diumenge, 31 de juliol del 2011

Excursions a l'interior de la terra. Introducció


Les excèntriques són boniques concrecions estalactítiques de calcita o aragonita que podem trobar en algunes coves. Foto: Roger Rovira (c)


Les coves i avencs sempre han despertat una forta atracció a tothom, tant excursionistes com espeleòlegs o amants del paisatge; fins i tot, els respectables diumengers. La causa podria tenir un origen metafísic. És cert que des d'antic hi ha hagut sempre una tendència a pensar que les coves són una porta al més-enllà, un accés a l'altre món, segurament per la seva ubicació sota terra.

Els antics grecs creien que els avencs i les coves eren l'entrada a l'avern, al regne subterrani d'Hades, el déu dels morts, on, al principi, els difunts deambulaven llanguint com fantasmes; però, més endavant, les tradicions convertirien aquest lloc en un pou de turments per als condemnats. Creien que després de la mort hi havia d'haver una recompensa per als bons i un càstig per a aquells que havien dut una mala vida. Vet ací els rius infernals del Cocit i l'Aqueront, braços de l'Estígia, que comunicava amb l'estage romàtic de l'hades per un engolidor pregon i tenebrós.

Gairebé en totes les cultures, el món subterrani ha afavorit l'explicació d'històries de tota mena relacionades amb l'altre món, la mitologia i l'aparició fins i tot d'un animisme fantasiós. Des de llocs sagrats destinats a l'enterrament fins a caus de bèsties fabuloses com els dracs. I encara més: coves que amaguen tresors valuosíssims o coves que són refugi de bandolers i contrabandistes.


Aquesta aranya és una mostra real de la veritable fauna cavernícola. Foto: Ferran Alexandri

Però, també, cal no oblidar el passat prehistòric, en què la cova ha estat un espai de vida i aixopluc. La prehistòria és un període molt llarg en l'aventura de la humanitat, de les societats que existiren abans de l'ús de l'escriptura, que va començar fa entre dos i tres milions d'anys i que acaba fa només uns quants segles. I tot plegat, el període de l'home és tan sols un esdeveniment molt petit amb relació a la història de l'Univers. I el pas dels primers homes en la vida cavernícola, i també després, en la història de l'espeleologia, encara és més curt.


N. Font i Sagué i M. Faura i Sans abans de baixar a l'avenc d'en Roca l'any 1907 en presència del guia Serafí Alemany. Foto de Josep M. Co de Triola (AFCEC)

Títol: Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleplògics.
Autor: Ferran Alexandri.
Edició: Barcelona, març del 2011.
Editorial: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Col·lecció: Guies del Centre Excursionista de Catalunya, 28
Pàgines: 127.
ISBN: 978-84-9883-355-3.

Ja és al carrer la revista Muntanya 896 (agost)


Sumari:
  • Passejant pel Montgrí, per Alfred Montserrat Nebot
  • Andorra, un dia de ferrades, per Marc Umbert Llorens
  • La ruta dels Gegants, per Jordi Ollé Marrasé
  • Els Highlands, l'Escòcia més salvatge, per Toni Sales
  • La via romana de Capsacosta, per J. Rovira, I. Forcada i J. Jordana

Més informació al bloc de la revista Muntanya:

Walchsee, autèntic Tirol d'Àustria


Walchsee és un municipi del Tirol (Àustria), del districte de Kufstein, ubicat a la vall inferior de l'Inn, a tocar de la immensa serralada muntanyosa del Kaiser Wilder. El llac de Walchsee fa gairebé 100 ha, amb una temperatura a l'estiu que pot assolir el 20ºC, una excel·lent qualitat de l'aigua, ideal per al banys i els esports aquàtics.


La llegenda de Walchsee

Diuen que fa molts, molts anys, en aquest mateix indret de Walch on hi ha el llac (see) hi havia hagut un gran bosc. Era un bosc especial, amb animals màgics i plantes rares. En els extrems oposats del bosc hi vivien dos pagesos tossuts, que tots dos es pensaven que el bosc era seu. Al principi van discutir sobre això, després s'escridassaren i es barallaren i lluitaren per la propietat d'aquest bosc. Com més temps passava, la disputa es feia encara més gran, i cada vegada que es trobaven al bosc es barallaven i no volien admetre de cap manera que el bosc no era "seu". En una d'aquestes conteses, de sobte el cel s'enfosquí i començà a tronar i llampegar fins que se sentí una gran explosió. Després, silenci. Quan es féu la llum, el bosc sencer havia desaparegut i al seu lloc hi havia un gran llac. Ningú no tornà a veure mai més els dos pagesos.

diumenge, 10 de juliol del 2011

Les boires de la Mussara


Des del cingle de les Airasses observem aquesta vista de les muntanyes de Prades, entre cingleres espectaculars, sovint cobertes per la popular boira mussarenca, un llogaret màgic caracteritzat per la solitud i la bellesa del paisatge.


La Mussara és avui un poble ruïnós a causa de l'abandonament que va patir l'any 1959. La carretera acaba davant la bassa i les ruïnes de l'església, dedicada a Sant Salvador. El poblet havia aplegat una vintena de cases al voltant d'aquesta església i també algunes altres d'esparses pels encontorns. 


A la punta de les Airasses, l'extrem del cingle on es va bastir el poble, hi havia hagut l'antic refugi que el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) va construir l'any 1926, ara també en ruïnes, però des d'on es pot contemplar en dies clars una de les millors panoràmiques de la plana del Camp de Tarragona, amb la costa mediterrània al fons. Es tracta d'un lloc idíl·lic, molt elevat, ple de cingles i nombrosos penyals, punt de partida d'excursions ben interessants.

Trobareu la descripció d'un itinerari a través dels cingles i boscos de la Mussara al meu llibre:
Turisme tranquil 1. Guia RACC/ Ed 62, Barcelona 2006. Pàgs. 98-101.
Properament, la revista Muntanya publicarà un ampli reportatge sobre les muntanyes de la Costa Daurada.
(C) Ferran Alexandri, pel text i les fotos.

diumenge, 3 de juliol del 2011

Tomb de les Neres, nou camí interparroquial d'Andorra


Una ruta, recentment inaugurada, per gaudir dels boscos d'alta muntanya
Es tracta d'un recorregut de 8 km i un desnivell de 198 m que transcorre pels boscos i prats de les parròquies de Canillo, Encamp, Ordino i la Massana, amb una durada aproximada de 3 hores. El camí se sol iniciar al coll d'Ordino; és una ruta circular.


Per passejar i córrer és una ruta de nivell moderat. Per fer-la amb BTT,  té una dificultat mitjana-alta. Per descobrir la vegetació, la fauna i els paisatges és una ruta ideal per a nens. Per admirar els grans paisatges és una ruta que obre l'angular a moltes valls i cims de la geografia andorrana.


La revista Muntanya, en l'edició de juny (896) presentarà oficialment i amb més detall aquesta ruta.
Fotografies de Roger Rovira.

La via ferrada d'Enclar (Andorra)


Des de fa uns quants anys, les vies ferrades han anat guanyant adeptes als Països Catalans gràcies a les noves obertures d'itineraris i al seu bon equipament. Les vies ferrades són una manera relativament fàcil d'endinsar-se a la verticalitat. De fet, amb un curs de tècniques d'assegurament i de ràpel es podrà gaudir de sensacions impressionants, abans només a l'abast dels escaladors.


Andorra va decidir fa uns anys invertir en noves ferrades com a atractiu turístic per als amants dels esports de muntanya. Avui dia hi ha 17 vies ferrades concentrades en una zona no massa extensa, fet que converteix aquest racó dels Pirineus en un destí imprescindible per als amants d'aquest esport.


La ferrada de Sant Vicenç d'Enclar és una via molt maca. L'itinerari va superant uns quants ressalts fins a situar-se en un esperó aeri. Es passa també per un parell de rampes de roca equipades amb cadenes per a les mans i cables per assegurar-nos. Després d'una petita travessa per unes terrasses arribem a la part final de la ferrada. Aquí trobarem un llarg desplomat molt exigent físicament, però ben equipat. Després d'això se segueix pel fil d'un esperó rocallós, més tombat, que enllaça plaques llises de roca, fins a superar un petit bloc enmig del bosc. El final de la via és a sota mateix de l'ermita de Sant Vicenç d'Enclar, un bon mirador de la vall d'Andorra.


Dades tècniques
Desnivell: 170 m
Recorregut: 250 m
Orientació: E
Aproximació: 5 min
Tornada: 25 min
Dificultat: D
Horari/via: 1 h

Fotografies de Roger Rovira. Un reportatge més extens sobre les vies ferrades d'Andorra es publicarà a l'edició d'agost de la revista Muntanya.