De Rusiñol a Perucho, passant pel "phallus impúdicus"

Santiago Rusiñol va dibuixar el famós Phallus impudicus, el bolet indecent conegut popularment com ou del diable, a Sant Genís d'Horta, on segurament va trobar aquest exemplar. El dibuix, fet a carbonet, d'una mida de 20,6 x 13 cm, és datat el 2 de novembre de 1879; forma part d'una sèrie bastant extensa de dibuixos del mateix artista que es conserven als arxius del Centre Excursionista de Catalunya.

Aquests dibuixos naturalistes de Rusiñol, tal vegada poc estudiats, es podrien qualificar d'històrics, ja que van ser fets en el context de la creació d'aquest Centre, i palesen la sensibilitat pel que fa al coneixement del territori català i la seva divulgació a través de les excursions. Dit d'una altra manera: posen de manifest la voluntat científica de saber i de donar-ne constància.

L'ou del diable, de nom científic Phallus impudicus, existeix realment. No és cap broma. Jo el vaig descobrir l'any 2010 en una novel·la de Joan Perucho, i poc després en aquest dibuix de Rusiñol. Aquesta n'és la descripció tècnica: bolet de la família de les fal·làcies, d'entre 10 i 20 cm d'alt, fal·liforme, d'olor nauseabunda, de cama blanquinosa, porosa, fràgil, embolcada a la base del peridi, i de barret glandiforme, recobert d'una gleva mucilaginosa i olivàcia. De jove té aspecte d'ou i és comestible. Heus aquí una fotografia actual que he caçat avui a internet:

L'any 2010, en complir-se el cinquantenari de Les històries naturals (1960), una de les novel·les més famoses de Joan Perucho, Edicions 62 va fer una nova edició d'aquesta obra, prologada per Julià Guillamon, en un clar homenatge a aquesta novel·la de vampirs, ambientada en la primera guerra carlina.

Les històries naturals

L'any 1960 Joan Perucho va publicar Les històries naturals, una novel·la a cavall entre la història i la ficció, entre la realitat i la fantasia, una paròdia dels clàssics de la literatura fantàstica i del cinema de terror. Una original reconstrucció de la Catalunya del segle XIX protagonitzada per Antoni de Montpalau, un naturalista escèptic, que s'inicia en el misteri d'un cavaller de Jaume I convertit en vampir, Onofre de Dip, natural de la població de Pratdip, al Baix Camp, on encara hi ha, encimbellat, les ruïnes del vell castell, llar en la ficció del vampir.

Onofre fou un noble cavaller de Jaume I que va formar part de l'ambaixada d'Orient per preparar les noces entre el monarca i Violant d'Hongria. Als Càrpats, infortunadament, va ser inoculat per la bellíssima duquessa de Meczyr, i d'aleshores ençà ha viscut set-cents anys ostentant la condició d'un cadàver, un vampir, un "declassé", com ell mateix es defineix, anihilador, en els seus darrers dies de no-mort, de la vida al seu lloc natal.

L'original i divertida reconstrucció de Perucho del mite del vampir, amb el rerefons de les guerres carlines, no pot deixar de recordar-nos Dracula de Bram Stocker, sobretot quan el jove naturalista Antoni de Montpalau (alter ego de Van Helsing) respon a la crida d'auxili de la vila de Pratdip perquè sigui alliberada del vampir, que fa estralls en la població. Genial també el desenllaç de la trama principal, que aposta per la no-violència: l'invencible i astut Onofre de Dip, fastiguejat de xuclar la sang dels seus paisans i avorrit del món, que aspira a la definitiva pau, li demana a Montpalau, rival per qui té la més gran consideració, que el destrueixi. Però, sobretot, que li estalviï l'espantosa carnisseria de la llegenda (la del martell, l'estaca i la decapitació) per la fórmula més civilitzada (el vampir és també feble… ¡i senil!) i igual d'eliminatòria de l'exorcisme, acompanyada d'una innocent canterella suggerida pel que queda d'home d'aquest vell i llest vampir. Més genial, impossible.

El phallus impúdicus

En el capítol VI de la segona part de Les històries naturals, intitulat "El 'phallus impúdicus'" Perucho fa una broma il·lustre, amb aquest curiós bolet, que l'autor havia descobert a les vitrines del Museu Darder de Banyoles, ciutat on havia estat destinat com a jutge. En la ficció es tracta d'un bolet de mida colossal, dosi de fantasia i humor, que no és altra cosa que un variat refinament del vampir, que exerceix els seus poders màgics en la natura. Examinem l'assumpte del capítol.

Després que la darrera nit el vampir hagués produït sis defuncions entre els vilatans de Pratdip, Antoni de Montpalau ordena de fer una inspecció pels voltants del poble. Primer visiten el cementiri, debades; després s'endinsen al bosc. Amadeu, un dels expedicionaris que s'havia retirat un moment, garfit per un còlic violent, sorgeix de sobte del brancatge proferint grans crits, aterrit de por. Amb dificultat digué que, cercant un lloc adient amb les seves necessitats, havia vist el monument al diable. Els altres anaren a veure de què es tractava, i en arribar al lloc indicat "contemplaren, amb ulls atònits, un enorme bolet, de més de dos metres d'alçada, que ostentava la forma, descarada i realista, d'un membre genital masculí en total erecció." Montpalau exclama:

"–El 'pahllus impúdicus'. Heus aquí un exemplar d'extraordinàries proporcions. Al segle passat, hi ha constància documental que Francesc Castelló i de Malla en descobrí un de dos pams i mig pels voltants de Vic. La nostra troballa supera, però, tota previsió."

Montpalau se sent febrosenc i com inspirat, i comença a descalçar l'esgarrifós bolet servint-se d'unes pedres de sílexs, amb la intenció de desarrelar-lo per trametre'l a l'Acadèmia de Ciències de Barcelona. Allà podrien plantar-lo novament o petrificar-lo, amb un procediment hidrolític de la seva invenció. De sobte s'adona, però, que no es pot presentar amb això a casa de la baronessa d'Urpí, amb la filla de la qual festeja, perquè l'escultura és massa comprometedora. Decideix aleshores enviar Amadeu a casa de la baronessa per aconseguir un parell de llençols de llit de matrimoni per cobrir "aquella procacitat enorme". Fet això, l'embolicaren amb cura i el lligaren al sostre del carruatge, i arribaren novament a Pratdip poc abans de l'hora de dinar. Corregueren a cal fuster i encarregaren d'urgència una caixa d'embalatge de dos metres i mig d'alçada per mig metre d'ample, i deixaren la forma tapada del bolet impúdic al taller del fuster, dient-li que de cap manera toqués aquell embolcall, perquè podria sobrevenir-li'n una desgràcia. Enllestits tots aquests afers el procaç bolet fou enviat finalment a Barcelona. Just quan es feia de nit, en travessar el carrer, surt al pas un gat diabòlic, que sotja amb mirada terrible i venjativa a Montpalau, però ell, avesat a aquesta mena d'aparicions no s'hi immuta. El vampir, que té la facultat de transformar-se en bèsties diabòliques, és ben burlat.

Poques vegades en la literatura es poden llegir meravelles com aquesta, en què es conjumina ironia i refinament. Una obra, en definitiva, per quedar-se bocabadat. Les històries naturals és una novel·la, en aquest sentit, incomparable, erudita, preciosa i moderna.