Especial Andorra de la revista Muntanya

Nº 891 (OCTUBRE 2010)

ARTICLES

Un tomb per l'Andorra lacustre, per F. Xavier Gregori.

Una petita travessa per conèixer alguns dels estanys que engalanen la muntanya andorrana. Una ruta per fer en dues jornades passant pels refugis dels Estanys de la Pera, Perafita i de Fontverd. Des de Catalunya fins a la vall de Madriu.

Itineraris naturalistes a les valls d'Andorra, per Ferran Alexandri.

Observar la natura d'una manera didàctica o simplement ficar-nos en la bellesa del paisatge pirirnenc, especialment en la flora i la fauna, és l'objectiu que proposem en aquestes rutes ecoturístiques a través de paisatges naturals protegits.

Mont Damavant, el sostre de Pèrsia, per Txema Castiella i Marta Carranza.

El Damavand (5.671 m) és el pic més alt i emblemàtic de la serralada dels Elburz, un sistema muntanyós amb més de 70 cims que superen els 4.000 m, i que recorre d'oest a est el nord de l'Iran, de forma parale·la a la costa de la mar Càspia.

N. Font i Sagué, excursionista. Les "Impressions d'istiu", per Enric Aragonès i Valls.

No hi ha dubte que Norbert Font i Sagué va ser, entre moltes coses que fan que cent anys no hagin pogut esborrar, un gran excursionista. Publiquem aquestes impressions: una ascensió al Pedraforca i una altra per les altes valls del Ter.

Revista Muntanya

Centre Excursionista de Catalunya

www.cec.cat (podeu descarregar-vos la revista en aquest lloc web, en l'apartat de Publicacions)

Apunt de Ferran Alexandri

Una 'bòfia' és una cova i una dolina

La bòfia de Sant Jaume o de la Boixadera dels Bancs (-37 m de profunditat i 479 m de recorregut) és una cova ubicada al municipi de Montmajor (Berguedà), a prop del casal de Boixadera i de la capella de Sant Jaume. S'hi arriba per la carretera de Berga a Solsona, en el desviament cap a Capolat. És també una de les 26 cavitats de Catalunya anomenades amb aquesta curiosa designació de 'bòfia'.

L'any 1996 vaig escriure un article (Espeleòleg 41) on explicava l'origen i la difusió d'aquest mot en el nostre domini lingüístic, sobretot geogràficament, perquè resultava que la majoria de 'bòfies' es localitzaven a l'Alta Catalunya, és a dir: l'Alt Urgell, el Berguedà i el Solsonès, i un cas aïllat de l'Alt Camp. Aquest treball d'investigació va ser utilitzat després per fer una difinició científica en el nou Diccionari de Geologia de l'Institut d'Estudis Catalans (1997), del qual actualment ja disposem la versió on-line per poder consultar-lo lliurement. Diu així:

bòfia f. 1 Clotada produïda a terra per l'acció de les aigües de pluja (Solsona, Cardona, Plana de Vic). 2 Clotal ple de gel (Solsonès. Es tracta de la bòfia a la muntanya que duu aquest nom (la Bòfia), al N de coll de Pal). 3 Clotada fonda, clotada descarnada per les aigües. [DECC] 4 Cavitat [...] produïda per bofegament; avenc; embut d'ensorrament a causa de la dissolució de materials del subsòl (sal, guix). Ètim: Segons el DECat, bòfia ve del llatí fovea, 'clot', per metàtesi. Per les observacions fetes al terreny i per les descripcions, bòfia és el sinònim català de dolina i no de avenc, com proposa Ferran Alexandri (1996), tot i que avenc i dolina són termes geològicament afins. El terme bofegament introduït en la descripció del DLC indueix a confusió. V. dolina.

Apunt i fotografia de Ferran Alexandri.

Descobrir l'Iran sota terra

Troballes arqueològiques i biospeleològiques a la cova de Ghar Sarab (Chaharmahal-Bakthiari, Iran)

L'any 2002 un equip de l'ERE del Centre Excursionista de Catalunya va estar a l'Iran, un país poc freqüentat pels espeleòlegs i també per molts viatgers, a causa dels prejudicis que els mitjans difonen equivocadament, perquè, de fet, l'Iran és un país extraordinari, de gent hospitalària i amable. 

Vam centrar les nostres investigacions a la zona central de les muntanyes dels Zagros, on vam explorar dues coves força interessants: Ghar Sarab i Ghar Pa Alam (aquesta darrera excavada en guixos); però de la primera, vam poder aportar material arqueològic i biospeleològic de gran interès.

