Muntanyes de la Costa Daurada

Vall alta del Brugent i els Motllats des de l'ermita de l'Abellera (muntanyes de Prades) (c) Rafael López Monné

Les muntanyes de la Costa Daurada encara són bastant desconegudes per a molts excursionistes, que prefereixen l'alta muntanya del Pirineu o paisatges prepirinencs de l'Alta Catalunya. Però les muntanyes tarragonines i de les terres de l'Ebre ofefreixen una gran varietat de paisatges i recorreguts muntanyencs de considerable interès. Convé conèixer aquestes terres per conèixer millor el nostre país.

Capafonts; darrere el Picorandan, els Motllats (muntanyes de Prades) (c) Rafael López-Monné

Per això, la marca turística Muntanyes de la Costa Daurada s'estén i avança en la consolidació de les activitats a l'interior de les comarques tarragonines. Aquesta marca, que ha estat impulsada pel Consell Comarcal del Baix Camp, amplia el seu territori amb l'adhesió de Mont-roig del Camp, la Selva del Camp i Vandellós i l'Hospitalet de l'Infant, segons es va conèixer el passat divendres dia 20 en el XXI Saló Internacional de Turisme de Catalunya, a Barcelona. 

Per aprofundir en el coneixement d'aquestes terres, Muntanyes de la Costa Daurada, ha incorporat nous espais, com ara el Centre d'Interpretació de l'Escalada d'Arbolí; però també disposen d'altres centres de dinamització i informació a Pratdip i Prades, dedicats a la serra de Llaberia i les muntanyes de Prades, que complementen la proposta de muntanya i natura del territori. Amb tot, és possible conèixer els recursos naturals, gastronòmics i històrics dels pobles de muntanya del Baix Camp.

Ferran Alexandri, director de la revista Muntanya, amb Jordi Gomà, gerent de Muntanyes de la Costa Daurada 

SITC-2012 (c) Alfred Montserrat

La revista Muntanya, editada pel Centre Excursionista de Catalunya, en sintonia amb les terres tarragonines i de l'Ebre, va iniciar un seguit de reportatges sobre aquestes zones de Catalunya a partir del núm. 897, amb "D'excursió en terres de dips", sobre les serralades del Baix Camp (el puig de la Cabrafiga, la serra de Llaberia i la muntanya Blanca), i va prosseguir en el núm. 898 amb articles sobre les muntanyes de la Tinença de Benifaçà i la baronia d'Escornalbou. Actualment està preparant nous treballs.

El collet del Lloro (Frares Encantats)

El collet del Lloro se situa entre el Lloro (dreta) i la Monja (esquerra), en una miranda molt elevada i de difícil accés.

Itinerari: 

• Del Bruc del Mig s'ha d'anar a passar per sota de les escoles i agafar la pista de l'esquerra. Trobem can Rovira i el camí de Can Salses i el Castell fins que arribem al clot del Tambor. 
• Seguint marques blaves, anem a buscar la carena que s'enfila entre el torrent del Tambor i el clot del Boixar fins a la cova del Cabrit a sota la Proa. És un camí que s'enfila dret per la roca, on hi ha algun pas que cal grimpar; però està molt ben senyalitzat. 
• Un cop a la cova del Cabrit, prenem el senderol de l'esquerra que flanqueja fins a la cova de l'Arcada. Hi ha un punt que intersecta amb el camí que ve de la font del Xebret. La cova de l'Arcada és una balma espectacular; es tracta d'un pont natural adossat a la paret del cingle, que té uns 20 m d'alt i 40 d'ample, encara que tan sols aprofundeix uns 5 m en la roca.

La cova de l'Arcada és una balma de grans proporcions.

• De la cova de l'Arcada seguim el camí i anem a buscar el torrent de les Grutes, que remuntarem. Hi ha un pas equipat amb esglaons de ferro abans de l'estació d'Assariar. Arribem al camí que va de coll de Porc al refugi Vicenç Barbé, a sota de l'agulla Gran del Pas del Príncep. 
• Ens desviem una estona per anar a veure la font de l'Esllavissada i el coll de Porc. Tornem enrere per aquest mateix camí fins a intersectar amb el torrent del Lloro.
• El camí, fortament ascendent, segueix el torrent entre arbres, roques i arrels. 
• Arribarem a la base de l'agulla del Dit; passsarem entre el Dit i el Dit Petit, per una bretxa estreta que separa les dues roques, on cal grimpar una mica.
• Arribarem a l'entroncament amb el camí de la travessa dels Frares; seguim endavant i a l'esquerra.
• Aviat el camí esdevé canal, molt dreta i erosionada, de pujada dificultosa, fins que arribem al collet del Lloro, entre la Monja, el Lloro i el Bisbe. Espectacular miranda del vessant nord de la muntanya.
• Des del collet del Lloro cal seguir les marques blaves en direcció descendent i en fort pendent cap a la Nina i el Morro Pla, per anar a buscar la canal Ampla i el refugi Vicenç Barbé.
• La tornada al Bruc es fa per l'Era dels Pallers.

