Ferran Alexandri

Duet: els dos dibuixos que Carles Pujol ha fet per al CEC

2012-01-21T19:11:00.000+01:00

El 16 de gener passat es va inaugurar a la sala d’exposicions Albert H. Gordon del Centre Excursionista de Catalunya l’exposició «Duet» de Carles Pujol.

En el trajecte artístic del videoartista Carles Pujol, el dibuix ha estat i és un principi primordial, en constitueix el fonament i una pràctica constant. La naturalesa de les seves obres sobre paper es basa en conceptes de composició i de geometria, de línies i colors que comparteixen l’espai. Molt sovint, constitueixen solucions que aplica a les seves videoinstal·lacions.

Amb aquest criteri va dibuixar el cartell per a la trobada dels Països Catalans del 2004 i el cartell de celebració del 40è aniversari de la revista Muntanya. Es tracta de dues obres adients als motius que les van impulsar. Simbòlicament, els colors actuen en el cartell de la trobada i estableixen una clara referència als Països Catalans, mentre que la forma que tanca i inclou el text suggereix la unitat i el sentit de germanor de la trobada. Al cartell fet per a la revista Muntanya, el triangle negre sobre fons blau evoca el simbolisme de la muntanya i del cel.

La mostra ofereix les obres que van conduir a la solució final impresa, és a dir els diversos passos o estadis del procés de creació, des de la idea original fins a la resolució final.

L'exposició també compta amb la projecció d'un documental produït per la Universitat Autònoma de Barcelona, per a la TV Educativa Iberoamericana, on diversos crítics comenten l'obra artística de Carles Pujol.

Exposició

Del 16 al 30 de gener 2012

Sala d'exposicions Albert H. Gordon

De dilluns a divendres de 16:30 a 21

Centre Excursionista de Catalunya

Carrer del Paradís, 12

Un itinerari d'altura pels Carcaixells d'en Dalmau

2012-01-21T18:10:00.000+01:00

Espai d'interès natural de les Cadiretes (Baix Empordà)

Els Carcaixells d'en Dalmau és un cim del municipi de Santa Cristina d'Aro format per una carena granítica on podem trobar un seguit de bonys de noms suggeridors (Teto, Escanill, Suro, roca Llisa, Bec, Punxa o Enforcadura). Es tracta d'uns relleus que s'han d'anar superant amb l'ajuda d'instal·lacions artificials fixes, com ara cadenes, cables i cordes, sense deixar al marge un pont penjat que permet creuar damunt d'un tall profund que separa dos blocs rocallosos.

Entre Llagostera i Santa Cristina d'Aro, poc abans d'arribar a aquesta darrera població, a la dreta s'inicia una carretera que duu a Solius. No es triga a veure el mas Pla. Davant mateix, una pista porta a can Llauradó, on es pot deixar el cotxe. Comencem a caminar per una pista de sauló (sorra resultant de la descomposició dels granits). Per fer aquest recorregut cal seguir el camí senyalitzat pel PR en direcció al Montclar.

Aquest itinerari està publicat de manera més completa a Muntanya 889 (2010): 50.

Tertúlia de muntaya a "El Club del buen Turismo"

2012-01-21T16:25:00.000+01:00

El passat 2 de gener es va emetre una tertúlia sobre viatges, relaxació i muntanya el "El Club del buen Turismo", un programa de Ràdio Kanal Barcelona dirigit per Manuel Matellán que s'emet de dilluns a divendres de 6 a 7 de la tarda i que tracta fonamentalment de planificar propostes engrescadores de viatges. Van intervenir el següents convidats:

Thiago Massi, educador del mètode DeRose,
Enrique Fernández de Alarcón, Sales Manager de Somriu Hotels, i
Ferran Alexandri, director de la revista Muntanya.

La revista Muntanya va aprofitar aquesta ocasió per parlar del Centre Excursionista de Catalunya i les seves activitats, i també per presentar la darrera edició d'aquesta revista, que corresponia al número 898 (desembre 2011).

Podeu descarregar-vos el programa sencer i escoltar-lo clicant AQUÍ.

Més informació al bloc de la revista Muntanya i a Ràdio Knal Barcelona 106.FM

Estat selvàtic a l'avenc de la Miloquera

2011-12-26T14:03:00.003+01:00

L'avenc de la Miloquera, ubicat al vessant sud del turó de la Miloquera, damunt de la població de Marçà (Priorat), està format per una gran esquerda amb quatre boques d'accés a l'interior: la Miloquera Petita, el pou del Cireret, el pou dels Ossos i el pou del Pastoret. Actualment, aquesta gran esquerda inferior (hi ha una altre esquerdament principal superior) està cegada per la vegetació i també per petits murs d'obra de pedra seca. Això fa gairebé impracticable el descens i el reconeixement dels pous d'accés a l'avenc (llevat d'un pouet on localitzem un espit, que podria ser el pou del Cireret). Sembla que tota l'esquerda s'hagi reblert de vegetació, però també, en alguns punts, de terra i murs de contenció.

El camí de l'avenc de la Miloquera

Tot i que la senyalització és bona fins al cim del turó de la Miloquera (pals indicadors, fites i pintura), no està indicat el lloc on s'ubiquen el pous d'accés a l'avenc, que queden coberts per l'abundant vegetació selvàtica i l'abandó (segons la visita que vaig fer el passat 29 de maig).

De Marçà cal anar a l'església i seguir el carrer amunt en direcció a la muntanya. En acabar-se el carrer surt la pista amb indicació al turó de la Miloquera. La pista continua fins a un pàrquing; cal seguir cap a la dreta, on hi ha una indicació dels avencs, senyalitzat amb el PR C91, que forma part de l'espai d'interès natural de la serra de Llaberia. Aquest PR, rodeja el turó, i cal abandonar-lo a mà esquerra en una fita que va en direcció al cim. Hi ha uns 8 minuts a peu des de Marçà fins a aquest punt. A partir d'aquí el camí està senyalitzat amb fletxes de pintura blava i fites fins que arribem a l'esquerda del vessant sud. Paral·lel a l'esquerda hi ha un caminet que duu fins al punt més elevat del turó, on encara es veuen les restes del castell de Marçà, esmentat ja el 1153, així com les restes d'una església de forma absidal que data del segle XIII. Al cim també hi ha un important aflorament de calcàries i presència d'esquerdes i avencs, com l'avenc de les Perles i l'avenc del Pastor. Des d'aquest punt s'observa una excel·lent vista de Marçà:

El cau de la miloca

És probable que el curiós nom de miloquera provingui de miloca, un ocell rapaç de la família de les estrígides, espècies Strix funerea i Otus vulgaris, semblants als mussols, que haurien fet el cau a les esquerdes i els avencs, llocs on solen habitar aquests ocells. Joan Coromines diu que les miloques són ben conegudes per tot el domini oriental, però especialment al Priorat, encara que, de fet, avui no n'hi hagi pas al turó de la Miloquera, d'aquestes bestioletes. L'any 1998 vaig visitar per primera vegada aquest avenc, i em vaig adonar de seguida de la presència de guano per les parets de l'esquerda i el fons de l'avenc, que no era originària de ratpenats, sinó segurament de mussols.

El castell de Montmagastre

2011-12-18T18:19:00.000+01:00

L'indret de Montmagastre, poble del municipi d'Artesa de Segre (actualment abandonat als vessants del turó de Montmagastre), és un dels referents més importants de l'edat mitjana a Catalunya, no només pel l'abadia canonical de Sant Miquel (1085), sinó també perquè el castell que hi havia hagut al cim del turó és un dels més esmentats, conquerit el 1010 pel comte Ramon d'Urgell. Avui dia, del castell no en queda res, tan sols unes ruïnes esparses a la part superior d'aquest turó.

L'església de Sant Miquel és un temple romànic del segle XI (dotat el 1011) que encara es manté en peu i que podria recuperar-se i conservar-se. Lamentablement l'estat actual és d'abandó, i els grafits medievals conviuen amb la proliferació de grafits actuals a mercè del vandalisme. La vegetació esquerda l'absis romànic, amb arcuacions lombardes, i les parets interiors estan mig derruïdes. Queden també dues criptes i restes de pintures murals del segle XIV.

L'itinerari a peu

El passat 11 de desembre vaig pujar al turó de Montmagastre, en un dels dies més boirosos i mancats de visibilitat que presentava la comarca. A pocs metres d'arribar a Sant Miquel, la boira escampà una mica, i en un tímid raig de sol entre boires, se'm va aparèixer de sobte l'església de Sant Miquel amb un impressionat aspecte fantasmagòric.

Des d'Artesa de Segre es pren la carretera L-512 pel Pont d'Alentorn en direcció al coll de Comiols. Després d'haver passat els llocs de Vall-llebrera i Vall-llebrerola, a mà dreta hi ha la carretera que es desvia cap a Montmagastre. Un cop passada la costa de Montmagastre, i abans d'arribar al llogarret homònim, a mà esquerra apareix un camí ample i ascendent, on veurem un cartell informatiu de color verd que indica el camí del castell i del poble medieval. Aquí es pot deixar el cotxe. Seguim a peu per aquest camí fins que veiem noves indicacions. Cal seguir-les a través d'un camí costerut (de vegades difícil d'identificar) on de tant en tant trobarem una fita. En 20 min arribarem a l'església de Sant Miquel, per damunt de la qual culmina el turó de Montmagastre (763 m). Si ens desviem d'aquest camí en sentit nord-est, per sota de l'església, podrem visitar les ruïnes de l'antic poble abandonat de Montmagastre.

Més informació al web d'Artesa de Segre.

La fotografia de Sant Miquel de Montmagastre és de Xavier Varela, cedida al domini públic a Viquipèdia.

La cova de l'Ormini i el bol d'Armènia

2011-12-09T21:00:00.000+01:00

La cova de l'Ormini, ubicada al municipi de Coll de Nargó, a la vall de Joan, és coneguda d'antic: les primeres citacions escrites corresponen entre 1845-1850 al Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar, de Pascual Madoz. Avui aquesta cova està equipada amb escales de ferro, baranes i passamans (en no gaire bon estat) perquè pugui ser visitada pels excursionistes en general.

El bol d'Armènia

La cova de l'Ormini o Bulurmini té un nom molt especial (fins i tot n'hi ha altres variants a l'Alt Urgell, com les coves de l'Olimini, a Coll de Nargó; la cova de Boli Ermini o de l'Oli Ermí, a Valls d'Aguilar). Coromines (DECLC, bol) observa l'expressió composta bol d'Armènia o bol armènic, usada en el segle XV en les variants bol armeni o bolarmini, boliermini, bolermini, boli ermini, bolo armini (DCVB).

El bolarmeni ha estat cercat en mines i coves del País Valencià, i així ha quedat com a denominació de moltes coves (sovint alterat per la influència d'alumini, mina i bol: cova del Bolimini, a Vilafamés; cova del Bolumini, a Benimeli, Beniarbeig, Sanet i Alfafara. El significat amb referència a Vilafamés l'aportava Espinalt l'any 1786: "una cueva en la cual hay un mineral que llaman bolarminio, que és roca semejante al nácar: con el agua que tiene la cueva se forma una pasta de que usan bastante los boticarios". Amb aquest significat prossegueix el DCVB: "Espècie d'argila ferruginosa vermellosa (del llatí BOLUS ARMENICUS)".

La cova de l'Ormini ha perdut el bol, però l'altre nom pel qual és coneguda no ens deixa confusió, i no podem identificar ormini com l'ormí o sàlvia romana, sinó com bol d'Armènia: barreja d'òxid de ferro natural, d'argila, de silicat càlcic i de silicat magnèsic, amb una coloració que va del gris a l'ocre clar, i fins al vermell fort, passant per uns tons taronja (DE). Segurament aquesta cova era coneguda per la presència d'aquest mineral.

Trobareu més informació al meu llibre Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. (Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011. Col·lecció Guies del CEC, 28).

Fotos de l'apunt: Toni Nubiola i Alfred Montserrat.

La revista Muntanya 898 tanca el 2011

2011-12-05T16:27:00.002+01:00

El dia 15 de desembre és prevista l'aparició del darrer número de l'any de la revista Muntanya per als nostres subscriptors. Així mateix, a partir d'aquesta data podrà adquirir-se també en quioscs, llibreries especialitzades (+ info a Llibreria Altaïr, tel. 933 208 648) i botigues d'esports.

ARTICLES:

La volta a la Tinença de Benifassà, per Ignasi Planas de Martí
A peu per la baronia d'Escornalbou, per Alfred Montserrat
Parlem amb Joan Picazos, per Josep Pons
A la recerca del riu amagat: l'Abisso de Trebiciano, per Jordi Lloret
Escalada d'extrema dificultat a la cara nord de Montserrat, per Roger Cararach

SECCIONS DESTACADES:

Vies d'escalada: El Pedraforca
L'excursió del mes: La capçalera del riu Brugent
L'entrevista: Perejaume
Els arxius del CEC: L'homenatge de l'Art Català al CEC

Seguiu-nos al bloc de la revista Muntanya, i trobeu-nos també al Twitter i Facebook.

II Fòrum Empúries: El turisme del futur

2011-12-04T20:54:00.000+01:00

Creafutur i l'Hostal Empúries van organitzar la segona jornada "Fòrum Empúries 2011: el turisme del futur" el passat dimecres 30 de novembre a l'Hostal Empúries, situat a la platja del Portitxol, a l'Escala.

Al llarg d'aquest fòrum es van presentar estratègies per fer front als reptes actuals i de futur als quals s'enfronta el sector turístic en uns moments especialments difícils. Precisament, la crisi econòmica que estem vivint també pot ser una oportunitat per a la gestió sostenible del negoci o de l'aplicació de noves formes de comercialització.

El Fòrum Empúries 2011 ha triat dos temes que es dibuixen com a determinants per al futur del turisme: l'ecodisseny en la indústria turística com un element econòmicament avantatjós i les noves eines de comercialització hotelera que trenquen definitivament l'ordre tradicional basat en la intermediació de grans corporacions.

La revista Muntanya va ser un dels mitjans de comunicació convidats d'aquest fòrum per cobrir la informació d'aquesta jornada, atès l'interès de la nostra publicació per l'ecologia i el turisme respectuós amb el medi ambient. En el decurs de l'acte, vam tenir ocasió d'entrevistar el Sr. Josep Francesc Valls, catedràtic d'ESADE, que va moderar la taula rodona "Noves eines de comercialització al mercat hoteler".

El professor Valls afirma que "el turisme només aconseguirà ser competitiu si és sostenible, i sostenible per a mi té tres factors fonamentals. El primer, que tots els empresaris obtinguin una riquesa, un benifici que eviti que se'n vagin a un altre lloc. Segon, que el desenvolupament dels negocis turístics serveixin per crear aspectes socials, llocs de treball de qualitat, habitatges dignes, centres d'ensenyament, etc. Tercer. Cal un tercer nivell perquè sigui sostenible: que aquest territori disposi de la capacitat financera perquè la taxa de regeneració sigui suficientment superior. Per exemple, si un turista va a la muntanya i resulta que l'embruta, i el negoci que hi ha a l'entorn d'aquesta muntanya no permet finançar aquesta regeneració, el que passarà és que a mesura que vagin arribant turistes s'anirà degradant més el territori o el patrimoni o el paisatge. Però si aquests tres factors es compleixen tindrem turistes que estiguin disposats a pagar pel valor d'aquest paisatge, sigui, posant per cas, fent un trekking."

Fotos: Hostal Empúries / Alfred Montserrat.

La revista Muntanya guanya el premi de periodisme 2011 al Festival Unnim de Cinema de Muntanya

2011-11-20T18:45:00.002+01:00

Ahir es varen atorgar els premis del 29è Festival Unnim de Cinema de Muntanya, celebrat a la població de Torelló de l'11 al 20 de novembre.

Per segon any consecutiu la revista Muntanya s'endú el premi de periodisme al millor reportatge. En aquest cas es tracta de l'article de Joan M. Vives intitulat "Corrent per la muntanya", publicat al nº 895 (juny 2011), en què l'autor fa una investigació sobre els inicis de les curses de muntanya.

A les pàgines de l'antic Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya hi podem llegir que les curses de muntanya són una activitat gairebé centenària, on el CEC també ha estat un club pioner en aquesta matèria.

Cal recordar que el 2010, la revista Muntanya també es va endur aquest premi del prestigiós festival de Torelló per l'article de David Vilaseca "Els Angusto, dos aragonesos enmig de la plèiade", publicat a Muntanya 887 (febrer).

Veritats i llegendes, el darrer llibre de Lluís Grifell

2011-11-20T18:25:00.001+01:00

El 15 de novembre passat vaig presentar a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya la darrera obra de Lluís Grifell Llegendes i veritats, un recull de llegendes i celebracions que formen part de la cultura i la tradicó catalanes.

Foto: Alfred Montserrat

Lluís Grifell va destacar com a novel·lista amb l'obra Memòries i aventures d'un temps i d'un país. Catalunya 1930-1950 i com a narrador de viatges amb el llibre Viatge al país del pèndol: l'URSS de 1977. Ara ens dóna a conèixer també les seves aficions com a investigador.

Llegendes i veritats és el resum de tres volums editats entre 1993 i el 2000 amb el títol de Sants i mites de Catalunya. Grifell va començar aquesta obra dels sants, aquesta Legenda aurea, amb els sants o patrons locals de l'entorn de Manresa, d'on ell és natural, però també de Catalunya en general, per mostrar-ne les llegendes i trets populars. Sobretot es va centrar en aquells sants que es converteixen en éssers mítics o herois, com Sant Jordi.

Escultura de Sant Jordi a la façana gòtica del carrer del Bisbe del Palau de la Generalitat, obra de Pere Joan (ca. 1420)

Llegendes i veritats és una nova versió, més àmplia i documentada, de la seva obra primera, de la qual només recull els personatges principals, recreats ara amb nova informació i temes nous. Aquest no és un llibre d'història, però tampoc és un simple recull de llegendes. És una obra, podríem dir-ho clar, d'història i ficció. Hi ha celebracions que es mostren en aquesta obra que encara són ben vives actualment, com la festa de Sant Medir.

Aquest llibre consta de sis capítols, dividits en dues parts: la llegendària i la històrica (o suplement que intenta de trobar el motiu, l'origen de la llegenda i el seu folklore). Hi trobem històries relacionades amb el castell de Cardona o del monestir de Sant Benet de Bages, el mite del comte Arnau, Sant Narcís, Sant Jordi, etc. Aquest nou llibre de Lluís Grifell aconsegueix fer endinsar el lector en temes quotidians, que formen part del passat i del present en l'àmbit de la cultura popular i literària catalana, presentats d'una manera ordenada, clara i amena, ingredients necessaris per als bons lectors, que l'autor exposa amb el seu estil brillant, planer i eficaç.

Lluís Grifell. Llegendes i veritats. Manresa: Zenobita Edicions, 2011.

Més info: www.zenobitaedicions.com / http://zenobitaedicions.wordpress.com/

Debat de senderisme a TV de l'Hospitalet

2011-11-20T12:50:00.000+01:00

El 8 de novembre passat, en el programa "Tots els matins" de TV LH, el canal de televisó de l'Hospitalet, es va emetre un debat sobre senderisme i muntanya a propòsit de la segona edició del Saló de Senderisme Trek&Walk, que se celebrà de l'11 al 13 de novembre al recinte firal de la Farga de l'Hospitalet.

Els convidats al debat van ser Marta Rotllan, directora del saló; Luis López, delegat comercial de Hotansa-Andorra, i Ferran Alexandri, director de la revista Muntanya i membre del Centre Excursionista de Catalunya.

Vegeu vídeo – "Tots els matins 08.11.11"

Les coves del Salnitre de Montserrat

2011-11-06T16:29:00.000+01:00

Una de les cavitats destacades del meu llibre Excursions a l'interior de la terra són les famoses coves del Salnitre, situades a la part meridional de la muntanya de Montserrat, al límit de la depressió del Bruc, damunt del torrent de la Salut i al peu del serrat de les Garrigoses. De fet, la cova del Salnitre és la més gran d'un conjunt de cavitats ubicades al voltant del replà de les Feixades i als dos vessants del torrent de la Font Seca: la cova de la Codolosa, la cova del Xacó, la cova Gran, la cova Freda, la cova de la Pols i l'avenc Ventós.

Aquestes coves són antics conductes del sistema de drenatge de les aigües subterrànies de Montserrat de finals del terciari. Van ser habitades durant la prehistòria, fet testimoniat per les troballes arqueològiques que en la majoria s'hi han fet; fins i tot algunes restes de terrissa s'han classificat com a ceràmica montserratina.

El camí de la cova

El recorregut que es pot fer en la visita turística (cova del Salnitre) està habilitat i il·luminat; és un xic superior a 500 m, de manera que podem arribar fins a les zones més internes de la cova. Podem distingir tres sectors: el pis Superior, el pou del Diable i el pis Inferior.

PIS SUPERIOR. Està format per un conjunt de galeries i sales situades gairebé al mateix nivell de l'entrada. Un cop els conductes van deixar d'estar inundats es va produir una etapa d'enfonsaments i de creació d'estalagmites. Una etapa posterior, amb una nova activitat de l'aigua, va erosionar aquestes estalagmites (que sembla que estiguin desgastades) i va modelar les formes del sostre i les partes. Hi distingim el Vestíbul i la Catedral (la sala més gran de la cova).

EL POU DEL DIABLE. Es tracta d'un pou de 16 m de fondària, equipat amb escales que en permeten el descens. El fons és ple de blocs caiguts. A la part més baixa hi ha una petita cavitat que, probablement, és d'on s'extreia el salnitre (actualment, però, no se n'hi troba).

PIS INFERIOR. Està format per un conjunt de galeries ubicades entre 18 i 25 m en correspondència amb l'entrada de la cova. Aquests en són els noms: el Claustre dels Monjos, el Cambril, la gruta de l'Elefant, la boca de l'Infern, la Campana, les Barricades, la cova dels Ratpenats, les Columnes i el Pavelló de la Verge.

Fitxa

Topònims: coves de Collbató, coves de Montserrat.

Municipi: Collbató (Baix Llobregat).

Terreny: conglomerats.

Durada: 1 h 30 min.

Dificultat: fàcil.

Recorregut: 958 m.

Desnivell: 42, 7 m (-19,5, +23,2).

Fotografies: Roger Rovira.

Més informació: Ferran Alexandri. Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011. [Col·lecció de Guies del CEC, 28].

En defensa del mot "xampany"

2011-11-06T12:56:00.000+01:00

¿Què hem de dir xampany o cava? Avui dia hi ha moltíssima gent que es pensa que en català el mot xampany és incorrecte i que el que hem de dir és cava, un mot d'adopció recent per designar aquest vi escumós.

De tota la vida que aquesta beguda s'ha anomenat a casa nostra xampany, però cap a la meitat de la dècada de 1980, gràcies a hàbils operacions de màrqueting, s'introduí el terme cava com a resultat de les pressions del sector vitivinícola francès, el qual argumentava que el vi escumós produït a Catalunya, Aragó i la Rioja s'apropiava indegudament del nom francès (o la seva traducció al català o al castellà) per tal com constituïen begudes diferents. De manera que això significà que comercialment s'acceptés el canvi de denominació i que es tendís a imposar-se en l'ús popular fins al punt de desplaçar el tradicional xampany. Malgrat que això no sigui la solució correcta, per qüestions legals es veu que cal restringir l'ús del terme cava al vi escumós d'aquí, ¡tot i que es tracta del mateix producte! ¡Que quedi clar!

Moltes vegades, quan anem a un restaurant i demanen xampany et solen contestar: "No, de xampany no en tenim; ara bé, si el senyor vol un cava", perquè, és clar, el xampany és francès i el cava català. ¿I el xampany italià? ¿I el californià? ¿Com anomenen la resta de països del món a aquesta beguda sinó xampany (o les seves traduccions)?

Els diccionaris normatius diuen:

xampany m. 1. Vi escumós criat en cava i produït a la regió francesa de la Xampanya. 2. Cava (vi escumós elaborat en una cava). [DIEC2]

xampany m. Designació ordinària del vi escumós criat en cava, obtingut de varietats de raïm adients i que, en destapar l'ampolla, produeix escuma o efervescència natural i persistent, a causa del seu contingut en diòxid de carboni dissolt en estat de sobresaturació. [Enciclopèdia Catalana]

Certament el nom deriva de la regió de la Xampanya (França), d'on aquest producte és originari; però resulta que a l'Estat espanyol es comercialitza des del 1986 sota la denominació d'origen cava amb el mateix sistema tradicional d'elaboració. El cas és que aquí ja hi intervé la indústria per damunt de la llengua, quan l'assumpte és ben clar: en català diem xampany; en castellà, champán, champaña, i en francès i anglès, champagne (Termcat, Eciclopèdia Catalana).

Una xampanyera és un recipient per refredar el xampany (i no pas una cavera*). Així mateix una xampanyeria és un establiment on se serveix especialment xampany i còctels de xampany (i no pas una caveria* o una cava). Una cava, entre altres significats, és un celler.

cava f. 1. Galeria excavada per tal de fer un dipòsit on la temperatura es mantingui igual tot l'any. 2. Lloc del celler, generalment subterrani, destinat a l'emmagatzematge del vi una vegada elaborat. 3. m. Vi escumós elaborat en una cava. [DIEC2]

cava f. Local del celler, generalment subterrani, destinat a l'emmagatzematge del vi una vegada elaborat. 2. p ext Denominació oficial del xampany elaborat a l'Estat espanyol. [Enciclopèdia Catalana]

La llengua és clara i no deixa lloc al dubte, i la tradició tampoc. Aquells qui de petits hem conegut només el xampany, l'únic mot que hem après, ens resistim a perdre'l. Psicolingüísticament parlant, quan diem xampany sabem molt bé a què ens referim. ¿Què passaria, doncs, si, per raons de comerç, no poguéssim dir conyac o whisky? El conyac és un aiguardent de vi blanc originari de la regió francesa de Cognac. ¿Cal restringir-ne l'ús només per al licor d'aquesta regió i usar el sinònim brandi per al conyac d'aquí? Afortunadament, ni els escocesos ni els irlandesos s'han queixat mai per la manera com la resta del món anomena la seva 'aigua de vida'; l'anglicisme whisky s'ha incorporat còmodament en totes les llengües.

En català la tradició del mot xampany ve de lluny. Coromines estableix la primera documentació l'any 1905 (DECLC, IX, 434), i també aporta variants com xampanya o xampaina. Destaca especialment una cita de l'obra Memòries (1954), de Josep Maria de Sagarra: "Don Clemente féu portar tres ampolles del bufet, que eren del millor xampany francès"; en un altre moment especifica: "Un de matrimoni per al senyor Martí i Barjau, i tres d'individuals per al meu germà, per a mi i per a un altre nen, que em penso que es deia Cases i tenia alguna relació amb el xampany Codorniu."

Jo crec que aquesta és una bona solució: precisem-ne l'origen i diguem: xampany francès, xampany català, xampany de Califòrnia, xampany italià... Però sempre xampany. L'aportació de mots d'altres llengües és un fenomen normal i enriquidor. Devem als visigots mots com espia, guerra, boig; als àrabs mots com albercoc, carbassa, cotó. És obvi que ningú no pot rebutjar germanismes o arabismes que es van incorporar al català fa tant de temps (potser molts no sabien que aquestes paraules no són catalanes). Per tant, aquesta és la meva recomanació: ¡Trinquem a la salut del mot xampany!

Més informació sobre això mateix: Ferran Alexandri. "El nom just de cada cosa. En defensa del mot xampany". El Traç 59 (2003): 10-11.

Excursions a l'interior de la terra: la cova de les Encantades

2011-10-23T16:38:00.000+02:00

Començo amb aquest apunt una tria d'itineraris subterranis del meu darrer llibre Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. Per encetar aquesta sèrie dono notícia de la cova de les Encantades, situada al vessant sud del Puigmal, a 2.250 m d'altitud, la cova més llarga de l'Alt Freser.

Tot i que la cova era coneguda pels habitants de l'entorn, no es va descobrir espeleològicament fins al 1960. La cova és situada al vessant sud del Puigmal, a 250 m per damunt del torrent d'Estremera, més amunt de la font de l'Home Mort.

És sabut que les fades o encantades de la muntanya també s'anomenen dones d'aigua. Diuen que són dones molt belles i llestes que busquen els mortals en la nit de Sant Joan. Viuen en indrets d'aigua dolça, com els rius, llacs, gorgs, estanys, fonts i balmes; tenen preferència per les zones més altes dels Pirineus, on tenen el costum de viure en coves properes als rius i llacs. La seva joventut és eterna, per això poden viure més de mil anys.

La boca de la cova de les Encantades s'obre arran de terra (4 x 1,5 m). Fa baixada; de seguida dóna pas a una galeria ampla i alta, molt concrecionada. Després d'haver recorregut uns 30 m, a la dreta hi ha una galeria que duu a la sala Bernades. Cal continuar per la galeria principal, i després de superar un ressalt en forma de tobogan, s'arriba a una sala molt baixa de sostre, on hi ha un forat que dona pas a una rampa curta però amb pendent fort que mena a la galeria dels Enllaços. Hi ha una esquerda a terra que ens permet anar a altres sectors de la cova.

Fitxa:
Municipi: Queralbs (Ripollès)
Terreny: calcàries i marbres
Durada: 2-3 h
Dificultat: mitjana
Recorregut: 865 m
Desnivell: 37 m (-15, + 22)
Temperatura interior: 7ºC

Més informació a:

Ferran Alexandri. Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011. [Col·lecció de Guies del CEC, 28].

Dos vídeos de muntanya de Carles Pujol

2011-10-22T12:16:00.002+02:00

El dijous 20 d'octubre vaig presentar a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya dos vídeos de l'artista Carles Pujol, considerat un dels pioners més significatius del videoart a Espanya. La primera projecció (Écrins, 20 min) estava dedicada als campaments de vacances de l'any 2000 que el Centre Excursionista de Catalunya va organitzar al massís dels Écrins (massís d'Occitània, als Alps). Es tracta d'una projecció amb un fil narratiu sense veu, on contrasta l'alt de les muntanyes i el baix del campament, la natura i l'home, el paisatge i l'acció humana harmonitzat pel temps musical de l'Adagietto de la Simfonia nº 5 de G. Mahler.

El segon vídeo, 40 anys de Muntanya (35 min) presenta una estructura més complexa. És fruit de l'encàrrec de la Redacció de la revista Muntanya amb motiu del 40è aniversari d'aquesta publicació, esdevingut l'any 2010. El documental mostra i contrasta diversos aspectes relacionats amb la revista i el seu entorn: ciutat, muntanya, activitats del Centre Excursionista de Catalunya, consell de redacció, maquetació, impressió, entrevista al president del CEC, etc. Tot i que la veu humana és present en aquest vídeo, hi predomina la narració amb imatges i música, des de cants populars de Brahms fins al rock.

Foto: Alfred Montserrat

Abans i després de la projecció es va fer una taula rodona amb la participació de Nora Ancarola, videoartista, sotsdirectora de la Llotja i directora de l'espai d'art MX de Barcelona; Carles Pujol, videoartista i pintor, i Ferran Alexandri, director de la revista Muntanya.

El Museu de la Pagesia de Santa Susanna

2011-10-16T20:39:00.002+02:00

Santa Susanna obrirà pròximament un museu dedicat a la pagesia

L'evolució de l'activitat agrícola al llarg de la història és un dels apartats que es podrà obsevar ben aviat al Museu de la Pagesia de l'Alt Maresme, situat al mas restaurat de Can Cases, al municipi de Santa Susanna. Es tracta d'un espai de divulgació sobre el món rural i la vida a pagès.

Un tomb per la vida dels pagesos, a través de la seva activitat marcada per les estacions de l'any i l'evolució de l'agricultura. El museu disposa de dues plantes, amb una excel·lent recreació dels espais, que representen els aspectes més cabdals de la pagesia catalana del Maresme.

Més informació: Santa Susanna

La revista MUNTANYA al II Saló del Senderisme

2011-10-16T17:42:00.000+02:00

Els propers dies 11, 12 i 13 de novembre se celebrarà a la Farga d'Hospitalet la segona edició del Trek&Walk, el Saló del Senderisme, amb l'objectiu de crear un espai de referència que serveixi de plataforma al servei de difusió, la comunicació i la promoció del senderisme.

El Centre Excursionista de Catalunya i la revista Muntanya hi tindran un estand, en aquesta edició, on informaran sobre les activitats de muntanya i senderisme que, des de la primera entitat excursionista de Catalunya, es poden dur a terme al nostre país.

Trobareu més informació a:

Trek&Walk, Saló del Senderisme

Estand del CEC al Trek&Walk

Excursions a l'interior de la terra. El Medi Ambient – TV3

2011-10-07T20:14:00.000+02:00

Avui, al programa "El medi ambient" de TV3 s'ha emès una ressenya sobre el meu llibre Excursions a l'interior de la terra. Podeu veure aquesta emissió a l'enllaç: El Medi Ambient

Llibre: Excursions a l'interior de la terra.

"El llibre del filòleg, escriptor i espeleòleg Ferran Alexandri ofereix itineraris per vint-i-dues cavitats catalanes". TV3 - Televisió de Catalunya.

Edició d'octubre de la revista Muntanya

2011-10-02T14:03:00.000+02:00

Acabem d'editar el nº897 de Muntanya, que en breu ja estarà a la venda en les llibreries i quioscs especialitzats i, evidentment, en mans dels nostres socis i subscriptors. informeu-vos-en a www.cec-cat

Continguts 897 (octubre)

"D'excursió en terres de dips", per Ferran Alexandri i Alfred Montserrat
"Conversa amb Jordi Pons", per Jordi Bernat
"Baikal, la perla de Sibèria", per Paul de Maupeau
"Els mediocres. Una gran escalada a Yosemite", per Guillem Malet
"Visions del Kanchenjunga", per Enric Soler

10a Fira del Llibre de Muntanya a l'Esquirol

2011-10-02T12:57:00.001+02:00

Presentació del meu llibre Excursions a l'interior de la terra

Ahir dissabte 1 d'octubre, en el marc de la desena edició de la Fira del Llibre de Muntanya, que s'està celebrant a l'Esquirol, vaig presentar oficialment el meu llibre Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics, publicat el mes de març passat.

Aprofito aquest comunicat per recordar que amb aquesta obra es publica el primer de dos volums d'una guia d'itineraris subterranis adreçada als excursionistes i muntanyencs que, sense ser espeleòlegs ni haver practicat mai l'espeleologia, vulguin visitar algunes de les cavitats més destacades de Catalunya. La tria de coves (i de vegades algun avenc) ha estat feta pensant en l'interès de la cavitat, la seva història o la seva formació geològica; però també en la relativa facilitat d'accés i progressió. La majoria de les visites subterrànies proposades permeten, a més a més, fer una excursió a peu pels voltants. De fet, anar fins a la cova ja representa tota una excursió.

Excursions a l'interior de la terra

(22 itineraris espeleològics)

Ferran Alexandri

Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011

[Col·lecció de Guies del CEC, 28]

128 pàgines, amb il·lustracions

ISBN: 978-84-9883-355-3

Podeu llegir recensions d'aquesta obra en els següents enllaços:

El proper 7 d'octubre també es comentarà aquest llibre al programa "El medi ambient" de TV3.

¿Quina hora és, dos quarts de vuit o les set i mitja?

2011-09-25T14:10:00.000+02:00

Les diverses expressions de les hores

Actualment, en gran part del domini lingüístic català, sentim a dir les hores que indiquen les fraccions en quarts amb el sistema castellà. Tot i que això no és del tot incorrecte, cal fer algunes precisions.

El cas és que en català hi ha diverses possibilitats d'expressar l'hora. En general, per dir les hores justes i l'aproximació en un nombre que no arriba a un dels quarts diem:

12:10 = les dotze i deu
8:55 = les nou menys cinc

En canvi, per indicar fraccions horàries en quarts i minuts podem establir dos grans grups:

a) a Catalunya els parlants expressen l'hora mirant a l'hora següent,

12: 20 = un quart i cinc d'una
12:30 = dos quarts d'una
12:45 = tres quarts d'una
12:50 = tres quarts i cinc d'una

a més de tenir en compte que l'expressió mig quart es diu per indicar aproximadament el temps comprès entre els minuts 5 i 10 de cada quart,

un quart i mig de 12 = entre les 11:21 i les 11:24

i que quarts indica més o menys el temps comprès entre els minuts 15 i 45 de cada hora,

a quarts de 8 = entre les 7:15 i les 7:45

b) al País Valencià i a les Illes Balears es refereixen a l'hora passada i sumen els quarts i els minuts, com en castellà,

12:15 = les dotze i quart
12: 20 = les dotze i vint
12:30 = les dotze i mitja
12:45 = la una menys quart

A Mallorca es fa servir manco juntament amb menys, i les expressions manca... i passen...,

6:45 = les set manco un quart
10:45 = manca un quart per les onze
9:20 = passen 20 minuts de les 9

Conclusió

Cada parlant ha d'expressar l'hora com sigui corrent en el seu lloc d'origen. Tot i que els catalans de Catalunya s'adhereixen cada vegada més al sistema del País Valencià o de les Illes, aquest ús és impropi, encara que segurament aquest sistema, per influència del castellà, acabarà per imposar-se.

Si volem parlar el català amb una certa genuïnitat hem de procurar respectar (¡i recuperar!) el que correspon a cada parlar, segons l'àrea geogràfica. L'expressió dels quarts és, doncs, un estil propi i genuí que, a Catalunya, s'hauria de conservar.

Més informació: Joan Abril. Diccionari pràctic de qüestions gramaticals. Barcelona: Edicions 62, 2011. 3a ed. [El Cangurs Diccionaris, 249]

¿Com podem evitar l'ús discriminatori de la llengua amb relació al sexe?

2011-09-18T20:33:00.003+02:00

Els catalans i les catalanes... ¡Amb mesura!

¿Quantes vegades sentim els polítics pronunciar repetidament, sobretot en època d'eleccions, expressions sexistes com ara "els catalans i les catalanes, els treballadors i les treballadores", etc. –i encara si volen donar deferència a un sexe per damunt de l'altre, capgiren els termes, perquè les senyores sempre van primer, i diuen "les catalanes i els catalans, les treballadores i els treballadors"– pensant-se que llueixen una elocució i una educació exemplars, quan no fan altra cosa que fer el ridícul més espantós?

¿Què ens recomana la prudència?

En català s'ha assignat als termes femenins un valor diferent del masculí. Per exemple, les alcaldesses abans només eren les dones dels alcaldes; però actualment són les dones que dirigeixen els ajuntaments.
Només en el registre administratiu (sobretot impresos per emplenar) es recomana d'escriure les dues formes (Autoritzo el meu fill / la meva filla...) per evitar l'ús discriminatori.
El masculí plural o l'ús del masculí a text seguit presenten sempre un valor genèric: No sé pas qui deu ser el poeta del mes. Els funcionaris de l'Ajuntament de Barcelona fan vaga.
Si escrivim un text com aquest: "El Club dels Poetes Morts de Catalunya és regit, administrat i representat per una Junta Directiva, formada per un/una president/a, dos/dues vicepresidents/tes, un/una tresorer/era, un/una comptable/a, un/una secretari/ària primer/era, un/una secretari/ària segon/ona, un/una bibliotecari/ària, sis vocals, els/les presidents/tes de les seccions i els/les presidents/tes de les comissions", es podria titllar de "masculinitzador", encara que qui l'hagi redactat no en tingués la intenció. Això és així perquè converteix el masculí en un gènere activament marcat pel fet mateix de contraposar-hi el femení d'una manera sistemàtica.
La lingüista Aina Moll deia l'any 1985 en l'article de Llengua i Administració (nº 19): "Com en les altres llengües que presenten variacions de gènere, el masculí és el gènere 'no marcat', és a dir, el que s'empra per designar individus de sexe masculí, o bé sense precisar-ne el sexe". Aquest ús no comporta cap ambigüitat i no hi ha discriminació amb relació al sexe.
Si ens esforcem sense mesura en la recerca d'expressions neutres o bé en l'ús dels dos gèneres sacrificarem la naturalitat de la frase i la claredat del missatge, ja que la lectura d'un text amb profusió de dobles formes redueix la comprensió lectora.
L'ús del masculí com a gènere no marcat ofereix més cohesió perquè afavoreix la claredat i rapidesa en la comunicació.

Exemples correctes (extrets de la premsa):

Haití dóna via lliure als quatre nens adoptats per les famílies catalanes.
El tripartit treu ferro a l'augment de la desafecció envers els polítics.
Els veïns de Cabanyal reclamen un barri sencer i viu.
Ja s'han comptat més de 120.000 morts a Haití.
Tura diu que els jutges han de treballar una tarda a la setmana.

Aquests exemples s'adapten al punt (3) sobre el masculí plural amb valor genèric, però segurament un polític o una política seguiria la teoria de la desmesura i diria:

*Haití dóna via lliure als quatre nens i nenes (¿o al nen i les tres nenes?) adoptats per les famílies catalanes.
*El tripartit treu ferro a l'augment de la desafecció envers els polítics i les polítiques.
*Els veïns i les veïnes de Cabanyal reclamen un barri sencer i viu.
*Ja s'han comptat més de 120.000 morts i mortes a Haití.
*Tura diu que els jutges i les jutgesses han de treballar una tarda a la setmana.

Més informació: Joan Abril Español. Diccionari pràctic de qüestions gramaticals. Barcelona: Edicions 62, 2001 (3a ed). [El Cangur, 249]

En català també posem els signes d'interrogació i admiració inicials

2011-09-11T17:16:00.003+02:00

Tediosa és ja la pregunta si cal o no cal posar els signes d'interrogació i admiració a l'inici de la frase, però el cas és que aquesta qüestió continua sent controvertida i encara és causa de polèmica i de llargues discussions i explicacions per part dels que ens dediquem a l'ofici de la llengua. És per això que m'agradaria deixar clar d'una vegada quin és l'estat de la qüestió.

La majoria de gramàtiques que circulen en l'àmbit escolar no fan cap referència a l'ús d'aquests signes, si no és que diuen que en català només s'usen en posició final, com aconsella la normativa. Em fa l'efecte que és l'obra de Joan Abril Español, Diccionari pràctic de qüestions gramaticals (Edicions 62, "El Cangur Diccionaris", 249) publicat l'any 1997, la que exposa una explicació contundent d'aquest assumpte (pàg 211-213). Vegem a continuació les propostes diverses.

Proposta de l'Institut d'Estudis Catalans

"La Secció Filològica (Acord d'11 de juny de 1993 sobre l'ús dels signes d'interrogació i d'admiració) aconsella amb finalitat simplificadora, d'usar aquest signes exclusivament al final de l'oració, la qual cosa es pot entendre en el sentit que no té un caràcter estrictament prescriptiu i, per tant, permet triar altres opcions possibles, com ara la solució de Pompeu Frabra o la de Joan Solà."

"L'Acord de la Secció Filològica, que faria renunciar als signes inicials, té relació amb el fet que només el castellà els fa servir, a més de justificar, a part, el criteri de simplificació. Aquesta recomanació no té en compte que moltes oracions interrogatives i exclamatives no presenten cap tret que les identifiqui com a tals fins al signe d'interrogació i exclamació de tancament. Si marquem només al final les clàusules interrogatives i exclamatives pot obligar el lector a rellegir la clàusula sencera (en el cas de les clàusules llargues)."

La solució de Pompeu Fabra

"En l'època de Fabra i en l'anterior a la normativa fixada pel mateix filòleg, l'aplicació dels signes d'interrogació i exclamació ha estat un desgavell, provocat sobretot pels criteris que guiaven la pràctica. És a dir, s'havia d'usar el signe inicial només quan la frase fos molt llarga i/o si no cabia tota sencera en una línia impresa."

La proposta de Joan Solà

"Davant d'aquest embolic, Joan Solà va proposar el 1975 d'adherir-se al sistema castellà. Aquesta és la proposta més coherent i funcional, ja que no presenta la dificultat d'haver de decidir cada vegada si la clàusula és prou llarga per posar-hi el signe inicial o no i elimina qualsevol problema de comprensió, fins i tot encara que s'hagi de posar els signes inicials en clàusules curtes o encapçalades per pronoms interrogatius (què, qui, per què...). Aquesta proposta avui dia és seguida per algunes editorials, alguns mitjans de premsa o per algun escriptor de prestigi com ara Quim Monzó."

EXEMPLES

[1] Renegar de la pròpia classe per defensar els interessos dels qui, al capdavall volien destruir-la, ¿anava més enllà d'una entremaliadura de nens capriciosos o –com afirmaven alguns obertament– era una manera d'assegurar-se un peu a cada banda per trobar-se a recer bufés d'on bufés el vent? (Jesús Moncada. Camí de sirga).

Si només emprem el signe de tancament, hem de llegir la frase dues vegades.

[2] Quan em veuen arribar em miren amb cara estranyada, com si em preguntessin "Aquest ¿qui és?", o "¿Què hi ve a fer, ara, aquí?". Jo em pregunto: "¿Què fan aquests, aquí, d'on surten, què fan al meu pis? (Quim Monzó. Mil cretins).

Tot i l'evidència dels pronoms interrogatius en aquestes frases, tampoc no passa res si emprem el signe d'interrogació inicial.

[3] Llavors Príam, bé que ja és veia envoltat de prop per la mort, no es pogué, però, refrenar ni retenir la veu o la ira: ¡'Ah, per aquest forfet!', crida, '¡per aquesta gosadia, vulguin els déus, si n'hi ha al cel un de pietós que té cura de venjar-nos, pagar-te amb guardó escaient i concedir-te el premi que mereixes, tu que m'has fet veure amb els meus ulls l'assassinat del fill i has sollat amb el seu cadàver l'esguard del pare! (Virgili. Eneida II, trad. Miquel Dolç).

Fixem-nos també en aquests cas: si només posem el signe d'admiració al final (que és el que feia el text original; fins i tot estalviava el de tancament de la primera exclamació), segurament no només haurem de llegir la frase dues vegades, sinó que tal vegada no sabrem on comença veritablement l'exclamació.

[4] *No!!! No ho facis!!!

És totalment incorrecte, cursi i infantil repetir el signe d'admiració al final per augmentar l'èmfasi.

[5] ¿La Roser, vindrà?
[6] La Roser, ¿vindrà?

Els exemples [5] i [6] són especialment interessants en la utilitat d'usar el signe d'obertura: en el cas 5 es fa una pregunta que expressa sorpresa pel fet que ens han confirmat que vindrà la Roser; en canvi, en l'exemple 6 només es demana si la Roser vindrà o no vindrà.

Adlerweg, el camí de l'Àguila

2011-08-27T17:20:00.000+02:00

La ruta de muntanya Adlerweg o camí de l'Àguila és una extensa xarxa de camins que travessa el Tirol (Àustria) d'est a oest. El seu traçat simbolitza una àguila orgullosa que estén les ales sobre la regió, alhora que l'excursionista les recorre.

Aquest sender es va inaugurar l'any 2005. La ruta principal comprèn 31 etapes i uns 280 km. Comença a St. Johann, al Wilder Kaiser, i a través de les muntanyes de Karwendel, acaba a St. Anton am Arlberg i la vall de Lech. Però la totalitat de la rura, amb variants alpines i rutes regionals, assoleix els 1.480 km i 126 etapes.

Eduard Toda i el castell d'Escornalbou

2011-08-23T17:24:00.000+02:00

El castell d'Escornalbou fou fundat l'any 1966 en fer donació Alfons I de Catalunya-Aragó del lloc i l'antic castell d'Escornalbou, destruït i deshabitat, que havia pertangut al valiat musulmà de Siurana, al prior agustinià Joan de Santboi, amb la condició que restaurés la fortalesa i aixequés un convent en honor a Sant Miquel.

Eduard Toda i Güell (1885-1941) va ser un diplomàtic i escriptor, amic dels homes més significatius de la Renaixença, vicecònsul de Macau, Hong Kong i Xangai, cònsol del Caire a Egipte, on féu excavacions a Tebes, a la tomba de Sennedjem; també fou cònsol a Càller (Sardenya). Fruit de les estades fetes en aquests països publicà diversos llibres d'història i costums populars.

El 1911, Eduard Toda, posseïdor d'una gran fortuna, comprà el castell d'Escornalbou, el restaurà i el reconstruí lliurement. L'any 1918, de retorn a Catalunya, s'hi instal·là. Aleshores hi establí una notable biblioteca i fou visitat per les personalitats catalanes més importants de l'època.

El claustre i l'església de Sant Miquel d'Escornalbou corresponen a un període entre el final del segle XII i l'inici del XIII, en què tots els edificis religiosos tenen com a característica bàsica la continuació dels esquemes del segle XI, amb l'única incorporació de la volta apuntada, d'una arquitectura romànica, però sense rebutjar les transformacions de la primera arquitectura gòtica introduïda pels dominicans i franciscans.

Excursions a l'interior de la terra. Introducció

2011-07-31T20:38:00.000+02:00

Les excèntriques són boniques concrecions estalactítiques de calcita o aragonita que podem trobar en algunes coves. Foto: Roger Rovira (c)

Les coves i avencs sempre han despertat una forta atracció a tothom, tant excursionistes com espeleòlegs o amants del paisatge; fins i tot, els respectables diumengers. La causa podria tenir un origen metafísic. És cert que des d'antic hi ha hagut sempre una tendència a pensar que les coves són una porta al més-enllà, un accés a l'altre món, segurament per la seva ubicació sota terra.

Els antics grecs creien que els avencs i les coves eren l'entrada a l'avern, al regne subterrani d'Hades, el déu dels morts, on, al principi, els difunts deambulaven llanguint com fantasmes; però, més endavant, les tradicions convertirien aquest lloc en un pou de turments per als condemnats. Creien que després de la mort hi havia d'haver una recompensa per als bons i un càstig per a aquells que havien dut una mala vida. Vet ací els rius infernals del Cocit i l'Aqueront, braços de l'Estígia, que comunicava amb l'estage romàtic de l'hades per un engolidor pregon i tenebrós.

Gairebé en totes les cultures, el món subterrani ha afavorit l'explicació d'històries de tota mena relacionades amb l'altre món, la mitologia i l'aparició fins i tot d'un animisme fantasiós. Des de llocs sagrats destinats a l'enterrament fins a caus de bèsties fabuloses com els dracs. I encara més: coves que amaguen tresors valuosíssims o coves que són refugi de bandolers i contrabandistes.

Aquesta aranya és una mostra real de la veritable fauna cavernícola. Foto: Ferran Alexandri

Però, també, cal no oblidar el passat prehistòric, en què la cova ha estat un espai de vida i aixopluc. La prehistòria és un període molt llarg en l'aventura de la humanitat, de les societats que existiren abans de l'ús de l'escriptura, que va començar fa entre dos i tres milions d'anys i que acaba fa només uns quants segles. I tot plegat, el període de l'home és tan sols un esdeveniment molt petit amb relació a la història de l'Univers. I el pas dels primers homes en la vida cavernícola, i també després, en la història de l'espeleologia, encara és més curt.

N. Font i Sagué i M. Faura i Sans abans de baixar a l'avenc d'en Roca l'any 1907 en presència del guia Serafí Alemany. Foto de Josep M. Co de Triola (AFCEC)

Títol: Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleplògics.

Autor: Ferran Alexandri.

Edició: Barcelona, març del 2011.

Editorial: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Col·lecció: Guies del Centre Excursionista de Catalunya, 28

Pàgines: 127.

ISBN: 978-84-9883-355-3.

Ja és al carrer la revista Muntanya 896 (agost)

2011-07-31T18:27:00.000+02:00

Sumari:

Passejant pel Montgrí, per Alfred Montserrat Nebot
Andorra, un dia de ferrades, per Marc Umbert Llorens
La ruta dels Gegants, per Jordi Ollé Marrasé
Els Highlands, l'Escòcia més salvatge, per Toni Sales
La via romana de Capsacosta, per J. Rovira, I. Forcada i J. Jordana

Més informació al bloc de la revista Muntanya:

http://revistamuntanya.wordpress.com/2011/07/24/muntanya-896-agost-2/

Walchsee, autèntic Tirol d'Àustria

2011-07-31T17:55:00.000+02:00

Walchsee és un municipi del Tirol (Àustria), del districte de Kufstein, ubicat a la vall inferior de l'Inn, a tocar de la immensa serralada muntanyosa del Kaiser Wilder. El llac de Walchsee fa gairebé 100 ha, amb una temperatura a l'estiu que pot assolir el 20ºC, una excel·lent qualitat de l'aigua, ideal per al banys i els esports aquàtics.

La llegenda de Walchsee

Diuen que fa molts, molts anys, en aquest mateix indret de Walch on hi ha el llac (see) hi havia hagut un gran bosc. Era un bosc especial, amb animals màgics i plantes rares. En els extrems oposats del bosc hi vivien dos pagesos tossuts, que tots dos es pensaven que el bosc era seu. Al principi van discutir sobre això, després s'escridassaren i es barallaren i lluitaren per la propietat d'aquest bosc. Com més temps passava, la disputa es feia encara més gran, i cada vegada que es trobaven al bosc es barallaven i no volien admetre de cap manera que el bosc no era "seu". En una d'aquestes conteses, de sobte el cel s'enfosquí i començà a tronar i llampegar fins que se sentí una gran explosió. Després, silenci. Quan es féu la llum, el bosc sencer havia desaparegut i al seu lloc hi havia un gran llac. Ningú no tornà a veure mai més els dos pagesos.

Les boires de la Mussara

2011-07-10T19:22:00.001+02:00

Des del cingle de les Airasses observem aquesta vista de les muntanyes de Prades, entre cingleres espectaculars, sovint cobertes per la popular boira mussarenca, un llogaret màgic caracteritzat per la solitud i la bellesa del paisatge.

La Mussara és avui un poble ruïnós a causa de l'abandonament que va patir l'any 1959. La carretera acaba davant la bassa i les ruïnes de l'església, dedicada a Sant Salvador. El poblet havia aplegat una vintena de cases al voltant d'aquesta església i també algunes altres d'esparses pels encontorns.

A la punta de les Airasses, l'extrem del cingle on es va bastir el poble, hi havia hagut l'antic refugi que el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) va construir l'any 1926, ara també en ruïnes, però des d'on es pot contemplar en dies clars una de les millors panoràmiques de la plana del Camp de Tarragona, amb la costa mediterrània al fons. Es tracta d'un lloc idíl·lic, molt elevat, ple de cingles i nombrosos penyals, punt de partida d'excursions ben interessants.

Trobareu la descripció d'un itinerari a través dels cingles i boscos de la Mussara al meu llibre:

Turisme tranquil 1. Guia RACC/ Ed 62, Barcelona 2006. Pàgs. 98-101.

Properament, la revista Muntanya publicarà un ampli reportatge sobre les muntanyes de la Costa Daurada.

Tomb de les Neres, nou camí interparroquial d'Andorra

2011-07-03T16:33:00.000+02:00

Una ruta, recentment inaugurada, per gaudir dels boscos d'alta muntanya

Es tracta d'un recorregut de 8 km i un desnivell de 198 m que transcorre pels boscos i prats de les parròquies de Canillo, Encamp, Ordino i la Massana, amb una durada aproximada de 3 hores. El camí se sol iniciar al coll d'Ordino; és una ruta circular.

Per passejar i córrer és una ruta de nivell moderat. Per fer-la amb BTT, té una dificultat mitjana-alta. Per descobrir la vegetació, la fauna i els paisatges és una ruta ideal per a nens. Per admirar els grans paisatges és una ruta que obre l'angular a moltes valls i cims de la geografia andorrana.

La revista Muntanya, en l'edició de juny (896) presentarà oficialment i amb més detall aquesta ruta.

Fotografies de Roger Rovira.

La via ferrada d'Enclar (Andorra)

2011-07-03T14:00:00.000+02:00

Des de fa uns quants anys, les vies ferrades han anat guanyant adeptes als Països Catalans gràcies a les noves obertures d'itineraris i al seu bon equipament. Les vies ferrades són una manera relativament fàcil d'endinsar-se a la verticalitat. De fet, amb un curs de tècniques d'assegurament i de ràpel es podrà gaudir de sensacions impressionants, abans només a l'abast dels escaladors.

Andorra va decidir fa uns anys invertir en noves ferrades com a atractiu turístic per als amants dels esports de muntanya. Avui dia hi ha 17 vies ferrades concentrades en una zona no massa extensa, fet que converteix aquest racó dels Pirineus en un destí imprescindible per als amants d'aquest esport.

La ferrada de Sant Vicenç d'Enclar és una via molt maca. L'itinerari va superant uns quants ressalts fins a situar-se en un esperó aeri. Es passa també per un parell de rampes de roca equipades amb cadenes per a les mans i cables per assegurar-nos. Després d'una petita travessa per unes terrasses arribem a la part final de la ferrada. Aquí trobarem un llarg desplomat molt exigent físicament, però ben equipat. Després d'això se segueix pel fil d'un esperó rocallós, més tombat, que enllaça plaques llises de roca, fins a superar un petit bloc enmig del bosc. El final de la via és a sota mateix de l'ermita de Sant Vicenç d'Enclar, un bon mirador de la vall d'Andorra.

Dades tècniques

Desnivell: 170 m

Recorregut: 250 m

Orientació: E

Aproximació: 5 min

Tornada: 25 min

Dificultat: D

Horari/via: 1 h

Fotografies de Roger Rovira. Un reportatge més extens sobre les vies ferrades d'Andorra es publicarà a l'edició d'agost de la revista Muntanya.

MUNTANYA 895: 53 Ral·li Internacional d'Esquí de Muntanya del CEC

2011-06-30T16:18:00.000+02:00

Els ral·lis d'esquí de muntanya del CEC s'han convertit en la cursa més representativa de l'entitat i la de més alt nivell, que enguany ha arribat a la 53a edició, celebrada el passat mes d'abril a la vall de Conangles. Aquesta passió per les curses de muntanya ja ve de lluny; fins i tot podríem dir que fou amb el CEC quan s'inciaren. El CEC ha estat, certament, pioner en les curses de muntanya. Per això en aquesta edició de juny mostrem l'origen de la competició esportiva a la muntanya amb un repàs a la seva història; però també amb un exhaustiu reportatge gràfic sobre l'organització i desenvolupament, des del punt de vista intern, del darrer ral·li internacional d'esquí de muntanya del CEC.

L'equip que liderava la cursa, al pas del tuc de Conangles, acabaria imposant-se en la classificació.

El pendent pronunciat del tuc de Conangles obliga als participants a posar-se els esquís a l'esquena i a calçar-se els grampons.

Sincronització a l'hora de treure's les pells, al control 13, just abans d'afrontar un curt descens.

Fotografies de Roger Rovira.

Històries d'Àustria

2011-06-12T17:54:00.000+02:00

Foto: Roger Rovira

L'Oficina Nacional Austríaca de Turisme, amb qui la revista Muntanya manté relacions des de fa dos anys i per a qui ha realitzat diversos reportatges, ha creat un audiollibre amb relats romàntics, d'humor, d'intriga, etc., que basteixen les històries d'Àustria.

Cada capítol és escrit per un autor de renom i la seva història intenta crear el desig de visitar aquest país centreeuropeu, per conèixer les ciutats on passen aquests relats; però també les seves muntanyes, com ara el Tirol i Innsbruck, la capital dels Alps.

Descarregar-vos aquest audiollibre.

Per això el 9 de juny passat es va presentar aquesta obra a Barcelona, en una roda de premsa a l'àtic de l'Idealoft (pl. de l'Àngel, 2), on vam ser convidats.

Empúries, dos sols per a una mar nostra

2011-05-23T20:30:00.000+02:00

Asclepi (Esculapi d'Empúries), déu de la medicina, fill d'Apol·lo i de Coronis i pare d'Higieia, representat per un vell barbut, amb un mantell que deixa nus una part del pit i els braços, duia originàriament un bastó al qual s'enrosca una serp. Aquesta estàtua en marbre blanc fou trobada a Empúries l'any 1909 durant les excavacions, partida en dos trossos; datada del s II aC. Des del 2008 s'exposa la Museu d'Empúries. Fa 2,20 m d'alçada i pesa 900 kg. És l'obra d'art grega més important trobada fins ara als Països Catalans.

L'escullera hel·lenística (s II-I aC) feta poc després de l'arribada dels romans, a causa de la intensificació del tràfic comercial, és situada a la platja de Sant Martí (fora del recinte arqueològic). De fet, a banda del poblat indiget establert en aquesta part del golf de Roses (al terme de l'Escala), dues grans civilitzacions van establir-s'hi: una ciutat grega al costat de la platja, la Neàpolis o Emporion 'mercat', i una ciutat romana adjacent.

Els grecs, amb llur cultura, condicionaren l'evolució dels indígenes, i donaren lloc a la cultura ibèrica. L'any 218 aC un exèrcit romà comandat per Cneus Corneli Escipió desembarcà al port d'Empúries. S'iniciava el procés de romanització de la península Ibèrica, que tant influí políticament i culturalment.

Els mosaics que decoraven el terra de les cases romanes més importants de la ciutat són una mostra del llegat dels homes que inventaren el mare nostrum.

Fotografies de: Ferran Alexandri

"Cradle to Cradle", més enllà de la sostenibilitat

2011-05-22T17:57:00.005+02:00

El 16 i 17 de maig passat una convocatòria de premsa organitzada per l'Hostal Empúries va reunir un considerable equip de professionals: TV3, TVE, El Periódico, La Vanguardia, la revista Muntanya i Catalunya Ràdio, entre d'altres.

L'Hostal Empúries és el primer establiment d'Europa que ha obtingut la certificació Leed que l'acredita com a líder en eficiència i disseny sostenible segons els estàndards internacionalment acceptats per a edificis sostenibles que han demostrat el seu compromís ecològic en complir els objectius de més alta eficiència.

Aquesta trobada comptava amb la presència de l'arquitecte americà William McDonough, un dels responsables de desenvolupar el Cradle to Cradle i un dels personatges més influents del món sobre aquest concepte de sostenibilitat.

EL CRADLE TO CRADLE

El Cradle to Cradle és una aproximació revolucionària per al redisseny de la indútria humana, basada en la convicció que el disseny intel·ligent, inspirat en la productivitat regenerativa i segura de la natura, pot crear una indústria que sostingui i regeneri, que no sigui només sostenible.

Cradle to Cradle significa literalment "del bressol al bressol". S'ha de redefinir la indústria humana perquè produeixi serveis i productes en dos cicles tancats i interdependents, el cicle biològic i el cicle tècnic, que permetin una circulació indefinida de materials valuosos, no tòxics i que generin abundància.

Un producte es pot concebre com a nutrient biològic; per tant retornarà a l'aigua o a la terra sense deixar materials tòxics en el procés.També poden ser nutrients tècnics, que són aquells que continuen circulant com a materials en cicles industrials tancats que generen valor.

El Cradle to Cradle, desenvolupat per l'arquitecte americà William McDonough i el químic alemany Michael Braungart, té com a objectiu iniciar una nova revolució industrial, en què la indústria humana generarà impactes positius en el nostre entorn. Els tres principis del Cradle to Cradle són els següents:

Residu = nutrient
Ús de fonts d'energia renovables
Celebració de la biodiversitat

Més informació:

http://www.mbdc.com/default.aspx
http://www.youtube.com/watch?v=0OFI1Tx2EGU&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=eY4o3WzCfmM
http://www.youtube.com/watch?v=B5NiTN0chj0&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=IoRjz8iTVoo&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=xjxu5kBLxUw&feature=related

hostalspaempúries

www.hostalempuries.com

Fotografies 2 i 3 a cura de: Alfred Montserrat (més info: Notes de camp)

Excursions a l'interior de la terra

2011-05-01T20:02:00.002+02:00

Acabo de publicar una nova guia d'espeleologia per a excursionistes, dins de la Col·lecció Guies del CEC que edita Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Aquest és el primer dels dos volums d'aquesta guia d'itineraris subterranis adreçada als excursionistes i muntanyencs que, sense ser espeleòlegs ni haver practicar mai l'espeleologia, vulguin visitar algunes de les cavitats més destacades de la nostra terra.

La tria de coves (i de vegades algun avenc) ha estat feta pensant en l'interès de la cavitat, la seva història o la seva formació geològica; però també en la relativa facilitat d'accés i progressió. Dit d'una altra manera: per recórrer aquestes coves no es necessita material de progressió vertical. En general, només amb un casc amb il·luminació, amb una granota i unes botes d'aigua es poden fer tots els itineraris proposats.

La majoria d'aquestes visites subterrànies permeten, a més a més, fer una excursió a peu pels voltants. De fet, anar fins a la cova ja representa tota una excursió.

Índex:

• El Pirineu Cerdà: La cova d’Anes. La fou de Bor

• El Pirineu Ripollès: La cova de les Encantades. La mina Saragossa. La cova de Rialb.

• La serra de Lleràs: El botet de Casa Rei.

• L’Alt Urgell: La cova de l’Ormini.

• La Noguera: La cova Negra de Tragó de Noguera. La cova del Tabac.

• El Pallars Sobirà: El forat del Drac de Saverneda.

• El Berguedà: La bòfia de Sant Jaume.

• El Massís del Montsec: El forat del Gel. El forat de l’Or. La cova dels Muricecs. La cova Colomera.

• L’Alta Garrotxa: La cova de la Mosquera.

• Sant Llorenç del Munt-Serra de l’Obac: La cova del Manel. La cova Simanya. Les coves de Mura.

• Montserrat i l’Anoia: Les coves del Salnitre. Coves i avencs del Mamut. La cova de les Rondes.

Aquest primer volum conté:

22 itineraris sota terra.
Descripcions, història, curiositats i llegendes.
Fitxa amb informació tècnica sobre cada itinerari.
Topografia de totes les coves.

Excursions a l'interior de la terra. 22 itineraris espeleològics

Ferran Alexandri

Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011

Col·lecció Guies del Centre Excursionista de Catalunya, 28

128 pàg, amb il·lustracions

MUNTANYA 894, els valors de la natura

2011-04-20T10:54:00.001+02:00

L'excursionisme, a part de preconitzar el contacte amb la natura i de representar un esbarjo de caire esportiu, també té un vessant científic i cultural que comporta el coneixement més aprofundit del paisatge. Per això, en aquesta edició de la revista Muntanya de primavera es proposen un seguit d'excursions un xic diferents, que comporten l'observació de la natura i la descoberta dels camins tradicionals.

ARTICLES DESTACATS

Ombrèr deth Montardo, per Jordi Massip

Una excursió d'alta muntanya per redescobrir llocs i camins oblidats de la Vall d'Aran, a la cara nord del Montardo.

Collegats a vista de lupa: els líquens com a protagonistes, per María José Chesa

Un recorregut diferent per Collegats, on podrem gaudir d'una bona caminada, mentre que observem els líquens dels diversos ambients del paisatge, passant per l'antic monestir de Sant Pere de les Maleses i la cova de la Serpent.

Els camins de La Palma, per Ferran Alexandri

Una illa petita, verda i alterosa, de temperatures benignes i diversitat de paisatges, amb cims volcànics que superen els 2.000 m, és plena de camins històrics i tradicionals que conviden a descobrir-la.

Pels Alps de l'Ötztaler, per Josep M. Sala i Albareda

Una travessa d'alta muntanya que va de refugi en refugi passant per les impressionants glaceres alpines del Tirol austríac.

Bonaventura Ubach (1879-1960), un biblista excursionista, per Bartomeu M. Ubach

Després del centenari del primer viatge al Sinaí del P. Bonaventura Ubach, tot just s'acaben de complir els 75 anys que el Centre Excursionista de Catalunya li va atorgar la medalla d'or.

Els camins de ronda de la Costa Brava

2011-03-27T21:37:00.039+02:00

Mar i muntanya

En èpoques passades, els camins de ronda es practicaven "al llarg del mur d'una plaça forta o de la zona marítima o terrestre com a servitud de pas per a la vigilància de la costa". Aquesta és la descripció que en fa el DIEC2.

Avui dia aquests camins costaners han estat recuperats per a l'excursionisme. S'han senyalitzat com a GR o PR, passen per trams empedrats (a prop de les viles), es converteixen en camins de grau quan s'enfilen, i estan a cavall, en els trams més salvatges, entre els camins de contrabandistes, els estrets o emboscats i els de cabres i de mal passar. Però són, a la fi, camins de muntanya fantàstics, ideals per fer excursions a l'hivern, al començament de la primavera, abans de l'entrada de la calor forta, o bé a la tardor.

De la platja de Castell a Calella de Palafrugell pel GR 92

Al terme de Palamós (Baix Empordà), a llevant de l'antic castell de Sant Esteve i del veïnat de s'Alguer, limitada a l'est per un poblat preromà, hi ha la platja de Castell, inci de l'excursió que recomanem, ara que som a finals de març.

Aquest recorregut és un dels més bonics de la Costa Brava, que recorre el paratge protegit de Castell i el cap Roig, a través d'un seguit de cales esplèndides: Sènia, Estreta, Roca Bona i el Crit.

Un magnífic camí per fer en un dia d'hivern assolellat, caminant per la muntanya, de cara al mar, pujant petits turons, davallant a paltges solitàries, amb les illes Formigues sempre com a teló de fons.

Tot i que només són quatre illots, presidits per un petit far, diuen que al 1285 hi va tenir lloc un combat naval en el qual fou derrotat l'estol fràncès de Felip II de França per l'almirall català Roger de Lloria. Des del seu mirador de la cala Estreta, a pesar de la seva insignificança, sembla que aquests petits illots encara mostren l'orgull d'un passat gloriós.

Un excel·ent reportatge sobre les illes Formigues ha estat publicat recentment a la revista Descobrir (148, setembre 2010) a cura del fotògraf Roger Rovira (autor d'aquestes imatges) i de Xavier Febrés.

Tertúlia d'excursionisme a TVE

2011-03-13T18:38:00.002+01:00

El divendres 4 de març passat, al programa de TVE "Para todos la 2", un magazín de La 2 en directe de dilluns a divendres entre les 12:30 i les 13:10, presentat per Juanjo Pardo i Laura Riu, va emetre una tertúlia sobre excursionisme amb els convidats següents:

Ferran Alexandri, filòleg, director de la revista Muntanya.
Luis Alejos, escriptor i fotògraf de muntanya, membre de la Redacció de Pyrenaica.
Marta Rotllán, psicòloga, impulsora i directora del saló de senderisme Trek&Walk.
David Beltrán, president de la Federación Andaluza de Montaña.

En el decurs d'aquesta tertúlia els convidats van debatre sobre el significat dels termes excursionisme, senderisme, alpinisme i trekking, però sobretot del fet d'anar a la muntanya, des dels orígens d'aquesta activitat fins a l'actualitat. Entre el públic del programa hi havia una representació de la Comissió d'Esport Adaptat de Centre Excursionista de Catalunya, que va donar el seu parer, també, sobre l'excursionisme.

Podeu veure el debat sencer (28:36 min) clicant aquí.

Sota el gel d'Andorra

2011-03-06T13:59:00.000+01:00

Diving Andorra

Submarinisme hivernal d'alta muntanya a Vallnord

El repte de descobrir la natura sota el gel dels estanys d'alta muntanya és un nou esport d'aventura molt estimulant que es pot practicar a la vall d'Ordino, concretament a la bassa de la Canaleta, dins de l'estació d'esquí de Vallnord. Seure al marge de la perforació del gel amb les cames dins l'aigua freda i fosca per deixar-se caure vencent els instints més bàsics de la supervivència és tot una experiència.