Ghar Sarab és una cova que en les primeres galeries i sales, avui dia fòssils, haurien estat utilitzades per les seves dimensions i condicions d'espai com a refugi humà. Al terra s'hi observaven signes evidents d'haver practicat petites excavacions recents, de manera rudimentària pels naturals de la regió, a la recerca segurament de tresors amagats, a causa de les històries misterioses i llegendàries que es conten del riu sagrat que neix en aquesta cova. El més curiós va ser que encara vam tenir l'oportunitat de recollir les mostres de ceràmica que apareixen a la fotografia que, segons l'apreciació feta pels experts del Museu Arqueològic de Catalunya, aquestes peces (fragmens de vasos i gerres globulars de ceràmica feta a mà) tindiren una antiguitat d'entre 2.000-3.000 anys, i serien part de la ceràmica que fabricava recipients per fer bullits.

El temps que vam dedicar a la captura de fauna cavernícola va donar com a resultat el descobriment d'aquest coleòpter troglobi que bé podria ser una nova espècie. Aquests escarabats els vam trobar en zones profundes de la cova, fins i tot a prop del nivell del riu. Carles Hernando (Museu de Ciències Naturals del Barcelona) ha determinat que es tracta d'un coleòpter del gènere Catops, emparentat amb un grup d'espècies gegants pròpies de l'Àsia central (Catops geganteus), d'una longitud que s'acosta als 7 mm. Encara espero amb ànsia la confirmació d'aquesta notícia, i que aquest animaló pugui ser algun dia un Catops geganteus Alexandrii.

Podeu descarregar-vos l'article complet ("Iran, un carst per decobrir") publicat a les revistes Muntanya 870 (2007) i Subterránea 29 (2008).

Aquests treballs meus també han estat referenciats a Iran Cave Directory (2nd edition). Berliner Llöhlenkundliche Berichte (Band 37), directori actualitzat sobre les cavitats i l'espeleologia realitzada a Iran per grups de tot el món. A cura d'Ezzatollah Raeisi & Michael Laumanns. ISSN1617-8572. Berlin, 2009.

Apunt de Ferran Alexandri.

La jungla del treball en època de crisi

Ahir es va presentar a la sala d'Àmbit Cultural de El Corte Inglés de Barcelona (av. Portal de l'Àngel) un nou llibre de l'autora Glòria Gómez de la Tia. 

La jungla del treball en època de crisi és una obra satírica amb un humor intel·ligent, àcid i transgressor. I una autora amb un estil àgil, propi i, sobretot, diferent. En aquesta obra hi desfilen els empresaris que només volen treure benefici sense importar-los res ni ningú, els companys i els no tan "companys", el personal directiu amb les seves dèries i els caps amb ganes de control. En definitiva, una mirada crítica i humorística sobre el món laboral i la crisi que ens envolta.

Glòria Gómez de la Tia és escriptora, documentalista i professora de tallers de novel·la, conte i poesia. Ha publicat narrativa per a infants, com ara El millor detectiu del món (2000); poesia per a adults: Laberint (2008) i la trilogia El fil de la memòria, Començo oracles i Tanco oracles (2008).

La darrera obra, doncs, La jungla del treball en època de crisi, és un llibre ben fet, molt amè, on ben segur tots els lectors reconeixerem perfectament com n'és de difícil sobreviure en la jungla del món laboral; però, això sí, en un to burleta i divertit que ens farà passar una estona ben agradable.

La jungla del treball en època de crisi

Glòria Gómez de la Tia

Primera edició: Barcelona, juliol 2010

Col·lecció Perspectives, 1

Horitzó Llibres

Apunt de Ferran Alexandri

Una nova edició del "Llibre de Fortuna e Prudència" de Bernat Metge

Ahir es va presentar oficialment a la sala d'actes del palau Requesens, seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, l'edició crítica del Dr. Miquel Marco del Llibre de Fortuna e Prudència de Bernat Metge. Aquesta nova edició ha estat publicada per l'Acadèmia, amb col·laboració d'IVITRA i Digicotram-Prometeo (Universitat d'Alacant). En l'acte van intervenir la Dra. Júlia Butinyà, catedràtica de literatura catalana medieval de la UNED i acadèmica de la institució organitzadora; el Dr. Vicent Martines Peres, catedràtic de literatura catalana medieval i les seves relacions romàniques, de la Universitat d'Alacant, i el Dr. Miquel Marco, que va fer una exposició brillant sobre l'estudi d'aquesta nova edició filològica de l'obreta de Bernat Metge. L'acte també va comptar amb la presència del Dr. Antoni M. Badia i Margarit.

El Llibre de Fortuna e Prudència fou escrit l'any 1381 per Bernat Metge. És una paròdia del gènere literari del debat, i dins d'aquesta estructura típicament medieval, l'autor inclou una sèrie de reflexions i pensaments, que rebutgen la filosofia escolàstica i donen a la seva obra un clar contingut conceptual humanista.

A Miquel Marco, que entén la filologia des del vessant ampli -no pas l'estret i pobre- del vocable, l'interès per aquesta obra el va portar a trobar noves fonts literàries, principalment ran del vessant filosòfic i dels continguts. Fonts que són el mitjà que va utilitzar Metge per tal de poder establir una lectura interactiva amb el seu text, alhora que li donaven peu a una conversa continuada amb el lector. (Pròleg, a cura de J. Butinyà).

www.bonesllettres.cat

Apunt de: Ferran Alexandri.

Ferran Alexandri presenta el darrer llibre de Lluís Grifell

La nova obra de Lluís Grifell (autor de Memòries i aventures d'un temps i un país. Catalunya 1930-1950) la vaig presentar el passat 23 de setembre a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya. Van intervenir en la taula rodona el lingüista Josep Ruaix i l'historiador Antoni Pladevall.

Aquest llibre recull les vivències i les anècdotes que l'autor visqué durant un viatge a l'URSS l'estiu de l'any 1977. El text és un relat senzill, a partir dels apunts recollits sobre el terreny, que té com a objectiu principal fer una exposició distesa d'aquell país i la seva societat tan aïllats de nosaltres durant molts anys a causa de la guerra freda, del teló d'acer i del mur de la vergonya. Un país que obre portes a mig camí de la dècada dels anys setanta amb l'excusa d'uns Jocs Olímpics: els de Moscou de 1978.

Lluís Grifell és un home que valora positivament les ciutats que va veure, els monuments i els paisatges, però especialment les persones amb qui va tenir un tracte proper. Es va trobar amb un país convençut políticament, disciplinat, que al mateix temps venera i recorda els combatents que l'han defensat; va constatar l'ambient artístic i romàntic però també expeditiu. En resum, va viatjar al país del pèndol.

Viatge al país del pèndol. L'URSS de 1977

Zenobita Edicions (www.zenobitaedicions.com)

PVP: 15 €

Fotografia: Roger Rovira

L'Alpenzoo d'Innsbruck, un zoo únic al cor dels Alps

El zoo alpí d'Innsbruck és el parc zoològic més alt de tot Europa (750 m). Ubicat als boscos de la Nordkette, actualment també s'hi pot arribar amb el funicular de la ciutat que puja a aquesta serralada, fins al cim de Hafelekar. En aquest zoo hi viuen més de 2.000 animals europeus autòctons de 150 espècies diferents, en un entorn natural adequat a les seves necessitats.

Protegir el medi ambient, conservar el patrimoni natural i actuar en defensa dels drets dels animals són tasques que, totes juntes, poden arribar a crear una esperança per a la humanitat. Des de fa alguns anys, els principals parcs zoològics i aquaris del món s'estan esforçant per canviar la seva imatge i deixar enrere la mera exposició d'animals per passar a fer tasques de protecció, investigació i preservació de moltes espècies.

L'any 1962 es va inaugurar a Innsbruck un nou concepte de parc zoològic, un espectacular recinte on els animals no només poden sentir-se més lliures, protegits i respectats que en altres parcs, sinó que també viuen en el seu veritable hàbitat, els Alps.

A l'Alpenzoo es poden veure els animals en àmplies zones tancades dins de la muntanya mateixa, sense arribar a ser pròpiament gàbies. El visitant pot veure com viuen en el seu hàbitat els llops, els cérvols, el trencalòs, el linx, els óssos o les serps. A més a més del pla de conservació, el zoo lluita constantment per poder introduir en el seu entorn natural les espècies amb més perill d'extinció, com ara l'ós o el linx.

Un article més extens sobre aquest zoo, junt amb una entrevista al seu director Michel Martys, es va publicar a la revista Muntanya 887 (2008): 14-17.

Més informació: www.alpenzoo.at

Apunt de Ferran Alexandri

Fotografia: Alpenzoo M. Martys (1 i 2) i Roger Rovira (3 i 4)

Innsbruck i els seus pobles encantadors

Els darrers dies a la capital del Tirol són plujosos. La Verena ens porta fins a Mutters, un petit municipi als afores d'Innsbruck, d'aquells que hom sol anomenar pobles amb encant. Certament, aquesta és una bona observació. Són pobles de postal, encantadors.

Les esglésies del Tirol tenen un campanar típicament punxegut, d'un verd curiós, que, per dir-ho amb mots baudelerians, al sarcàstic espai d'una blavor avui no massa cruel, sembla que adrecin el campanar agut, amb àvides mirades, un repte al déu en el seu cel. 

