Nou llibre: Parcs de mar de Catalunya II

FERRAN ALEXANDRI, Barcelona. Després de la publicació d'un primer volum sobre els parcs de mar de Catalunya, que començava al cap de Creus i s'aturava per un moment a la serralada Litoral Catalana, la ruta continua vers el sud, pel recte camí de descobrir els parcs naturals del litoral català i les serralades costaneres.

Tres topònims pirinencs de dubtosa escriptura: Sertascan, Tuixén i la Bullosa

L'estany de la Bullosa, amb el puig Peric al fons (Foto: Xavier Grivé)

Sovint ens trobem en els mapes excursionistes i les guies de muntanya noms de lloc (de poblacions, cims o llacs) que s'escriuen d'una manera que no és del tot correcta filològicament. Sovint també notem una certa anarquia en algunes pàgines web més o menys oficials o en enciclopèdies en línia i en altres recursos semblants d'organismes competents que podem trobar per internet. És per això que, els que en dediquem a publicar articles d'excursionisme, hem d'estar ben al cas a l'hora de triar la forma correcta d'un topònim.

El castell de Montmagastre

El turó de Montmagastre, de forma cònica, amb l'església de Sant Miquel. (Foto: D. Mengual)

Refaig l'apunt del 18-12-11, quan feia pocs dies que havia pujat per primera vegada al turó de Montmagastre (al municipi d'Artesa de Segre), en un dia ben boirós i tapat. A pocs metres d'arribar a l'església de Sant Miquel, per sota del cim, la boira escampà una mica i la seva figura monumental va aparèixer als meus ulls de manera impressionant. El passat 5 de març d'enguany hi vaig tornar, ara en un dia clar i ben assolellat; per això m'abelleix d'aportar noves dades d'aquest insòlit i encara prou desconegut indret.

Excursió a la balma de la Vansa (la Noguera)

La balma de la Vansa des de Tòrrec. Foto: David Mengual

Un bonic recorregut per les fondalades meridionals de la serra de Comiols, un paisatge de conglomerats montserratins que ens duu fins a un important grup d'abalmaments al cingle del marge dret del barranc de Fontfreda, a mitja hora del poblet de Tòrrec. La balma més gran conserva encara un conjunt d'edificacions enrunades.

L'aigua de vida: la quinta essència, naturalment

Manuscrit de Joan de Rocatallada 1350 (Viquipèdia)

La quinta essència, l'extracte més pur d'una substància... Això mateix és el que em porta a escriure sobre Joan de Peratallada (o Rocatallada), alquimista i predicador franciscà que va morir al segle XIV, a propòsit de l'alcohol, del whisky i encara de Peratallada.

Les tunes de les goges de Banyoles

Les Estunes

Les Estunes (o les Tunes) són una interessant formació de travertins a prop de l'estany de Banyoles, al terme de Porqueres. Les roques estan separades en grans esquerdes, coves i passadissos (com el conegut palau de les Fades), produïts pels moviments del sòl. Aquest lloc té un gran interès arqueològic, a més a més, perquè hi fou trobada la famosa mandíbula de Banyoles.

Montsent versus Montseny

Aquesta  excel·lent fotografia ens mostra el Montsent de Pallars (2.883 m), el pic del Pirineu axial que corona la vall d'Àssua, damunt Llessui, que també és anomenat, incorrectament, Montseny de Pallars. 

Els cavalls bernats dels Països Catalans

El Cavall Bernat de Montserrat. (c) Ferran Alexandri

En les muntanyes catalanes trobem moltes roques de figura fàl·lica que s'anomenen Carall Bernat, que gairebé sempre es dissimula com a Cavall Bernat, atès que cavall és un eufemisme per carall. El més famós és, potser, el de Montserrat; però també hi ha moltes roques agullonades o penyals verticals anomenats caralls o cavalls bernats arreu dels Països Catalans. Així doncs, en trobem als següents llocs:

El Montsec, la muntanya seca

El Montsec és una serra exterior prepirinenca entre les comarques del Pallars Jussà i la Noguera, de 45 km de llargada, en forma d'arc, i d'uns 10 km d'amplària al sector central. Dividit entre el Montsec d'Ares (entre les dues Nogueres), el Montsec de Rúbies (a l'E) i el Montsec d'Estall (a l'W). El centre del muntanyam té una altitud màxima de 1.675 m (a Sant Alís).

Les cocones de Garraf

En la revista Espeleòleg 42 (2001) vaig firmar, en col·laboració amb el geòleg Josep M. Cervelló, un apunt sobre l'etimologia del mot cocona, ben viu a les muntanyes de Garraf. Voldria ara recordar aquella explicació i fer conèixer amb més precisió el significat d'aquest mot geològic.

Excursió a Sant Cebrià d'Horta

Sant Cebrià d'Horta és una ermita ubicada al barri d'Horta de Barcelona, al peu de la serra de Collserola, dedicada a sant Cebrià i santa Justina. Un lloc on el temps s'ha aturat, on els meus pares hi anaven de petits a passar el dia al "merendero", com solien dir-ne, adjacent a l'ermita, que avui encara podem trobar pràcticament igual, amb aquell aire de barraquisme entranyable, que no sembla extingir-se malgrat que estem parlant de Barcelona, una metròpolis del segle XXI.

Els noms de la 'pera' a la muntanya: estanys de la Pera i Perafita

La segona nevada d'aquesta tardor la vaig viure el cap de setmana del 29 i 30 de setembre al refugi Estanys de la Pera, situat a 2.335 m d'altitud, al Pirineu central català, prop de les poblacions d'Arànser i Lles (Baixa Cerdanya). Just en aquesta imatge veiem el Monturull enfarinat des de l'estany Gran de la Pera, el matí del diumenge 30.

Diguem Mogrony, però no Montgrony

Panoràmica de la serra de Mogrony, amb l'església romànica de Sant Pere. (Foto: Consorci Ripollès Desenvolupament)

Amb l'excusa de preparar un seguit de reportatges per a la revista Muntanya sobre el Ripollès, voldria esclarir l'etimologia d'un topònim que actualment s'empra erròniament. Es tracta de Mogrony, però anomenat per gairebé tothom Montgrony, fins i tot per les autoritats locals, que així ho escriuen en llurs publicacions.

De fet, si consultem el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya (i també el mapa de l'Institut Cartogràfic de Catalunya) trobem els següents topònims:

1. Mare de Déu de Montgrony (edif. hist.)
2. Montgrony (nucli)
3. Sant Pere de Montgrony (edif. hist.)
4. Serra de Montgrony (serra)

Si visitem el Centre d'Interpretació Montgrony Any Zero, ubicat al mateix santuari, observarem que a l'entrada es fa una escenificació sobre els hipotètics orígens d'aquest topònim: 'mugró', 'muntanya del temps (MONS CRONO) o 'muntanya que gruny', com el güell del porc, suposo... El cas és que només podem admetre com a certa la primera opció.

El lingüista Joan Coromines ja va establir en el DECat (V, 779a6-8) que "Mogrony és la forma correcta, antiga, etimològica i encara usada en el país", i que "Montgrony no és gaire més que una alteració deguda als forasters". En la seva obra més recent, l'Onomasticon Cataloniae (299) reitera aquesta exposició, entra els topònims de Sant Pere de Mogrony, la serra de Mogrony i l'antic castell de Mogrony i en dóna una explicació etimològica.

Coromines afirma que el mot prové d'un adjectiu *MUCRONEUS derivat del llatí MUCRO-ONIS amb el sentit de 'punta punxeguda', en particular, de les armes (espasa, llança) i de tota altra cosa (DECat V, 827b36-88). 

Del primitiu MUCRO (d'on deriva aquest adjectiu) vénen els següents topònims: Mugron, els Mugronets de la Creu, el Mocoró. De l'any 1924, Coromines aporta els mots de mugró o mugronet amb el sentit de turonet que sobresurt en la línia de muntanyes. Aquest darrer significat s'adapta molt bé a l'orografia de la serra de Mogrony, evidentment.

