diumenge, 10 de març de 2013

Les tunes de les goges de Banyoles

Les Estunes


Les Estunes (o les Tunes) són una interessant formació de travertins a prop de l'estany de Banyoles, al terme de Porqueres. Les roques estan separades en grans esquerdes, coves i passadissos (com el conegut palau de les Fades), produïts pels moviments del sòl. Aquest lloc té un gran interès arqueològic, a més a més, perquè hi fou trobada la famosa mandíbula de Banyoles.


Jacint Verdaguer en les notes del poema Canigó diu que "Les Estunes són un gran banc de roca trossejat per algun terratrèmol, dels quals enormes esquerdes la tradició n'ha fetes palau de les aloges (Alsius, Ensaig histórich de Banyolas). Lo motiu d'aqueixa cançó lo traiem de la sàvia obra Historia del Ampurdán, del nostre amic Pella."



L'indret 


Les Estunes és un indret format per balmes i esquerdes de travertí dins d'un ecosistema d'alzinar i roureda. És un espai declarat d'interès geològic, on el travertí és l'element més característic: una roca sedimentària calcària que es diposita en les emergències càrstiques, de vegades al límit de les zones lacustres, com en aquest cas, formada per petits llits concrecionaris, separats per vacúols de motlles de plantes i mol·luscs (veg. Diccionari de geologia). 

La llegenda de les Estunes


Segons diuen, vivien a les Estunes uns éssers màgics en forma de dona, de bellesa extraordinària: les goges o dones d'aigua. Figures mítiques, femenines, de la tradicó popular de la Catalunya Vella, però sobretot del Pirineu. Habitaven en palaus sota les aigües o en coves profundes, envoltades de riqueses. Durant el dia s'amagaven en la foscor de les esquerdes d'aquetes coves i esvorancs. A la nit filaven, dansaven o bé rentaven la roba als marges dels estanys i rius i l'estenien a la llum de la lluna. Però després de la mitjanit... es manifestaven als vivents, ballant i emmirallant-se en les aigües de l'estany; als palaus de les esquerdes hi feien festes i se sentia una gran cridòria i disbauxa. Diuen que teixien una xarxa finíssima que impedia l'accés a les seves coves als mortals, tret dels que volguessin abandonar el món i quedar-se per sempre en el seu regne d'encanteri. 

La goja de Banyoles


En el poema Canigó de Jacint Verdaguer apareix la goja de Banyoles a les Estunes, filant precisament. En el cant VI, anomenat "Nuviatge", el cavaller Gentil, encara dalt de la carrossa voladora, atret per la fada Flordeneu, sent el cor de les goges per les muntanyes regalades:

                                             Com lo fil era daurat,
                                             les madeixes eren rosses,
                                             hermosos cabells de sol
                                             encastats de boira en boira.
                                             De les Estunes al fons
                                             lo teixen quatre aloges;
                                             llur teler és de cristall,
                                             de vori la llançadora.
                                             Veus aquí el vel que han teixit
                                             tot exprés per una boda.
                                             (vv. 376-376)


La imatge d'aquesta formosa goja (o aloja) la vaig publicar en un article meu a la revista Muntanya 902 (desembre 2012), a propòsit de la goja de Gualba i del gorg Negre, tot i que puc assegurar que mai l'he vista, com era d'esperar en les goges invisibles, ni al Montseny ni encara menys a les tunes de Banyoles.

Etimologia de les Estunes (o les Tunes)


Joan Coromines (DECat) ja deixa clar que tuna és sinònim de tuta, que vol dir 'cova'. En català, tuna només apareix a Banyoles, fent referència a les tunes de les goges de l'estany. Això pot ser fruit de l'encreuament de tuta amb un sinònim del tipus tana (italià) o tanière (francès), o bé del rossellonès cauna, tots mots referents a coves i forats. La derivació a estunes es deu a l'article, i a la Cerdanya trobem també exemples d'això mateix, com Les estutes, forat i roca vora l'entrada del poble de Llo.

Tuta és un mot pirinenc que significa 'cova', comú amb el gascó tuto. L'origen té una formació expressiva i onomatopeica, amb el sentit probable de 'canó, canut, que es fa sonar bufant-hi', d'on passaria a 'conducte subterrani, petita galeria sota terra' i 'cova'.

És curiós que la primera documentació  (la casa de la Tuta) la trobem al Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (1883), entitat que després donaria lloc al Centre Excursionista de Catalunya, origen i principi de l'excursionisme científic.

Cap comentari: