El desdoblament masculí-femení com més va, pitjor

Ja havia comentat en l'apunt del diumenge 18 de setembre del 2011 que el masculí és la forma no marcada i el femení és la forma marcada, i que hem d'evitar un ús discriminatori del llenguatge amb relació al sexe, amb mesura, és a dir, sense fer contínuament el desdoblament masculí-femení.

Les duplicacions el que fan és marcar més el gènere, i en conseqüència marcar més la distinció entre el masculí i el femení, la qual cosa és innecessària i ridícula, tant en la llengua oral com en l'escrita. Per tant, en una frase com Els nens que es portin bé, demà aniran d'excursió hauria de ser totalment impossible que les nenes no s'hi sentin també al·ludides. És per això que a les escoles ja s'hauria d'educar des de primària sense el desdoblament, i els mestres n'haurien de ser conscients, si volen estar al dia amb la gramàtica no només catalana, sinó comuna a totes les llengües romàniques en aquest aspecte (ja que el problema també s'escampa en el castellà). El català, doncs, funciona d'aquesta manera: sense marcar el gènere, i això no es pot distorsionar. Si no ho fem així és perquè no entenem com funciona el llenguatge.

En els exemples que exposo tot seguit, observareu que fins i tot en alguns casos la forma femenina  acaba per ridiculitzar les dones. Això passa perquè no és el mateix sexe (tret biològic) que gènere (categoria gramatical que afecta els noms substantius i en determina les concordances).

[1] minyó Noi, noia. Grans i minyons. Si sou bons minyons, demà anirem d'excursió.

[2] minyona Noia del servei. Si sou bones minyones, cobrareu més. 

A l'exemple [1] el mot fa referència a ambdós sexes, i al [2] és clar que els "nois del servei" no poden sentir-se al·ludits. Com a masculí, minyó també pot referir-se a minyó de muntanya 'escolta' o bé un membre d'un cos de les forces policíaques, designacions que no es refereixen mai a les dones. I encara més: minyona, com a objecte, és una 'baieta fixada a l'extrem d'un mànec llarg de fusta amb què es frega a terra'.

[3] home públic El que té presència i influència en la vida social.

[4] dona pública Prostituta.

Si féssim el numeret del desdoblament i diguéssim: A la Nit de les Revistes en Català hi havia homes públics i dones públiques, és obvi que tothom entendrà que, a banda de certes personalitats masculines, hi havia prostitutes.

[5] infant Nen, persona que està a la infància. I és un infant que s'ha fet gran, vivint només amors d'engany.

[6] infanta A la península Ibèrica, fill, descendent de la casa reial, de sang reial. La infanta Margarida.

L'exemple [5] fa referència a una jove, i l'he pres de l'adaptació al català de la cançó Emmanuelle, interpretada de manera excel·lent per Núria Feliu.

[7] pares Pare i mare. Els meus pares són de Tarragona.

L'exemple [7] és sempre masculí plural, i es refereix al pare i a la mare conjuntament. Per això és totalment absurda la designació Associació de Mares i Pares d'Alumnes (AMPA), i lamentablement confusa en una frase com Aquest alumne era molt conegut entre la gent de l'hampa, mot homòfon prou conegut per designar els delinqüents.

En els casos següents –tan abundants per desgràcia– fer el femení és fer sempre el ridícul:

[8] Els catalans i les catalanes tenim el dret innegable de decidir el país que volem, diu l'alcalde de Granollers (El Punt, 11-9-14).

[9] Els treballadors i les treballadores de la recerca europea es mobilitzen contra les polítiques d'austeritat (blog ccoo-univesritat de Catalunya, 25-9-14)

Tant a l'exemple [8] com al [9] la duplicació és innecessària, i es comet, sense voler, discriminació pel fet de convertir el gènere masculí com a marcat activament i contraposar-lo al femení, fenomen que es pot considerar masculinitzador.

Si admetéssim només en la llengua escrita, i només en certs documents administratius, les formes Benvolgut senyor, Benvolguda senyora o Autoritzo el meu fill / la meva filla, etc., faríem un gran favor a la llengua. Però el desdoblament masculí-femení, tant oral com escrit, és abusiu i totalment rebutjable. Ho podem veure cada dia en els discursos que fan els polítics o homes públics. El que ja és del tot xocant és quan aquestes expressions sobreres depassen els límits del que és admissible, com el cas que us comento a continuació, i que m'ha motivat a tornar a escriure sobre això mateix.

Els militants i les *militantes del conseller

Aquesta mateixa tardor vaig sentir per TV3 les paraules d'un home d'estat –per no dir noms–, d'un conseller del Govern de Catalunya, que manifestava la seva posició sobre el procés participatiu del 9-N, i s'adreçava, en nom del seu partit polític, als seus "militants i *militantes". És obvi que aquest desdoblament és extraordinari i inaudit. Per normativa, tothom sap que militant és un adjectiu (també un nom) invariable, perquè acaba amb la terminació -ant, -ent no flexiva, com ara elegant, obedient, per contraposició a la flexiva de sant / santa, content / contenta. Per tant, en lloc d'arreglar-ho amb la comèdia del desdoblament encara ho espatllava més, segurament perquè consideraria impropi dir "els militants i les militants" que, tot i reiteratiu i ridícul, hauria estat millor.

Bibliografia essencial sobre aquest fenomen:

• Abril Español, Joan. Diccionari pràctic de qüestions gramaticals. 3a ed. Barcelona: Edicions 62,  2001. [El Cangur Diccionaris, 249]. Pàg. 204-205.
• Alexandri, Ferran. Ortografía y gramática catalanas para Dummies. Barcelona: Centro de Libros PAPF, 2014. Pàg. 344-345.
• Junyent, Carme. Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere de la llengua catalana. Barcelona: Empúries, 2013. [Biblioteca Universal Empúries]

(c) De la imatge: Adam and Eve, Albrecht Dürer, 1507 (WIKIART)