L'Enciclopèdia catalana tampoc admet la forma Montgrony, sinó que les seves entrades són:

1. serra de Mogrony,
2. Sant Pere de Mogrony i
3. Mare de Déu de Mogrony

Noves clarícies sobre el nom de la cova del Tabac

La forta influència musulmana a Camarasa, municipi on se situa la cova del Tabac, i en general de les terres del Segrià i la vall d'Àger abans de la Reconquesta, i a causa de la presència del mot àrab tabbaq o tubbaq, que es va usar a Espanya i a Itàlia amb les formes tabacco, atabaca, altabaca com a nom d'algunes plantes medicinals, i encara l'arabisme tabaq en el sentit de 'paneret', 'covenet', m'havien fet pensar que aquest mot podria ser l'origen del nom de la cova del Tabac. Heus aquí el problema:

1. Algunes d'aquestes plantes medicinals (entre elles l'olivarda o l'eupatori) anomenades tabacco, que no podem afirmar que se'n trobessin a la rodalia de la cova del Tabac, tenien efectes ensopidors o causaven mareig; per la qual cosa, Coromines (DECat, VIII, 168) diu que és versemblant que els espanyols transmetessin a la planta americana 'Nicotiana Tabacum' (d'origen incert) el nom europeu, perquè els indígenes la usaven per embriagar-s'hi.
2. El sentit de l'àrab tabaq com a 'panereta' o 'covenet' s'entendria només si hagués passat a 'cova'; però tabac només té el sentit de 'paner' i és un mot exclusiu del català de València, i encara més conegut en castellà com a tabaque amb el mateix significat.

La cultura popular tampoc explica l'origen de tabac

Avui dia podem veure un panell informatiu a la cova del Tabac, de la Generalitat de Catalunya, on es dóna aquesta explicació imprecisa: "El nom de la cova del Tabac prové de la pols que segles enrere se n'extreia per barrejar-la amb el rapè".

No s'especifica la mena de pols, però la creença popular deia que era del guano dels ratpenats, habitualment emprat com a adob. El rapè és un preparat de tabac mòlt i generalment aromatitzat per ensumar; però el supòsit que s'aromatitzés amb merda de ratpenat cal retirar-lo de seguida perquè és inconcebible. 

Potser tindria més relació amb l'hàbit d'ensumar tabac, l'anomenat tabac de muntanya o àrnica, per les propietats esternutatòries de les seves flors; però l'àrnica habita als prats subalpins de sòl àcid dels Pirineus i d'una gran part de l'Europa humida, difícil de trobar en la sequedat del Mont-roig, a les serres marginals del Prepirineu.

També hem de desestimar que el nom de la cova del Tabac vingués del contraban del tabac dels fumadors, segons la descripció de Francisco Zamora de l'any 1788 en parlar de Camarasa, on afirma que els contrabandistes guardaven a la cova del Tabac les tres espècies de tabac en pols malgrat les mesures del rei per tancar-la. Tot pot ser, però res a veure amb l'origen del nom. Ni tampoc cal perdre el temps en identificar tabac amb el tàvec o l'enganyapastors, anomenats també amb aquest nom. Ni encara amb l'apunt, prou interessant, que pels voltants de Lleida, de cert tipus de barrancs en diuen tabacs.

L'etimologia veritable de Tabac (però no tabac)

Novament Coromines, a l'Onomasticon Cataloniae (VII, 200), el recull més exhaustiu dels noms de lloc i de persona de tot el domini lingüístic català, aclareix la qüestió. Resulta que Tabac és el nom de diverses localitats, ja antigues, de la Catalunya occidental. Tabac és el nom aplicat a tres llocs diferents des dels segles XI-XII dins la zona de Noguera-Segrià:

1. Localitat antiga, Segre amunt de Balaguer, documentada el 1156 com Atabach; el 1450-52 apareix documentat Tabac (després Tabach), un lloc o terme prop de Camarasa, que permet identificar-lo sens dubte amb la nostra cova del Tabac.
2. Tabac és un despoblat del terme d'Alguaire, documentat ja el 1083.
3. La Torre de Tabach figura com un lloc de terme de la Lleida sarraïna en el segle XII.