Són pobles solitaris, almenys en aparença, perquè la gent fa vida a les cases i no al carrer. Són petits llogarets tranquils enmig dels Alps, envoltats de muntanyes sensacionals, que al breu estiu són un esclat floral, que l'ull del fotògraf no pot deixar de copsar.

El marcòlic vermell (Lilium martagon), de flors capbaixes i pètals de color rosa encarnat amb taques purpúries, altiu i fresc, és una mostra de la flora alpina que podem trobar per aquestes contrades dels Alps d'Àustria.

Innsbruck, juliol del 2010

Apunt de Ferran Alexandri

Fotografia de Roger Rovira

La revista Muntanya al QUIOSC.CAT

Enguany el QUIOSC.CAT és present a la Setmana del Llibre en Català que se celebra del 10 al 19 de setembre al parc de la Ciutadella. El QUIOSC.CAT és una acció de promoció continuada de les publicacions que formen part de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC).

El QUIOSC.CAT és un megaquiosc organitzat per l'APPEC que reuneix l'actual oferta de publicacions d'informació general i especialitzada escrites en català i que es difonen als Països Catalans, fet que afavoreix la difusió del sector de les revistes.

El QUIOSC.CAT és una plataforma per a l'activitat cultural i lúdica amb revistes per a tots el públics, sectors i edats, amb presència i difusió als mitjans de comunicació locals i nacionals. El Quiosc engloba mitjans de comunicació, editorials i administracions, amb un fons superior als 10.000 exemplars a la venda. Així mateix, el Quiosc representa una eina eficaç per a l'activació del coneixement i, per tant, de subscripcions i vendes de revistes.

La revista Muntanya és present en cada edició del QUIOSC.CAT.

Apunt i fotografia de Ferran Alexandri. 

Més informació a les revistes.cat.

Un patrimoni cultural exclusiu a la capital dels Alps

Innsbruck, reflexos daurats i ambient urbà

La Teulada d'Or (Goldenes Dachi) és l'emblema més famós de la vila, ubicada en el barri gòtic i casc antic d'Innsbruck. Aquest edifici està recobert amb 2.600 teules de coure daurades al foc amb 12 kg d'or. Fou fet construir per l'emperador Maximilià I en la casa que havia estat l'antiga residència de l'arxiduc Friedrich IV, quan aquest es va casar amb Blanca Maria Sforza de Milà. És un mirador de luxe, on el monarca tenia el costum de sortir-hi en el decurs de les festes i desfilades. Innsbruck va ser la ciutat preferida pels Habsburg (regnaren 800 anys), que la van convertir en centre de moda i la dotaren de l'esplendor que encara avui dia pot copsar el visitant.

Aquesta és la sala dels Gegants (Riesensaal) del palau imperial d'Innsbruck, seu dels emperadors austríacs i dels sobirans del Tirol. L'arxiduc Siegmund der Münzreiche, comte del Tirol, va fer construir una fortalesa. El seu successor, Maximilià I, la va ampliar substancialment. Amb l'emperadriu Maria Teresa va adoptar l'estil barroc tardà actual. En aquesta sala es poden veure els retrats de l'emperadriu, el seu espòs i els seus fills; el sostre, d'una bellesa sublim, mostra pintures al·legòriques a la història d'aquest país, que es poden observar amb força detall reflectides als miralls situats al terra de la sala.

Els emblemes familiars són una mostra daurada que podem veure pels carrers del barri antic d'Innsbruck. Penjats a les façanes de les cases, de les botigues, ens indiquen bellament els senyals distintius d'aquelles famílies que no pertanyien a la noblesa, però que representen una mostra viva dels gremis i els oficis.

L'edifici Heblinghaus, una majestuosa casa d'estil rococó enfront de la Teulada d'Or, dóna un toc senyorial al nucli central de la ciutat, mesclat amb el bull-bull dels bars, restaurants i botigues d'aquests carrers peatonals. L'estructura principal d'aquesta casa és del segle XV, però la decoració rococó de la façana prové de mitjan segle XVIII.

Maria-Theresien-Strasse és el carrer comercial més conegut d'Innsbruck, que ha seguit els plans dels arquitectes Alles wird gut. Aquest carrer ha estat transformat en una gran zona peatonal molt apreciada pels habitants de la ciutat i també pels visitants. És un ambient urbà amb majúscules, en una ciutat de 130.000 habitants, preciosa, tranquil·la, neta, sense soroll ni embossos.

Apunt de Ferran Alexandri

Fotografia de Roger Rovira

Més informació a: www.innsbruck.info