divendres, 13 de juliol del 2012

Presentació de la nova guia del parc nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici


Ahir al vespre es va presentar oficialment, a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya, la guia geològica del parc d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, realitzada pel geòleg Albert Martínez. Transcric les paraules de la meva intervenció, on s'exposen els continguts i la importància d'aquesta obra.

(C) Alfred Montserrat


Us donem la benvinguda a la presentació de la nova Guia geològica del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, feta pel geòleg Albert Martínez, soci d'aquesta casa i membre, també, de l'Equip de Recerques Espeleològiques del CEC.

Sovint els llibres d'una zona de muntanya, un parc natural o una regió es limiten a ser guies itineràries que no aporten res més que la mera descripció d'un camí o d'un recorregut concret. No és aquest el cas de la guia que presentem avui del parc d'Aigüestortes. Aquesta guia és una obra més complexa, més interessant, més elaborada. L'estructura que presenta ja ens ho indica. Dividida en tres grans apartats, en el primer s'expliquen els conceptes bàsics de la geologia –que ens faran entendre després les observacions dels itineraris proposats–. En segon lloc es descriu, d'una manera prou didàctica, la formació de les muntanyes i estanys que donen nom al parc. A continuació, evidentment, vénen els itineraris, el corpus de l'obra, classificats amb icones d'observació geològica. Finalment, el llibre es clou amb un glosssari dels principals termes geològics emprats i una bibliografia bàsica.

La redacció d'aquesta guia, acompanyada sempre amb il·lustracions, està pensada per facilitar-ne la comprensió, sobretot per a aquells que no som geòlegs. De vegades, els capítols vénen acompanyats per informació complementària relacionada, i de camps diferents, com la literatura o el llegendari. Per exemple, podrem conèixer la llegenda de Pirene i la formació dels Pirineus, narració provinent del món clàssic, vinculada a Hèrcules; o bé els versos i la història del poema èpic Canigó, de Jacint Verdaguer, el poeta excursionista, on veurem dibuixada la imatge de fada Flordeneu mostrant al cavaller Gentil els Encantats des de la seva carrosa voladora, il·lustracions que, cal dir-ho, s'han fet dibuixar expressament per a aquesta obra. I encara les referències a Aigüestortes que va fer Camilo José Cela en el seu famós viatge al Pirineu.


És d'agrair que una guia fonamentalment geològica, descriptiva i informativa contingui referències al món tan desprestigiat avui dia de les lletres, justament perquè és obvi que literatura i natura han estat sempre presents en la creació cultural humana. Però potser, el que crida més l'atenció d'aquesta guia són les il·lustracions. Es tracta d'una obra molt visual, molt ben il·lustrada, a cura del mateix autor, amb gràfics, icones, motius, taules, amb dibuixos de talls geològics, mapes en tres dimensions i també d'altres formats, que fan comprensible de seguida els conceptes científics que s'hi expliquen.


Un altre dels encerts d'aquesta obra és, evidentment, la proposta d'itineraris per conèixer el parc d'Aigüestortes, però d'una manera més profunda, més didàctica. Sovint els excursionistes, quan pugem un cim, quan travessem una vall, no ens adonem del que ens envolta i encara menys no pensem quin ha estat l'origen de tot això que trepitgem. Aquesta guia ens ho explica, és una lliçó de geologia per aprendre mentre fem el recorregut proposat.

Fins i tot podem dir que ens trobem davant d'una guia útil per conèixer el romànic de la vall de Boí, on, curiosament, l'absis de l'església de Sant Joan és descrit perquè podem observar-hi un mostrari ben interessant de petrologia, format per les mateixes roques del parc: pissarres, cornianes, quars, pòrfirs, etc.

Com deia al començament, després hi ha les altres guies d'itineraris: de senderisme, de BTT, de vies ferrades..., avorridíssimes, que només tenen una utilitat pràctica: ser llegides alhora que fem l'excursió. Per això, les guies que són molt benvingudes són aquestes que també es poden llegir com una novel·la, com la que presentem avui, perquè són amenes, perquè aporten una informació complementària de gran interès, des de la història, la cultura i la ciència fins a curiositats d'índole ben diversa. I això fa que siguin diferents d'altres guies de semblant estil. Us deixo, doncs, amb l'Albert, perquè us expliqui millor i amb més detalls què és aquesta nova guia d'Aigüestortes. Gràcies.

Ferran Alexandri

dissabte, 30 de juny del 2012

Diguem Mogrony, però no Montgrony

Panoràmica de la serra de Mogrony, amb l'església romànica de Sant Pere. (Foto: Consorci Ripollès Desenvolupament)

Amb l'excusa de preparar un seguit de reportatges per a la revista Muntanya sobre el Ripollès, voldria esclarir l'etimologia d'un topònim que actualment s'empra erròniament. Es tracta de Mogrony, però anomenat per gairebé tothom Montgrony, fins i tot per les autoritats locals, que així ho escriuen en llurs publicacions.

De fet, si consultem el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya (i també el mapa de l'Institut Cartogràfic de Catalunya) trobem els següents topònims:
  1. Mare de Déu de Montgrony (edif. hist.)
  2. Montgrony (nucli)
  3. Sant Pere de Montgrony (edif. hist.)
  4. Serra de Montgrony (serra)
Si visitem el Centre d'Interpretació Montgrony Any Zero, ubicat al mateix santuari, observarem que a l'entrada es fa una escenificació sobre els hipotètics orígens d'aquest topònim: 'mugró', 'muntanya del temps (MONS CRONO) o 'muntanya que gruny', com el güell del porc, suposo... El cas és que només podem admetre com a certa la primera opció.

El lingüista Joan Coromines ja va establir en el DECat (V, 779a6-8) que "Mogrony és la forma correcta, antiga, etimològica i encara usada en el país", i que "Montgrony no és gaire més que una alteració deguda als forasters". En la seva obra més recent, l'Onomasticon Cataloniae (299) reitera aquesta exposició, entra els topònims de Sant Pere de Mogrony, la serra de Mogrony i l'antic castell de Mogrony i en dóna una explicació etimològica.

Coromines afirma que el mot prové d'un adjectiu *MUCRONEUS derivat del llatí MUCRO-ONIS amb el sentit de 'punta punxeguda', en particular, de les armes (espasa, llança) i de tota altra cosa (DECat V, 827b36-88). 

Del primitiu MUCRO (d'on deriva aquest adjectiu) vénen els següents topònims: Mugron, els Mugronets de la Creu, el Mocoró. De l'any 1924, Coromines aporta els mots de mugró o mugronet amb el sentit de turonet que sobresurt en la línia de muntanyes. Aquest darrer significat s'adapta molt bé a l'orografia de la serra de Mogrony, evidentment.

L'Enciclopèdia catalana tampoc admet la forma Montgrony, sinó que les seves entrades són:
  1. serra de Mogrony,
  2. Sant Pere de Mogrony i
  3. Mare de Déu de Mogrony

dijous, 28 de juny del 2012

El famós castell de Mataplana

El 22 de març passat vaig pujar al santuari de Mogrony. De baixada vaig aturar-me, enmig d'una forta nevada, a les ruïnes castell de Mataplana i la capella romànica de Sant Joan. (Foto: Ferran Alexandri) 

El castell de Mataplana, ubicat en un petit turó de la vall de l'Espluga, al municipi de Gombrèn (Ripollès) és tan antic com famós, perquè fou pàtria de l'insigne llinatge dels Mataplana, que posseïen gran part de la serra de Mogrony i Castellar de n'Hug; també fogar llegendari del comte Arnau, de gran ressonància folklòrica i literària. El nom de Mataplana és al·lusiu al gran bosc o obaga, damunt la qual es troba el castell, que és "llisa", "planera" (J. Coromines. Onomasticón, 233).

El 1986, a iniciativa del propietari dels terrenys de Mataplana, el Dr. Eudald Maideu, es van dur a terme excavacions arqueològiques, dirigides per Manuel Riu, que van descobrir una fortificació senyorial bastida al segle XIII damunt les restes d'un castell del primer terç del segle XI. Es tracta d'un complex rectangular d'uns 552 m2 de superfície format per una gran torre rectangular, a la qual s'adossaren dues construccions més amb un pati allargat al mig. Exemple de castell propi del segon romànic (segles XII-XIII).

Porta principal de les ruïnes del castell de Mataplana. (Foto: Consorci Ripollès Desenvolupament)

Els Mataplana

Llinatge feudal establert al castell de Mataplana, del qual prengué el nom. El primer personatge documentat (1076-89) és Hug I de Mataplana; però potser el més conegut és Ponç de Mataplana (germà d'Hug III), perquè fou denigrat pel trobador Guillem de Berguedà, encara que després de la seva mort en una batalla amb els sarraïns fou objecte d'un sentit plant. També va tenir una notable importància el nebot de Ponç, el trobador Huguet de Mataplana, que reuní en l'ambient luxós d'aquest castell una lluïda cort literària.

L'any 1320 els Mataplana abandonaren el castell i es construïren un palau a la Pobla de Lillet; més endavant, quan el llinatge s'havia extingit, restà només la denominació feudal de baronia de Mataplana.

Ponç de Mataplana i Guillem de Berguedà

Ponç, l'oncle del trobador Huguet de Mataplana, fou un cavaller molt vinculat a la cort del rei Alfons, que el seguí durant molts anys tant a Catalunya i Aragó com a Provença. En el tercer dels cicles denigratoris del trobador Guillem de Berguedà, format per quatre sirventesos (Cansoneta leu e planaTalans m'es pres d'En Marques; Amics Marquès, enqera non gaire i Ben ai auzit per cals rasos), és blasmat Ponç de Mataplana, però la seva mort és plorada sincerament al plant Consirós cant e planc e plor
Guillem de Berguedà i dues dames

En aquestes cançons denigratòries, Guillem de Berguedà fa un retrat de Ponç de Mataplana vil i repugnant des del punt de vista moral i físic. És tractat d'enganyador, traïdor, covard i assassí. Però per damunt de tot és homosexual, el pitjor dels insults en la mentalitat de l'home medieval. Així mateix, la descripció física encaixa amb la seva fesomia moral: de rostre desfigurat per la manca de tres dents; el nas en forma de banya; les galtes inflades com una bóta; els ulls sortits, de boc, i els cabells li dissimulen la tinya. A part d'això cal afegir-hi que es trencà la cama esquerra i que té un braç anquilosat.

El menyspreu extrem amb què Guillem de Berguedà ridiculitza Ponç de Mataplana contrasta amb l'impressionant plany que dedicà a la seva memòria, quan aquest morí lluitant heroïcament contra els sarraïns (entre 1182 i 1185). La mort de Ponç de Mataplana impressionà tant a Guillem de Berguedà que aquest va tenir el coratge de confessar d'haver-se equivocat i haver mentit. La gallardia del cavaller de Mataplana va fer oblidar els vicis que amb tant de deler i mala bava Guillem de Berguedà li havia imputat.

Webs interessants sobre trobadors (amb textos íntegres):

dissabte, 23 de juny del 2012

¿Espele o espeleo?


L'espeleologia és l'exploració de les cavitats subterrànies naturals amb finalitats esportives o científiques. La formació d'aquesta paraula prové de espeleo-, és a dir, la forma prefixada del mot grec spélaion 'cova', 'gruta', 'caverna'. 

Tenim, també, altres mots derivats amb el mateix prefix espeleo-, com ara:
  • espeleobusseig Modalitat d'espeleologia consistent a explorar trams inundats d'avencs i coves per mitjà de tècniques pròpies del submarinisme.
  • espeleobussejador Persona que practica l'espeleobusseig.
  • espeleològic Relatiu o pertanyent a l'espeleologia.
  • espeleològicament D'acord amb els principis de l'espeleologia.
  • espeleosocorrista Espeleòleg especialista en espeleosocors.
  • espeleosocors Pràctica espeleològica que té com a objectiu el salvament de persones que han patit un accident o que es troben en una situació perillosa dins una cova o un avenc.
Fins aquí cap problema. El cas és que els espeleòlegs, quan parlem d'espeleologia, col·loquialment tendim a usar la forma apocopada que, lògicament, és espele. Tot i això, mantes vegades es tendeix a usar espeleo (mal pronunciat espéleo), forma que hem de refusar si no es tracta, almenys, d'un mot prefixat; fins i tot podríem admetre (hem d'admetre) espeleoclub 'club que es dedica a l'espeleologia'; però no pas *espeleoòleg, evidentment.