Per tant, Coromines no dubta que l'etimologia d'aquest nom de lloc és preromana. No només no té res a veure amb la Nicotiana, sinó tampoc amb l'arabisme tabac 'paneret'. Cal relacionar-lo amb el mot ibèric Tauacca-, documentat en inscripcions ibèriques, i documentat com a TAVACCA en una inscripció hispano-llatina.

Davant del problema d'entendre l'ibèric, Coromines proposa que el sentit de TAVACCA, segons la naturalesa dels llocs designats, podria estar relacionat amb la noció de 'torre' o puig o lloc fortificat, i també la cova del Tabac es podria entendre com una fortificació campal. De fet, aquesta cova, d'enorme boca, dóna pas a una galeria de grans dimensions poc freqüent a Catalunya.

Estat selvàtic a l'avenc de la Miloquera

L'avenc de la Miloquera, ubicat al vessant sud del turó de la Miloquera, damunt de la població de Marçà (Priorat), està format per una gran esquerda amb quatre boques d'accés a l'interior: la Miloquera Petita, el pou del Cireret, el pou dels Ossos i el pou del Pastoret. Actualment, aquesta gran esquerda inferior (hi ha una altre esquerdament principal superior) està cegada per la vegetació i també per petits murs d'obra de pedra seca. Això fa gairebé impracticable el descens i el reconeixement dels pous d'accés a l'avenc (llevat d'un pouet on localitzem un espit, que podria ser el pou del Cireret). Sembla que tota l'esquerda s'hagi reblert de vegetació, però també, en alguns punts, de terra i murs de contenció.

El camí de l'avenc de la Miloquera

Tot i que la senyalització és bona fins al cim del turó de la Miloquera (pals indicadors, fites i pintura), no està indicat el lloc on s'ubiquen el pous d'accés a l'avenc, que queden coberts per l'abundant vegetació selvàtica i l'abandó (segons la visita que vaig fer el passat 29 de maig).

De Marçà cal anar a l'església i seguir el carrer amunt en direcció a la muntanya. En acabar-se el carrer surt la pista amb indicació al turó de la Miloquera. La pista continua fins a un pàrquing; cal seguir cap a la dreta, on hi ha una indicació dels avencs, senyalitzat amb el PR C91, que forma part de l'espai d'interès natural de la serra de Llaberia. Aquest PR, rodeja el turó, i cal abandonar-lo a mà esquerra en una fita que va en direcció al cim. Hi ha uns 8 minuts a peu des de Marçà fins a aquest punt. A partir d'aquí el camí està senyalitzat amb fletxes de pintura blava i fites fins que arribem a l'esquerda del vessant sud. Paral·lel a l'esquerda hi ha un caminet que duu fins al punt més elevat del turó, on encara es veuen les restes del castell de Marçà, esmentat ja el 1153, així com les restes d'una església de forma absidal que data del segle XIII. Al cim també hi ha un important aflorament de calcàries i presència d'esquerdes i avencs, com l'avenc de les Perles i l'avenc del Pastor. Des d'aquest punt s'observa una excel·lent vista de Marçà:

El cau de la miloca

És probable que el curiós nom de miloquera provingui de miloca, un ocell rapaç de la família de les estrígides, espècies Strix funerea i Otus vulgaris, semblants als mussols, que haurien fet el cau a les esquerdes i els avencs, llocs on solen habitar aquests ocells. Joan Coromines diu que les miloques són ben conegudes per tot el domini oriental, però especialment al Priorat, encara que, de fet, avui no n'hi hagi pas al turó de la Miloquera, d'aquestes bestioletes. L'any 1998 vaig visitar per primera vegada aquest avenc, i em vaig adonar de seguida de la presència de guano per les parets de l'esquerda i el fons de l'avenc, que no era originària de ratpenats, sinó segurament de mussols.

La cova de l'Ormini i el bol d'Armènia

La cova de l'Ormini, ubicada al municipi de Coll de Nargó, a la vall de Joan, és coneguda d'antic: les primeres citacions escrites corresponen entre 1845-1850 al Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar, de Pascual Madoz. Avui aquesta cova està equipada amb escales de ferro, baranes i passamans (en no gaire bon estat) perquè pugui ser visitada pels excursionistes en general.

El bol d'Armènia

La cova de l'Ormini o Bulurmini té un nom molt especial (fins i tot n'hi ha altres variants a l'Alt Urgell, com les coves de l'Olimini, a Coll de Nargó; la cova de Boli Ermini o de l'Oli Ermí, a Valls d'Aguilar). Coromines (DECLC, bol) observa l'expressió composta bol d'Armènia o bol armènic, usada en el segle XV en les variants bol armeni o bolarmini, boliermini, bolermini, boli ermini, bolo armini (DCVB). 

El bolarmeni ha estat cercat en mines i coves del País Valencià, i així ha quedat com a denominació de moltes coves (sovint alterat per la influència d'alumini, mina i bol: cova del Bolimini, a Vilafamés; cova del Bolumini, a Benimeli, Beniarbeig, Sanet i Alfafara. El significat amb referència a Vilafamés l'aportava Espinalt l'any 1786: "una cueva en la cual hay un mineral que llaman bolarminio, que és roca semejante al nácar: con el agua que tiene la cueva se forma una pasta de que usan bastante los boticarios". Amb aquest significat prossegueix el DCVB: "Espècie d'argila ferruginosa vermellosa (del llatí BOLUS ARMENICUS)".

La cova de l'Ormini ha perdut el bol, però l'altre nom pel qual és coneguda no ens deixa confusió, i no podem identificar ormini com l'ormí o sàlvia romana, sinó com bol d'Armènia: barreja d'òxid de ferro natural, d'argila, de silicat càlcic i de silicat magnèsic, amb una coloració que va del gris a l'ocre clar, i fins al vermell fort, passant per uns tons taronja (DE). Segurament aquesta cova era coneguda per la presència d'aquest mineral.

Trobareu més informació al meu llibre Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. (Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011. Col·lecció Guies del CEC, 28).

Fotos de l'apunt: Toni Nubiola i Alfred Montserrat.

Una 'bòfia' és una cova i una dolina

La bòfia de Sant Jaume o de la Boixadera dels Bancs (-37 m de profunditat i 479 m de recorregut) és una cova ubicada al municipi de Montmajor (Berguedà), a prop del casal de Boixadera i de la capella de Sant Jaume. S'hi arriba per la carretera de Berga a Solsona, en el desviament cap a Capolat. És també una de les 26 cavitats de Catalunya anomenades amb aquesta curiosa designació de 'bòfia'.

L'any 1996 vaig escriure un article (Espeleòleg 41) on explicava l'origen i la difusió d'aquest mot en el nostre domini lingüístic, sobretot geogràficament, perquè resultava que la majoria de 'bòfies' es localitzaven a l'Alta Catalunya, és a dir: l'Alt Urgell, el Berguedà i el Solsonès, i un cas aïllat de l'Alt Camp. Aquest treball d'investigació va ser utilitzat després per fer una difinició científica en el nou Diccionari de Geologia de l'Institut d'Estudis Catalans (1997), del qual actualment ja disposem la versió on-line per poder consultar-lo lliurement. Diu així:

bòfia f. 1 Clotada produïda a terra per l'acció de les aigües de pluja (Solsona, Cardona, Plana de Vic). 2 Clotal ple de gel (Solsonès. Es tracta de la bòfia a la muntanya que duu aquest nom (la Bòfia), al N de coll de Pal). 3 Clotada fonda, clotada descarnada per les aigües. [DECC] 4 Cavitat [...] produïda per bofegament; avenc; embut d'ensorrament a causa de la dissolució de materials del subsòl (sal, guix). Ètim: Segons el DECat, bòfia ve del llatí fovea, 'clot', per metàtesi. Per les observacions fetes al terreny i per les descripcions, bòfia és el sinònim català de dolina i no de avenc, com proposa Ferran Alexandri (1996), tot i que avenc i dolina són termes geològicament afins. El terme bofegament introduït en la descripció del DLC indueix a confusió. V. dolina.

Apunt i fotografia de Ferran Alexandri.