Itinerari del Bruc del Mig fins al collet del Lloro i retorn al Bruc pel refugi Vicenç Barbé i l'Era dels Pallers.

Espectacular vista del Lloro i el Bisbe des del vessant nord de Montserrat.

Excursió: 3-3-12

Temps de camí: 4 h fins al collet del Lloro

Dificultat: mitjana-alta

Desnivell: 606 m

L'exili de la marededéu de Núria l'any 1936

L'edició de març de la revista Muntanya (nº 899) ha publicat un interessant article, escrit per Manuel Castellet, vinculat al santuari de Núria. Es tracta del relat curiós i sorprenent d'un viatge excepcional per la muntanya, des del Pirineu fins a Suïssa, amb l'objectiu de salvaguardar la marededéu de Núria, just en esclatar la guerra civil de 1936.

En els dies d'inci de la guerra civil, el 18-19 de juliol de 1936, Núria era ple d'estiuejants, que s'alarmaren de quedar aïllats, a banda del perill evident dels possibles excessos de destrucció que cometrien els milicians, quan arribessin. La imatge romànica de la Mare de Déu de Núria hauria estat un dels principals objectius. Mn. Bonaventura Carrera –mossèn Ventura, li deien–, aleshores el capellà custodi del santuari, s'endugué la marededéu en una motxilla, a través de la muntanya, cap a la Cerdanya; fins i tot la va enterrar a prop de Font de Segre, a l'espera de ser recollida per continuar el seu viatge d'exili fins a l'abadia d'Hautecombe a Suïssa.

Dibuix de mossèn Ventura d'allà on va enterrar la marededéu de Núria.

Imatge de la Verge de Núria tal com era el 1936.

L'itinerari que va fer Mn. Ventura des del santuari de Núria fins a la Cerdanya amb la maredéu.

¿Qui era mossèn Ventura?

El senyor Salvador Carrera, nebot de Mn. Ventura i una persona afabilíssima, ens ha fet arribar aquest apunt:

"Bonaventura Carrera va néixer a Sort, al Pallars Sobirà, en una família de poble coneguda des de feia generacions com els de Can Gutlleri Petit. La mare, vídua ben aviat, va destinar un fill a l'església, en Bonaventura, i l'altre al magisteri, en Salvador, que més tard esdevindria banquer.

Bonaventura Carrera era un home d'un gran caràcter i potser per això mai va fer de capellà de parròquia, sinó que ja des d'un bon començament fou el capellà administrador del santuari de Núria. Va ocupar el càrrec durant tota la seva vida, excepte els darrers anys que va baixar a Barcelona, a casa d'una família benestant.

A Núria, mossèn Ventura, a banda de complir les seves obligacions, es dedicava a la caça de l'isard i a la pràctica de l'esquí de muntanya, coses ben peculiars per a un capellà de l'època. Sovint baixava esquiant del santuari fins a Queralbs, on vivia durant els primers anys, tot seguint l'anomenat camí Vell. Mossèn Ventura era un bon lector i entre els llibres de la seva biblioteca s'hi troba la monumental Història nacional de Catalunya d'Antoni Rovira i Virgili. Va ser durant la seva estada al santuari que s'hi van celebrar les reunions de parlamentaris catalans, entre ells Francesc Macià, per elaborar l'Estatut de l'any 1931, anomenat per això, Estatut de Núria."

BIBLIOGRAFIA:

Manuel Castellet. "L'exili de la Mare de Déu de Núria". Muntanya 899 (2012): 40-49.

Avançament de la revista Muntanya 899 / març 2012

Conversa d'espeleologia amb Espartac Peran

Ahir dia 20 de febrer, en el programa "Divendres", el magazín de les tardes de TV3, que copresenta Espartac Peran, aquesta setmana desde Vallirana, vaig tenir l'ocasió d'intervenir com a convidat per parlar d'espeleologia.

A partir de la cova Bonica, ubicada al terme de Vallirana, coneguda per les troballes arqueològiques que es remunten a més de 4.000 anys aC, i que actualment és objecte de noves excavacions, vam fer un repàs sobre l'espeleologia a Catalunya alhora que presentàvem altres coves singulars.

Vallirana se situa a les serres d'Ordal del massís de Garraf, indret conegut sobretot per l'abundància d'avencs, i el lloc on s'iniciaren, a començaments del segle XX, les primeres exploracions espeleològiques científiques, a cura de Norbert Font i Sagué, considerat l'introductor de l'espeleologia a Catalunya. 

Entre comentaris de fets i anècdotes diverses sobre el món subterrani, vam fer un viatge virtual, amb imatges de vídeo, per la cova de Rialb o de l'Encantada (Queralbs, Ripollès); les coves del Salnitre, a la muntanya de Montserrat (Collbató, Baix Llobregat); la cova Meravelles (Benifallet, Baix Ebre), i la cova de la Font Major (Espluga de Francolí, Conca de Barberà).

(Trobareu més informació de la cova Bonica a Espeleobloc).

Noves clarícies sobre el nom de la cova del Tabac

La forta influència musulmana a Camarasa, municipi on se situa la cova del Tabac, i en general de les terres del Segrià i la vall d'Àger abans de la Reconquesta, i a causa de la presència del mot àrab tabbaq o tubbaq, que es va usar a Espanya i a Itàlia amb les formes tabacco, atabaca, altabaca com a nom d'algunes plantes medicinals, i encara l'arabisme tabaq en el sentit de 'paneret', 'covenet', m'havien fet pensar que aquest mot podria ser l'origen del nom de la cova del Tabac. Heus aquí el problema:

1. Algunes d'aquestes plantes medicinals (entre elles l'olivarda o l'eupatori) anomenades tabacco, que no podem afirmar que se'n trobessin a la rodalia de la cova del Tabac, tenien efectes ensopidors o causaven mareig; per la qual cosa, Coromines (DECat, VIII, 168) diu que és versemblant que els espanyols transmetessin a la planta americana 'Nicotiana Tabacum' (d'origen incert) el nom europeu, perquè els indígenes la usaven per embriagar-s'hi.
2. El sentit de l'àrab tabaq com a 'panereta' o 'covenet' s'entendria només si hagués passat a 'cova'; però tabac només té el sentit de 'paner' i és un mot exclusiu del català de València, i encara més conegut en castellà com a tabaque amb el mateix significat.

La cultura popular tampoc explica l'origen de tabac

Avui dia podem veure un panell informatiu a la cova del Tabac, de la Generalitat de Catalunya, on es dóna aquesta explicació imprecisa: "El nom de la cova del Tabac prové de la pols que segles enrere se n'extreia per barrejar-la amb el rapè".

No s'especifica la mena de pols, però la creença popular deia que era del guano dels ratpenats, habitualment emprat com a adob. El rapè és un preparat de tabac mòlt i generalment aromatitzat per ensumar; però el supòsit que s'aromatitzés amb merda de ratpenat cal retirar-lo de seguida perquè és inconcebible. 

Potser tindria més relació amb l'hàbit d'ensumar tabac, l'anomenat tabac de muntanya o àrnica, per les propietats esternutatòries de les seves flors; però l'àrnica habita als prats subalpins de sòl àcid dels Pirineus i d'una gran part de l'Europa humida, difícil de trobar en la sequedat del Mont-roig, a les serres marginals del Prepirineu.

També hem de desestimar que el nom de la cova del Tabac vingués del contraban del tabac dels fumadors, segons la descripció de Francisco Zamora de l'any 1788 en parlar de Camarasa, on afirma que els contrabandistes guardaven a la cova del Tabac les tres espècies de tabac en pols malgrat les mesures del rei per tancar-la. Tot pot ser, però res a veure amb l'origen del nom. Ni tampoc cal perdre el temps en identificar tabac amb el tàvec o l'enganyapastors, anomenats també amb aquest nom. Ni encara amb l'apunt, prou interessant, que pels voltants de Lleida, de cert tipus de barrancs en diuen tabacs.

L'etimologia veritable de Tabac (però no tabac)

Novament Coromines, a l'Onomasticon Cataloniae (VII, 200), el recull més exhaustiu dels noms de lloc i de persona de tot el domini lingüístic català, aclareix la qüestió. Resulta que Tabac és el nom de diverses localitats, ja antigues, de la Catalunya occidental. Tabac és el nom aplicat a tres llocs diferents des dels segles XI-XII dins la zona de Noguera-Segrià:

1. Localitat antiga, Segre amunt de Balaguer, documentada el 1156 com Atabach; el 1450-52 apareix documentat Tabac (després Tabach), un lloc o terme prop de Camarasa, que permet identificar-lo sens dubte amb la nostra cova del Tabac.
2. Tabac és un despoblat del terme d'Alguaire, documentat ja el 1083.
3. La Torre de Tabach figura com un lloc de terme de la Lleida sarraïna en el segle XII.

Per tant, Coromines no dubta que l'etimologia d'aquest nom de lloc és preromana. No només no té res a veure amb la Nicotiana, sinó tampoc amb l'arabisme tabac 'paneret'. Cal relacionar-lo amb el mot ibèric Tauacca-, documentat en inscripcions ibèriques, i documentat com a TAVACCA en una inscripció hispano-llatina.

Davant del problema d'entendre l'ibèric, Coromines proposa que el sentit de TAVACCA, segons la naturalesa dels llocs designats, podria estar relacionat amb la noció de 'torre' o puig o lloc fortificat, i també la cova del Tabac es podria entendre com una fortificació campal. De fet, aquesta cova, d'enorme boca, dóna pas a una galeria de grans dimensions poc freqüent a Catalunya.

Duet: els dos dibuixos que Carles Pujol ha fet per al CEC

El 16 de gener passat es va inaugurar a la sala d’exposicions Albert H. Gordon del Centre Excursionista de Catalunya l’exposició «Duet» de Carles Pujol. 

En el trajecte artístic del videoartista Carles Pujol, el dibuix ha estat i és un principi primordial, en constitueix el fonament i una pràctica constant. La naturalesa de les seves obres sobre paper es basa en conceptes de composició i de geometria, de línies i colors que comparteixen l’espai. Molt sovint, constitueixen solucions que aplica a les seves videoinstal·lacions. 

Amb aquest criteri va dibuixar el cartell per a la trobada dels Països Catalans del 2004 i el cartell de celebració del 40è aniversari de la revista Muntanya. Es tracta de dues obres adients als motius que les van impulsar. Simbòlicament, els colors actuen en el cartell de la trobada i estableixen una clara referència als Països Catalans, mentre que la forma que tanca i inclou el text suggereix la unitat i el sentit de germanor de la trobada. Al cartell fet per a la revista Muntanya, el triangle negre sobre fons blau evoca el simbolisme de la muntanya i del cel. 

La mostra ofereix les obres que van conduir a la solució final impresa, és a dir els diversos passos o estadis del procés de creació, des de la idea original fins a la resolució final.

L'exposició també compta amb la projecció d'un documental produït per la Universitat Autònoma de Barcelona, per a la TV Educativa Iberoamericana, on diversos crítics comenten l'obra artística de Carles Pujol.

Exposició

Del 16 al 30 de gener 2012

Sala d'exposicions Albert H. Gordon

De dilluns a divendres de 16:30 a 21

Centre Excursionista de Catalunya

Carrer del Paradís, 12

(c) Roger Rovira, per les fotos

Un itinerari d'altura pels Carcaixells d'en Dalmau

Espai d'interès natural de les Cadiretes (Baix Empordà)

Els Carcaixells d'en Dalmau és un cim del municipi de Santa Cristina d'Aro format per una carena granítica on podem trobar un seguit de bonys de noms suggeridors (Teto, Escanill, Suro, roca Llisa, Bec, Punxa o Enforcadura). Es tracta d'uns relleus que s'han d'anar superant amb l'ajuda d'instal·lacions artificials fixes, com ara cadenes, cables i cordes, sense deixar al marge un pont penjat  que permet creuar damunt d'un tall profund que separa dos blocs rocallosos.

Entre Llagostera i Santa Cristina d'Aro, poc abans d'arribar a aquesta darrera població, a la dreta s'inicia una carretera que duu a Solius. No es triga a veure el mas Pla. Davant mateix, una pista porta a can Llauradó, on es pot deixar el cotxe. Comencem a caminar per una pista de sauló (sorra resultant de la descomposició dels granits). Per fer aquest recorregut cal seguir el camí senyalitzat pel PR en direcció al Montclar.