Em fa l'efecte que no podem pronunciar frases com aquestes que he pescat a la xarxa:

  1. *¿Anem a fer espeleo aquest diumenge?
  2. * La secció d'espeleo de la UEC Tortosa es va traslladar fins al Pallars Jussà
  3. * Per pocs calés podem gaudir d'una llum per espeleo prou rendible
I encara menys *Espeleo&Canyons, com apareix publicat en alguna cartografia recent. Les formes correctes (en el registre col·loquial, òbviament) haurien de ser Espele&Canyons; fer espele; la secció d'espele de la UEC; podem gaudir d'una llum per espele, etc.

El fet és que fins ara ningú no n'havia parlat, tret del petit Diccionari d'esports de muntanya de Carles Albesa i Jordi Mir (Edicions 62, 1998; El Cangur Diccionaris, 257), on es diu de manera ben clara que col·loquialment s'usa la forma apocopada espele per referir-nos a l'espeleologia. De fet, aquesta mateixa reducció de síl·labes és el que majoritàriament sempre hem sentit a dir els que ens hem dedicat de fa bastants anys a fer espele.

dissabte, 2 de juny del 2012

L'Oficina de Turisme de Viena inaugura a Barcelona una rèplica de sorra de l'Orquestra Filharmònica


El divendres 1 de juny de 2012 es va inaugurar a les 11 del matí a la plaça del Mar (platja de Sant Sebastià) de Barcelona una escultura rèplica de l'Orquestra Filharmònica de Viena. La reproducció, de 5 m d'alt x 10 m d'ample, es va convertir en un dels castells de sorra més grans que mai s'hagin construït a les platges de Barcelona. Amb la intenció de barrejar tradició i modernitat, es van col·locar unes gandules davant l'orquestra de sorra, on el públic, per mitjà d'uns auriculars, pot escoltar música clàssica vienesa en un marc incomparable entre els dies 1 i 7 de juny.

(c) Alfred Montserrat
La Wiener Philharmoniker, fundada l'any 1841, és un element indispensable en la vida musical de Viena i és considerada una de les millors orquestres del món. L'escultura de sorra ha estat construïda per Lindel, Galleria PR que, amb un equip de 10 escultors i 198,65 tones de sorra, han estat quinze dies per acabar-la. L'escultura no utilitza cap producte químic; per tant, no és agressiva amb el medi ambient, i no s'ha fet servir res més que sorra i aigua.

(c) Alfred Miontserrat
Norbert Kettner, director de l'Oficina de Turisme de Viena, va inaugurar aquesta escultura fent una intervenció per animar els ciutadans de Barcelona a visitar la capital d'Àustria. L'acte també va estar presidit per Joaquim Font, el primer tinent d'alcalde de Barcelona, que va agrair públicament la realització d'aquest esdeveniment.

Webs interessants

dilluns, 28 de maig del 2012

Jordi Bonet mostra la Sagrada Família als socis del CEC


El 25 de maig passat un grup de 80 socis del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) van fer una visita a la Sagrada Família de la mà de Jordi Bonet i Armengol, l'arquitecte en cap de les obres del temple expiatori més famós del món i un dels símbols de Barcelona. Jordi Bonet, consoci del CEC com el mateix Antoni Gaudí, va iniciar les explicacions a la façana del Naixement; després va dirigir-nos, a través del temple, cap a l'indret on s'ha de bastir la façana de la Glòria, fins al portal major, obra feta en bronze per l'escultor Josep M. Subirachs, on hi ha en relleu tot el parenostre, en català, i al fons, com un teixit, es va repetint la frase eucarística en 50 llengües.


La llum pren protagonisme en el temple a través de les formes hiperboloïdals (una estructura que no s'havia usat mai en arquitectura) de les obertures o lluernes del sostre i dels finestrals, i s'infiltra suaument cap a l'interior. La lluerna de l'absis és el punt més alt de l'interior (75 m), suportada per 12 columnes, que representa el déu de forma abstracta, simbolitzat, a part de la llum, per la figura del triangle.


Puresa i llum de vidre: en els sostres, enmig de les columnes-arbres, amb formes estrellades, hi ha una gran quantitat lluernes que provoquen l'efecte dels raigs solars que penetren en l'arbrat petri.


Els vitralls, obra de l'artista Joan Vila-Grau, són de colors intensos en els laterals inferiors de les façanes, mentre que els superiors de la nau central són translúcids perquè deixin passar més llum. Els primers simbolitzen les paràboles del mite de Jesús: "Jo sóc la llum", "Jo sóc l'aigua de vida".


El bosc del Paradís: les columnes, inspirades en els arbres i les seves capçades, deixen passar la llum adequada en aquest bosc espiritual a través de les naus central i laterals del temple. Gaudí va dissenyar les voltes i els finestrals per simular la llum que es filtra entre les fulles dels arbres del bosc. Les gaudinianes columnes dinàmiques (que giren helicoidalment en el dos sentits per fer néixer noves arestes al llarg del fust, arriben a dalt gairebé al cercle) són els troncs dels arbres que, en assolir el 15 m, es subdivideixen a partir d'un nus i s'inclinen per suportar les voltes, com ho faria el brancam d'un arbre. 


Segons Gaudí, la nau de la basílica tenia la funció d'unir el cel i la terra. Potser la primera impressió de la Sagrada Família produeix un significat incomprensible; però de mica en mica, podem anar desxifrant els misteris de la natura i el folklore, barrejats amb la mitologia cristiana, que expliquen les claus per interpretar el misticisme de Gaudí.

Fotografia: Ferran Alexandri

diumenge, 20 de maig del 2012

La revista Muntanya arriba al nº 900


Amb el mes de juny la revista Muntanya publicarà la seva edició número 900. El primer número de Muntanya, escrit totalment en català, va publicar-se l'abril de 1970 (amb el núm. 648), perquè la revista ja existia abans en castellà (Montaña), concretament des de 1946, i suposava la continuació del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, que havia començat a publicar-se el 1891, però que s'havia suspès durant la guerra civil. La suma de totes aquestes capçaleres han fet possible 900 números de publicacions dedicades a la muntanya i a l'excursionisme, fet que caracteritza el Centre Excursionista de Catalunya no només com l'entitat més antiga, sinó també la que més ha divulgat sobre l'excursionisme en tots els seus vessants.

La revista Muntanya 900 sortirà la carrer el proper 25 de maig.

Nou reportatge de l'Adlerweg al nº 900 de "Muntanya"


En l'edició de juny de la revista Muntanya (nº 900), conjuntament amb el fotògraf Roger Rovira, acabo de publicar un nou article sobre l'Adlerweg o camí de l'Àguila, la ruta alpina del Tirol austríac. En aquest treball descric una proposta per recórrer el tram inicial d'aquest sender d'alta muntanya, que envolta el majestuós Wilder Kaiser (2.344 m), des de Walchsee, per acabar a Kufstein, la segona vila del Tirol.


Una panoràmica de Walchsee des del pic Heuberg. La vila s'escampa al voltant del llac, als peus de la serralada Kaiser, a la vall inferior de l'Inn. Un paratge gairebé de postal, poc conegut i molt tranquil.


En un dels refugis de muntanya del Tirol, acompanyats dels típics Schnapps de pera i alguna cervesa, l'amo d'aquest l'equimanent ens fa un concert d'acordió.


Davallada del refugi Stripsenjochhaus, un dels més antics dels Alps, cap a Kirchdorf in Tirol, amb una agulla del Wilder Kaiser al fons.

Podeu veure totes les fotos d'aquest reportatge, i també d'altres, d'articles meus del Tirol d'Àustria, a: http://www.flickr.com/photos/rogerovira/sets/72157625971587917/ 

divendres, 18 de maig del 2012

"Per" o "per a"... i que no se'n parli més

(*)

La distinció en l'ús de les dues variants de preposició per i per a encara és el gran problema amb què es troba el corrector lingüístic quan s'enfronta amb l'encàrrec d'una editorial per revisar una obra. I això que ja han passat més de quaranta anys des que els principals lingüistes del país en parlessin, amb la intenció positiva de mirar de resoldre el problema amb propostes que obrarien com a remei. Ho aconseguiren en part, pel que veig, perquè el cas és que encara avui dia la majoria d'editorials manifesten un desconeixement absolut d'aquesta qüestió gramatical. En trobarem poques que tinguin un coneixement "a fons" de la qüestió, i sovint equivocat. Sovint, també les editorials, no fan cas de les observacions dels correctors lingüístics, encara que aquests siguin professors de la matèria al dia de la gramàtica catalana.

Una vegada, en una editorial el nom de la qual no vull dir, em va passar que, en lliurar un original meu, vaig indicar molt clarament a l'editor que el seu corrector no em toqués els per i per a (sobretot els per + infinitiu, ja que l'infinitiu no necessita mai per a). L'editor em va contestar amatent: "Un momentet, que ara ho pregunto al nostre corrector", i aquest il·luminat, per telèfon, va exposar-li, a l'editor, tots els casos possibles en què s'usava per a + infinitiu. Excel·lent. ¡Ni Fabra ho tenia tan clar! N'hi ha per llogar-hi cadires... o potser hauria de dir per a llogar-hi cadires, perquè és obvi que avui hi ha gent que encara vol parlar així. No puc admetre de cap manera que actualment hi hagi editors que posin en dubte una qüestió gramatical que després de les propostes de lingüistes de prestigi podem afirmar que s'ha normativitzat una tendència coherent i simple en l'ús d'aquestes preposicions.

Els lingüistes que han tractat aquest assumpte han estat Marvà, Badia i sobretot Coromines i Solà. L'extens treball de Joan Coromines, "Nou converses sobre per i per a" (Lleures i converses d'un filòleg, 1971) és una eina fonamental d'un dels màxims lingüistes de la nostra època, però difícil de copsar per al lector no avesat en matèria de llengua, i també l'estudi sobre això mateix de Joan Solà, "Lletra de batalla per per i per a" (A l'entorn de la nostra llengua, 1985); després a "Anàlisi de la normativa clàssica de per i per a i defensa de la proposta de Coromines (Qüestions controvertides de sintaxi catalana, 1987).

Certament la qüestió de per i per a ha estat un os de mal raure de la nostra gramàtica, un qüestió envitricollada, deia Solà; el punt que resta més balder, més desajustat, en el funcionament de la nostra llengua escrita, i és també aquell en què s'han produït més desacords, més dissensions, més polèmiques, deia Coromines. Però vull creure, d'una vegada per totes, que ara el que hem d'escriure és ben clar. Pot servir molt bé d'exemple l'entrada que publica Joan Abril al seu Diccionari de qüestions gramaticals (1997), que exposaré a continuació.

USOS DE PER I PER A

1. Davant de noms i pronoms, per es fa servir per expressar causa, motiu, agent, lloc, temps; per a expressa el destinatari, el beneficiari o la finalitat:

1) Ara tenim restriccions pels excessos d'uns quants [causa]
2) Ha fet aquest disbarat per gelosia [motiu]
3) En Màrius és constantment saludat per tothom [agent]
4) Ens casarem per Nadal [temps]
5) Hi ha prospectes per a tots els assistents [destinatari]
6) El Pere treballa per a mi [beneficiari]
7) Necessitarem un canó de projecció per a la conferència de demà [finalitat]

2. Davant d'infinitiu, adverbi o conjunció, es tendeix a utilitzar la forma per:

8) Establiren els criteris necessaris per corregir aquestes normes
9) M'han demanat l'article per demà al matí
10) M'agradaria saber per quan ho vol

3. Cal evitar per + infinitiu amb valor causal:

11a) *L'han empresonat per robar molts milions
11b) L'han empresonat perquè ha robat (o per haver robat) molts milions
12a) *Aquest arbre es caracteritza per tenir una alçària impressionant
12b) Aquest arbre és caracteritza pel fet de tenir una alçària impressionant

Fins aquí, tot és clar. Però encara podríem fer un resum més simple de la fórmula:

En nocions de finalitat, destinació o objecte

PER A + SN
PER en altres casos

Conclusions


Coromines arriba a la conclusió que només cal distingir per de per a si hi ha ambigüitat. N'hi ha quan segueix un sintagma nominal. No n'hi ha quan segueix un infinitiu, un adverbi o una conjunció; ergo en aquest cas no cal mai per a.

13a) *Establiren els criteris necessaris per a corregir aquestes normes
13b) Establiren els criteris necessaris per corregir aquestes normes

No hi ha diferència de significat entre 13a i 13b.

14a) *Ho necessito per a avui, i no per a demà
14b) Ho necessito per avui, i no per demà

No hi ha diferència de significat entre 14a i 14b.

15a) *Guardo aquest pa per a si tingués gana més tard
15b) Guardo aquest pa per si tingués gana més tard

No hi ha diferència de significat entre entre 15a i 15b.

16a) El Sr. Pijoan ha rebut 10.000 € per la seva tesi doctoral
16b) El Sr. Pijoan ha rebut 10.000 € per a la seva tesi doctoral

És obvi que hi ha diferència entre 16a (on s'expressa el guany obtingut per haver fet una tesi doctoral) i 16b (on es justifiquen els diners que el Sr. Pijoan ha rebut perquè faci la seva tesi doctoral). Aquesta diferència és possible perquè ens trobem davant d'un sintagma nominal.

(*) No voldria atribuir-me la paternitat d'aquest dibuix de les peres, que no ha estat mai meu, sinó de G. Valenzuela, que podeu trobar al web http://www.mexfinearts.com.mx/g-valenzuela-pera-mordida-80x100/ , i que m'ha semblat tan adient (o potser còmic) per il·lustrar el cas de per i per a; a més, amb les marques d'aigua, metàfora tal vegada de l'escriptura, reforça la idea de tot el que s'ha arribat a escriure sobre aquest assumpte de "pera".

dissabte, 12 de maig del 2012

"Nosaltres, els valencians", 50 anys després


Avui es compleix l'aniversari de l'emblemàtica obra de Joan Fuster, "el primer intent seriós de presentar –en una sòlida visió de conjunt, densa d'incitacions civils i intel·lectuals– el passat i el present dels valencians".

Un 12 de maig de 1962 va aparèixer el primer llibre d'Edicions 62, Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster, valencià i assagista il·lustre. Aquesta obra, en aquell temps, va cobrar força èxit de llibreria i la primera edició s'esgotà ben aviat; però com precisa Fuster en el pròleg de la segona edició: "el mèrit és del tema; del tema, sobretot. Aquest llibre s'ha venut bé, fonamentalment, perquè el nostre públic –valencià i no valencià– el necessitava". 



Evidentment, calien –i calen encara 50 anys després– llibres com aquest, que plantegin d'una manera clara i contundent els problemes d'una col·lectivitat diferenciada. Joan Fuster descriu en aquesta obra el País Valencià, amb originalitat i agudesa, amb una panoràmica temporal que va des l'origen, amb la Conquesta de Jaume I, fins a la Renaixença i el començ del segle XX. Tracta de l'economia, la política, la història, la llengua, la demografia... és a dir: de tots els aspectes de la història i la cultura dels valencians.

Un parell de paràgrafs essencials:

Aquell mateix fervor "patriòtic" local, de què parlàvem abans, va fer que, al segle XV, els valencians comencessin a designar el català, el català que ells parlaven i escrivien –i era l'època d'Ausiàs March, del Tirant, de Jaume Roig, de Corella–, amb el nom de "llengua valenciana". Tampoc en aquest punt el particularisme no era encara secessionista, per dir-ho així. No hi havia la intenció –hauria estat tan còmica!– de proclamar l'existència d'una "llengua valenciana" enfront d'una "llengua catalana".

(...)

La idea dels Països Catalans és alguna cosa més que una flatulència romàntica, com algú podria creure. És una "obligació moral", en principi. És, al mateix temps, una precaució salvadora: in unitate virtus. La corda que lliga la mata de jonc –la unitat– és l'únic camí que ens queda, si volem subsistir com a poble: valencians, "catalans" i balears. "E si llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que un sol jonc no hi romandrà". I qui pugui i vulgui entendre, que entengui.