diumenge, 16 de juny de 2013

Un apunt per a la reina d'Anglaterra


Aquest Perfil d'una dona (c. 1475), obra d'Antonio Pollaiuolo, que és al Museu Poldi Pezzoli, de Milà, sensual i suggestiu, mostra el coll de la dama, estilitzat i clar, un cànon estètic evident de la bellesa femenina del segle XV. Un model que destaca per la blancor i el coll lliure de vestimentes, unit al cabell ros (d'or) i el rosat de la carnació del rostre, és a dir, la típica descriptio puellae. Un coll que és símbol de distinció social, que havia de contrastar, òbviament, amb la pell bruna de les pageses.


També podem trobar més semblances en la pintura de la tardor medieval, ja sia en la representació de la Verge, en els retaules de Jaume o Pere Serra, o bé en el pinzell de Sandro Botticelli, tant de la mateixa Verge com de Venus. El cas és que tot aquest conjunt de quadres, i sobretot el de Pollaiuolo, em vingueren al cap en llegir uns dels passatges més celebrats del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, on el protagonista dóna notícia de la futura reina d'Anglaterra. 

El passatge en qüestió pertany al capítol 29:

Fama és per tots los regnes de cristians com lo sereníssim rey de Anglaterra ha manada celebrar cort general en la ciutat de Londres e ha contractat matrimoni ab la filla del rey de França, qui és la més bella donzella qui sia en tota la cristiandat e té moltes singularitats que les altres no tenen. Entre altres ne puc recitar una: (...) trobant-me yo en la cort del rei de França lo dia de Sant Miquel passat, en la ciutat de París, perquè aquell dia era stat fermat lo matrimoni lo rey feya gran festa, e lo rey e la reyna e l'infanta menjaven en una taula tots tres. É verdaderament vos puch dir, senyor, que com la infanta bevia vi vermell, que la sua blancor és tan strema que per la gola li vehia passar lo vi.

La "curiosa ponderació de la blancor de la pell de la futura reina d'Anglaterra, que molt bé podria ser Margarida d'Anjou" (Riquer, Aproximació al Tirant lo Blanc, 106) sorprèn per la descripció del coll de la dama des d'aquest punt de vista, on Martorell deixa ben clar que la bellesa de la infanta és diferent de la de les altres dones, i que justament això la fa més singular i desitjable als homes.

D'una manera o altra, aquesta estètica, en termes generals, provenia de poetes llatins com Virgili i Ovidi, la influència dels quals seria recuperada pels nostres autors medievals, des dels trobadors fins als filòsofs, com Sant Tomàs d'Aquino, fins a arribar escriptors com Bernat Metge.

Però justament la descripció particular de Martorell, sobre el coll transparent de la futura reina d'Anglaterra, prové de l'autor francès Philippe de Rémi (s. XIII) i de la seva novel·la cavalleresca Jehan et Blonde. Una novel·la de 6.262 versos octosíl·labs apariats que narra la història de dos amants que pertanyen a classes socials diferents: Jehan, un escuder de Dammartin, i Blonde, la filla del comte d'Oxford. L'inici d'aquesta novel·la, ens acosta per força al passatge del Tirant lo Blanc: Jehan, un escuder francès, va a buscar fortuna cap a Anglaterra, atret per les sumptuoses festes de les corts reials.

Fent un apart, una imatge d'aquest ambient festiu i galant de les corts reials el podem veure en la següent miniatura de Les très riches heures du duc de Berry, del llibre d'hores que va fer decorar el mateix duc Jean de Berry vers l'any 1415.


Tornant a la trama, quan Jehan arriba a Anglaterra entra al servei del comte d'Oxford i aquest el posa a càrrec de la seva bella filla Blonde, de la qual s'enamora perdudament. La bellesa de la dama és extraordinària, el seu coll és bell i elegant, tallat per Déu mateix, llarg i blanc, com mai cap altre no hagi estat vist:

Gorge ot bele et bien agensie,
Que Dix meïsmes l'ot taillé,
Tenre et blance, longue, crassete;
Ainc mais ne fu tel gorge faite.

Jehan està atemorit i no gosa ni parlar-li; però allò que fa que aquesta jove sigui especial, de bellesa incomparable, és que el seu coll és tan blanc, que quan beu vi vermell se li veu passar coll avall:

Qui de bien pres l'esgarderoit
Quant ele vin rouge buvroit,
On l'i verroit bien avaler
Et parmi la gorge couler.

Vaig descobrir aquesta nova font del Tirant lo Blanc l'any 1999, si no m'erro, per atzar, quan feia la tesi doctoral. Va ser a la Biblioteca de Catalunya mentre llegia una obra i un autor per a mi desconeguts: el Jehan et Blonde, de Philippe de Rémi. De seguida ho vaig comunicar al Departament de Literatura de la Universitat de Barcelona, i al meu director de tesi, el Dr. Anton Espadaler. Vam decidir que aquesta descoberta s'havia de publicar, i ho vaig fer a Catalan Review 1 (2001): 9-21, amb el títol de "Sobre Philippe de Rémi i un passatge del Tirant lo Blanch", on faig un estudi de la tradició d'aquest motiu literari.

No vaig poder publicar aleshores, però, la imatge de Pollaiuolo, que s'hauria entès molt bé, ni tampoc cap altra, ja que la revista Catalan Review. International Journal of Catalan Culture, publicada sota els auspicis de la la North American Catalan Society, generalment publica text net, sense gaires il·lustracions. Potser tampoc no hi vaig pensar.

Sempre he cregut, però, en els anys que em vaig dedicar a ensenyar la literatura, que aquesta assignatura s'ha de presentar als alumnes amb imatges, per tenir una idea total del que s'explica, i sobretot, del que es llegeix. L'art és un món excel·lent per acompanyar la literatura, que també és art, fet de lletres. És obvi que a l'edat mitjana no hi havia la fotografia, tècnica que en el món modern ha estat de gran utilitat per mostrar la realitat tal com era. En èpoques més antigues o bé recorrem a l'arqueologia o bé a l'art.

El retrat d'Antonio Pollaiuolo, perfil sublim d'una dama de la noblesa, representa tots els models i constants que escriptors i artistes havien plantejat: el cabell ros, bellament pentinat, el front clar, les galtes lleugerament rosades, els llavis vermells, el coll descobert, blanquíssim. Una dama que podria servir molt bé per representar la figura de la reina d'Anglaterra a la novel·la de Joanot Martorell, Tirant lo Blanc.