Aquest itinerari està publicat de manera més completa a Muntanya 889 (2010): 50.

(c) Alfred Montserrat, per les fotografies.

(c) Albert Martínez, pel mapa.

Tertúlia de muntaya a "El Club del buen Turismo"

El passat 2 de gener es va emetre una tertúlia sobre viatges, relaxació i muntanya el "El Club del buen Turismo", un programa de Ràdio Kanal Barcelona dirigit per Manuel Matellán que s'emet de dilluns a divendres de 6 a 7 de la tarda i que tracta fonamentalment de planificar propostes engrescadores de viatges. Van intervenir el següents convidats:

• Thiago Massi, educador del mètode DeRose,
• Enrique Fernández de Alarcón, Sales Manager de Somriu Hotels, i
• Ferran Alexandri, director de la revista Muntanya.

La revista Muntanya va aprofitar aquesta ocasió per parlar del Centre Excursionista de Catalunya i les seves activitats, i també per presentar la darrera edició d'aquesta revista, que corresponia al número 898 (desembre 2011).

Més informació al bloc de la revista Muntanya i a Ràdio Knal Barcelona 106.FM 

Estat selvàtic a l'avenc de la Miloquera

L'avenc de la Miloquera, ubicat al vessant sud del turó de la Miloquera, damunt de la població de Marçà (Priorat), està format per una gran esquerda amb quatre boques d'accés a l'interior: la Miloquera Petita, el pou del Cireret, el pou dels Ossos i el pou del Pastoret. Actualment, aquesta gran esquerda inferior (hi ha una altre esquerdament principal superior) està cegada per la vegetació i també per petits murs d'obra de pedra seca. Això fa gairebé impracticable el descens i el reconeixement dels pous d'accés a l'avenc (llevat d'un pouet on localitzem un espit, que podria ser el pou del Cireret). Sembla que tota l'esquerda s'hagi reblert de vegetació, però també, en alguns punts, de terra i murs de contenció.

El camí de l'avenc de la Miloquera

Tot i que la senyalització és bona fins al cim del turó de la Miloquera (pals indicadors, fites i pintura), no està indicat el lloc on s'ubiquen el pous d'accés a l'avenc, que queden coberts per l'abundant vegetació selvàtica i l'abandó (segons la visita que vaig fer el passat 29 de maig).

De Marçà cal anar a l'església i seguir el carrer amunt en direcció a la muntanya. En acabar-se el carrer surt la pista amb indicació al turó de la Miloquera. La pista continua fins a un pàrquing; cal seguir cap a la dreta, on hi ha una indicació dels avencs, senyalitzat amb el PR C91, que forma part de l'espai d'interès natural de la serra de Llaberia. Aquest PR, rodeja el turó, i cal abandonar-lo a mà esquerra en una fita que va en direcció al cim. Hi ha uns 8 minuts a peu des de Marçà fins a aquest punt. A partir d'aquí el camí està senyalitzat amb fletxes de pintura blava i fites fins que arribem a l'esquerda del vessant sud. Paral·lel a l'esquerda hi ha un caminet que duu fins al punt més elevat del turó, on encara es veuen les restes del castell de Marçà, esmentat ja el 1153, així com les restes d'una església de forma absidal que data del segle XIII. Al cim també hi ha un important aflorament de calcàries i presència d'esquerdes i avencs, com l'avenc de les Perles i l'avenc del Pastor. Des d'aquest punt s'observa una excel·lent vista de Marçà:

El cau de la miloca

És probable que el curiós nom de miloquera provingui de miloca, un ocell rapaç de la família de les estrígides, espècies Strix funerea i Otus vulgaris, semblants als mussols, que haurien fet el cau a les esquerdes i els avencs, llocs on solen habitar aquests ocells. Joan Coromines diu que les miloques són ben conegudes per tot el domini oriental, però especialment al Priorat, encara que, de fet, avui no n'hi hagi pas al turó de la Miloquera, d'aquestes bestioletes. L'any 1998 vaig visitar per primera vegada aquest avenc, i em vaig adonar de seguida de la presència de guano per les parets de l'esquerda i el fons de l'avenc, que no era originària de ratpenats, sinó segurament de mussols.