El passat 18 de desembre es va presentar a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya la darrera novel·la d'Antoni Real, Salnitre, ambientada a les coves de Collbató del massís de Montserrat. Hi havia a la taula Dolors Sàrries, l'editora (Editorial Meteora); Antoni Real, l'autor de l'obra; Jordi Pons, alpinista de prestigi internacional, i jo mateix, com a director de la revista Muntanya.
La muntanya de Montserrat ha produït des d'antic tradicions, llegendes i narracions que després han vist la llum en la literatura o el folklore, i també en la història del nostre país. Però potser encara no havíem vist una novel·la ambientada en una part més desconeguda d'aquesta muntanya, que són les coves i els avencs. El món amagat, el món subterrani. Un món també ple de llegendes i tradicions, com les que es conten a les coves del Salnitre de Montserrat.
Salnitre planteja un argument principal: un grup de visitants de les coves turístiques, de llocs i països diferents, queden atrapats a l'interior a causa d'una esllavissada que n'obstrueix l'entrada i, per tant, també la sortida. Presoners, sense gairebé subsistència, amb l'esperança feble de ser rescatats (ningú de l'exterior sap que hi ha gent dins les coves), comencen a explicar-se històries per sobreviure a l'accident.
Mentre llegia aquests fets vaig pensar tot seguit en l'escriptor italià Boccaccio, en la seva novel·la més coneguda, i també en els exempla medievals. Quan Giovanni Boccaccio escriu el Decameron, en els moments de la pesta negra a Florència l'any 1348, planteja un argument paral·lel que donarà marc a la seva obra màxima i una de les novel·les més influents de la literatura universal: set noies i tres joves fugen de la ciutat per tancar-se en una vil·la. Aquí es dedicaran exclusivament a l'oci, despreocupats i sense prejudicis, menjant, cantant, dansant, però sobretot explicant-se històries. Durant deu dies deu joves s'expliquen cent contes. Aquestes històries són el veritable nucli de l'obra i l'assumpte inicial queda en un pla secundari, de manera que la peripècia dels joves és només un marc per poder mostrar un inventari d'exempla.
El paral·lelisme entre totes dues novel·les és obvi, però potser la diferència és que la història marc de Salnitre té la mateixa importància que les històries que s'expliquen els personatges. Són inseparables. De fet, l'obra de Real és un veritable homenatge a la ficció, amb tots els ingredients possibles: misteri, suspens, l'expressió de la veu humana, les relacions personals, etc., però també el desenllaç de l'assumpte inicial, perquè el lector vol saber com se'n sortiran aquests personatges. O bé un final feliç o bé un final tràgic, ser rescatats o morir... o potser encara més, un final fora del marc establert, sorprenent, en honor a la ficció.
La clau de tot plegat es troba, doncs, en la ficció. Davant de l'adversitat, de les situacions límit (la pesta negra en el Decameron o l'accident en Salnitre), la ficció actua com a medecina, com una manera d'evadir-se del món angoixant, com un alliberament. Potser per anar a un altre món millor, almenys més desitjable, més idealitzat.
Antoni Real, més conegut per ser el director de Temps de Neu (TV3), també és autor de la novel·la Sota la neu (2010), entre altres publicacions. Per a més informació sobre Salnitre podeu llegir l'entrevista que li vaig fer enguany, publicada a la revista Muntanya 907 (2014): 78-79.
(c) de les fotos: Roger Rovira
Salnitre planteja un argument principal: un grup de visitants de les coves turístiques, de llocs i països diferents, queden atrapats a l'interior a causa d'una esllavissada que n'obstrueix l'entrada i, per tant, també la sortida. Presoners, sense gairebé subsistència, amb l'esperança feble de ser rescatats (ningú de l'exterior sap que hi ha gent dins les coves), comencen a explicar-se històries per sobreviure a l'accident.
Mentre llegia aquests fets vaig pensar tot seguit en l'escriptor italià Boccaccio, en la seva novel·la més coneguda, i també en els exempla medievals. Quan Giovanni Boccaccio escriu el Decameron, en els moments de la pesta negra a Florència l'any 1348, planteja un argument paral·lel que donarà marc a la seva obra màxima i una de les novel·les més influents de la literatura universal: set noies i tres joves fugen de la ciutat per tancar-se en una vil·la. Aquí es dedicaran exclusivament a l'oci, despreocupats i sense prejudicis, menjant, cantant, dansant, però sobretot explicant-se històries. Durant deu dies deu joves s'expliquen cent contes. Aquestes històries són el veritable nucli de l'obra i l'assumpte inicial queda en un pla secundari, de manera que la peripècia dels joves és només un marc per poder mostrar un inventari d'exempla.
El paral·lelisme entre totes dues novel·les és obvi, però potser la diferència és que la història marc de Salnitre té la mateixa importància que les històries que s'expliquen els personatges. Són inseparables. De fet, l'obra de Real és un veritable homenatge a la ficció, amb tots els ingredients possibles: misteri, suspens, l'expressió de la veu humana, les relacions personals, etc., però també el desenllaç de l'assumpte inicial, perquè el lector vol saber com se'n sortiran aquests personatges. O bé un final feliç o bé un final tràgic, ser rescatats o morir... o potser encara més, un final fora del marc establert, sorprenent, en honor a la ficció.
La clau de tot plegat es troba, doncs, en la ficció. Davant de l'adversitat, de les situacions límit (la pesta negra en el Decameron o l'accident en Salnitre), la ficció actua com a medecina, com una manera d'evadir-se del món angoixant, com un alliberament. Potser per anar a un altre món millor, almenys més desitjable, més idealitzat.
Antoni Real, més conegut per ser el director de Temps de Neu (TV3), també és autor de la novel·la Sota la neu (2010), entre altres publicacions. Per a més informació sobre Salnitre podeu llegir l'entrevista que li vaig fer enguany, publicada a la revista Muntanya 907 (2014): 78-79.
(c) de les fotos: Roger Rovira
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada