la conferència de demà [finalitat]

2. Davant d'infinitiu, adverbi o conjunció, es tendeix a utilitzar la forma per:

8) Establiren els criteris necessaris per corregir aquestes normes
9) M'han demanat l'article per demà al matí
10) M'agradaria saber per quan ho vol

3. Cal evitar per + infinitiu amb valor causal:

11a) *L'han empresonat per robar molts milions
11b) L'han empresonat perquè ha robat (o per haver robat) molts milions
12a) *Aquest arbre es caracteritza per tenir una alçària impressionant
12b) Aquest arbre és caracteritza pel fet de tenir una alçària impressionant

Fins aquí, tot és clar. Però encara podríem fer un resum més simple de la fórmula:

En nocions de finalitat, destinació o objecte

PER A + SN
PER en altres casos

Conclusions


Coromines arriba a la conclusió que només cal distingir per de per a si hi ha ambigüitat. N'hi ha quan segueix un sintagma nominal. No n'hi ha quan segueix un infinitiu, un adverbi o una conjunció; ergo en aquest cas no cal mai per a.

13a) *Establiren els criteris necessaris per a corregir aquestes normes
13b) Establiren els criteris necessaris per corregir aquestes normes

No hi ha diferència de significat entre 13a i 13b.

14a) *Ho necessito per a avui, i no per a demà
14b) Ho necessito per avui, i no per demà

No hi ha diferència de significat entre 14a i 14b.

15a) *Guardo aquest pa per a si tingués gana més tard
15b) Guardo aquest pa per si tingués gana més tard

No hi ha diferència de significat entre entre 15a i 15b.

16a) El Sr. Pijoan ha rebut 10.000 € per la seva tesi doctoral
16b) El Sr. Pijoan ha rebut 10.000 € per a la seva tesi doctoral

És obvi que hi ha diferència entre 16a (on s'expressa el guany obtingut per haver fet una tesi doctoral) i 16b (on es justifiquen els diners que el Sr. Pijoan ha rebut perquè faci la seva tesi doctoral). Aquesta diferència és possible perquè ens trobem davant d'un sintagma nominal.

(*) No voldria atribuir-me la paternitat d'aquest dibuix de les peres, que no ha estat mai meu, sinó de G. Valenzuela, que podeu trobar al web http://www.mexfinearts.com.mx/g-valenzuela-pera-mordida-80x100/ , i que m'ha semblat tan adient (o potser còmic) per il·lustrar el cas de per i per a; a més, amb les marques d'aigua, metàfora tal vegada de l'escriptura, reforça la idea de tot el que s'ha arribat a escriure sobre aquest assumpte de "pera".

dissabte, 12 de maig del 2012

"Nosaltres, els valencians", 50 anys després


Avui es compleix l'aniversari de l'emblemàtica obra de Joan Fuster, "el primer intent seriós de presentar –en una sòlida visió de conjunt, densa d'incitacions civils i intel·lectuals– el passat i el present dels valencians".

Un 12 de maig de 1962 va aparèixer el primer llibre d'Edicions 62, Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster, valencià i assagista il·lustre. Aquesta obra, en aquell temps, va cobrar força èxit de llibreria i la primera edició s'esgotà ben aviat; però com precisa Fuster en el pròleg de la segona edició: "el mèrit és del tema; del tema, sobretot. Aquest llibre s'ha venut bé, fonamentalment, perquè el nostre públic –valencià i no valencià– el necessitava". 



Evidentment, calien –i calen encara 50 anys després– llibres com aquest, que plantegin d'una manera clara i contundent els problemes d'una col·lectivitat diferenciada. Joan Fuster descriu en aquesta obra el País Valencià, amb originalitat i agudesa, amb una panoràmica temporal que va des l'origen, amb la Conquesta de Jaume I, fins a la Renaixença i el començ del segle XX. Tracta de l'economia, la política, la història, la llengua, la demografia... és a dir: de tots els aspectes de la història i la cultura dels valencians.

Un parell de paràgrafs essencials:

Aquell mateix fervor "patriòtic" local, de què parlàvem abans, va fer que, al segle XV, els valencians comencessin a designar el català, el català que ells parlaven i escrivien –i era l'època d'Ausiàs March, del Tirant, de Jaume Roig, de Corella–, amb el nom de "llengua valenciana". Tampoc en aquest punt el particularisme no era encara secessionista, per dir-ho així. No hi havia la intenció –hauria estat tan còmica!– de proclamar l'existència d'una "llengua valenciana" enfront d'una "llengua catalana".

(...)

La idea dels Països Catalans és alguna cosa més que una flatulència romàntica, com algú podria creure. És una "obligació moral", en principi. És, al mateix temps, una precaució salvadora: in unitate virtus. La corda que lliga la mata de jonc –la unitat– és l'únic camí que ens queda, si volem subsistir com a poble: valencians, "catalans" i balears. "E si llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que un sol jonc no hi romandrà". I qui pugui i vulgui entendre, que entengui.