Amb l'ajut dels guies de l'empresa Diving Andorra es pot fer immersió sota el gel, equipat amb un material específic per a aigües gèlides: uns reguladors especials, un neoprè sec (que permet aïllar-se d'una temperatura de -2º C), unes ulleres, guants i unes aletes. La bassa de la Canaleta té 12 metres de fondària màxima i és un lloc ideal per realitzar un bateig sota el gel. Per als més experimentats hi ha la possibilitat de practicar aquest esport en els estanys de Tristaina o de la Cabana Sorda.

Reportatge de Roger Rovira i Ferran Alexandri publicat a la revista Muntanya 893 (2011): 48-51. Drets imatges: Diving Andorra & Roger Rovira.

La revista MUNTANYA a TV3

2011-02-25T17:39:00.000+01:00

Veure el vídeo

El programa "El medi ambient" de TV3, dirigit pel periodista Xavier Duran, que s'emet cada dia a les 14:20, avui ha emès un reportatge sobre la revista Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya, en què es destaca la commemoració dels 40 anys d'aquesta publicació i la presentació del nou número de febrer, una edició totalment renovada, que convida els excursionistes a conèixer el Pla de l'Estany, la vall de Wakhan, els Alps d'Innsbruck i la immersió sota el gel d'Andorra.

Apunt de Ferran Alexandri.

Una nova etapa de MUNTANYA

2011-02-20T17:42:00.002+01:00

Amb el nº 893 comença una nova etapa de la revista Muntanya

Després de sis anys d'haver fet una renovació total de la revista Muntanya, des de la Redacció hem cregut convenient fer un nou canvi en la nostra publicació i presentar una nova etapa. Això implica millores, evidentment. Les més visibles: la reducció de format (245 x 170 mm), l'augment de pàgines i un nou tractament dels articles i de les seccions.

ARTICLES DESTACATS

Pel Pla de l'Estany, per F. X. Gregori.

De Mata al santuari de Sant Mer d'Olives es descriu un itinerari de bells paisatges que descobreix l'art romànic d'aquesta contrada.

Ruta per la vall de Wakhan, per Ricard Altés.

Actualment és un dels racons més poc transitats del món, però antigament hi va passar una de les rutes comercials més conegudes de la història de la humanitat.

Seguint el vol de l'àliga als Alps d'Innsbruck, per Ferran Alexandri.

Innsbruck és la capital dels Alps austríacs, un territori eminentment muntanyenc format per cimals alterosos i valls solitàries i esplèndides.

Sota el gel d'Andorra, per Roger Rovira.

El repte de descobrir la natura sota els gel dels estanys d'alta muntanya, un nou esport d'aventura molt estimulant que es pot practicar a la vall d'Ordino.

Apunt de Ferran Alexandri

Director de Muntanya

www.cec.cat

Inauguració de l'exposició "40 anys de MUNTANYA"

2011-02-20T16:44:00.001+01:00

El dijous 17 de febrer passat a les 8 del vespre es va inaugurar l'exposició "40 anys de MUNTANYA" a la sala Albert H. Gordon del Centre Excursionista de Catalunya (Paradís 10, de Barcelona). Aquesta exhibició cultural i artística, que estarà oberta al públic fins al 17 de març, ha estat dissenyada per Martí Pujol i Aina Pau. Ofereix un recorregut per la història de la que és considerada com la primera revista excursionista en català.

S'hi poden veure representades les 240 portades de la revista, des del nº 648 (corresponent a l'abril de 1970, quan Muntanya va començar a publicar-se en català) fins al nº 888 (abril del 2010), acompanyades de plafons de text i d'il·lustracions gràfiques que expliquen la història d'aquests quatre decennis; també es mostra com és realitza el procés d'edició dels articles, es donen dades informatives de la revista i es fa un petit homenatge als autors que han fet possible aquests quaranta anys amb els seus treballs.

L'exposició també està dotada d'elements artístics, a cura de Carles Pujol, autor de la pintura Triangle, emblema d'aquest aniversari que, col·locat a l'entrada de la sala, convida a entrar el visitant.

És destacable també el documental "40 anys de Muntanya" (35 min), dedicat a la revista, i també a l'excursionisme, treball realitzat pel mateix artista Carles Pujol, així com també el triangle blau que es dibuixa al terra de la sala i en una de les parets, cosa que fa que aquesta exposició esdevingui una autèntica videoinstal·lació.

L'exposició també presentava el nº 893 de la revista Muntanya, el primer del 2011, que ofereix un aspecte totalment renovat: disminució de format, nou disseny, més pàgines i un tractament actualitzat dels articles i de les seccions.

L'acte d'inauguració va començar a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya (CEC); hi varen assistir més de dues-centes persones, entre socis del club, subscriptors, mitjans de comunicació, entitats diverses i amics en general.

La trobada va començar amb les intervencions de Josep M. Puente, president del CEC; Ferran Alexandri, director de Muntanya i comissari d'aquesta l'exposició, i de Xavier Serraïma, en representació de l'Associació de Publicacions Periòdiques en català (APPEC).

Apunt de Ferran Alexandri

La Nit de les Revistes 2010 premia una revista de muntanya

2011-02-06T13:28:00.000+01:00

La revista Vèrtex es va endur el premi a la millor iniciativa editorial del 2010

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va acollir el passat dia 2 de febrer la 12a edició dels Premis APPEC, en els quals la revista Vèrtex, editada per la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), es va endur un dels principals guardons de la Nit, el de la milor editorial. D'aquesta manera, l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) reconeix per primera vegada l'impuls de les revistes d'excursionisme i muntanya i consolida aquesta publicació com un referent d'aquest sector en el nostre país.

La Nit de les Revistes en Català, organitzada per l'APPEC és la festa anual de les capçaleres escrites en llengua catalana. En l'edició d'enguany, els editors van atorgar a la revista Vèrtex el premi a la millor editorial, dotat amb 6.000 €, per la seva tasca d'impuls al capdavant d'una revista referent en els esports de muntanya.

El periodista Xavier Grasset va ser l'encarregat de conduir l'acte, que va començar amb el parlament de Lluís Gendrau, president de l'APPEC, i que va comptar amb la presència i paraules del conseller de Cultura, Ferran Mascarell.

Les capçaleres i persones guardonades

Vèrtex: premi a la millor editorial.
Cuina: premi a la millor publicació.
L'Avenç: premi a la revista més popular.
Cotxes: premi a una nova publicació.
Auriga: premi a una acció promocional.
Cupatges: premi a una acció digital.
La Gaseta: premi als 25 anys d'existència.
Nous Horitzons: premi als 50 anys d'existència.
Salvador Balcells: premi especial a una persona (secretari tècnic de l'APPEC).
Roser Capdevila: premi a una persona (creadora de Les tres bessones).

Apunt de Ferran Alexandri.

Una nova guia geològica d'Aigüestortes

2011-02-06T12:51:00.000+01:00

Guia geològica del parc nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

L'editorial Everest acaba de publicar un nou llibre de la col·lecció "Guías Geológicas de Parques Nacionales" a cura del geòleg Albert Martínez Rius. Aquesta guia és la clau per descobrir els secrets geològics d'Aigüestortes: la darrera edat del gel va donar lloc a les grans glaceres que escolpiren les roques granítiques i van formar cims agrests, arestes esmolades i valls profundes.

Les roques nues mostren una història tortuosa, que s'expressa en forma de plecs impossibles com els de les calcàries dels Encantats o de cristalls que ens descobreixen l'origen magmàtic dels granits del parc. L'empremta actual d'aquest episodi del gel són els centenars de llacs, escampats per tots els racons, units per rius que discorren per meandres suaus o bé salten per parets que formen cascades.

Però aquesta guia també ens mostra com l'home, al llarg de la història, ha incidit sobre el paisatge geològic d'aquesta regió.

L'objectiu d'aquesta col·lecció és el de posar a disposició dels visitants i estudiosos dels parcs nacionals una obra amb diversos itineraris, que descriuen amb rigor científic i amb un lèxic amè i divulgatiu els processos geològics que es poden observar i les formes geològiques singulars. La guia d'Aigüestortes va acompanyada d'un mapa geològic i un mapa geomorfològic. Per acabar, inclou un apèndix amb la bibliografia seleccionada més important i també un glossari de termes geològics.

Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

Guía geológica

Edita: Editorial Everest, León, 2010.

Autor textos i mapes: Albert Martínez Rius

Correcció d'estil: Ferran Alexandri.

227 pàg., amb il·lustracions.

III edició del Concurs de fotografia de Muntanya

2011-01-23T16:42:00.000+01:00

L'esquí ha estat el tema del 2010 del concurs de la revista Muntanya

Muntanya ha arribat a la seva tercera edició del concurs de fotografia anual, que el 2010 ha estat dedicat a un únic tema: l'esquí. La fotografia guanyadora ha estat per a la modalitat d'esquí de muntanya. Pel que fa al finalista, el jurat ha obtat per premiar una fotografia més conceptual, on només apareixen les traces dels esquís.

GUANYADOR

Pseudònim: "Cima".

Títol: Cridant el vent.

Lloc: cresta dels pics de vall Hiverna.

Autor: Javi Garrido (Terrassa).

Comentari del jurat: La sinuosa verticalitat de la cresta ens transporta a les vertiginoses alçades de la muntanya. La distribució de les figures dels protagonistes (uns dels quals duu els esquís a l'esquena), i el fons llunyà de cims nevats i els núvols baixos, ofereix a la fotografia una sensació de profunditat a través de la successió dels diversos plans.

FINALISTA

Pseudònim: "Neu".

Títol: Corbes de muntanya.

Lloc: els vessants del Puigmal.

Autor: Joan Cané i Rúbies (Barcelona).

Comentari del jurat: Aquesta imatge atrau per la seva simplicitat abstracta i pren força per la seva composició en diagonal de les traces de neu. L'autor expressa amb originalitat el tema de l'esquí com una forma de dibuix sobre la muntanya.

Més informació: CEC.

Apunt de Ferran Alexandri.

Entrevista al director de la revista Muntanya

2011-01-18T21:14:00.001+01:00

Darwin TV entrevista Ferran Alexandri

Amb aquesta entrevista inauguro la secció d'entrevistes i tertúlies de Darwin TV, un espai dedicat a convidats que visiten l'organització Darwin, un centre d'adopció, recuperació i conservació de mones titís de Catalunya.

Darwin és una associació sense afany de lucre, amb seu a Barcelona, que té com a objectiu la preservació, conservació, defensa i protecció dels titís (mones de la família Callitrichidae) originals de l'Amèrica Central i d'Amèrica del Sud.

Si voleu veure l'entrevista, que em va fer Montserrat Ubach, directora de Darwin, cliqueu a l'enllaç de Darwin TV.

40 anys fent país

2011-01-06T12:50:00.005+01:00

La revista Muntanya, editada pel Centre Excursionista de Catalunya, celebra que fa quatre decennis que surt en català

04/01/11 - Mireia Rourera

Una foto del menhir de Roses ocupa la portada del número de desembre de la revista Muntanya, que edita el Centre Excursionista de Catalunya (CEC). La que està considerada com la National Geographic de Catalunya acaba de fer 40 anys que surt escrita en català. Abans de l'abril del 1970 la revista ja existia, però en castellà. Era la continuació del que havia estat el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, que havia començat a publicar-se l'any 1891 i que va deixar de sortir durant la Guerra Civil.

Al llarg d'aquests quatre decennis de Muntanya en català les seves pàgines han fet arribar als aficionats a l'excursionisme i els esports de muntanya i d'aventura en general tots els secrets i els racons del país i tots els secrets i els racons de molts altres països del món, aquells que els socis del CEC han visitat i han descrit amb tot detall. No en va, quan el CEC es va fundar, al segle XIX, els estatuts van deixar molt clar que entre els seus objectius hi havia no només “practicar i fomentar l'excursionisme entre tots els ciutadans”, sinó també divulgar a través de publicacions periòdiques, llibres, revistes i butlletins “els esports de muntanya i tota mena d'activitats que s'hi relacionin”.

Entre les portades de Muntanya més significatives, el director actual, Ferran Alexandri (a la foto), recorda la del febrer del 1976, que reproduïa el quadre que Joan Miró va fer amb motiu del centenari del CEC, o la de l'abril del 1983, amb les fotografies de l'expedició catalana que va anar a l'Everest el 1982 finançada pel Centre Excursionista de Catalunya i que, malauradament, no va poder arribar a dalt. També la de l'agost del 1985, amb l'expedició que, aquell cop sí, va fer el cim de la muntanya més alta del món. A més, cita Alexandri portades molt estimades, com la dedicada a Montserrat, l'abril del 2006, o la que l'abril del 2009 es va dedicar a la figura del Verdaguer excursionista (just quan feia 125 que havia pronunciat al CEC una conferència emblemàtica sobre una excursió feta a l'Alt Pallars). I així arribem a la portada del menhir de Roses, l'última amb format tipus foli. Amb el canvi d'any Muntanya estrenarà format petit, més estil National Geographic.

Publicat a la contra del diari Avui el dimarts 4 de gener del 2011, per Mireia Rourera.
Reproduït textualment en aquest bloc per Ferran Alexandri. La foto pertany a Josep Losada (Avui).

Un triangle per a Muntanya

2010-12-25T14:21:00.000+01:00

Triangle (acrílic sobre paper; 88 x 61 cm)

Obra original de l'artista Carles Pujol en commemoració al 40è aniversari de la revista Muntanya. El triangle identifica la muntanya, el cim, la fita màxima de l'excursionista i de l'alpinista. El blau recorda el cel i el color de moltes portades de paisatge de la revista Muntanya. El difuminat blanquinós que envolta el triangle pot representar la boira. Tot plegat una interpretació possible, significativa, per a una obra amb molta força visual i de color, que ha esdevingut l'emblema de la revista i d'aquesta celebració.

El dibuix original s'exposarà a la seu del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i passarà a formar part de la col·lecció del fons d'art d'aquesta entitat per gentilesa de l'autor.

Apunt de Ferran Alexandri.

La història de la revista Muntanya

2010-12-25T14:05:00.000+01:00

Nº 892 (DESEMBRE 2010)

Per acabar el 2010, l'edició de desembre de la revista Muntanya fa una repàs dels 40 anys de publicació ininterrompuda: 240 edicions avalen l'afany de divulgació del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i posicionen la revista Muntanya en un referent de les revistes d'excursionisme.

El temes de muntanya es reflecteixen en els següents

ARTICLES

40 anys de la revista Muntanya, per Josep Nuet i Daniel Romaní.

La revista Muntanya editada pel CEC compleix aquest 2010 quaranta anys. El primer número va publicar-se l'abril de 1970; representava la continuació de l'antic Butlletí del CEC, que havia començat a publicar-se el 1891. Aquest article fa una mirada històrica de la que es considera la primera revista d'excursionisme en català.

Grand Canyon, un dels fenòmens més esbalaïdors de la natura, per Enric Ventura i Lecha.

De ben segur que si haguéssim de cercar un lloc en el món que ens provoqués l'admiració més gran per un bell paisatge sens dubte seria Grand Canyon. El canyó més gran del món és tan gran que, fins i tot, apareix en les fotografies fetes pels satèl·lits que envolten la Terra. Sens dubte, una de les grans meravelles naturals del món.

Artic Circle Race, la cursa d'esquí de fons més dura del món, per Francesc Monsonís i Elena Rivas.

L'Artic Circle Rice (ACR) és una cursa d'esquí de fons que es fa cada any a l'illa de Grenlàndia, als voltants de Sisimiut. ¿Què ho fa que l'ésser humà tingui una clara tendència a buscar sempre el més difícil, el més dur o allò que té un cert grau de risc o aventura?

Roses, una vila per a la història, per Lluís Vidal i Carme Vila.

Una caminada per la història antiga de l'Alt Empordà. Diu la llegenda que l'historiador Sili Itàlic recull la llegenda indígena sobre l'origen dels Pirineus: la princesa Pirene, filla del rei dels beribraces fou enamorada i segrestada per Hèrcules, que després l'abandonà a la seva sort a les muntanyes, on va morir.

El Hierro, l'illa de la pausa, per Toni Salas.

El Hierro, l'illa més occidental de l'arxipèlag de les Canàries, és un petit paradís desconegut, un lloc que es manté raonablement verge i que ha estat declarat reserva de la biosfera.

Podeu descarregar-vos complet aquest número al lloc web www.cec.cat.

Apunt de Ferran Alexandri.

La Palma, Isla Bonita

2010-12-05T21:05:00.000+01:00

L'illa de La Palma és situada en ple oceà Atlàntic, al nord-oest de l'arxipèlag canari. Juntament amb Tenerife, La Gomera i El Hierro constitueix la província de Santa Cruz de Tenerife. Amb només 706 km2, La Palma és un dels indrets de la Terra que ofereix una gran diversitat de paisatges. Hi podem trobar boscos de laurisilva, pinedes extenses i espècies vegetals úniques; però també muntanyes úniques, com ara la Caldera de Taburiente, que culmina al Roque de los Muchachos (2.426 m), cràters volcànics i mars de lava i, sobretot, aigua. La Palma és l'única illa de les Canàries on podem trobar aigua, rierols i torrents.

El Bejenado, la muntanya més individualitzada de La Palma

Pujar al cim Bejenado és una excursió sensacional perquè aquest pic aïllat és un excel·lent mirador de la Caldera de Taburiente, a través d'un sender de muntanya molt agradable. La versió còmoda d'aquesta excursió comença al mirador de La Cumbrecita, port que escurça la ruta "oficial", que passa pel PR LP 13.3 (la primera part d'aquesta ruta va per asfalt i pista).

Us recomano quel aneu fins al Centro de Visitantes del Parque Nacional de Taburiente, a l'est de la població de El Paso. A partir d'aquí cal prendre la carretera que va fins al mirador de La Cumbrecita, lloc on s'acaba l'asfalt i podem deixar el vehicle a l'aparcament i començar l'ascenció cap al cim Bejenado. Aquest mirador també és un lloc fantàstic per fer-nos una idea de la vastitud de la Caldera de Taburiente.

L'itinerari va avançant per la carena del anomenats Picos del Risco de los Cuervos fins a El Rodeo (1.585 m), punt on enllacem amb el PR LP 13.3 provinent del Centro de Visitantes. Tot el camí fins aquí està senyalitzat; fins i tot, en alguns llocs hi ha escales i cable per agafar-se, en els punts més aeris. Ara és el moment en què es veu millor l'interior immens de la caldera. Tot seguit, un ascens en ziga-zaga duu directament al cim de Bejenado (1.852 m), sent el millor lloc per observar aquesta gran depressió d'origen volcànic i de tots els cims que tanquen aquest perímetre. La tornada es fa pel mateix camí.

El Pico Bejenado és el destí final d'aquest itinerari, que ens haurà ocupat unes dues hores de pujada (1 h 30 min més de baixada). El dia ha estat perfecte per fer fotografies, i la calor moderada per ser un 26 d'octubre a les Canàries. Destaca, sobretot, el verd encès de la pineda que recobreix el cim, i també el pati dels vessants, acompanyats de bon matí, al lluny, per bromes fantasmagòriques. I a la fi, assolim el cim.

Apunt de Ferran Alexandri
Drets de fotografia: Roger Rovira

20 anys de la Cursa CEC-Collserola

2010-12-05T13:14:00.001+01:00

La popular Cursa CEC-Collserola arriba enguany a la 20 edició
Es tracta d'una cursa de muntanya de 18 km i 800 m de desnivell, organitzada pel Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i l'Ajuntament de Barcelona. Es va celebrar el 21 de novembre passat, i va posar a prova 800 participants que sortiren del campus Nord de la UPC per retornar al mateix punt després d'aver fet 18 km d'un exigent i estètic recorregut per la serra de Collserola.

La serra de Collserola ha esdevingut en quelcom més que el pulmó de Barcelona: la seva existència possibilita els esports de muntanya. Així doncs, amb la intenció d'apropar la muntanya a la ciutat, el CEC organitza aquesta cursa des de fa dues dècades, però ara és la primera vegada que es fa des que la serra de Collserola hagi estat declarada parc natural, amb l'objectiu de preservar aquest paisatge natural tan proper a la ciutat. Una vuitantena de voluntaris que formaven l'organització van garantir el bon desenvolupament de la cursa.

La cursa ha anat creixent al llarg dels anys, l'itineari també ha anat canviant per adaptar-se a la realitat d'un parc com el de Collserola i a un perfil de participant cada vegada més ben preparat i competitiu. La prova ha representat per a molts participants una forma de descobrir els camins de Collserola, des dels més concorreguts fins als corriols més amagats, cosa que ha fomentat la pràctica esportiva i el respecte cap a un entorn natural tan proper.

Entre els participants d'aquesta edició hi havia Frank Jiménez (de 71 anys) i Ramon Leona (de 10 anys), el corredor més gran i el més jove; també hi havia corredors vinguts de fora de l'àrea metropolitana, fet que confirma que aquesta prova s'està fent un lloc dins del calendari de les curses de muntanya del país.

CRÒNICA I RESULTATS

Del campus Nord de la UPC, punt de sortida i arribada, els corredors enfilen la llarga pujada cap a Sant Pere Màrtir, el punt més alt de l'itinerari, i lloc on s'entreveien els participants més ben preparats. Davant de tot, un grupet de cinc corredors és seguit de ben a prop pel qui serà el guanyador absolut de la cursa. Es tracta de Pau Zamora Pérez, del DISTANCE, germà del cèlebre triatleta Marcel Zamora, que va marcar un temps de 1 h 12 min i 42 seg. Mercedes Arcos Zafra, del INTEMPERIE, fou la primera dona classificada, amb un temps de 1 h 29 min i 33 seg.

Classificació per categories

Fins als 18 anys: Aniol Collado-Rorura
Dels 19 als 40 anys: Pau Zamora i Mercedes Arcos
Dels 41 als 60 anys: José Portillo i Mercè Magem
Dels 61 anys en endavant: Lorenzo Pérez
Esport adapatat (cecs B2): Xavier Camarasa i Belén González

Més informació: http://collserola.cec.cat/

Apunt de Roger Rovira i Ferran Alexandri.

Drets fotografia: Roger Rovira

La revista "Muntanya" fa 40 anys (abril 1970- abril 2010)

2010-12-04T20:36:00.000+01:00

Muntanya, editada pel Centre Excursionista de Catalunya, inclou continguts de totes les àrees dels esports de muntanya: excursionisme, alpinisme, escalada, espeleologia, barranquisme, bicicleta tot terreny, esquí de muntanya, etc.

La revista Muntanya, dedicada a la cultura excursionista i a la natura, compleix aquest any 2010 quaranta anys. El primer número de Muntanya va publicar-se l'abril de 1970, completament en català, després dels anys de prohibició de la nostra llengua.

De fet, la revista ja existia anteriorment en castellà (concretament des del 1946). Montaña suposava la continuació del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, que havia començat a publicar-se el 1891, però va ser suspès durant la guerra civil. Els primers signes de català de Montaña daten de l'any 1959. La censura deixa passar aquell any dos editorials ("23 d'abril" i "Els Jocs Florals"), escrits en català. A partir de 1970, doncs, la capçalera i els continguts ja són en català.

Els protagonistes d'aquesta publicació han estat sempre les excursions per les valls, muntanyes, boscos, llacs... de Catalunya i d'altres indrets com els Alps, els Andes, l'Himàlaia i un munt de zones del món. També n'han estat protagonistes els refugis de muntanya, sobretot els que han estat reformats i són avui una peça clau per als qui fan travesses de muntanya. Així, Muntanya s'ha fer ressò de les inauguracions de diversos refugis del CEC al Pirineu català, com ara el Joan Ventosa i Calvell i el d'Amitges, tots dos dins dels parc nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. L'any 1976 Muntanya va ser protaveu dels actes commemoratius del centenari del Centre Excursionista de Catalunya, amb un número especial.

La fotografia és un element essencial a Muntanya. D'entre els números publicats, hi ha portades amb fotografies de paisatges de gran bellesa. Precisament, per fomentar la fotografia de paisatge, la revista organitza un concurs anual, adreçat tant a aficionats com a professionals.

Actualment, Muntanya inclou continguts de totes les àrees dels esports de muntanya. Amb el propòsit de fer conèixer tots els racons de la geografia de Catalunya i de fora del nostre país, la revista publica també reportatges de trekkings i viatges d'arreu del món.

Explica Ferran Alexandri, l'actual director de Muntanya:

No oblidem tampoc altres aspectes molt importants per a la cultura excursionista. Per això des de fa uns anys hem elaborat articles històrics sobre els inicis de l'excursionisme, el pirineisme i l'alpinisme a través de documents antics o de personatges il·lustres que marcaren un inici, com ara Jacint Verdaguer, Jaume Oliveres, Norbert Font i Sagué, Lluís Marià Vidal, Valentí Almirall, Charles Lyell, Georges Véron, etc.

Darrerament, dos articles publicats a Muntanya han rebut sengles guardons: "El romànic de la Vall de Boí", de Mireia Ibàñez (Premi Pica d'Estats 2007) i "Els Angusto, dos aragonesos enmig de la plèiade", de David Vilaseca (Premi Unnim de Periodisme de Muntanya i Aventura del Festival de Cinema de Muntanya 2010).

Apunt de Daniel Romaní (premsa CEC)

El Festival de Cinema de Muntanya premia un article de la revista "Muntanya"

2010-12-04T18:22:00.003+01:00

David Vilaseca s'enduu el Premi Unimm de Periodisme de Muntanya i Aventura

El Festival Unnim de Cinema de Muntanya, celebrat a Torelló (Osona) del 13 al 22 de novembre passat, a més d’exhibir i posar en competició cada any els millors films realitzats a qualsevol país del món sobre la muntanya i la natura, és també un lloc de trobada per als qui fan activitats relacionades amb la muntanya i els qui hi estan vinculats a través d’altres àmbits, com per exemple l’editorial.

El Festival convoca el Premi Unnim de Periodisme de Muntanya i Aventura. A l’edició d’enguany s'ha premiat l’article “Els Angusto, dos aragonesos enmig de la plèiade”, de David Vilaseca, publicat a la revista Muntanya, concretament al número 887 (febrer de 2010). L’article recorda aquests dos guies aragonesos, que van ser, segons David Vilaseca, “autèntics pioners, avui ja absolutament oblidats.Van conquistar cims, van explorar noves rutes i, de vegades, al capdavant d’una cordada, esdevingueren la peça clau per l’èxit d’una expedició, ja fos pel seu coneixement del terreny o bé per la força i determinació que demostraren, encara que tota la glòria fos pels seus clients, que de vegades ometien el seu nom”.

La procedència dels autors que es presenten al Premi Unnim de Periodisme de Muntanya i Aventura és molt variada, principalment de Catalunya, del País Basc i d'Aragó, i de premsa generalista i especialitzada. Destaquen per exemple les capçaleres del sector com Vèrtex, Muntanya, El Mundo de los Pirineos, Campo Base i diaris generalistes d’Euskadi.

El jurat d’aquest premi ha estat format per Daniel Martí, director de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya i periodista de TVE, Salvador Sala, periodista de TV3, i Toni Arbonès, expresentador del programa “Els viatgers de la gran Anaconda” de Catalunya Ràdio i presentador de “Passaport Barcelona” a Barcelona Televisió. El premi de periodisme està dotat amb 1.200 euros, 600 dels quals per al millor article i els altres 600 per al millor reportatge.

Muntanya és una publicació editada pel Centre Excursionista de Catalunya des de l’any 1970. Inclou continguts de totes les àrees dels esports de muntanya: excursionisme, alpinisme, escalada, espeleologia, barranquisme, bicicleta tot terreny, esquí de muntanya...

Apunt de Daniel Romaní (premsa CEC)

Especial Andorra de la revista Muntanya

2010-10-21T20:55:00.000+02:00

Nº 891 (OCTUBRE 2010)

ARTICLES

Un tomb per l'Andorra lacustre, per F. Xavier Gregori.

Una petita travessa per conèixer alguns dels estanys que engalanen la muntanya andorrana. Una ruta per fer en dues jornades passant pels refugis dels Estanys de la Pera, Perafita i de Fontverd. Des de Catalunya fins a la vall de Madriu.

Itineraris naturalistes a les valls d'Andorra, per Ferran Alexandri.

Observar la natura d'una manera didàctica o simplement ficar-nos en la bellesa del paisatge pirirnenc, especialment en la flora i la fauna, és l'objectiu que proposem en aquestes rutes ecoturístiques a través de paisatges naturals protegits.

Mont Damavant, el sostre de Pèrsia, per Txema Castiella i Marta Carranza.

El Damavand (5.671 m) és el pic més alt i emblemàtic de la serralada dels Elburz, un sistema muntanyós amb més de 70 cims que superen els 4.000 m, i que recorre d'oest a est el nord de l'Iran, de forma parale·la a la costa de la mar Càspia.

N. Font i Sagué, excursionista. Les "Impressions d'istiu", per Enric Aragonès i Valls.

No hi ha dubte que Norbert Font i Sagué va ser, entre moltes coses que fan que cent anys no hagin pogut esborrar, un gran excursionista. Publiquem aquestes impressions: una ascensió al Pedraforca i una altra per les altes valls del Ter.

Revista Muntanya

Centre Excursionista de Catalunya

www.cec.cat (podeu descarregar-vos la revista en aquest lloc web, en l'apartat de Publicacions)

Apunt de Ferran Alexandri

Una 'bòfia' és una cova i una dolina

2010-10-17T12:58:00.005+02:00

La bòfia de Sant Jaume o de la Boixadera dels Bancs (-37 m de profunditat i 479 m de recorregut) és una cova ubicada al municipi de Montmajor (Berguedà), a prop del casal de Boixadera i de la capella de Sant Jaume. S'hi arriba per la carretera de Berga a Solsona, en el desviament cap a Capolat. És també una de les 26 cavitats de Catalunya anomenades amb aquesta curiosa designació de 'bòfia'.

L'any 1996 vaig escriure un article (Espeleòleg 41) on explicava l'origen i la difusió d'aquest mot en el nostre domini lingüístic, sobretot geogràficament, perquè resultava que la majoria de 'bòfies' es localitzaven a l'Alta Catalunya, és a dir: l'Alt Urgell, el Berguedà i el Solsonès, i un cas aïllat de l'Alt Camp. Aquest treball d'investigació va ser utilitzat després per fer una difinició científica en el nou Diccionari de Geologia de l'Institut d'Estudis Catalans (1997), del qual actualment ja disposem la versió on-line per poder consultar-lo lliurement. Diu així:

bòfia f. 1 Clotada produïda a terra per l'acció de les aigües de pluja (Solsona, Cardona, Plana de Vic). 2 Clotal ple de gel (Solsonès. Es tracta de la bòfia a la muntanya que duu aquest nom (la Bòfia), al N de coll de Pal). 3 Clotada fonda, clotada descarnada per les aigües. [DECC] 4 Cavitat [...] produïda per bofegament; avenc; embut d'ensorrament a causa de la dissolució de materials del subsòl (sal, guix). Ètim: Segons el DECat, bòfia ve del llatí fovea, 'clot', per metàtesi. Per les observacions fetes al terreny i per les descripcions, bòfia és el sinònim català de dolina i no de avenc, com proposa Ferran Alexandri (1996), tot i que avenc i dolina són termes geològicament afins. El terme bofegament introduït en la descripció del DLC indueix a confusió. V. dolina.

Apunt i fotografia de Ferran Alexandri.

Descobrir l'Iran sota terra

2010-10-16T19:04:00.001+02:00

Troballes arqueològiques i biospeleològiques a la cova de Ghar Sarab (Chaharmahal-Bakthiari, Iran)

L'any 2002 un equip de l'ERE del Centre Excursionista de Catalunya va estar a l'Iran, un país poc freqüentat pels espeleòlegs i també per molts viatgers, a causa dels prejudicis que els mitjans difonen equivocadament, perquè, de fet, l'Iran és un país extraordinari, de gent hospitalària i amable.

Vam centrar les nostres investigacions a la zona central de les muntanyes dels Zagros, on vam explorar dues coves força interessants: Ghar Sarab i Ghar Pa Alam (aquesta darrera excavada en guixos); però de la primera, vam poder aportar material arqueològic i biospeleològic de gran interès.

Ghar Sarab és una cova que en les primeres galeries i sales, avui dia fòssils, haurien estat utilitzades per les seves dimensions i condicions d'espai com a refugi humà. Al terra s'hi observaven signes evidents d'haver practicat petites excavacions recents, de manera rudimentària pels naturals de la regió, a la recerca segurament de tresors amagats, a causa de les històries misterioses i llegendàries que es conten del riu sagrat que neix en aquesta cova. El més curiós va ser que encara vam tenir l'oportunitat de recollir les mostres de ceràmica que apareixen a la fotografia que, segons l'apreciació feta pels experts del Museu Arqueològic de Catalunya, aquestes peces (fragmens de vasos i gerres globulars de ceràmica feta a mà) tindiren una antiguitat d'entre 2.000-3.000 anys, i serien part de la ceràmica que fabricava recipients per fer bullits.

El temps que vam dedicar a la captura de fauna cavernícola va donar com a resultat el descobriment d'aquest coleòpter troglobi que bé podria ser una nova espècie. Aquests escarabats els vam trobar en zones profundes de la cova, fins i tot a prop del nivell del riu. Carles Hernando (Museu de Ciències Naturals del Barcelona) ha determinat que es tracta d'un coleòpter del gènere Catops, emparentat amb un grup d'espècies gegants pròpies de l'Àsia central (Catops geganteus), d'una longitud que s'acosta als 7 mm. Encara espero amb ànsia la confirmació d'aquesta notícia, i que aquest animaló pugui ser algun dia un Catops geganteus Alexandrii.

Podeu descarregar-vos l'article complet ("Iran, un carst per decobrir") publicat a les revistes Muntanya 870 (2007) i Subterránea 29 (2008).

Aquests treballs meus també han estat referenciats a Iran Cave Directory (2nd edition). Berliner Llöhlenkundliche Berichte (Band 37), directori actualitzat sobre les cavitats i l'espeleologia realitzada a Iran per grups de tot el món. A cura d'Ezzatollah Raeisi & Michael Laumanns. ISSN1617-8572. Berlin, 2009.

Apunt de Ferran Alexandri.

La jungla del treball en època de crisi

2010-10-16T12:42:00.000+02:00

Ahir es va presentar a la sala d'Àmbit Cultural de El Corte Inglés de Barcelona (av. Portal de l'Àngel) un nou llibre de l'autora Glòria Gómez de la Tia.

La jungla del treball en època de crisi és una obra satírica amb un humor intel·ligent, àcid i transgressor. I una autora amb un estil àgil, propi i, sobretot, diferent. En aquesta obra hi desfilen els empresaris que només volen treure benefici sense importar-los res ni ningú, els companys i els no tan "companys", el personal directiu amb les seves dèries i els caps amb ganes de control. En definitiva, una mirada crítica i humorística sobre el món laboral i la crisi que ens envolta.

Glòria Gómez de la Tia és escriptora, documentalista i professora de tallers de novel·la, conte i poesia. Ha publicat narrativa per a infants, com ara El millor detectiu del món (2000); poesia per a adults: Laberint (2008) i la trilogia El fil de la memòria, Començo oracles i Tanco oracles (2008).

La darrera obra, doncs, La jungla del treball en època de crisi, és un llibre ben fet, molt amè, on ben segur tots els lectors reconeixerem perfectament com n'és de difícil sobreviure en la jungla del món laboral; però, això sí, en un to burleta i divertit que ens farà passar una estona ben agradable.

La jungla del treball en època de crisi

Glòria Gómez de la Tia

Primera edició: Barcelona, juliol 2010

Col·lecció Perspectives, 1

Horitzó Llibres

Apunt de Ferran Alexandri

Una nova edició del "Llibre de Fortuna e Prudència" de Bernat Metge

2010-10-15T16:02:00.000+02:00

Ahir es va presentar oficialment a la sala d'actes del palau Requesens, seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, l'edició crítica del Dr. Miquel Marco del Llibre de Fortuna e Prudència de Bernat Metge. Aquesta nova edició ha estat publicada per l'Acadèmia, amb col·laboració d'IVITRA i Digicotram-Prometeo (Universitat d'Alacant). En l'acte van intervenir la Dra. Júlia Butinyà, catedràtica de literatura catalana medieval de la UNED i acadèmica de la institució organitzadora; el Dr. Vicent Martines Peres, catedràtic de literatura catalana medieval i les seves relacions romàniques, de la Universitat d'Alacant, i el Dr. Miquel Marco, que va fer una exposició brillant sobre l'estudi d'aquesta nova edició filològica de l'obreta de Bernat Metge. L'acte també va comptar amb la presència del Dr. Antoni M. Badia i Margarit.

El Llibre de Fortuna e Prudència fou escrit l'any 1381 per Bernat Metge. És una paròdia del gènere literari del debat, i dins d'aquesta estructura típicament medieval, l'autor inclou una sèrie de reflexions i pensaments, que rebutgen la filosofia escolàstica i donen a la seva obra un clar contingut conceptual humanista.

A Miquel Marco, que entén la filologia des del vessant ampli -no pas l'estret i pobre- del vocable, l'interès per aquesta obra el va portar a trobar noves fonts literàries, principalment ran del vessant filosòfic i dels continguts. Fonts que són el mitjà que va utilitzar Metge per tal de poder establir una lectura interactiva amb el seu text, alhora que li donaven peu a una conversa continuada amb el lector. (Pròleg, a cura de J. Butinyà).

www.bonesllettres.cat

Apunt de: Ferran Alexandri.

Ferran Alexandri presenta el darrer llibre de Lluís Grifell

2010-10-13T19:19:00.000+02:00

La nova obra de Lluís Grifell (autor de Memòries i aventures d'un temps i un país. Catalunya 1930-1950) la vaig presentar el passat 23 de setembre a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya. Van intervenir en la taula rodona el lingüista Josep Ruaix i l'historiador Antoni Pladevall.

Aquest llibre recull les vivències i les anècdotes que l'autor visqué durant un viatge a l'URSS l'estiu de l'any 1977. El text és un relat senzill, a partir dels apunts recollits sobre el terreny, que té com a objectiu principal fer una exposició distesa d'aquell país i la seva societat tan aïllats de nosaltres durant molts anys a causa de la guerra freda, del teló d'acer i del mur de la vergonya. Un país que obre portes a mig camí de la dècada dels anys setanta amb l'excusa d'uns Jocs Olímpics: els de Moscou de 1978.

Lluís Grifell és un home que valora positivament les ciutats que va veure, els monuments i els paisatges, però especialment les persones amb qui va tenir un tracte proper. Es va trobar amb un país convençut políticament, disciplinat, que al mateix temps venera i recorda els combatents que l'han defensat; va constatar l'ambient artístic i romàntic però també expeditiu. En resum, va viatjar al país del pèndol.

Viatge al país del pèndol. L'URSS de 1977

Zenobita Edicions (www.zenobitaedicions.com)

PVP: 15 €

Fotografia: Roger Rovira

L'Alpenzoo d'Innsbruck, un zoo únic al cor dels Alps

2010-09-18T20:59:00.000+02:00

El zoo alpí d'Innsbruck és el parc zoològic més alt de tot Europa (750 m). Ubicat als boscos de la Nordkette, actualment també s'hi pot arribar amb el funicular de la ciutat que puja a aquesta serralada, fins al cim de Hafelekar. En aquest zoo hi viuen més de 2.000 animals europeus autòctons de 150 espècies diferents, en un entorn natural adequat a les seves necessitats.

Protegir el medi ambient, conservar el patrimoni natural i actuar en defensa dels drets dels animals són tasques que, totes juntes, poden arribar a crear una esperança per a la humanitat. Des de fa alguns anys, els principals parcs zoològics i aquaris del món s'estan esforçant per canviar la seva imatge i deixar enrere la mera exposició d'animals per passar a fer tasques de protecció, investigació i preservació de moltes espècies.

L'any 1962 es va inaugurar a Innsbruck un nou concepte de parc zoològic, un espectacular recinte on els animals no només poden sentir-se més lliures, protegits i respectats que en altres parcs, sinó que també viuen en el seu veritable hàbitat, els Alps.

A l'Alpenzoo es poden veure els animals en àmplies zones tancades dins de la muntanya mateixa, sense arribar a ser pròpiament gàbies. El visitant pot veure com viuen en el seu hàbitat els llops, els cérvols, el trencalòs, el linx, els óssos o les serps. A més a més del pla de conservació, el zoo lluita constantment per poder introduir en el seu entorn natural les espècies amb més perill d'extinció, com ara l'ós o el linx.

Un article més extens sobre aquest zoo, junt amb una entrevista al seu director Michel Martys, es va publicar a la revista Muntanya 887 (2008): 14-17.

Més informació: www.alpenzoo.at

Apunt de Ferran Alexandri

Fotografia: Alpenzoo M. Martys (1 i 2) i Roger Rovira (3 i 4)

Innsbruck i els seus pobles encantadors

2010-09-18T19:38:00.000+02:00

Els darrers dies a la capital del Tirol són plujosos. La Verena ens porta fins a Mutters, un petit municipi als afores d'Innsbruck, d'aquells que hom sol anomenar pobles amb encant. Certament, aquesta és una bona observació. Són pobles de postal, encantadors.

Les esglésies del Tirol tenen un campanar típicament punxegut, d'un verd curiós, que, per dir-ho amb mots baudelerians, al sarcàstic espai d'una blavor avui no massa cruel, sembla que adrecin el campanar agut, amb àvides mirades, un repte al déu en el seu cel.

Són pobles solitaris, almenys en aparença, perquè la gent fa vida a les cases i no al carrer. Són petits llogarets tranquils enmig dels Alps, envoltats de muntanyes sensacionals, que al breu estiu són un esclat floral, que l'ull del fotògraf no pot deixar de copsar.

El marcòlic vermell (Lilium martagon), de flors capbaixes i pètals de color rosa encarnat amb taques purpúries, altiu i fresc, és una mostra de la flora alpina que podem trobar per aquestes contrades dels Alps d'Àustria.

Innsbruck, juliol del 2010

Apunt de Ferran Alexandri

Fotografia de Roger Rovira

La revista Muntanya al QUIOSC.CAT

2010-09-17T20:48:00.000+02:00

Enguany el QUIOSC.CAT és present a la Setmana del Llibre en Català que se celebra del 10 al 19 de setembre al parc de la Ciutadella. El QUIOSC.CAT és una acció de promoció continuada de les publicacions que formen part de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC).

El QUIOSC.CAT és un megaquiosc organitzat per l'APPEC que reuneix l'actual oferta de publicacions d'informació general i especialitzada escrites en català i que es difonen als Països Catalans, fet que afavoreix la difusió del sector de les revistes.

El QUIOSC.CAT és una plataforma per a l'activitat cultural i lúdica amb revistes per a tots el públics, sectors i edats, amb presència i difusió als mitjans de comunicació locals i nacionals. El Quiosc engloba mitjans de comunicació, editorials i administracions, amb un fons superior als 10.000 exemplars a la venda. Així mateix, el Quiosc representa una eina eficaç per a l'activació del coneixement i, per tant, de subscripcions i vendes de revistes.

La revista Muntanya és present en cada edició del QUIOSC.CAT.

Apunt i fotografia de Ferran Alexandri.

Més informació a les revistes.cat.

Un patrimoni cultural exclusiu a la capital dels Alps

2010-09-05T16:21:00.000+02:00

Innsbruck, reflexos daurats i ambient urbà

La Teulada d'Or (Goldenes Dachi) és l'emblema més famós de la vila, ubicada en el barri gòtic i casc antic d'Innsbruck. Aquest edifici està recobert amb 2.600 teules de coure daurades al foc amb 12 kg d'or. Fou fet construir per l'emperador Maximilià I en la casa que havia estat l'antiga residència de l'arxiduc Friedrich IV, quan aquest es va casar amb Blanca Maria Sforza de Milà. És un mirador de luxe, on el monarca tenia el costum de sortir-hi en el decurs de les festes i desfilades. Innsbruck va ser la ciutat preferida pels Habsburg (regnaren 800 anys), que la van convertir en centre de moda i la dotaren de l'esplendor que encara avui dia pot copsar el visitant.

Aquesta és la sala dels Gegants (Riesensaal) del palau imperial d'Innsbruck, seu dels emperadors austríacs i dels sobirans del Tirol. L'arxiduc Siegmund der Münzreiche, comte del Tirol, va fer construir una fortalesa. El seu successor, Maximilià I, la va ampliar substancialment. Amb l'emperadriu Maria Teresa va adoptar l'estil barroc tardà actual. En aquesta sala es poden veure els retrats de l'emperadriu, el seu espòs i els seus fills; el sostre, d'una bellesa sublim, mostra pintures al·legòriques a la història d'aquest país, que es poden observar amb força detall reflectides als miralls situats al terra de la sala.

Els emblemes familiars són una mostra daurada que podem veure pels carrers del barri antic d'Innsbruck. Penjats a les façanes de les cases, de les botigues, ens indiquen bellament els senyals distintius d'aquelles famílies que no pertanyien a la noblesa, però que representen una mostra viva dels gremis i els oficis.

L'edifici Heblinghaus, una majestuosa casa d'estil rococó enfront de la Teulada d'Or, dóna un toc senyorial al nucli central de la ciutat, mesclat amb el bull-bull dels bars, restaurants i botigues d'aquests carrers peatonals. L'estructura principal d'aquesta casa és del segle XV, però la decoració rococó de la façana prové de mitjan segle XVIII.

Maria-Theresien-Strasse és el carrer comercial més conegut d'Innsbruck, que ha seguit els plans dels arquitectes Alles wird gut. Aquest carrer ha estat transformat en una gran zona peatonal molt apreciada pels habitants de la ciutat i també pels visitants. És un ambient urbà amb majúscules, en una ciutat de 130.000 habitants, preciosa, tranquil·la, neta, sense soroll ni embossos.

Apunt de Ferran Alexandri

Fotografia de Roger Rovira

Més informació a: www.innsbruck.info

Grans senders de muntanya al parc alpí de Karwendel

2010-08-22T20:36:00.003+02:00

Seguint el vol de l'àguila als Alps tirolesos

Ens trobem al cor del parc alpí Karwendel, la zona protegida més gran del Tirol austríac. Els senders de gran recorregut ens duen a cabanes acollidores i refugis de muntanya idílics, a boscos frondosos que mai han estat explotats per l'home i que han esdevingut el refugi d'una flora i d'una fauna extraordinàries.

¿Però quina ciutat ens permet d'arribar en menys de mitja hora des del seu centre històric fins a més de 2.300 m d'altitud per trobar aquestes muntanyes? Doncs, Innsbruck, la vella capital austríaca del Tirol. Això és possible gràcies al nou funicular i telefèric de muntanya, el Nordkettenbahn. L'estació d'aquest funicular ha estat dissenyada per l'arquitecta iraniana Zaha Hadid (2007) i és un bell exemple de l'arquitectura contemporània en aquesta mena de transports de muntanya.

Una de les rutes més boniques per la bellesa del paisatge, que a més a més travessa tot el Tirol, és el camí Adlerweg, conegut com el sender de l'Àguila. El tram d'Innsbruck va des del cim de Hafelekar (2.334 m) fins al refugi de la Pfeisshütte a través del sender de Goethe (Goetheweg). És una ruta d'alta muntanya que demana una certa experiència i bon estat físic. La ruta està molt ben traçada i el camí ben equipat en els trams que ho requereixen.

El Goetheweg segueix en direcció est per l'aresta Mandlscharte fins al refugi Pfeishütte en unes tres hores, on ja podrem degustar el primer plat típic de cuina tirolesa i prendre una bona gerra de cervesa. Després seguirem vers el sender Wilde-Bande-Steig fins al refugi Hallerangerhaus (4 h).

El pas del coll Stempeljoch és molt inclinat, davalla per una tartera equipada amb algunes feixes de fusta, on de vegades costa de mantenir l'equilibri i estar-se drets. Cal anar baixant a poc a poc fins a enllaçar amb el llarg i exposat camí Wilde-Bande-Steig, que flanqueja a mitja falda de muntanya fins al Latafscherjoch.

La darrera etapa de l'excursió duu pròpiament fins als refugis Hallerangerhaus i Hallerangeralm, havent passant pel Latafscherjoch (2.081 m), en una forta davallada fins als prats herbosos i boscos frondosos d'aquests refugis de muntanya.

Durant la davallada a Hallerangerhaus apareixen alguns isards que a darrera hora de la tarda surten a menjar herba fresca. Els isards tirolesos no semblen gaire porucs. Va ser una sort poder fotografiar aquest exemplar tan de prop... potser anava despistat o no ens veia com un perill greu, ja que, de fet, són animals molt espantadissos i de seguida fugen.

Hallerangeralm, amb l'espectacular mola muntanyosa de Speckkarspitze (2.504 m), és un lloc idílic que convida a pujar aquests cims, plens de vies d'escalada o ferrades, però també senders per pujar-hi a peu.

Apunt de Ferran Alexandri

Fotografia de Roger Rovira

Properament publicarem un reportatge sobre aquesta ruta a la revista Muntanya a partir del material que vam aplegar el mes de juliol passat en aquesta regió dels Alps austríacs, a petició i encàrrec de Innsbruck Tourismus.

Més informació a: www.innsbruck.info

La via ferrada d'Innsbruck (Innsbrucker Klettersteig)

2010-08-21T21:06:00.001+02:00

Una via que recorre set cims de la Nordkette (Tirol)

Des dels alterosos cims de la Nordkette, la gran serralada que s'aboca sobre la vall de l'Inn i la ciutat d'Innsbruck, capital del land del Tirol i dels Alps austríacs, la panoràmica és indescriptible, meravellosa, pura. Som a prop de la ciutat i en plena alta muntanya. És així, doncs, el camí que segueix la via ferrada d'Innsbruck, ubicada al parc natural de Nordpark.

Se surt de l'estació de muntanya Hafelekar (2.269 m), a la qual hi haurem pujat amb el nou funicular i el telefèric d'Innsbruck (Nordkettenbahnen). La llarga ruta ens duu a set cims de muntanya abans d'arribar al coll de Frau-Hitt-Sattel. I és que la via ferrada d'Innsbruck té una longitud de 3.300 m i un grau de dificultat mitjà, tot i que ha estat considerada com una de les rutes alpines més exigents per a l'excursionisme convencional.

Aquesta via ferrada ha estat sanejada recentment pels guies de muntanya de l'Escola Alpina d'Innsbruck (ASI) i pels equips de rescat de la ciutat d'Innsbruck. Han estat renovats més de la meitat dels 2.200 m de cables d'acer i els ancoratges que l'equipen, de manera que podem dir que és una ruta ben segura i en condicions excel·lents, tant d'equipaments com de qualitat de roca.

A dalt dels cimals, resseguim la carena per passos de cavall i talls escarpats a banda i banda. El que més emociona no és la via en si mateixa, ni la seva dificultat (segons com es miri), sinó el paisatge. El paisatge és immens, incomparable, net. Tot i que és un camí freqüentat i famós, és difícil de trobar una massificació d'excursionistes i d'escaladors en aquesta regió dels Alps. I això és el que compta, a la fi.

Arribant al pic de Kaminspitze (2.435 m). Al fons, coronat per dos muntanyencs, hi ha el Kemacher (2.480 m), el cim més alt d'aquesta via ferrada; però encara queda un bon trajecte de camí fins a arribar al coll de Frau-Hitt. Paga la pena continuar-lo i gaudir-ne.

Moltes parets d'aquesta via són ben dretes i amb un pati sensacional, amb vistes a la ciutat d'Innsbruck per un costat, petitíssima, i barrancs i espadats per l'altre costat, amb vistes a les muntanyes de Gleirsch-Halltal-Kette, a l'Alpenpark Karwendel, i a les muntanyes que fan frontera amb Alemanya.

Apunt de Ferran Alexandri

Fotografia de Roger Rovira

Properament publicarem un extens reportatge sobre els Alps del Tirol a la revista Muntanya, a partir del material que vam aplegar el mes de juliol passat en aquesta regió d'Àustria, a petició i encàrrec de Innsbruck Tourismus.

Més informació a: www.innsbruck.info

La cova de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà)

2010-08-19T18:19:00.001+02:00

La revista Muntanya i el CEC al "Temps d'aventura"

Tot just acaben de passar cinc anys (era el juliol del 2005), quan un equip de realització del programa "Temps d'aventura" de TV3 – Televisió de Catalunya, dirigit per Jordi Fandiño, em va trucar per demanar-me de fer un reportatge per a aquest programa televisiu en alguna cova de Catalunya.

De seguida els vaig proposar la cova de l'Espluga de Francolí per diverses raons. Primer, perquè l'ERE del CEC, el club d'espeleologia al qual pertanyo, vam estar treballant en l'exploració d'aquesta gran cavitat des de la dècada de 1980, i la coneixíem prou bé. Però sobretot, perquè és una cova de gran bellesa, d'accés fàcil, que disposa d'un bon riu subterrani i, a més, és la setena cavitat més gran del món excavada en conglomerats. En definitiva, una gran cova ubicada Catalunya, a sota mateix del poble de l'Espluga de Francolí (avui hi ha una part condicionada per a la visita turística i també per a l'esport d'aventura: cliqueu aquí).

Una mica d'història

Just a finals de 1985, gràcies a la col·laboració de l'Ajuntament i del Casal de l'Espluga de Francolí, l'ERE havia explorat 2.700 m d'aquesta cova, fet que triplicava el recorregut conegut fins aleshores. Fruit d'aquesta col·laboració, l'any 1986 es va construir una presa subterrània a la sala de la Biela, que tenia com a objecte la regulació i l'emmagatzematge del cabal del riu subterrani per a l'aprofitament vers la xarxa de distribució urbana.

Entre els anys 1986 i 1990, l'ERE es va dedicar a acabar l'estudi hidrogeològic de l'aparell càrstic relacionat amb la font Major. Així mateix, va col·laborar en la definició de diversos aspectes del Museu de la Vida Rural, i també en l'estructura geològica de la Conca de Barberà, la cova de la font Major i l'aigua de l'Espluga.

Les bones condicions de sequera de la cova de l'Espluga durant l'estiu de 1990 van permetre d'enllaçar els darrers trams, i l'exploració de noves galeries va fer possible d'assolir un recorregut total de 3.590 m.

El vídeo de la cova de l'Espluga de Francolí

El motiu d'aquest apunt és fer saber que el vídeo d'aquest reportatge, emès l'1 de setembre del 2005 al canal 33, en el programa "Temps d'aventura", es pot veure íntegrament al seguent enllaç de TV3 de "Vídeos a la carta":

http://www.tv3.cat/videos/537039/Cova-Espluga-de-Francoli

Fotografia apunt: Ferran Alexandri.

Comunicat de premsa publicat a: Muntanya 861 (2005): 50.

La indústria del ferro a les valls d'Andorra

2010-08-12T10:59:00.023+02:00

La farga Rossell

El Centre d'interpretació del ferro Farga Rossell ha reconstruït completament l'antiga farga al costat del riu Valira, a la Massana. El Centre mostra al visitant com funcionava l’activitat siderúrgica i què va representar per a Andorra, entre els segles XVII i XIX; és, també, un bon exponent de la indústria de producció de ferro a la zona dels Pirineus. La mineria de les valls va proporcionar el mineral necessari per elaborar el ferro; dels boscos se n'extreia la llenya per fer el carbó vegetal, combustible usat a la farga. Després, la farga comercialitzava el ferro brut, que venia a l'engròs.

Després de la seva recuperació, aquest indret s’ha reconvertit en un conjunt museístic on a més de gaudir d’un espectacle multimèdia sobre la història del ferro, el visitant podrà acabar la visita amb una demostració del funcionament del martinet, mogut gràcies a la força de l’aigua, i també en l'elaboració d'una barra de ferro.

FARGA ROSSELL:

Av. del Través, s/n, La Massana. Sortida de La Massana en direcció a Ordino.
Tel. + 376 835 852 / Fax +376 835 857

fargarossell@andorra.ad // www.fargarossell.ad/

Fotografia: Ferran Alexandri

Un itinerari ecoturístic a la vall d'Enclar (Andorra)

2010-08-11T21:02:00.000+02:00

Vegetació frondosa, dominis de l'isard i un antic enclavament estratègic: Sant Vicenç d'Enclar

Andorra la Vella és presidida a l'oest per l'abrupta serra d'Enclar, de la qual destaquen els cims anomenats del bony de la Pica (2.402 m), el pic d'Enclar (2.383 m) i el de Carroi (2.335 m). Un camí de boscos caducifolis, exuberants, plens de diversitat de flora i fauna. S'hi poden observar la major concentració d'isards i de rapinyaires.

A la vall d'Enclar s'hi accedeix des del nucli de Santa Coloma. L'inici del camí està dominat per saücs, cirerers i esbarzers. El camí puja molt dret al començament entre freixes, pi roig, alzines i noguers. A mesura que el camí s'enfila apareix el roure martinenc i el boix moll. El final de la pujada acaba al collet de Sant Vicenç, punt des d'on desapareixerà tot rastre urbà d'Andorra la Vella per endisar-nos en plena natura. Aquí tindrem la possibilitat de seguir la vall del riu d'Enclar fins al bony de la Pica o el pic d'Enclar, però també desviar-nos un moment a mà esquerra per visitar l'antic castell de Sant Vicenç d'Enclar.

SANT VICENÇ D'ENCLAR (O DE MONTCLAR)

Antic castell i església romànica d'Andorra la Vella, a l'esquerra del riu Enclar, límit amb la parròquia de Sant Julià de Lòria, al damunt de Santa Coloma.

Situat en un puig rocós ben estratègic, que controlava perfectament l'accés a la vall d'Andorra, l'església (totalment restaurada) està envoltada de les antigues restes del castell d'Enclar. En època visigoda ja existia la fortalesa d'Enclar, tperò no apareix documentada fins a l'any 952. Havia estat una propietat dels comtes d'Urgell, que van mantenir fins que van deixar en mans del bisbe d'Urgell i del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles les seves possessions andorranes.

L'església de Sant Vicenç era fa uns anys un munt de runa. Està formada per una sola nau rectangular, acabada per llevant en un absis quadrat. A l'absis s'obren dues petites finestres en forma d'espitllera per l'exterior i esqueixades per l'interior.

Fotografia: Ferran Alexandri

Conèixer les flors de la vall de Sorteny

2010-08-10T21:07:00.000+02:00

El parc natural de Sorteny (Ordino, Andorra) ofereix excel·lents itineraris botànics a l'estiu

Panoràmica del pic de la Fontblanca des de la vall de Sorteny, punjant a l'Estanyó.

La vall de Sorteny està ubicada al nord d'Andorra, a la parròquia d'Ordino. S'hi accedeix des del Serrat. És una alta vall de muntanya per excel·lència, amb el refugi de Sorteny (lliure, però molt ben conservat), des d'on podem pujar al pic de l'Estanyó (2.915 m) i al pic de la Serrera (2.913 m). Amb una extensió de 1.080 ha, el parc participa en la preservació de la biodiversitat i en la conservació del patrimoni natural i cultural dels Pirineus.

Si recorrem els diversos itineraris botànics del parc natural de Sorteny, sobretot entre juny i juliol (l'estiu a Andorra és curt), hi podem observar més de 700 espècies de flors i plantes, 50 de les quals són endèmiques del Pirineu. Heus ací alguns exemplars observats en l'itinerari que va fins a l'Estanyó:

Anemone narcissiflora

L'Anemone narcissiflora és una herba perenne de la família de les ranunculàcies que es fa en pasturatges frescals basòfils d'alta muntanya per tota la serralada dels Pirineus.

Dròsera, la planta carnívora

La Drosera rotundifolia és una planta herbàcia insectívora del gènere Dròsera, de la família de les droseràcies, de fulles agrupades en roseta, entapissades, a l'anvers, de llargs pèls mòbils terminats en glàndula, que poden atrapar i digerir petits insectes, pròpia de les torberes.

Àrnica, contra els cops i contusions

L'Arnica montana és una herba de la família de les compostes, de fulles basals en roseta, amb tiges proveïdes només d'un o dos parells de petites fulles oposades i capítols florals d'un groc ataronjat, que es fa a l'alta muntanya i és molt emprada com a medicinal, per guarir cops.

Genciana acaule o blava

Herba glabra; sovint disposa de tija, en contradicció amb el seu nom científic (acaule vol dir 'sense tija'). Les fulles són ovades o oblongues d'uns 3 cm de llargada. Les flors tenen una corol·la gran de color blau d'atzur amb taques verdoses a la part interna i uns apèndixs petits entre els lòbuls.

Dactylorhiza maculata

Es tracta d'una orquídea clapejada, del gènere Dactylorhiza, de la família de les Ochidaceae, molt relacionada amb el gènere Orchis (que significa 'testicle', per l'analogia amb els tubercles). Es desenvolupen en terrenys entollats, dels quals, la vall de Sorteny n'és ple. Tenen les fulles oblongoovoides o el·lipticolanceolades, clapejades de color propra.

Marcòlic

El marcòlic groc o lliri dels Pirineus (Lilium pyrenaicum) és un lliri del gènere dels Lilium. Es troba en zones muntanyoses com els Pirineus i els Alps. És una herba ufanosa de la família de les liliàcies, que pot arribar al metre d'alçada. Té una floració molt vistosa. Les flors neixen capbaixes, amb sis tèpals recorbats de color groc amb taques brunes. Les fulles, de forma oval, se superposen en grups de 5 a 10 al llarg de la tija.

Genciana vernal o pastorella

La pastorella (Gentiana verna) és una planta de la família de les gencianàcies, de floració primerenca, de fulles lanceolades, la majoria en roseta basal, i flors solitàries d'un blau viu, amb un tub cilíndric i cinc lòbuls ovats estesos, que es fa en les pastures de muntanya.

Pulsatil·la groga o herba del vent

La Pulsatilla alpina té una influorescència enflocada d'arestes plomoses, amb les fulles piloses i la flor de color groc. És típica del Pirieneu.

Un abellot xucla el nèctar de la flor d'un card

Un bon rovell d'ou

El rovell d'ou (Trollius europaeus) és una herba de la família de les ranunculàcies, ufanosa, de fulles palmatisectes, flors grogues, grosses i globoses i fruit format per uns quants fol·licles, que creix en prats i herbassars humits.

L'aigua de Sorteny ens duu la bella calta

La Caltha palustris és una planta herbàcia perenne, de la família de les ranunculàcies, de fulles cordades reniformes i de flors grosses d'un color groc d'or. Viu en terrenys entollats.

Un ampli reportage sobre els itineraris florals a la vall de Sorteny es publicarà properament a la revista Muntanya a cura de Ferran Alexandri i Valentí Zapater.

La revista Muntanya ens duu aquest estiu de la muntanya a l'espai

2010-08-06T18:33:00.000+02:00

Nº 890 (AGOST 2010)

ARTICLES

La Ruta del General Moragues

Començant per les Guilleries, un massís muntanyós ple d'història i llegendes, se'ns explica la iniciativa de recuperar camins o de marcar rutes en funció d'aquest llegat. Aquest és el cas de la Ruta del General Moragues, que uneix els punts més emblemàtics de les Guilleries i el Montseny en relació amb aquest personatge històric.

Alaska, terra de gegants

Aquest estat dels EUA, conegut com la 'terra dels gegants', és un dels indrets del planeta més fascinants. descobrir-lo palejant amb caiac de mar pot ser una aventura d'exploració formidable, en què es pot revelar una costa esquerpa i retallada de fiords i nombroses illes. És, també, un dels llocs amb més densitat d'óssos del món.

Les arestes de La Meije

L'estiu també és un bon moment per practicar l'alpinisme i fer escalades interessants als Alps. Una bona opció és ascendir els cims del massís del Pelvoux, al Delfinat, on destaca el grup de La Meije.

El Montsec, entre el cel i la terra

Per primera vegada la revista Muntanya ofereix un aspecte poc muntanyenc en un magazín eminentment excursionista. Volem parlar d'astronomia, de l'espai. Encara que no ho sembli, aquesta ciència d'observar les estrelles està molt vinculada a una de les nostres muntanyes més emblemàtiques: el Montsec. En aquest massís hi ha el Centre d'Observació de l'Univers, una de les intitucions de divulgació i recerca més importants pel que fa a aquesta disciplina.

Norbert Font i Sagué, geòleg

Centenari Font i Sagué 1910 - 2010. A finals del segle XIX la geologia catalana experimenta un moments de pelnitud i de bonança amb Lluís Marià Vidal i Jaume Alemera. En aquest moment apareix la figura d'un jove seminarista, acabat de llicenciar-se en ciències naturals a la Universitat de Barcelona. Es tracta de Norbert Font i Sagué, un bon excursionista, amb un gran curiositat intel·lectual i una extraordinària capacitat de comunicació. Introduí a Catalunya l'espeleologia.

L'expedició "Pol Sud Sense Límits"

Les darreres pàgines d'aquesta revista reporten la gesta aconseguida per l'expedició "Pol Sud Sense Límits", que el gener del 2009, i per primera vegada a la història, un equip de persones amb discapacitats físiques diferents van arribart al Pol Sud, avançant amb els seus propis mitjans, a través d'una de les zones més remotes i inhòspites de la Terra: l'Antàrtida.

SECCIONS

Editorial

Som una nació

Vies d'escalada

La serra del Cis i Peramola

Llibres i mapes

Darreres novetats

La motxilla de muntanya

Noticiari

Amics de la muntanya

Èric Villalón sense límits

Itineraris excursionistes

Les penyes Altes de Moixeró

Redacció:
Centre Excursionista de Catalunya
Paradís, 10-12
08002 Barcelona
Tel.: 933 152 311
www.cec.cat
revista.muntanya@cec.cat
Director de Muntanya: Ferran Alexandri.
Consell de redacció: Francesc Beato, Jordi Bernat, Joan Campañà, David Mengual, Enric Nosàs, Josep M. Sala, Valentí Zapater.

Terecera edició de "Catalán para Dummies"

2010-07-02T18:10:00.002+02:00

El Grup Planeta reedita el manual d'aprenentatge de català de Ferran Alexandri

Des de la recent desaparició d'Ediciones Granica, que fins ara havia editat la mítica "Colección para Dummies", el Centro de Libros PAPF del Grup Planeta ha reprès aquesta famosa col·lecció. Un dels llibres que han decidit publicar enguany ha estat l'obra Catalán para Dummies, del professor Ferran Alexandri, que esdevé ja la tercera edició d'aquest llibre d'autoaprenentatge del català (la primera amb Planeta el 2010).

La novetat d'aquesta edició, que no va acompanyada del CD d'audio per escoltar i practicar els diàlegs, ha estat resolta per l'editorial per la reproducció en MP3 des del web Catalán para Dummies AUDIO.

El llibre usa el castellà com a llengua vehicular per explicar la llengua catalana. Ensenya la gramàtica d'una manera amena, inclou pinzellades de cultura i història i frases populars que reflecteixen els costums i la idiosincràsia dels Països Catalans.

L'avantatge d'aquesta col·lecció de llibres permet al lector d'aprendre sobre qualsevol tema sense sotmetre's a la rutina de les classes, d'una manera autodidacta. Ben aviat, qualsevol persona estrangera pot aprendre els fonaments i la pronunciació de la llengua catalana per començar a construir frases i a parlar en català.

Més informació de la col·lecció a: www.paradummies.es

Itineraris arquelògics a Gerb (la Noguera)

2010-07-02T16:53:00.001+02:00

La Colomina, necròpolis tumular d'incineració

La necròpolis de la Colomina es troba aproximadament a 1 km al nord del poble de Gerb, poble i antic terme del municipi d'Os de Balaguer. S’ubica al peu i en la part baixa del vessant est de la serra de la Mora, un dels múltiples contraforts de la serra Llarga. Està situada a la riba dreta del riu Segre, a uns 900 m del seu curs actual i entre el barranc de la Boga i el barranc del Macip, al nord i sud respectivament.

Ens trobem davant d'un jaciment de túmuls plans d'incineració de la vall del Segre. Són de forma subcircular, de dimensions que oscil·len entre 1 i 5 metres. L'espai de l'estructura funerària és delimitat per un anell principal extern fet amb còdols o pedres sorrenques reblert posteriorment amb un enllosat qur cobria les restes de la cremació. El cadàver era incinerat a la pira funerària, les cendres i l'aixovar disposats en una urna o ossari que es col·locava en una petita fossa sobre la qual es bastia el túmul cobert per l'enllosat i coronat amb una pedra dreta en el centre com a element de senyalització.

Les urnes de la Colomina acollien les despulles del difunt de la cultura del bronze final, entre el 850-650 aC. Estaven decorades amb acanalats, amb cordons impresos o bé llises; contenien, en alguns casos, restes de l'aixovar que acompanya al mort en el moment de la cremació, especialment objectes de bronze d'ornamentació personal: braçalets, anelles, arracades, etc.

Aquest jaciment es va descobrir l'any 1965 en procedir a l'explanació d'uns terrenys agrícoles. L'excavació va documentar l'existència de setze estructures tumulars intactes i recuperar disset urnes. L'any 1987 aparegueren trenta noves estructures funeràries en perfecte estat de conservació.

Itineraris arqueològics per Artesa de Segre

2010-07-02T10:15:00.000+02:00

Una muralla ibèrica i una fortalesa medieval recuperats al turó d'Antona

El castell d'Antona és un jaciment situat en el turó homònim, davant del santuari de Salgar, que ha estat objecte de diverses excavacions des que es va descobrir el 1970 per Joan Maluquer de Motes. Es tracta d'un assentament ibèric i medieval per sobre del congost del Segre, en un indret estratègic i de gran interès paisatgístic.

El jaciment d'Antona és d'una gran complexitat. Fou ocupat en època ibèrica (segle III aC) i en època medieval (segles XI–XVI dC). En la campanya del 2009, els arqueòlegs Josep Ros i Anna Camats es van centrar en posar al descobert la muralla ibèrica per poder conèixer la distribució urbana d'un poblat iber.

Les fonts històriques identifiquen Antona amb el castell de Malagastre. Pel que sembla, hi ha un document que que ubica aquesta fortalesa respecte de Salgar, Montsonís i Rubió; per això es creu que podria ser el mateix castell. La torre més antiga de la fortalesa tenia una funció defensiva; posteriorment el castell tindria un ús residencial, com ho palesen els dipòsits de gra i les estances excavades.

Els arqueòlegs han constatat la importància que va tenir aquest castell durant la baixa edat mitjana: entre els segles XIV i XV va tenir diverses remodelacions. El castell hauria tingut dues plantes d'altura i quatre torres rectagulars (dues haurien estat usades com a magatzem). No s'han trobat, però, restes d'ocupació islàmica.

Itinerari:

Artesa de Segre – Vernet – Camp de Tir – Antona.

Ubicat a 2,5 km d'Artesa de Segre. Trajecte anb cotxe fins després del pont de Vernet (5 min); la resta de l'itinerari es pot fer amb cotxe tot terreny o a peu (15 min) fins al peu del turó d'Antona, on cal deixar el vehicle i pujar només a peu fins al cim per un camí ben traçat (10 min).

Més informació:

La Mañana

Avui